Sí, sí! Però... no?

Ens trobem en una cruïlla històrica. Feia temps que ho sabíem però ara ho tenim, ja, sobre la taula de forma unívoca. Independència? Sí i sí. Però...

Però fa por. Tot i saber que ahir va ser un dia històric, no hem d'oblidar que la història la vam fer els dos milions de catalans que vam sortir al carrer els passats onzes de setembre. I no només això, cal recordar a on es va iniciar tot plegat, va ser a Arenys de Munt fa uns anys ja, amb una consulta popular, i no en volien una i els en vam donar 565.

Però fa por sobretot perquè és una pregunta amb paranys. És clara, sí, però obre la porta a un joc polític i a unes interpretacions que poden desestabilitzar la unitat al voltant de la qual hem anat creixent darrerament la societat catalana. És una pregunta que obre les portes a "l'anhelat" federalisme del PSC, però, malgrat això, se'n queden al marge. És curiós veure com els socialistes sempre fan el mateix: diuen que hi van fins que, arribat al moment i per art de màgia, se'n despengen. Per mi ja poden tocar el dos.

Com es comentava ahir, volíem una pregunta del 50%, unívoca i clara, i ara en tenim dues de clares però al 33%. Això és el que fa por. La utilització dels resultats del referèndum pot fer que CiU (entre d'altres) faci un cop de timó que signifiqui un retrocés en les aspiracions polítiques del poble català, i, de nou, un frau democràtic en tota regla.

I amb tot, ara tenim dos reptes enfront la consulta -pensant que es farà: el primer de tots traslladar a la ciutadania la pregunta per a que, entre tots, podem decidir si és allò que ens convenç. Igual que passà a Escòcia hem d'aspirar a poder canviar la pregunta en els propers mesos per poder avançar cap al que fa anys que lluitem, és a dir per a la única pregunta. Aquest és el primer eix, fer partícip a tota la societat d'aquest procés cap a la consulta. El segon és saber gestionar i argumentar aquest doble 'sí' de manera que puguem estar segurs que la majoria del poble català, com ha demostrat els darrers anys, està a favor de la independència de Catalunya.

Però tot i així seguim tenint punts febles. 

Com he dit i repetit en diverses ocasions, el país que volem l'hem de construir entre totes, i hem de fer aquest procés cap a la plena llibertat política des de totes les cantonades del país, però tenint en compte que aquest procés no és d'avui per demà, no s'acaba el 9 de novembre de l'any 2014, sinó que és un procés que ve de lluny i que va per llarg. Volem un país amb plena democràcia, lluny de l'Europa dels mercats, lluny de l'estafa bancària, del robatori de les oligarquies i de les decisions preses en base a les eleccions de cada quatre anys -o ni això. Hem de construir, per tant, un país plenament solidari amb tots els pobles del món i totes les persones del nostre país, fent fora l'exclusió social de la realitat de molts barris, un país preparat per desobeir el deute, preparat per decidir el seu propi futur en tots els camps, preparat per decidir-ho tot.

La independència, el procés sobiranista, doncs, no és més que un punt més, un punt d'inflexió si voleu, que ens serveixi per canviar-ho tot. Per canviar-ho tot de dalt a baix, com digué el passat 11 de Setembre en David Fernàndez, ha de ser un procés de ruptura, ha de servir per enviar a la paperera de la història la història dramàtica de l'estat Espanyol com a estructura d'imposició política i el capitalisme senil com a màquina de fabricar pobres. Per construir un país amb justícia social, amb unes institucions al servei del poble, per aturar la major socialització de deute privat. Per canviar-ho tot, doncs, independència i dret a decidir-ho tot.

Per tant, no hem de permetre que aquest procés cap a la consulta es faci en blanc ni a cegues. Hem de seguir mantenint i ampliant les nostres reivindicacions i els nostres horitzons, no hem de deixar de cagar-nos en els pressupostos antisocials, ni en la repressió policial, ni hem de deixar de denunciar la il·legalitat dels CIEs ni deixar de construir la Unitat Popular. Al contrari, si volem un procés de ruptura és precisament per poder avançar cap a la Unitat Popular com a realitat social de subjectivació política de totes les persones. No parem doncs, no callem, perquè no devem i no necessitem demanar perdó ni permís per voler ser lliures; prenent la llibertat des de la radicalitat democràtica que és el desobeir.

I tot això perquè, si tenim clar com sabem que no ens deixaran fer la consulta, hem d'estar atents i actius davant l'imminent negativa de l'estat Espanyol. En aquest sentit, l'única esperança en la que hem de dipositar totes les nostres forces és en el propi poble català. Depèn de nosaltres i només de nosaltres que puguem dur a terme un referèndum de veritat, hem de saber estar organitzats per poder enfrontar-nos cara a cara com a societat amb les estructures d'estat que ens volen imposar, les d'aquí i les d'allà. Serem independents si de veritat tot el poble ens aixequem decidits a no jaure mai més, a no agenollar-nos enfront de res ni de ningú, si som capaços de ser subjectes creadors de la nostra pròpia vida política i polititzada per decidir el futur de tots i cadascun de nosaltres amb llibertat.

Per últim, i no per això menys important, hem de tenir clar que aquest procés no serà complet fins que no veiem un dia sortir el sol des de la ciutat de Maó i pondre's rere el poble de Fraga. Aquest procés no serà real fins que no sigui restituïda la territorialitat completa de la nació catalana: de nord a sud i d'oest a est, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Companyes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, del País Valencià, de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord, no us abandonarem, no salparem sense vosaltres.

No ens relaxem doncs, no donem per bo l'estat de coses actuals, el procés d'independència de Catalunya és un pas més, i no més, cap a l'alliberament social i nacional dels Països Catalans!

Seguim endavant, ni un pas enrere!