La novetat en aquest context és
que els grans relats ja no són una atracció popular. Ja no ens podem
identificar amb grans noms ni herois de la història actual. Perquè qualsevol
objectiu que puguem posar-nos al davant és menys que un objectiu vital com a compatriotes,
perquè amb aquest objectiu vital –en tant que vital–, cadascú es veu remès a si mateix: i tots sabem que aquest si mateix és poc, molt poc. Així, com
apuntava Baudrillard, d’aquesta
descomposició dels grans relats, se segueix la dissolució del llaç social i el
pas de les col·lectivitats socials a l’estat d’una massa composta d’àtoms
individuals llençats a un absurd moviment brownià. Aquest ‘si mateix’ està
encadenat com dèiem a un entramat de relacions més complexes i mòbils que mai; està
situat sobre els nusos dels circuits de la comunicació. I és que, com va
expressar Peter Sloterdijk, “més comunicació significa, abans que res, més
conflictes”[1]. Per
això, diu Slavoj Zizek, Sloterdijk té raó en defensar que l’actitud d’
“entendre’ns els uns als altres” ha de ser complementada amb l’actitud d’
“apartar-nos els uns dels altres”, mantenint una distància prudencial,
implementant un nou “codi de discreció”. Així diu Zizek, “em moc en un espai
social on interactuo amb altres persones, d’acord amb certes regles
‘mecàniques’ i sense compartir el seu món interior”[2].
Amb tot, i com a exemple del
conflicte latent en la societat postmoderna, Zizek mostra el xoc que es crea a
partir d’unes caricatures de Mahoma en una revista danesa de segona fila. El
món àrab en pes va sortir els carrers a clamar pel que consideraven una injúria
gravíssima. Malgrat tot, sondejada la massa social, ens trobàvem que la majoria
de manifestants no havien vist les caricatures en qüestió. Aquest fet posa de
manifest que “l’aldea global de la informació” és allò que suposa –o
condiciona–, el fet que una cosa que apareix publicada en un obscur diari a
Dinamarca causi una gran commoció en països musulmans molt distants. És com si
Dinamarca fos veïna de Síria, el Pakistan o Egipte. En aquest punt, Zizek ens
dirà que “aquells que entenen la globalització com una magnífica oportunitat
per tal que tot el planeta sigui un espai unificat de comunicació, que acosti
tota la humanitat, sovint no s’adonen d’aquest costat obscur de la seva
proposta”[3].
Però, segueix Zizek, les multituds musulmanes no van reaccionar contra les
caricatures de Mahoma com a tals. Van reaccionar contra la figura o imatge
complexa del món occidental que
havien percebut com l’actitud que s’amagava darrere les caricatures. Així,
igual que des d’aquí denotem la fal·làcia i l’autoengany que ens proporciona la
cultura occidental en el nostre dia a dia, de la mateixa manera unes simples
imatges esdevenen a orient una maximització
del que és una xarxa de símbols, imatges i actituds, que inclouen
l’imperialisme occidental, el materialisme laic, l’hedonisme i el sofriment
dels palestins. Això és així, de fet, de la mateixa manera que, des d’occident,
maximitzem –o ens maximitzen– certes
imatges musulmanes per tal de generar en nosaltres, si no odi, almenys sí un
cert recel. Això és el que ens condiciona a partir de construir i imposar un
determinat tipus de camp simbòlic. Aquesta és l’autèntica condició postmoderna.
Amb tot, la idea que el llenguatge i l’ordre simbòlic són un mitjà de
reconciliació i mediació queda absolutament desmitificat, perquè justament
considera el llenguatge com el mitjà violent de la confrontació immediata i
crua –com ja apuntava Habermas[4].
En aquest entramat
ètic-lingüístic –i tornant a la caiguda dels grans mites i la desafecció pels
grans relats– hi ha també un record del que és la moral del proïsme
judeocristiana. Quan Freud i Lacan –com apunta de nou Zizek– insisteixen en
assenyalar la naturalesa problemàtica del manament bàsic judeocristià “estima
el proïsme”, recorren a l’argument de la incompatibilitat del proïsme amb la
mateixa noció d’universalitat que, recordem, també defensa el cristianisme. Cal
dir, però, que el lema cristià “tots els homes són germans”, implica que
aquells que no accepten la seva germanor cristiana no són homes. Això, portat al terreny de la societat postmoderna,
que veu d’aquests manaments i d’aquesta moral, ens porta ràpidament a una
constatació: si bé el lema avui seria “tots els homes(ciutadans) són germans”, ocórrer el mateix en no acceptar la seva
condició de ‘simple’ ciutadà; aquells
qui decideixen lliurement estar fora del joc dels ‘ciutadans’ no són, doncs, humans.
Amb tot, el que s’oposa a aquesta
universalitat pretesa és la dimensió totalment inhumana del proïsme. “És per aquesta raó que trobar-se en la
posició de l’estimat és tan violent , i fins i tot traumàtic: el fet de ser
estimat ens fa sentir directament la distància entre el que sóc en tant que
ésser humà determinat i l’X insondable que hi ha en mi que causa l’amor de
l’altre” [5].
Com és obvi, si sostinguéssim una posició de l’amor lliure en la que ens
haguéssim d’estimar tots els uns als altres, aquesta experiència seria encara
més traumàtica, i, d’altra banda, no
correspondre l’amor és tant humà com el propi fet d’estimar. Però aquesta
crítica apunta cap a una altre direcció igualment vertadera: que la moral del
proïsme és probablement un dels pitjors valors que aquesta societat ha
engendrat, en tant que elimina tota possibilitat d’emancipació subjectiva i
social. Em refereixo aquí, doncs, a la possibilitat que els individus (no
‘ciutadans’) com a subjectes polítics (actius o passius), així com les classes
socials en el seu conjunt, no podran alliberar-se del jou sistèmic de la
societat postmoderna a través de la moral del proïsme. Aquest alliberament, com
veurem a través de l’Home Anònim, va més enllà de figures i relats
grandiloqüents, i es basa en una relació, sinó d’universalitat, sí almenys, d’igualtat.
En aquest sentit, però, l’altra
figura del proïsme –d’Emmanuel Lévinas– com l’Altre imponderable que mereix el
nostre respecte incondicional, té també, com apunta Sloterdijk[6]
una segona visió més inquietant: la de l’Altre imponderable com a enemic,
l’enemic que ha deixat de ser “l’enemic honorable” i s’ha convertit en l’Altre,
algú que raona d’una manera que se’ns fa totalment estranya de manera que no pot
haver-hi cap encontre genuí, ni cap lluita comuna possible. Això, probablement,
apunta també a l’Home Anònim, o si més no, a la seva condició solitària. Ho veiem
també en Zizek quan parla de la tolerància que hem de tenir vers l’Altre, ara
no com a enemic, sinó com a ‘conciutadà’. “El meu deure de ser tolerant envers
l’Altre significa en realitat que no m’hi hauria d’acostar gaire, ni hauria de
profanar el seu espai. És a dir, hauria de respectar la seva intolerància a la meva excessiva
proximitat. En la societat capitalista tardana, la societat postmoderna, el dret a no ser molestat s’ha anat
convertint cada vegada més en el dret humà principal”[7].
[1] ‹‹Warten auf den Islam››, Focus, Peter Sloterdijk, 2006.
[2] Violència, Slavoj Zizek, Editorial
Empúries, 2009, pag. 62.
[3] Ídem., pag. 61.
[4] Teoría de la acción comunicativa, 2
vols., Jürgen Habermas, Taurus, 1999.
[5] V., Zizek, pag. 59.
[6] Zorn und Zeit, Peter Sloterdijk,
Frankfurt, 2006.
[7] V., Zizek, pag. 44.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada