Més de 800.000 aturats, a raó de 100 desnonats al
dia, un 30% de la societat a les portes de l’exclusió social. Aquesta és la
Catalunya del 99%. I encara més. Perquè aquests i molts que encara tenen feina –o
prestació d’atur, que avui dia és gairebé el mateix– però que segueixen
lluitant dia a dia són probablement els que fa ja 2 anys –i es diu ràpid– van
sortir a ocupar places i carrers per cridar “no som mercaderies en mans de polítics
i banquers”. Un crit indignat, sí, però també un crit humil reclamant i pensant
alternatives, creant complicitats, solidaritat, espais de creació, de
confluència, de generació d’ideologia, d’opinió real.
Molts d’aquests, també, són els que fa anys que es
declaren en contra de les centrals nuclears, que creuen en la naturalesa del
nostre país, no per explotar-la –i els diners que se’n genera– sinó per estimar-la
i cultivar-la des del més humil respecte. Els que abans que existissin els
parcs eòlics parlaven d’energies renovables; els que abans que veiessin com s’apujava
el cost de la llum i l’aigua, ja parlaven de plaques solars i centrals
hidràuliques. I parlaven d’aquestes alternatives sense pensar tampoc en un
monopoli a mans d’empreses creades per l’estat però que ajuden a engruixir una
mica més les butxaques ja prou plenes de les classes burgeses benestants. Els
que no entenen el “carnet de boletaire” i això dels boscos públics –propietat (‘oju
al datu’) de l’Administració.
Les mateixes que ja cridaven “Sanitat i educació,
públiques i de qualitat” abans que es comencessin a tancar caps i apujar taxes
universitàries, o abans que es parlés de LEC o Bolonya i de co-pagament; però
que igualment es van llençar a okupar centres sanitaris i hospitals, rectorats
universitaris i instituts. Les mateixes que quan feien vagues per protestar
contra això es donaven suport mutu i que van aguantar la repressió policial i
van sortir indemnes de 58i+ imputacions per atemptats a l’autoritat,
desperfectes urbans i immobiliaris i d’altres tipus d’acusacions vergonyoses.
Les mateixes que perderen un ull i crearen
moviments socials de rebuig al tipus de repressió pre-democràtic o
post-franquista que vivim avui dia als Països Catalans i en general a l’Europa
del Sud.
Els mateixos que s’organitzaren en piquets en les
multitudinàries vagues generals que la majoria de mitjans s’entesten en amagar.
El mateixos que voluntàriament dediquen el seu esforç a engrandir les arques
del Banc dels Aliments, intentant obviar en un examen de consciència que les
samarretes del mateix venien co-patrocinades per La Caixa –la mateixa que es
nega a parlar de lloguer social i de dació en pagament, i que segueix escanyant
les classes treballadores d’aquest país.
Les mateixes que segueixen evitant desnonaments
dia rere dia, i que en no aconseguir-ho ocupen blocs de pisos sencers per donar
cabuda a milers de famílies que segueixen reclamant un dret tant elemental com
és el dret a l’habitatge, o que segueixen defensant la malaurada carta dels
Drets Humans, avui paper mullat per a la majoria d’aquest planeta.
Els mateixos que fan vagues indefinides davant de
l’acumulació d’EREs i que no tenen por d’enfrontar-se als seus patrons; els
qual els segueixen explotant pel mer “dret a l’enriquiment”.
Les mateixes que envoltaren el parlament, i que
foren criticades pel seu dret legítim a protestar contra els pitjors
pressupostos dels temps (pseudo)democràtics.
De fet, molts d’aquests són els que en el seu
moment es negaren a complir el servei militar seguint així l’espurna de la
desobediència civil, l’únic mecanisme que ha estat capaç de fer algun canvi en
aquesta societat capitalista post-feudal des de temps immemorables; on ets més
per posseir més, i menys per voler lluitar-ho. També molts d’aquests són els
que van ser a primera fila en les –poc recordades– manifestacions en què ja s’avisava
de l’estafa de la transició, i que van ser víctimes dels experiments
neoliberals dictatorials amb la introducció de certes drogues en els ambients
més reivindicatius i alternatius durant els anys setanta.
Els que fa pocs dies van cridar “que es foti la
troika” i que segueixen fent escarnis a polítics i banquers.
Els que iniciaren assemblees populars a les viles
i barris per retornar el poder a l’únic subjecte sobirà que són les persones.
Les que creen cooperativisme i xarxa, les que
utilitzen una nova moneda que no és l’euro, sinó la moneda social. Els mateixos
que okupen espais buits des de fa dècades per donar-los usos socials i
culturals, avançant cap a l’autogestió i la creació de pensament crític.
