Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

diumenge, 10 de juny del 2012

Saber (o de l'observació d'una tarda en una terrassa)



Que bonic és asseure's i observar la gent. Seus en una terrassa i veus de tot. El camell que passa herba per pagar-se el cafè, i el cotxe; el grup d'amics jugant a cartes al voltant d'unes cerveses; el noi que pren vi i llegeix; la noia que dibuixa. Em captiva. Però sé que no vol deixar-me entrar en el seu món. Escolta música pacientment, pren un cafè amb llet; en un got, no en tassa que és massa efímer. Es fa un canut. O dos, o tres; ja he perdut el compte. I comença a dibuixar. Dibuixa amb passió, com hipnotitzada; deixant-se endur per l'inconscient. 
Som molt més semblants del que ella es pensa. Però això en realitat que és un somni.
Saber... Saber quelcom: adonar-se de les coses. Quin gran plaer!
És com un orgasme. El plaer aquell enorme que t'omple i deixa extenuat.
Saps. Saps alguna cosa! Em sembla tant sublim, tant intens, tant èpic al cap i a la fi..!

La noia que dibuixa s'ha aixecat. Ha recollit les coses i ha marxat. M'ha deixat glaçat! M'ha trencat els esquemes, la meva història; he deixat de saber: la tornaré a veure? Sabrà mai que he escrit sobre ella?

En el seu lloc s'hi col·loca un noi d'ulleres de pasta prima. Estretes, allargades. Discretes. Però la seva miopia és tanta que si li observes els ulls a través dels vidres aquests prenen una altra dimensió. Com deu veure el món?

Tothom veu el món diferent. Crec que el veiem segons la nostra energia. També segons el nostre estat d'ànim. Però podem estar trists i cap-cots i sentir una gran energia i força dins nostre i viceversa: podem estar o sentir-nos alegres i tenir una gran energia negativa. Què és l'energia?
Quina pregunta, no sé si la sabria respondre.
L'energia és gran, d'això no n'hi ha cap dubte; però costa molt constatar-la, interpretar-la, saber-la viure.
Potser en això s'hauria de basar l'educació. Sí, ho veig clar: ho ! Hauríem de basar l'aprenentatge en l'aprendre a gestionar les nostres energies; no des d'una perspectiva budista o fent ioga, sinó a través de l'art, en totes les seves formes. Això és, a través de la pròpia creativitat.

Els nois de les cartes ja han marxat. I el noi del vi. Però això ja s'ha omplert massa de gent. Hauré de marxar per on he vingut, però no quedarà en l'oblit aquest moment. Encara que sigui el primer.

dilluns, 19 de març del 2012

Viure o explicar?

