Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dimarts, 29 de gener del 2013

La conjuntura actual: anàlisi de la realitat (II)


La novetat en aquest context és que els grans relats ja no són una atracció popular. Ja no ens podem identificar amb grans noms ni herois de la història actual. Perquè qualsevol objectiu que puguem posar-nos al davant és menys que un objectiu vital com a compatriotes, perquè amb aquest objectiu vital –en tant que vital–, cadascú es veu remès a si mateix: i tots sabem que aquest si mateix és poc, molt poc. Així, com apuntava Baudrillard,  d’aquesta descomposició dels grans relats, se segueix la dissolució del llaç social i el pas de les col·lectivitats socials a l’estat d’una massa composta d’àtoms individuals llençats a un absurd moviment brownià. Aquest ‘si mateix’ està encadenat com dèiem a un entramat de relacions més complexes i mòbils que mai; està situat sobre els nusos dels circuits de la comunicació. I és que, com va expressar Peter Sloterdijk, “més comunicació significa, abans que res, més conflictes”[1]. Per això, diu Slavoj Zizek, Sloterdijk té raó en defensar que l’actitud d’ “entendre’ns els uns als altres” ha de ser complementada amb l’actitud d’ “apartar-nos els uns dels altres”, mantenint una distància prudencial, implementant un nou “codi de discreció”. Així diu Zizek, “em moc en un espai social on interactuo amb altres persones, d’acord amb certes regles ‘mecàniques’ i sense compartir el seu món interior”[2].
Amb tot, i com a exemple del conflicte latent en la societat postmoderna, Zizek mostra el xoc que es crea a partir d’unes caricatures de Mahoma en una revista danesa de segona fila. El món àrab en pes va sortir els carrers a clamar pel que consideraven una injúria gravíssima. Malgrat tot, sondejada la massa social, ens trobàvem que la majoria de manifestants no havien vist les caricatures en qüestió. Aquest fet posa de manifest que “l’aldea global de la informació” és allò que suposa –o condiciona–, el fet que una cosa que apareix publicada en un obscur diari a Dinamarca causi una gran commoció en països musulmans molt distants. És com si Dinamarca fos veïna de Síria, el Pakistan o Egipte. En aquest punt, Zizek ens dirà que “aquells que entenen la globalització com una magnífica oportunitat per tal que tot el planeta sigui un espai unificat de comunicació, que acosti tota la humanitat, sovint no s’adonen d’aquest costat obscur de la seva proposta”[3]. Però, segueix Zizek, les multituds musulmanes no van reaccionar contra les caricatures de Mahoma com a tals. Van reaccionar contra la figura o imatge complexa del món occidental que havien percebut com l’actitud que s’amagava darrere les caricatures. Així, igual que des d’aquí denotem la fal·làcia i l’autoengany que ens proporciona la cultura occidental en el nostre dia a dia, de la mateixa manera unes simples imatges esdevenen a orient una maximització del que és una xarxa de símbols, imatges i actituds, que inclouen l’imperialisme occidental, el materialisme laic, l’hedonisme i el sofriment dels palestins. Això és així, de fet, de la mateixa manera que, des d’occident, maximitzem –o ens maximitzen– certes imatges musulmanes per tal de generar en nosaltres, si no odi, almenys sí un cert recel. Això és el que ens condiciona a partir de construir i imposar un determinat tipus de camp simbòlic. Aquesta és l’autèntica condició postmoderna. Amb tot, la idea que el llenguatge i l’ordre simbòlic són un mitjà de reconciliació i mediació queda absolutament desmitificat, perquè justament considera el llenguatge com el mitjà violent de la confrontació immediata i crua –com ja apuntava Habermas[4].
