La nit més llarga, la nit més fosca

Foscor per tot. Foscor a casa, al carrer, a l'església, i fins i tot, foscor al meu cor. Com cada any ha arribat la nit assenyalada. La nit en què, segons diuen va néixer Jesús. És curiós que aquest personatge de la història de la humanitat que ha aconseguit amb l'ajuda inestimable de l'església i de milers d'anys canviar els costums de les nostres societats i imposar un model de calendari i de celebracions anuals, nasqués en una nit com aquesta, la nit més fosca de l'any, la nit més llarga: la nit en que cada any la gent es torna bondadosa i que, només per uns moments, es converteixen en bones persones i deixen anar unes monedes perquè el pobres de l'Àfrica, considerats per molts inferiors a nosaltres, puguin 'sobreviure'. ¿Potser no s'han adonat encara que la pobresa no es troba tant lluny de nosaltres i que, precisament, celebracions com les que fem per aquestes dates són les que propicien la mort d'un nen més a l'Àfrica, que un home del carrer passi una nit més sense cap tipus de companyia més que la de la seva ampolla d'alcohol aconseguida per les petites monedes que ha aconseguit durant el dia, i sobretot, que aquestes festes són el clar exemple de la victòria d'aquest fals sistema capitalista, en què els rics són cada dia una mica més rics i els pobres cada dia una mica més pobres? No es tracta de deixar anar un parell de bitllets per nadal, ni de resar cada dia perquè el món sigui més bonic, tant sols viure en conseqüència i procurar que els teus actes siguin una mica menys capitalistes, una pèl més injustos, un xic més conscients.

Encara ara em pregunto perquè contem els anys i les èpoques, les dècades i els segles, des de l'any en que va néixer aquest personatge. El primer Hippie de la humanitat que va aconseguir canviar el cor de la gent, però que, amb el temps, el seu exemple ha fet que avui el món sigui més injust i més caòtic. Després de tot, perquè no comptem els anys a partir del segle en el que va néixer Plató? O des del dia en què va morir Descartes; o des del dia en que Homer va escriure l'Odissea, o des del dia de la mort de Guifré el Pelós o des del naixement de Francesc Macià, o de Bakunin o de Kropotkin o de Marx, Nietzsche o fins i tot des de la mort de Salvador Puig Antich... I milers de personatges més que, en definitiva, van fer tant o més per la humanitat que Jesús però que no han rebut la mitificació que ha rebut Jesús al llarg de la història. Abans que aquestes dates, el nadal era una celebració pagana per celebrar el solstici d'hivern, igual com Sant Joan servia per celebrar l'inici de l'estiu. De fet, fins i tot la setmana santa es decideix mirant el calendari lunar. Són festes paganes de celebració de la grandesa de la Naturalesa el que marquen les nostres celebracions, no l'església. 

De fet, -tornant als filòsofs- Descartes va creure que havia topat, després de moltes equivocacions i conclusions falses, amb una veritat absoluta que partia d'una frase en llatí: "cogito ergo sum". A partir d'aquí Descartes va arribar a la conclusió que existim, que existeix el món, i encara més important, que existeix Déu. Però amb el temps molts s'han dedicat a rebatre les seves conclusions. Després d'ell -entre d'altres- vingué Hume, qui va arribar a una conclusió potser un pèl decebedora, però una conclusió, d'altra banda, que s'acosta una mica més a la veritat -si és que hi ha veritat: que no podem provar la nostra existència, no podem provar l'existència del Món, i molt menys podem provar l'existència de Déu. És cert també que el seu escepticisme moderat, però, el portà a afirmar que hi ha creences útils a la vida, creences sobre causes probables reforçades per l'hàbit, i que fins i tot hi ha valors defensables per la nostra experiència, però això entre en l'àmbit més que respectable de les creences, que no és el que ens ateny ara. Després d'ells, com sabem, serà Nietzsche qui enmig la seva follia, rere la boca de Zaratustra, ens dirà: "Déu ha mort". Potser és una de les frases més simples i amb més força de molts pensadors. Primer perquè denota una constatació, que allò que hem creat (nosaltres, els humans) durant anys, ja no existeix; però després perquè posa de manifest qui ho ha fet: l'home. L'ésser humà, capaç del pitjor i el millor, tal com va crear Déu, el va matar per posar-se el seu lloc. Però potser del que es tracta, com digué ell mateix, no és de posar-se en el lloc de Déu, ni tant sols intentar ocupar el seu lloc amb una altra divinitat, sinó simplement, convertir-nos en superhomes: persones capaces de crear valors de nou, de crear un nou sentit dels valors, de desenvolupar una nova visió de la moral més enllà del bé i el mal. 

Però tocant de nou de peus a terra, cal ser realistes: l'església avui dia dóna una imatge dels cristians que va directament lligada al capitalisme, i fins i tot podria anar relacionada amb una mena de xenofòbia o racisme. En aquest sentit sembla que amb el nou papa alguna cosa està canviant, però a mi no em convenç qui viu en un palau i ha convertit aquest palau en un país que a més a més és un paradís fiscal. 

Sense anar més lluny avui, i cada dia des de fa dècades, al Pròxim Orient moren palestins i jueus (més palestins que jueus), i sí, durant el nazisme i la segona guerra mundial els jueus van rebre i patir molt, però, qui defensa avui als palestins? És que potser David s'ha tornat en Goliath? Avui Israel és un govern preparat per la guerra pels Estats Units d'Amèrica (sí, sí, el país dels valors, la llibertat, la democràcia i bla, bla, bla...), i Palestina un país oprimit, asfixiat, anihilat, pel poder d'un sistema i una religió.

La meva posició és doncs inconfusible, malgrat creure en la dimensió espiritual de la persona, em considero ateu: no crec en cap Déu i no diferencio les persones per la seva raça, la seva cultura o la seva religió. Tant sols m'esforço en condemnar el sofriment, la injustícia i l'abús de poder; perquè en el fons, la vida no és més que una lluita constant en contra de tot allò que fa que avui el món sigui tal com és: i el Nadal és ni més ni menys que la "festa major" del capitalisme; amb el beneplàcit d'una doctrina eclesiàstica ancorada en el passat, com veiem sovint, defensant els valors més 'carques', reaccionaris i antidemocràtics.

Crec doncs que el nadal és una estafa perpetrada per escurar les butxaques de qui menys tenim i poder omplir les dels qui més tenen. 

Feliç consum i pròspera misèria!

Sí, sí! Però... no?

Ens trobem en una cruïlla històrica. Feia temps que ho sabíem però ara ho tenim, ja, sobre la taula de forma unívoca. Independència? Sí i sí. Però...

Però fa por. Tot i saber que ahir va ser un dia històric, no hem d'oblidar que la història la vam fer els dos milions de catalans que vam sortir al carrer els passats onzes de setembre. I no només això, cal recordar a on es va iniciar tot plegat, va ser a Arenys de Munt fa uns anys ja, amb una consulta popular, i no en volien una i els en vam donar 565.

Però fa por sobretot perquè és una pregunta amb paranys. És clara, sí, però obre la porta a un joc polític i a unes interpretacions que poden desestabilitzar la unitat al voltant de la qual hem anat creixent darrerament la societat catalana. És una pregunta que obre les portes a "l'anhelat" federalisme del PSC, però, malgrat això, se'n queden al marge. És curiós veure com els socialistes sempre fan el mateix: diuen que hi van fins que, arribat al moment i per art de màgia, se'n despengen. Per mi ja poden tocar el dos.

Com es comentava ahir, volíem una pregunta del 50%, unívoca i clara, i ara en tenim dues de clares però al 33%. Això és el que fa por. La utilització dels resultats del referèndum pot fer que CiU (entre d'altres) faci un cop de timó que signifiqui un retrocés en les aspiracions polítiques del poble català, i, de nou, un frau democràtic en tota regla.

