Hem establert doncs -ens els dos textos anteriors-, una dicotomia de l’Altre en dues
cares de la mateixa moneda. L’Altre com a enemic, i l’Altre com a conciutadà
que mereix el meu respecte –i que
posi distància respecte a ell. La posició de l’Home Anònim, com veurem, pot ser
també part d’aquest Altre. Perquè, simplificant, reduirem l’Altre a l’Altre com
a enemic, quan ens referim a aquest conciutadà
que demana ferventment el dret a no ser molestat, en tant que forma part, des
de la nostra perspectiva, de l’Altre absolut que és la incommensurabilitat de
l’adonar-se que ja no hi ha posició
compartida possible, que la societat per això és sistèmica, doncs ha superat la
voluntat de consensuar i és només això, un totalitarisme pervers i regressiu.
Aquest absolut és al que li declarem la guerra des de la posició privilegiada
que ens proporciona la força de
l’anonimat. Fem doncs, la guerra al Tot. L’altra possibilitat d’entendre
aquest Altre, és la d’entendre’l com l’Altre Home Anònim. Participa de la meva
lluita, comparteix amb ell alguns espais, i comparteix, com no, la seva
essència, això és, l’anonimat.
L’Home Anònim és el crit que no se sent, les paraules
que signifiquen sense dir-se, l’agitació política en la seva essència. L’home anònim viu la
realitat que l’envolta, en el seu dia a dia, amb consciència i al mateix temps
indiferència. Consciència de la refotuda precarietat social, política i
cultural a la que es veu abocada la societat per culpa de la violència sistèmica
de la societat postmoderna, però indiferència vers l’Altre. No perd el temps en
preocupar-se pel més ínfim dels representants dels comunistes liberals. L’Home
Anònim sap. Sap què li passa, sap perquè li passa i sap que no pot fer-hi res. La seva força és l’anonimat, doncs fa que no sigui
focalitzable per la mirada política tradicional. Mitjans de comunicació,
polítics, policies –que l’atonyinen– el busquen, però enlloc el troben. En la
seva essència d’incondicional radicalitat amb el present, l’Home Anònim està
més enllà del servilisme voluntari. Sap que hi ha hagut una derrota històrica,
i que per això l’humilien dia a dia, però en el seu inconformisme polític hi ha
també una victòria: el seu individualisme. Sap votar quan l’interessa perquè és
un campió de la desafecció política. És, doncs, calculador i optimista. És
també un bàrbar perquè ha après a deixar de creure en la democràcia. Sap que el
que compta és només la seva vida. La que ell es juga a cada instant, en cada
respir, en cada passa que dona vers la seva subjectivitat. Precisament perquè
és conscient, és subjecte polític, i precisament perquè el que compta és la
seva vida, és eminentment subjectiu. És també un supervivent. És un supervivent
de la lluita antifranquista, de la lluita antiimperialista, de la demagògia
postmoderna, de la biopolítica
postpolítica, i més contemporàniament, és un desnonat, un estafat. És també
un potenciador de les iniciatives que estan fora del sistema. De la creativitat
com a font de coneixement social, no merament intel·lectual. Ha entès que el
coneixement no es pot mercantilitzar sinó que s’ha d’estendre d’una manera
crítica. És també un somiador d’altres realitats possibles. Sap que són
difícils, però no impossibles. També sap que estarà sol en la defensa dels seus
somnis, però no té por, ha après a perdre la por fins i tot a tenir por. És un
afirmació que s’autonega com a ciutadà perquè més enllà de ciutadanies hi ha
persones humanes. No és una persona humana com a mera humanitat, sinó que es fa
fort en l’essència de ser Home. Sap que la seva essència és la disconformitat i
la negació, és un etern caminar cap a la política del voler viure. Un voler
viure conforme a la idea de subjecte, i sap que conté, en la idea,
l’ambivalència i l’ambigüitat de l’impossibilitat del voler viure. Aquesta
impossibilitat és un gest radical perquè es fa des del silenci que emana de la
força del seu anonimat. No té cap autoritat més que ell mateix. Perquè és ell
qui l’exerceix i la suporta. No creu, però tampoc es nega a il·lusionar-se. Sap
que en la seva soledat hi ha una companyia. Perquè és la primera persona del
singular, que aliat amb la segona, lluita contra la segona i la tercera del
plural. I això és l’únic que fa possible que, a moments, l’Home Anònim sigui
també un nosaltres. Okupa bancs i
places per fer més forta la seva posició quan diu: “no m’oblidareu”.
Precisament perquè els que el busquen per esclafar-lo no el troben, sap que és
un incordi constant. Una formigueta que es crea i recrea en el seu camí cap el
cim de l’essencialitat. No fa camí al caminar, sinó que el caminar és el seu
camí. Per això sap viure en i pel present.
No l’importen fins comuns més
enllà de la seva voluntat d’existir. Sap que els que sobren son els altres,
perquè ells perpetuen el seu malestar i provoquen la seva incondicional
radicalitat contra ells. Esclata enfront de l’antipolítica social i s’avé a
afirmar que la seva precarietat és la dels altres. És el que està dins però al
marge de la vida, com l’arbre sec que ja no floreix.
Però precisament perquè està dins,
pot donar vida als altres, i profanar, al mateix temps, la vida d’aquells que
intenten trepitjar-lo. No creu en herois ni ideals a assolir, però és capaç de
reconduir les seves paraules perquè la utopia no desentoni. Sap que fora només
hi trobarà crueltat, que l’honradesa no es pot lluitar: es decideix tenir o no
es té. Sap que la seva vida és un sospir en la incessant obligació de decidir sobre
ell mateix. Sent el pes de la seva pròpia ètica quan li diu que no hi ha ètica
possible, que la moral queda lluny ja de la realitat, quan la realitat l’ofega
i el nihilitza. Però el seu és un nihilisme actiu, que sap ser conseqüent amb
el que és i el que vol ser. Sap estar al marge, no comanda res ni ningú, ni
encapçala cap manifestació més que la que es faci enfront d’un desnonament. Sap
que el seu anonimat no té força per aparèixer a les televisions. Tampoc no li
interessa, el seu ser es basa en no-ser.
Com apuntàvem, en el seu voler
viure hi ha un aposta per un cert ‘nosaltres’. Perquè és tots nosaltres i a la
vegada no és ningú, per això la seva ambivalència té tanta força. És comú en la
no-comunitat. Perquè la comunitat està feta per
i per a aquells que desitgen que es
cremi fins a desaparèixer. Però ell sap que la seva crema es dóna, justament,
fins allà on arriba la visió dels altres. Vol que els altres vegin que és un
foc que explota enmig d’espais buits de personalitat, perquè el seu foc il·lumina
la desesperança de qui no creu en el seu anonimat i recorda a l’Altre que
existeix, que segueix aquí amb la seva lluita que no és més –ni menys– que la
seva vida.