En aquest entramat ètic-lingüístic –i tornant a la caiguda dels grans mites i la desafecció pels grans relats– hi ha també un record del que és la moral del proïsme judeocristiana. Quan Freud i Lacan –com apunta de nou Zizek– insisteixen en assenyalar la naturalesa problemàtica del manament bàsic judeocristià “estima el proïsme”, recorren a l’argument de la incompatibilitat del proïsme amb la mateixa noció d’universalitat que, recordem, també defensa el cristianisme. Cal dir, però, que el lema cristià “tots els homes són germans”, implica que aquells que no accepten la seva germanor cristiana no són homes. Això, portat al terreny de la societat postmoderna, que veu d’aquests manaments i d’aquesta moral, ens porta ràpidament a una constatació: si bé el lema avui seria “tots els homes(ciutadans) són germans”, ocórrer el mateix en no acceptar la seva condició de ‘simple’ ciutadà; aquells qui decideixen lliurement estar fora del joc dels ‘ciutadans’ no són, doncs, humans.
Amb tot, el que s’oposa a aquesta universalitat pretesa és la dimensió totalment inhumana del proïsme. “És per aquesta raó que trobar-se en la posició de l’estimat és tan violent , i fins i tot traumàtic: el fet de ser estimat ens fa sentir directament la distància entre el que sóc en tant que ésser humà determinat i l’X insondable que hi ha en mi que causa l’amor de l’altre” [5]. Com és obvi, si sostinguéssim una posició de l’amor lliure en la que ens haguéssim d’estimar tots els uns als altres, aquesta experiència seria encara més traumàtica, i, d’altra banda, no correspondre l’amor és tant humà com el propi fet d’estimar. Però aquesta crítica apunta cap a una altre direcció igualment vertadera: que la moral del proïsme és probablement un dels pitjors valors que aquesta societat ha engendrat, en tant que elimina tota possibilitat d’emancipació subjectiva i social. Em refereixo aquí, doncs, a la possibilitat que els individus (no ‘ciutadans’) com a subjectes polítics (actius o passius), així com les classes socials en el seu conjunt, no podran alliberar-se del jou sistèmic de la societat postmoderna a través de la moral del proïsme. Aquest alliberament, com veurem a través de l’Home Anònim, va més enllà de figures i relats grandiloqüents, i es basa en una relació, sinó d’universalitat, sí almenys, d’igualtat.
En aquest sentit, però, l’altra figura del proïsme –d’Emmanuel Lévinas– com l’Altre imponderable que mereix el nostre respecte incondicional, té també, com apunta Sloterdijk[6] una segona visió més inquietant: la de l’Altre imponderable com a enemic, l’enemic que ha deixat de ser “l’enemic honorable” i s’ha convertit en l’Altre, algú que raona d’una manera que se’ns fa totalment estranya de manera que no pot haver-hi cap encontre genuí, ni cap lluita comuna possible. Això, probablement, apunta també a l’Home Anònim, o si més no, a la seva condició solitària. Ho veiem també en Zizek quan parla de la tolerància que hem de tenir vers l’Altre, ara no com a enemic, sinó com a ‘conciutadà’. “El meu deure de ser tolerant envers l’Altre significa en realitat que no m’hi hauria d’acostar gaire, ni hauria de profanar el seu espai. És a dir, hauria de respectar la seva intolerància a la meva excessiva proximitat. En la societat capitalista tardana, la societat postmoderna, el dret a no ser molestat s’ha anat convertint cada vegada més en el dret humà principal”[7].