Alguna cosa ha canviat dins meu darrerament. Sento que hi ha alguna cosa que se m’escapa de les mans i no trobo el què. O serà només un sentiment? És la por?
Les hores em passen més lànguidament que mai, i els pensaments m’assalten  desordenats en la meva ment. No trobo un sentit, alguna cosa m’ha canviat.
I no és que hagi deixat a una persona estimada. Tampoc és el fet de marxar properament. Tampoc no és por de no tornar... por a una cosa que sempre he somniat? Impossible.
Les coses em pesen. Em pesa el cos, els pulmons, la respiració, els ulls, el cap.
Crec que sóc jo. Sóc jo i el meu afany de protagonisme.
Sí, darrerament noto que tot el meu discurs gira al voltant del meu “jo”.
Sempre he volgut pensar que estic fent coses pels altres, encara que no fos ben bé així; i ara, de cop, surt el meu ego a relluir. Sí, una mica més. I és molt pesat.
Però si m’hi paro a pensar, sé que això no és nou. Sempre he tingut la sensació de carregar contínuament el meu ego; la meva existència. I pesa molt. Sovint em maleeixo de ser tant complex i superflu a la vegada. De ser tant humà. I adonar-me que com més avanço més complex i més superflu vull ser. Maleïda paradoxa, paradoxa humana, en una paradoxal humanitat.
I en els moments de més pesadesa, que és quan penso tot això, em fa tanta mandra el món sencer que em fa mandra escriure-ho i tot. I ara, una estona més tard m’adono que no escric el que pensava que volia escriure –almenys no tot– i que escric més coses de les que havia pensat; idees que, de nou, se m’apareixen en desordre sense to ni so. Situacions: situacions que vull crear, i tanmateix, difereixen tant de les que acabo creant!
Les coses comencen per acabar. Penso en viure aventures sense recordar que de la mateixa manera l’aventura no admet afegits: “cobra sentit amb la seva mort”. “Les aventures estan en els llibres. I naturalment, tot el que s’explica en els llibres pot succeir de veritat, però no de la mateixa manera”. I encara més, perquè “per a  que el succés més trivial es converteixi en aventura, és necessari i suficient explicar-lo”. “L’home és sempre un narrador d’històries, i tracta de viure la seva vida com si l’expliqués”. Això és, no em deixa alternativa, he d’escollir: “o viure o explicar”.
I m’apareixen els dubtes; ja m’ho diu Sartre, “despertaré d’aquí a alguns mesos, d’aquí a alguns anys, romput, decepcionat, enmig de noves ruïnes?”. Busco la soledat oblidant que un no pot preveure els inconvenients de la soledat. Perquè... com explicar, si el que viu sol ni tant sols sap el que és explicar?: “allò verosimil desapareix al mateix temps que els amics”. Sí, com l’Antoine Roquentin em pregunto si no desitjo sentir-me lliure d’aquest dolor monòton, “si no desitjaria patir un bon cop, fondre’m en la desesperació”.
Sí, és una nàusea, una agonia, un nihilisme que em confon.
Però aleshores és quan ho veig: Oh sí! Que clar, que lluminós! Veig que, com el sol en el mar; com la lluna; he de fondre’m en el meu propi ocàs. Sí, ja ho deia Nietzsche, “l’home és una cosa que ha de ser superada”; “el que hi ha de més gran en l’home és que és un pont i no pas un fi: allò que en l’home es pot estimar és que sigui una transició i un ocàs.” I així igualment busco la meva virtut sense saber que “la virtut és voluntat d’ocàs i una fletxa d’anhel.” Sí, he de ser aquell que “de la seva virtut en fa la seva afecció i el seu fat”, per la meva virtut he de voler viure 'encara', i no viure més.
He de deixar que el meu sol, la meva llum, el foc que duc dins, s’apagui i deixi pas a la foscor del mar; o el que és el mateix, que em cremi per dins i em deixi sense res: només il·luminat per la lluna: com el fanal solitari que il·lumina la nit del crit: el crit sense resposta.
És un tornar a començar, o el que és el mateix, és un etern retorn.

divendres, 16 de març del 2012

Por de la por

Por. Por de pensar massa o massa poc. Por d'actuar, por de dir. Por de no transmetre tant com voldria i també de voler fer-ho més del compte.
Por d'esmerçar-me tant en transformar el què i els qui m'envolten, que al final m'oblidi de transformar-me a mi mateix.
Por d'escriure, de llegir, massa o massa poc. Por de no fer-ho.
Por de voler viure, jo, tantes coses, que m'acabi oblidant dels altres. Por de no ser prou fidel, por de voler un reconeixement, por...
Por de cercar i no trobar. Por de buscar massa el fi i oblidar-me del mitjà per aconseguir-lo.
Por de la tendresa, por de l'amor, por del desig, por d'estimar, por de mi.
Angoixa per tanta por i por de l'angoixa. Por de la por.
Por del passat , por del present, por del futur.
Por de perdre la por. Por de que creixi. Por de perdre el sentit de les coses, por de desitjar un sentit a tot. Por de saber i d'ignorar. Molta por.
Por de moure'm, por d'estancar-me. Por de marxar i por de quedar-me.
Por de ser massa crític i de no ser-ho gens.
Por de viure i por de morir.
Paradoxal por, i tanmateix, por de la paradoxa.
Por de tenir masses opcions i no saber triar. O de no tenir-ne, en realitat, però també de perdre-les.
Por de decidir, no per mi, sinó pels altres.
Por d'estar sempre intentant complir, por de no fer-ho; por d'aprendre i desaprendre. I de desaprendre a aprendre.
Por de la bellesa i de la seva lletjor.
Por de no voler, por de no poder, por d'estar massa viu, o massa poc. Por de pregar massa i por de combregar. Por de voler convergir i que això ens separi.
Por de veure-hi clar, por de ser cec. Por de voler ser un model, i no ser-ho.

