Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dijous, 16 de desembre del 2010

Fent camí

Agafo el tren, comença un nou viatge. Sé a on em porta, però no sé on vull que vagi. M'agradaria que em pogués dur molt més enllà d'on em durà avui, m'agradaria, però ara és impossible; ni jo ni ningú podem fer res per aturar-ho.
M'assec en un lloc de quatre. Amb taula al mig. Ja preveig que llegiré, menjaré, escriuré...
El que no preveig, el que no preveia de cap de les maneres era que deu minuts més tard, amb decisió, una noia alta i esvelta s'assegués enfront meu, i em saludés –com qui saluda al professor– amb un sec: ‘hola’.
Balbucejo sorprès quelcom semblant a una salutació, amb la boca plena de l'entrepà que m'estic menjant per dinar. Ella, com si res, estira el seient i es posa a escoltar música. Segueixo menjant, intentant no cridar gaire l'atenció, i un xic nerviós per la seva presència. Em sento observat. Fins i tot quan ella té els ulls tancats em sento observat. Així que, per tractar d'oblidar, almenys momentàniament, la seva dolça imatge i immergir-me en un altre món, començo a llegir.
Llegeixo l'Hiperió, de Hölderlin, potser en aquest moment no és la millor elecció. Però tiro endavant, passo pàgina rere pàgina impregnant-me de l'amor i la bellesa que el protagonista descriu amb minuciosa sentimentalitat en referència a la seva enamorada.
Oh, si per uns instants pogués tornar a sentir tot allò. Però no sé si en sóc capaç, el meu cor i el meu pensament viuen a cavall entre dos móns irreconciliables. Sé que n'he d'escollir un, o almenys això crec, però no sé quin.
Les seves galtes rosades em poden, no puc seguir llegint. Passa el revisor i, acte seguit, començo a escriure. Noto que m'estic posant més nerviós encara, però no en faig cas. La seva cara m'és estranyament familiar, l'he vista abans; és que potser ja ens coneixíem i no me'n recordo? Si fos així, ja m'hagués dit quelcom més... NO?
Mentre el tren travessa carreteres, boscos i muntanyes la meva ment imagina...
Pobre de mi, m'estic muntant una història jo sol; però és que, és tanta la seva bellesa, els seus ulls, la seva figura!
I tot i així em sembla insuficient. Què busques jove? Perquè et deixes endur per tals sentiments de bogeria i embriaguesa? Que no en tens prou amb el que tens?
Crec que el llibre m'ha afectat. És una afecció que no puc descriure, però les meves paraules em delaten. Aquest romanticisme exacerbat no pot ser bo. Sempre m'ha portat pel mal camí, i ho sé. Però què puc fer jo enfront de la vida? A on aniré a parar?
Oh, no. Prou. Prou de tant romanticisme: qui sap si mai trobaré respostes a aquestes preguntes... Però... aleshores, és que no he de buscar les respostes? No. No deixaré de buscar-les perquè, més important que la resposta és el camí que et porta a ella. Potser, com deia aquell, la resposta es troba enmig del vent.
I de sobte, enmig del vent, trobo una primera explicació, irrisòria potser, però almenys vertadera: em sento com em sento perquè el que sento ho sento així.
Sovint ens preguntem directament per la raó d'aquest sentir-se així, i no ens adonem que, en el fons, la sensació del sentiment s'explica per si mateixa. Tot adjectiu que puguis donar-li serà insuficient. El que tu sents, ho sents com ho sents perquè ho sents tu, i precisament perquè és un sentiment, no necessita explicació, potser no té explicació possible! El sentir és ja alguna cosa més que un mer explicar.
I ara m'adono, que potser en el sentir es troba aquella vorera del camí que no ens atrevim a transitar perquè sempre obre moltes cruïlles, nous camins. Nous camins que sovint tenim por d'enfilar perquè no sabem on porten.
Sovint preferim quedar-nos en el propi camí per estancat que ens sembli per la mera por a caminar sense saber a on anem. I aquí rau l'error. Perquè en el fons, igual que el camí que et porta a la veritat és més important el transitar-lo que la veritat a la qual arribes, la vida mateixa és un camí on no importa l'objectiu, ni segurament tampoc la banda del camí, o les cruïlles que prenguis, més important que el camí és, pròpiament, el caminar. Fem camí. 