[1] ‹‹Warten auf den Islam››, Focus, Peter Sloterdijk, 2006.
[2] Violència, Slavoj Zizek, Editorial Empúries, 2009, pag. 62.
[3] Ídem., pag. 61.
[4] Teoría de la acción comunicativa, 2 vols., Jürgen Habermas, Taurus, 1999.
[5] V., Zizek, pag. 59.
[6] Zorn und Zeit, Peter Sloterdijk, Frankfurt, 2006.
[7] V., Zizek, pag. 44. 

La conjuntura actual: anàlisi de la realitat (I)


En els darrers anys hem assistit a la fragmentació de la realitat; fragmentació política, fragmentació social, i, perquè no dir-ho també, fragmentació cultural. És cert que la qüestió social prolifera, creixem en xarxes socials, en interaccions, en la capacitat d’acostar-nos a persones cada cop més llunyanes a nosaltres. Sí, la qüestió social prolifera, però vers l’entropia. No és un caos, però és un enfrontament de tots contra tots. Ja no hi ha un subjecte polític, assistim a un retorn d’allò reprimit. La vulgaritat de la realitat ens porta a reprimir els nostres principals impulsos per exacerbar els que el sistema vol –i necessita– que tinguem. La lògica del ‘comprar, llençar, comprar’, elimina tota possibilitat de decisió sobre la nostre realitat, no només objectiva, sinó també subjectiva. Així, vaguem sense rumb clar, entre l’aïllament de les nostres cases; on el televisor és el membre més important de la família, i ho és precisament perquè t’aïlla de la realitat i et transporta cap a una realitat paral·lela, que no és pròpia, que et ve donada. De les nostres aïllades cases, doncs, ens movem als nostres llocs de treball, d’estudis, d’esbarjo –un oci controlat i deshumanitzat, amb una vertiginosa potenciació de l’individualitat absurdament fútil i, al mateix temps, competitiva. Un vida on només ets més per tenir més que el del teu costat.
En l’altre costat ens trobem que, efectivament, és molt fàcil ser crític quan no et jugues la vida cada dia. Critiquem, però... ¿què podem dir davant la pobresa i la misèria més absoluta? I al mateix temps, enfront –de nou– la nostra impotència, la crisi fa que proliferin els grups socials de maldat –bandes juvenils, màfies, narcotràfic o partits xenòfobs.  Això és també una forma més d’aquesta fragmentació, d’aquesta descomposició, o si es vol, d’aquesta polarització.
A més fragmentació més descomposició. Es despotencia la igualtat, no hi ha subjectes actius; no hi ha futur. Com deia aquell: “és el que hi ha”. Sí però, el que aconsegueixen fent-nos sentir que no hi ha res més, és que perdem, al mateix temps, les ganes de crear, construir, experimentar, més enllà de la nostra quotidianitat.
Així doncs, davant la realitat, sembla que hem de quedar-nos com estem, sense aprofundir. Com diria Baudrillard, el que hi ha és una vaga de fets: ja no passa res. I això és el que ens tanca en una presó. Una presó dins de la qual és impossible pensar res, perquè l’únic possible és la presó en si, i en tant que això és així, fora de la presó només trobem l’impossible, el no-res.
Aquesta és la vertadera descomposició. Ens han cremat fins i tot el futur. Viure és cremar-se en les preguntes. I aquest retorn d’allò reprimit es mostra a través de l’obscuritat que també retorna; en la pobresa, la multitud, i el seu anonimat.
La crisi és, doncs, profunda. Crisi de valors, crisi econòmica, crisi social, crisi política i crisi del pensament crític; en definitiva és una crisi cultural –podríem dir-li: crisi de llenguatge?
En la societat postmoderna en la que vivim existeix, com apunta Lyotard[1], un agermanament entre el tipus de llenguatge que s’anomena ciència, i el que anomenem ètica o política: procedeixen d’una mateixa perspectiva: Occident. Efectivament la nostra cultura –la occidental– governa tots els àmbits de la realitat, i els governa des d’un llenguatge, concret, precís, que ens deshumanitza amb cada paraula. D’alguna manera les paraules han perdut el sentit que tenien, i malgrat també hi ha aquesta vaga de fets que apuntàvem abans, les paraules han deixat d’explicar i, en conseqüència, les persones hem deixat de comunicar. En una societat basada en la comunicació i la vertebració de discursos hegemònics, de grans relats; una societat basada en la informació com a comunicació on les tecnologies vertebren els discursos de la realitat; en una societat on totes les paraules poden ‘dir-se’, ‘explicar-se’, ‘fonamentar-se’; en aquesta societat, els nostres mots han deixat d’expressar realitats. De fet, al intentar ‘explicar-se’, precisament per aquest ‘se’, el llenguatge perd tota subjectivitat i tota veracitat com a discurs propi i personal, per convertir-se en quelcom aliè al subjecte que les profereix; vivim doncs, parlant des de la tercera persona.
Seguint amb Lyotard, veiem que el llenguatge –entenent-lo en la mesura dels jocs del llenguatge de Wittgenstein– té unes regles que no es legitimen en ell mateix, sinó que formen part d’un contracte explícit –o no– entre els jugadors. Aquest contracte també ve elaborat pel propi engranatge sistèmic de la cultura occidental. I el pitjor és que, “a falta de regles de joc, no hi ha joc”, perquè qualsevol modificació ínfima d’una regla modifica la pròpia naturalesa del joc, i individualitza cada enunciat com un propi joc; fet que provaria, com apuntàvem, aquesta polarització de la realitat. Polarització lingüística, doncs, al mateix temps que proferim, el missatge es dilueix en l’escolta de l’altre, que està, ja, en un altre joc. I això ens porta a una sentència que, des de segons quina interpretació, pot ser afirmativa o negativa: “parlar és combatre”.
Efectivament, des de la vessant negativa, aquesta polarització lingüística ens porta a la incomunicació, o al que és el mateix, a una lluita constant entre el que un i altre parlant volen dir, sense arribar mai a explicar.  Però per altre costat mostra una realitat, si no positiva, sí almenys afirmativa. I és que les paraules serveixen per combatre. És cert que hem deixat d’explicar, i que tots els discursos han perdut legitimitat, però malgrat això, les paraules segueixen sent la primera via d’emancipació i lluita constant enfront la realitat contra la que topem dia rere dia. Les paraules contenen per tant dues cares d’una mateixa moneda que és el llenguatge: no comuniquen dins del joc lingüístic però lluiten i ressonen amb força contra la realitat del mateix.
Una realitat que és, com sabem, eminentment tecnocràtica. Però no només això, és també cínica, o pitjor, desesperada. La veritat és que la realitat s’explica per la seva funcionalitat i les seves disfuncionalitats. Com apunta el mateix Lyotard, la vertadera fiabilitat del sistema és l’optimització de la relació global, de la seva performativitat. Fins i tot les seves disfuncions com les vagues o les crisis poden fer creure una alternativa i aixecar esperances; però en realitat aquestes disfuncions no són més que reajustaments interns i el seu resultat només pot ser la millora de la “vida” del sistema. L’única alternativa a aquest perfeccionament és l’entropia, és a dir, la decadència. Però aquest sistema es mostra precisament, malgrat el seu confinament entròpic, com una unicitat: la societat és una totalitat unida en el seu desgavell.
Però aquesta unicitat no deixa de mostrar una refotuda realitat, i és que, més enllà de la dialèctica de la lluita de classes, les classes segueixen existint, i per sobre de tot hi ha, sempre, una classe dirigent.
En la societat postmoderna, la classe dirigent ha deixat d’estar formada pels polítics tradicionals, per passar a ser una base formada per caps de premsa, alts funcionaris, dirigents de les grans empreses multinacionals, i representants dels principals organismes nacionals i internacionals que, per si fos poc, ni tan sols han estat elegits per ningú, sinó que, mostrant una vegada més la societat tecnocràtica en la que vivim, han estat posats a dit per mostrar una realitat: que no hi ha més govern que el que ells s’enriqueixin, i enriqueixin els seus, mentre nosaltres seguim vivint la realitat de l’espectacle –la societat del futbol, les grans estrelles de cinema, i els personatges absurds fets estrelles (ex-dones de torejadors o polítics (corruptes)).
Això és així, gràcies, sempre, a la complicitat dels programes de telebrossa que imperen a totes les cadenes de televisió, que, malgrat la seva “bona” voluntat com a cadenes de l’informació, hauríem d’anomenar aquí cadenes de la desinformació. L’expressió ‘cadenes’ és certament pertinent aquí, doncs, més enllà de ser cadenes de televisió, són també cadenes socials que ens empresonen més enllà dels nostres propis límits culturals. Ens lliguen i ens torturen en una societat on, com sàviament apunta Eduardo Galeano, la majoria de la massa social no té cap altre més dret que el de veure, escoltar, i callar.
Les mateixes cadenes de la televisió ens les dóna també l’internet. Aquí és necessari fer-se la pregunta que ens proposa Zizek: “¿la nostra immersió en el ciberespai no comporta la nostra reducció a una mònada leibniziana que reflecteix tot l’univers, tot i que sigui “sense finestres” que s’obririen directament a la realitat externa?”[2]. En aquest punt cal apreciar que sí que hi ha finestres, i potser aquest és el gran problema de la societat i condició postmoderna: les pantalles esdevenen finestres al món. Així, ja no necessitem moure’ns pel món lliurement, perquè en tenim prou amb un ordinador al davant, doncs amb un simple ‘clic’ podem ser a l’altra banda del món. L’internet, en aquest sentit, esdevé una màquina de teletransportació fictícia, on els subjectes esdevenen, una vegada més, terceres persones observant les accions que altres terceres persones duen a terme. Ja no existeix la subjectivitat ni l’objectivitat, és el pur no-res. És, potser, comparable al viatger que contempla les muntanyes en la seva immensitat; malgrat això, en la mònada davant la pantalla no existeix la possibilitat de fruïció directa i latent en la espiritualitat del viatges, i és precisament –potser– per això, que no hi ha subjectivitat possible.
Aquesta manca de subjectivitat i aquest poder apolític que ens governa ens ha portat al que Baudrillard es refereix com la difuminació de la consciència del poder: “la qüestió és que la destrucció dels vincles socials basats en el domini ja han ocorregut. S’ha realitzat mitjançant l’emancipació virtual i la realització integral de tots els desigs, [...] tots els predicats de la dominació han desaparegut, [...] l’alliberació total, la resolució de conflictes i la lliure disposició de cadascú ens ha portat a sotmetre’ns a l’ordre mundial hegemònic”[3]. Així és, la condició postmoderna de la política i el poder és un mitjà de dominació. I posa de manifest que amb la dominació completa de la humanitat per part del capitalisme –si més no des d’un punt de vista simbòlic i ideològic–, el que s’ha aconseguit és la impossibilitat de veure el poder com a un Altre; fet que, en el fons, ens porta a la passivitat que implica que, fem el que fem, som nosaltres qui hem triat aquells que exerceixen el poder sobre nosaltres i que no podem canviar-los. El problema és, doncs, segons Baudrillard, que no podem personificar el poder. Com hem dit anteriorment, el model hegemònic no té fronteres. És internacional i és acceptat, no només per la cultura occidental, sinó per quelcom que va molt més enllà de l’oposició ‘orient - occident’.



[1] La condición postmoderna, Jean-François Lyotard, Cátedra, 2012.
[2] Violència, Slavoj Zizek, Editorial Empúries, 2009, pag. 36.
[3] La agonía del poder, Jean Baudrillard, Círculo de Bellas Artes, 2006.

divendres, 18 de gener del 2013

Existeix un lloc que no existeix


Existeix un lloc que no existeix. No és un espai físic, sinó metafísic o espiritual... Espai de trobada, de confluència.
És un espai obert, tancat en si mateix. És únic.
És únic perquè es crea del no-res. Sí, és exclusiu, però no excloent.
És un tot: un matí de pluja, una nit sense lluna; però també és com una albada a la vora del mar o una nit de lluna plena.
Sí, la sensació que vius és equiparable a aquesta plenitud pròpia de la lluna.
És un espai de contacte, de confiança, de creença.
És el lloc i el moment en què sents que el món s’atura; perquè estem canviant el món.
És un tu, un nosaltres, un compartir.
Compartir idees, somnis, decepcions, aspiracions, ganes, moments.
Moments complicats, moments difícils, moments èpics, moments d’esperança i moments de por.
Moments únics en què decidim decidir.
Sí, busquem un consens. Constantment.
No hi ha interessos, ni aprofitaments, només un pensar en l’altre sabent que l’altre pensa en tu.
És aquest concepte d’alteritat el que permet crear.
Sí, és un espai de creació, de nous projectes, de nous somnis, de noves perspectives.
Perspectives que et fan créixer, madurar; perspectives que canvien quan veus que té sentit, encara que no necessiti un sentit.
Perquè el sentit és inherent al moment, a l’espai del qual formem part, al futur que tenim al davant i al poder gaudir del que sentim, del que pensem, del que parlem...
Perquè parlem sense paraules i sabem sense dir-nos res el que estem pensant. Que canviarem el món, el curs de la història, el sentit de la humanitat, només canviant-nos a nosaltres al viure aquest moment.
Existeix un lloc que no existeix; on som nosaltres i ningú més qui decideix. On la confiança vertebra el nostre discurs i és el discurs, en tant que nostre, el que vertebra les nostres vides.
Existeix un lloc que no existeix; que no es palpa pels sentits i que se sent amb tota la seva universalitat. És allò que no necessita explicació perquè s’explica per si sol.
Existeix un lloc que no existeix; és un espai metafísic, sí: està més enllà de nosaltres mateixos, encara que sense nosaltres no existiria.
Existeix un lloc que no existeix: nosaltres.
Utilitzem-lo, sentim-lo, gaudim-lo, patim-lo.
Movem-nos amb ell i ell es mourà amb nosaltres.
Movem-nos per ell i el món es mourà amb nosaltres.
Existeix un lloc que no existeix; un moment només, en què el món s’atura i només nosaltres respirem.
I respirarem per aquest moment, mentre seguim movent-nos per ell.
Ell que no és subjecte ni objecte, és un nosaltres sense espai o temps definit. És el que som i el que volem ser: un etern compartir.
Compartir és viure i viure és estimar; vivim, doncs, i canviarem el món!
Perquè aquest lloc que no existeix és també un poder que neix de nosaltres, amb els nostres gestos, les nostres paraules, el nostre sentir...
Un poder únic i irrepetible que, malgrat la definició, es repeteix sense voler, només de pensar-lo o repensar-lo.
Un poder que emana de nosaltres al existir en aquest espai.
Un poder amb el que podem canviar el món a cada moment, a cada instant, a cada passa que fem endavant.
Perquè només ens pot permetre avançar. Mentre estigui viu, mentre el fem existir, només podrem avançar.
Avançar en la creació, en el sentir, en el parlar, en el viure.
Existeix un lloc que no existeix. Existeix el viure en la no-vida, que és quan respirem en un món sense aire.
Seguirem respirant mentre mantinguem aquest poder, aquest espai, aquest... nosaltres.