Però... què faríem sense la por? Tinc por de creure i, tanmateix, crec en la por. La por em fa avançar i tot i així retrocedeixo.
Sí, decideixo amb por, i retrocedeixo a l'origen. Al punt de la primera concepció. Sí, percebo que tinc concepció. Por de ser el primer o l'últim en fer-ho.

Por, diríem, de seguir avançant, o de trigar massa en avançar.

Què seríem sense la por?

Por de ser humà, i de perdre la humanitat. Por de no existir i de creure que existeixo.

Existiria sense por? No.
Por de respondre amb un sí.

Por de crear, por de destruir; i por, en definitiva, de destruir la por per crear més por.

dimarts, 7 de febrer del 2012

Del Boig i l'Humà, de La Revolució

Segons entenc, boig és tot aquell que està fora d'allò que és normal. Es diu boig a aquell que és un desentenimentat, i representa una malaltia mental crònica.
Allò normal, per contraposició, quedaria definit pels valors, actituds i pensaments que una societat -o una majoria social d'aquesta- té. Si més no, així és com l'ètica defineix la moral i els costums.
Què passaria, emperò, si tota una societat estigués equivocada? Què passaria si tots els pressupòsits que regeixen una societat fossin erronis i tot allò que basa aquesta societat estigués equivocat?
Aleshores el boig seria aquell que té la veritat, aquell qui amb paraules i fets, armat amb res més que la seva llengua, rebutja el conformisme social, la falsa democràcia; aquell qui creu en la lluita social, en la transformació, en la raó, en l'esperit, en el sentiment, en la nació completa sense ismes, en la revolució.
La societat fa massa que viu enganyada, fa molt que ha perdut els valors del cor, fa més que es veu abocada al fracàs social, al desencant comú, al conformisme més purament passiu. Fa massa que la democràcia no és democràcia, que l'amor no és amor, que la política no és política; fa massa que la moneda és l'únic que regeix els nostres actes; fa molt que aquells que rebutgen el present són assenyalats i criticats; fa molt que no creiem en el futur. Necessitem buscar somnis i fugir del dolor, especialment quan alguna cosa ens diu que hem de seguir, que diria alguna cançó.

Avui salto i crido. I crido per dir-vos que estic boig, que crec en el canvi, que vull somniar que això es pot canviar, que la democràcia pot tornar a ser democràcia, que allò oposat a la guerra no és pau, és crear.
No cauré en el parany de dir-vos que tot plegat es pot canviar d'un dia per l'altre, però us diré que un gran poder comporta una gran responsabilitat i que res canviarà d'aquí cent anys si la lluita no es dóna ara i aquí.
Que un negre arribés a la casa blanca potser per a molts és fer història. Si potser ho va ser. Però com hem pogut comprovar, està massa lligat de mans i peus pel sistema com per poder canviar res en els quatre o vuit anys següents. De fet ens hauríem de preguntar si vol o volia realment canviar alguna cosa. Jo ho dubto.
El canvi no es produirà a través del poder. El canvi es produirà el dia que el poble, fart de mentides, es revolti espontàniament contra el poder establert, contra l'imperialisme ianqui, contra el sistema, contra l'error social, a favor de la bogeria.
Mai tornarem a viure companys, mai. La lluita comença ara i aquí, és ara el moment, ni ahir ni demà. Mentre hi hagi somnis hi haurà lluita; mentre hi hagi lluita hi haurà resistència.
I és precisament la resistència la que ens fa forts, és la pròpia lluita la que ens manté vius, la que ens anima a seguir; la pròpia lluita és resistir, és ocupar una posició, una plaça; és alliberar un espai.
No puc aportar solucions perfectes, ni una ideologia que serveixi. Potser, després de tot, l'únic que ens podem limitar a fer és resistir. Si resistim no deixarem que l'espurna dins nostre s'apaivagui. Si tots som espurna un dia farem flama. I quan fem flama cremarà el que hagi de cremar. Només aleshores serà possible l'alliberament social, nacional. Necessitem subjectes que vulguin ser subjectes. Éssers que amb la seva espurna de resistència vulguin existir. Resistir, doncs, no és sobreviure; resistir és existir, i aquesta mena d'existir és, al meu entendre, un acte eminentment revolucionari.
Sóc boig, per tant existeixo; és a dir, sóc home. Sóc home, per tant, sóc revolució.