dimarts, 14 de setembre del 2010

Sobre el llenguatge, la societat i altres àmbits de la realitat

Perquè escriure si les paraules no poden explicar els meus pensaments? Perquè sempre caic en la limitació del llenguatge? Si el meu cervell està més avançat que el llenguatge -o això diuen certs filòsofs- perquè no puc, ni que sigui, crear un nou llenguatge? És llavors que la meva ment no està realment més avançada que el llenguatge? És llavors que tot és relatiu i que res és absolut?
Resposta: sí la vida és una paradoxa. Pots acceptar-la o atrapar-t'hi.
I jo hi he caigut de quatre potes.
Però adonar-me de l'error em fa, en certa manera, més gran, més conscient. Si passo o em quedo en l'atrapada no m'importa mentre sigui conscient que estic atrapat sota reixes invisibles. Són reixes travessables. La qüestió ara és si tinc la necessitat de passar de llarg, d'acceptar-ho. Si crec que sí, només em queda i em toca fer el pas de l'acceptació, si aconsegueixo fer-lo i travessar aquestes reixes tant sols em restarà trobar -que no cercar- el meu lloc en aquesta societat. Això, però, serà una tasca més àrdua.
I és que realment a vegades m'adono que el que sé fer millor és pensar. I això és un problema perquè... si sé pensar més que escriure, parlar, estudiar, relacionar-me amb el món; no podré trobar el meu lloc, no podré implicar-m'hi, i em perdré en l'horabaixa de la cultura, en el mur del llenguatge, en la vida...
I com es pot viure així? Ho sé, m'estimo massa el meu pensament i pretenc trobar respostes a preguntes que potser no en tenen. Segurament pretenc comunicar les meves idees en tot moment, a tothom, a cada instant i cada lloc, i aconseguir que es parli d'elles. D'una manera o altra, no vull morir.
Mira fins on arriba la paradoxa que no puc escapar d'aquest problema antropològic. Sóc un ésser humà, per tant, sóc un ésser social i polític. Com a tal, encara que sàpiga i vulgui estar sol, encara que em pugui creure algun dia tant diferent que no necessiti comunicar-me, d'una manera o altra sempre em buscaré companyia. Perquè fins i tot quan me'n vaig sol per la muntanya busco companyia: busco la companyia dels arbres, el vent, la natura.
Escoltant converses de cafè al bar de la universitat, altres filosofia d'estar per casa, com la meva, m'adono de com d'ignorant és l'ésser humà i especialment la societat d'avui dia. No estic dient que no participi d'aquestes converses, ni molt menys. De fet, parteixo de la base que aquí l'ignorant nº1 sóc jo. El que potser, i, en certa manera, em podria diferenciar d'altres ignorants és que jo -nosaltres- sóc i som conscients d'aquesta ignorància, però crec que hi ha força gent no ho és.
El que des de la meva egocèntrica subjectivitat intento explicar amb aquestes últimes paraules, és que, segurament, trobarem gent a la vida que tindrà un rerefons; seran cults, intel·ligents, amb un rerefons ideològic, filosòfic, polític, sociològic, moral o ètic. Però fins i tot aquests seran més ignorants que els altres; seran més ignorants precisament perquè, pensant que saben més, seran menys conscients d'aquesta ignorància.
I és que en aquest món ningú s'escapa de la poderosa ignorància, ningú. El problema és que la gent no despertarà fins que no en siguin conscients. Això sí, mentre no despertin, segurament seran més feliços.