I amb tot, ara tenim dos reptes enfront la consulta -pensant que es farà: el primer de tots traslladar a la ciutadania la pregunta per a que, entre tots, podem decidir si és allò que ens convenç. Igual que passà a Escòcia hem d'aspirar a poder canviar la pregunta en els propers mesos per poder avançar cap al que fa anys que lluitem, és a dir per a la única pregunta. Aquest és el primer eix, fer partícip a tota la societat d'aquest procés cap a la consulta. El segon és saber gestionar i argumentar aquest doble 'sí' de manera que puguem estar segurs que la majoria del poble català, com ha demostrat els darrers anys, està a favor de la independència de Catalunya.

Però tot i així seguim tenint punts febles. 

Com he dit i repetit en diverses ocasions, el país que volem l'hem de construir entre totes, i hem de fer aquest procés cap a la plena llibertat política des de totes les cantonades del país, però tenint en compte que aquest procés no és d'avui per demà, no s'acaba el 9 de novembre de l'any 2014, sinó que és un procés que ve de lluny i que va per llarg. Volem un país amb plena democràcia, lluny de l'Europa dels mercats, lluny de l'estafa bancària, del robatori de les oligarquies i de les decisions preses en base a les eleccions de cada quatre anys -o ni això. Hem de construir, per tant, un país plenament solidari amb tots els pobles del món i totes les persones del nostre país, fent fora l'exclusió social de la realitat de molts barris, un país preparat per desobeir el deute, preparat per decidir el seu propi futur en tots els camps, preparat per decidir-ho tot.

La independència, el procés sobiranista, doncs, no és més que un punt més, un punt d'inflexió si voleu, que ens serveixi per canviar-ho tot. Per canviar-ho tot de dalt a baix, com digué el passat 11 de Setembre en David Fernàndez, ha de ser un procés de ruptura, ha de servir per enviar a la paperera de la història la història dramàtica de l'estat Espanyol com a estructura d'imposició política i el capitalisme senil com a màquina de fabricar pobres. Per construir un país amb justícia social, amb unes institucions al servei del poble, per aturar la major socialització de deute privat. Per canviar-ho tot, doncs, independència i dret a decidir-ho tot.

Per tant, no hem de permetre que aquest procés cap a la consulta es faci en blanc ni a cegues. Hem de seguir mantenint i ampliant les nostres reivindicacions i els nostres horitzons, no hem de deixar de cagar-nos en els pressupostos antisocials, ni en la repressió policial, ni hem de deixar de denunciar la il·legalitat dels CIEs ni deixar de construir la Unitat Popular. Al contrari, si volem un procés de ruptura és precisament per poder avançar cap a la Unitat Popular com a realitat social de subjectivació política de totes les persones. No parem doncs, no callem, perquè no devem i no necessitem demanar perdó ni permís per voler ser lliures; prenent la llibertat des de la radicalitat democràtica que és el desobeir.

I tot això perquè, si tenim clar com sabem que no ens deixaran fer la consulta, hem d'estar atents i actius davant l'imminent negativa de l'estat Espanyol. En aquest sentit, l'única esperança en la que hem de dipositar totes les nostres forces és en el propi poble català. Depèn de nosaltres i només de nosaltres que puguem dur a terme un referèndum de veritat, hem de saber estar organitzats per poder enfrontar-nos cara a cara com a societat amb les estructures d'estat que ens volen imposar, les d'aquí i les d'allà. Serem independents si de veritat tot el poble ens aixequem decidits a no jaure mai més, a no agenollar-nos enfront de res ni de ningú, si som capaços de ser subjectes creadors de la nostra pròpia vida política i polititzada per decidir el futur de tots i cadascun de nosaltres amb llibertat.

Per últim, i no per això menys important, hem de tenir clar que aquest procés no serà complet fins que no veiem un dia sortir el sol des de la ciutat de Maó i pondre's rere el poble de Fraga. Aquest procés no serà real fins que no sigui restituïda la territorialitat completa de la nació catalana: de nord a sud i d'oest a est, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Companyes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, del País Valencià, de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord, no us abandonarem, no salparem sense vosaltres.

No ens relaxem doncs, no donem per bo l'estat de coses actuals, el procés d'independència de Catalunya és un pas més, i no més, cap a l'alliberament social i nacional dels Països Catalans!

Seguim endavant, ni un pas enrere!