Les que rebutgen els mitjans de masses i creen
petites seus de periodisme real, alternatiu, resistent, que denuncia dia sí dia
també les atrocitats de la burgesia i el seu exèrcit, i la dictadura dels
mercats així com l’opressió de tots per part d’un sistema que no hem triat, que
ens han imposat i que segueix enduent-se per davant milers de persones cada
dia.
Els que de les xarxes socials n’han fet un eina de
subversió i no de mer entreteniment com pretenien alguns. Com els que estan en
contra de la mercantilització del coneixement i la cultura, i en l’internet han
trobat el millor aliat per a la difusió del seu art i les seves idees, sense
haver de passar comptes amb grans segells discogràfics o editorials
milionàries, perquè no necessiten cap premi príncep d’Astúries o Planeta per
demostrar que valen molt més que els que acaparen les portades dels diaris. Els
que d’una multa de 10.000 euros n’han fet un llibre on s’explica tota la trama
de corrupció de TOTA la sanitat, ben detallada. Com els que des de la
legitimitat democràtica s’hi han enfrontat directament com és el cas de Reus.
Els que estudien de dia i treballen de nit per
poder pagar-s’ho. Els que es neguen a donar a la mà al senyor de la Wertgonya
en rebre els premis final de carrera. Els que mentre uns quants clamen per l’atac
a la immersió lingüística apunten a l’arrel de la LOMCE, que és la manca de
perspectives pedagògiques reals i la tornada a un model netament franquista.
Els que segueixen dient “avall la monarquia, el
poder de i per al poble” i que són criticats per xiular a “ses majestats” en
llocs públics. Alguns que de fet han rebut multes per entrar estelades en estadis de futbol –aquest esport tant ple de valors i que pregona la humilitat, mentre va engruixint el deute de les entitats que el sustenten tant amb hisenda com amb la sanitat pública; perquè això de no pagar impostos només s'ho poden permetre els qui més cobren, com sempre.
Les mateixes que es deixen un munt d’hores
setmanals voluntàriament per a l’educació d’infants i joves en el lleure, sigui
des d’esplais, caus o casals; i que ho fan sabent que omplen el buit que l’educació
formal i les famílies no només no són capaços d’omplir, sinó que a més
engrandeixen dia rere dia.
Els que es veuen obligats a emigrar a l’estranger
perquè aquí no hi ha possibilitats. Perquè si ens diuen que no es crearan (com
si sortissin del no-res) llocs de treball fins d’aquí dos o tres anys, el més
lògic és que ens comencem a repartir la feina.
Tots aquests que TV3 s’entesta en no mostrar –com els
tres espartans que lluiten dia rere dia contra el frau democràtic des de dins les
institucions–, mentre expliquen entre mentides que tenim un govern estable i
que els principals partits ja s’estan posant d’acord, quan ni tan sols són
capaços de posar fil a l’agulla a l’únic mandat legítim sortit de les últimes
eleccions: el dret a decidir. Quan l’únic que fan és encobrir-se mútuament
perquè porten anys repartint-se el pastís dels diners generats pels ciutadans,
però que avui dia tenen les seves seus embargades i una part important dels
seus alts càrrecs imputats o a punt de ser-ho. Aquests, que s’espien i que quan
són descoberts trien un cap de turc d’entre ells mateixos per protegir-se i
quedar bé davant l’opinió pública. Però només dimiteix un gestor del sector
penitenciari, ni alts càrrecs de la sanitat, ni portaveus de partits, ni molt
menys diputats. I mentre ens diuen que la justícia ja fa el seu propi camí, els
Millet, Pallerols, Crespo, Bagó, Bustos, Matas i Camps entre molts altres,
segueixen dormint tranquils. Al mateix temps, pretenen penes de presó contra
les que protestaren legítimament en vagues i manifestacions diverses.
Fa anys –quan tot just era un adolescent, o ni
això– sentia a parlar de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades com a persones
entenimentades amb molts coneixements i raó. Doncs bé, és curiós veure com els mateixos
que me’ls mostraren i defensaren –quan jo m’obcecava en no escoltar res que
tingués la més mínima relació amb l’Església– avui es neguen a sentir a parlar
d’alternatives, de canvis de models socials, de processos constituents o
gestació d’espais vertaderament democràtics. Resulta que avui aquests bons
cristians estan al costat dels que fa dos anys eren titllats de “perroflautas”. Aquests que no parlen d’alternatives
i que miren –o ni això– amb recel els ‘Salvados’,
‘Sense Ficció’ i altres programes que, de tant en tant, –malgrat formar part de
l’entramat de mitjans de masses acrítics– mostren algunes realitats que és
necessari conèixer.
Tot això, mentre els ‘homes de negre’ segueixen
traginant pels despatxos del senyor Mas-Colell.
Aquest és el país que tenim, el 99% contra el 0,5%,
i un altre 0,5% que mira cap a un altre costat. Potser seria hora que els
comencem a dir: “o estàs amb nosaltres, o estàs contra nosaltres”.