Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dimarts, 29 de gener de 2013

La conjuntura actual: anàlisi de la realitat (II)


La novetat en aquest context és que els grans relats ja no són una atracció popular. Ja no ens podem identificar amb grans noms ni herois de la història actual. Perquè qualsevol objectiu que puguem posar-nos al davant és menys que un objectiu vital com a compatriotes, perquè amb aquest objectiu vital –en tant que vital–, cadascú es veu remès a si mateix: i tots sabem que aquest si mateix és poc, molt poc. Així, com apuntava Baudrillard,  d’aquesta descomposició dels grans relats, se segueix la dissolució del llaç social i el pas de les col·lectivitats socials a l’estat d’una massa composta d’àtoms individuals llençats a un absurd moviment brownià. Aquest ‘si mateix’ està encadenat com dèiem a un entramat de relacions més complexes i mòbils que mai; està situat sobre els nusos dels circuits de la comunicació. I és que, com va expressar Peter Sloterdijk, “més comunicació significa, abans que res, més conflictes”[1]. Per això, diu Slavoj Zizek, Sloterdijk té raó en defensar que l’actitud d’ “entendre’ns els uns als altres” ha de ser complementada amb l’actitud d’ “apartar-nos els uns dels altres”, mantenint una distància prudencial, implementant un nou “codi de discreció”. Així diu Zizek, “em moc en un espai social on interactuo amb altres persones, d’acord amb certes regles ‘mecàniques’ i sense compartir el seu món interior”[2].
Amb tot, i com a exemple del conflicte latent en la societat postmoderna, Zizek mostra el xoc que es crea a partir d’unes caricatures de Mahoma en una revista danesa de segona fila. El món àrab en pes va sortir els carrers a clamar pel que consideraven una injúria gravíssima. Malgrat tot, sondejada la massa social, ens trobàvem que la majoria de manifestants no havien vist les caricatures en qüestió. Aquest fet posa de manifest que “l’aldea global de la informació” és allò que suposa –o condiciona–, el fet que una cosa que apareix publicada en un obscur diari a Dinamarca causi una gran commoció en països musulmans molt distants. És com si Dinamarca fos veïna de Síria, el Pakistan o Egipte. En aquest punt, Zizek ens dirà que “aquells que entenen la globalització com una magnífica oportunitat per tal que tot el planeta sigui un espai unificat de comunicació, que acosti tota la humanitat, sovint no s’adonen d’aquest costat obscur de la seva proposta”[3]. Però, segueix Zizek, les multituds musulmanes no van reaccionar contra les caricatures de Mahoma com a tals. Van reaccionar contra la figura o imatge complexa del món occidental que havien percebut com l’actitud que s’amagava darrere les caricatures. Així, igual que des d’aquí denotem la fal·làcia i l’autoengany que ens proporciona la cultura occidental en el nostre dia a dia, de la mateixa manera unes simples imatges esdevenen a orient una maximització del que és una xarxa de símbols, imatges i actituds, que inclouen l’imperialisme occidental, el materialisme laic, l’hedonisme i el sofriment dels palestins. Això és així, de fet, de la mateixa manera que, des d’occident, maximitzem –o ens maximitzen– certes imatges musulmanes per tal de generar en nosaltres, si no odi, almenys sí un cert recel. Això és el que ens condiciona a partir de construir i imposar un determinat tipus de camp simbòlic. Aquesta és l’autèntica condició postmoderna. Amb tot, la idea que el llenguatge i l’ordre simbòlic són un mitjà de reconciliació i mediació queda absolutament desmitificat, perquè justament considera el llenguatge com el mitjà violent de la confrontació immediata i crua –com ja apuntava Habermas[4].
En aquest entramat ètic-lingüístic –i tornant a la caiguda dels grans mites i la desafecció pels grans relats– hi ha també un record del que és la moral del proïsme judeocristiana. Quan Freud i Lacan –com apunta de nou Zizek– insisteixen en assenyalar la naturalesa problemàtica del manament bàsic judeocristià “estima el proïsme”, recorren a l’argument de la incompatibilitat del proïsme amb la mateixa noció d’universalitat que, recordem, també defensa el cristianisme. Cal dir, però, que el lema cristià “tots els homes són germans”, implica que aquells que no accepten la seva germanor cristiana no són homes. Això, portat al terreny de la societat postmoderna, que veu d’aquests manaments i d’aquesta moral, ens porta ràpidament a una constatació: si bé el lema avui seria “tots els homes(ciutadans) són germans”, ocórrer el mateix en no acceptar la seva condició de ‘simple’ ciutadà; aquells qui decideixen lliurement estar fora del joc dels ‘ciutadans’ no són, doncs, humans.
Amb tot, el que s’oposa a aquesta universalitat pretesa és la dimensió totalment inhumana del proïsme. “És per aquesta raó que trobar-se en la posició de l’estimat és tan violent , i fins i tot traumàtic: el fet de ser estimat ens fa sentir directament la distància entre el que sóc en tant que ésser humà determinat i l’X insondable que hi ha en mi que causa l’amor de l’altre” [5]. Com és obvi, si sostinguéssim una posició de l’amor lliure en la que ens haguéssim d’estimar tots els uns als altres, aquesta experiència seria encara més traumàtica, i, d’altra banda, no correspondre l’amor és tant humà com el propi fet d’estimar. Però aquesta crítica apunta cap a una altre direcció igualment vertadera: que la moral del proïsme és probablement un dels pitjors valors que aquesta societat ha engendrat, en tant que elimina tota possibilitat d’emancipació subjectiva i social. Em refereixo aquí, doncs, a la possibilitat que els individus (no ‘ciutadans’) com a subjectes polítics (actius o passius), així com les classes socials en el seu conjunt, no podran alliberar-se del jou sistèmic de la societat postmoderna a través de la moral del proïsme. Aquest alliberament, com veurem a través de l’Home Anònim, va més enllà de figures i relats grandiloqüents, i es basa en una relació, sinó d’universalitat, sí almenys, d’igualtat.
En aquest sentit, però, l’altra figura del proïsme –d’Emmanuel Lévinas– com l’Altre imponderable que mereix el nostre respecte incondicional, té també, com apunta Sloterdijk[6] una segona visió més inquietant: la de l’Altre imponderable com a enemic, l’enemic que ha deixat de ser “l’enemic honorable” i s’ha convertit en l’Altre, algú que raona d’una manera que se’ns fa totalment estranya de manera que no pot haver-hi cap encontre genuí, ni cap lluita comuna possible. Això, probablement, apunta també a l’Home Anònim, o si més no, a la seva condició solitària. Ho veiem també en Zizek quan parla de la tolerància que hem de tenir vers l’Altre, ara no com a enemic, sinó com a ‘conciutadà’. “El meu deure de ser tolerant envers l’Altre significa en realitat que no m’hi hauria d’acostar gaire, ni hauria de profanar el seu espai. És a dir, hauria de respectar la seva intolerància a la meva excessiva proximitat. En la societat capitalista tardana, la societat postmoderna, el dret a no ser molestat s’ha anat convertint cada vegada més en el dret humà principal”[7].



[1] ‹‹Warten auf den Islam››, Focus, Peter Sloterdijk, 2006.
[2] Violència, Slavoj Zizek, Editorial Empúries, 2009, pag. 62.
[3] Ídem., pag. 61.
[4] Teoría de la acción comunicativa, 2 vols., Jürgen Habermas, Taurus, 1999.
[5] V., Zizek, pag. 59.
[6] Zorn und Zeit, Peter Sloterdijk, Frankfurt, 2006.
[7] V., Zizek, pag. 44. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada