Segons entenc, boig és tot aquell que està fora d'allò que és normal. Es diu boig a aquell que és un desentenimentat, i representa una malaltia mental crònica.
Allò normal, per contraposició, quedaria definit pels valors, actituds i pensaments que una societat -o una majoria social d'aquesta- té. Si més no, així és com l'ètica defineix la moral i els costums.
Què passaria, emperò, si tota una societat estigués equivocada? Què passaria si tots els pressupòsits que regeixen una societat fossin erronis i tot allò que basa aquesta societat estigués equivocat?
Aleshores el boig seria aquell que té la veritat, aquell qui amb paraules i fets, armat amb res més que la seva llengua, rebutja el conformisme social, la falsa democràcia; aquell qui creu en la lluita social, en la transformació, en la raó, en l'esperit, en el sentiment, en la nació completa sense ismes, en la revolució.
La societat fa massa que viu enganyada, fa molt que ha perdut els valors del cor, fa més que es veu abocada al fracàs social, al desencant comú, al conformisme més purament passiu. Fa massa que la democràcia no és democràcia, que l'amor no és amor, que la política no és política; fa massa que la moneda és l'únic que regeix els nostres actes; fa molt que aquells que rebutgen el present són assenyalats i criticats; fa molt que no creiem en el futur. Necessitem buscar somnis i fugir del dolor, especialment quan alguna cosa ens diu que hem de seguir, que diria alguna cançó.
Avui salto i crido. I crido per dir-vos que estic boig, que crec en el canvi, que vull somniar que això es pot canviar, que la democràcia pot tornar a ser democràcia, que allò oposat a la guerra no és pau, és crear.
No cauré en el parany de dir-vos que tot plegat es pot canviar d'un dia per l'altre, però us diré que un gran poder comporta una gran responsabilitat i que res canviarà d'aquí cent anys si la lluita no es dóna ara i aquí.
Que un negre arribés a la casa blanca potser per a molts és fer història. Si potser ho va ser. Però com hem pogut comprovar, està massa lligat de mans i peus pel sistema com per poder canviar res en els quatre o vuit anys següents. De fet ens hauríem de preguntar si vol o volia realment canviar alguna cosa. Jo ho dubto.
El canvi no es produirà a través del poder. El canvi es produirà el dia que el poble, fart de mentides, es revolti espontàniament contra el poder establert, contra l'imperialisme ianqui, contra el sistema, contra l'error social, a favor de la bogeria.
Mai tornarem a viure companys, mai. La lluita comença ara i aquí, és ara el moment, ni ahir ni demà. Mentre hi hagi somnis hi haurà lluita; mentre hi hagi lluita hi haurà resistència.
I és precisament la resistència la que ens fa forts, és la pròpia lluita la que ens manté vius, la que ens anima a seguir; la pròpia lluita és resistir, és ocupar una posició, una plaça; és alliberar un espai.
No puc aportar solucions perfectes, ni una ideologia que serveixi. Potser, després de tot, l'únic que ens podem limitar a fer és resistir. Si resistim no deixarem que l'espurna dins nostre s'apaivagui. Si tots som espurna un dia farem flama. I quan fem flama cremarà el que hagi de cremar. Només aleshores serà possible l'alliberament social, nacional. Necessitem subjectes que vulguin ser subjectes. Éssers que amb la seva espurna de resistència vulguin existir. Resistir, doncs, no és sobreviure; resistir és existir, i aquesta mena d'existir és, al meu entendre, un acte eminentment revolucionari.
Sóc boig, per tant existeixo; és a dir, sóc home. Sóc home, per tant, sóc revolució.