I precisament per que la seva
lluita és la seva vida, el seu anonimat neix de l’experiència de l’encontre amb
l’Altre anònim –parafrasejant a Lévinas. Però no és un encontre ètic. És un
encontre polític, contrari a la política tradicional o a la política
progressista habitual que està en contra les retallades i no mou un dit per
canviar la realitat. Aquest encontre és
el que fa possible l’anonimat, i en aquesta experiència es crea el nosaltres. És una circularitat paradoxal
que s’atreveix a afrontar. Sap que els altres el poden acompanyar, han passat
abans per la seva soledat des de l’aposta pel voler viure, i saben que aquest
acompanyament no és més que un moment, perquè al acompanyar-se creen espais
d’anonimat, que alhora posen de relleu la seva soledat. No domina l’anonimat,
sinó que hi entra a través del seu sí a la vida. Aquesta afirmació es basa en
un gest decisiu que no necessita raons per a fonamentar-se, i és el que els
constitueix com a ‘amo’. Perquè és amo de la seva vida en la mesura que està
més enllà del servilisme voluntari. És amo perquè les seves paraules han pres
un nou significat en el sol fet d’emprar-les des de l’anonimat. No accepta la
submissió ni la renúncia que li imposen, perquè viu enfrontat permanentment contra
la cultura de la derrota. Perquè preferiria una vida de colors i matisos, no
aquest gris-decadència al que la societat de l’espectacle l’aboca. Sap que és
un sense futur, però el present no el paralitza: ha decidit rebregar-lo amb el
seu crit. La seva lluita per la vida és un procés que es crea i es recrea, que
es va modificant i és mòbil: es multiplica en ocupar places i carrers[1].
L’Home anònim és, doncs, un ésser
essencial, i potser per això és també un ésser autèntic. És, potser, un Dasein o un Zaratustra. I en aquest sentit és també violent, i creador. És el
creatiu que s’endinsa en allò que no s’ha dit, que es precipita en allò que no
s’ha pensat, que imposa allò que mai no ha passat i fa aparèixer allò que no
s’ha vist –el violent– sempre es mou amb audàcia.[2].
És el mateix que diria: “Mata’t! Escapa’t de tu mateix!”[3].
I sense dubtar un segon llençaria un últim crit, el que dura, aguanta i manté
la seva existència entre l’ambivalència de dur una vida en la no-vida. “Aquest
acte de violència, aquest emprendre la marxa decidit cap al camí de l’Ésser del
éssers, arrenca la humanitat de la domesticitat del que és més a prop i
habitual”[4].
L’Home anònim és també, per tant, creador: és el Creador que es troba “fora i
per damunt de la polis i el seu ethos; no està constrenyit per cap regla
de “moralitat”, i només com a tal pot posar els fonaments d’una nova forma d’ethos, d’ésser comunitari a la polis”[5].
Però no ens enganyem, la Plaça Catalunya fou molt més que una polis, perquè precisament era allà contra la polis en la que ens volen fer creure que vivim. Doncs, la força de
l’anonimat lluita contra el buit cap el que ens intenten immergir. Malgrat tot,
per tant, l’Home Anònim no renuncia. No renuncia a ser ni a viure. Tot i així, sap
que renunciar és un acte que reafirma que és ell qui decideix renunciar, i que,
per tant, és amo de les seves decisions. Sap que malgrat puguem dir que som
producte de les nostres circumstàncies (parafrasejant a Ortega y Gasset),
l'única realitat és que les decisions sobre la teva vida les prens tu. Per
tant, l’Home Anònim és amo de la seva vida. És una actitud que posa en cada
decisió, i això és el que el fa, tal volta, una mica més humà; una mica més
anònim.
Tornant a les places que vàrem
ocupar fa prop de dos anys, no hem d’oblidar que l’Home Anònim avui segueix més
viu que mai en la seva aposta pel crit. Precisament perquè és anònim crida. I
el seu crit, més enllà de la realitat opressora, crea. Crea espais, crear
llibertat. La seva força, és doncs, també, la creativitat. I avui, encara que
la plaça estigui buida –sense comptar que ha estat plena de bancs i empreses
durant l’últim mes– el crit és més viu que mai. Potser avui, després d’allò,
som una mica més lliures. Aquesta llibertat és el que ens dona la possibilitat
de crear un nou espai. Diferent. Un
espai situacional, d’experiències, vivències, no només d’idees. No només
d’explicar. Un espai que tingui la seva pròpia vida, un camí entre molts per
seguir construint... anonimat.
Un espai amb l’energia dels nous
reptes, dels nous horitzons. No és un tornar a començar, és un seguir avançant.
No és un espai buit, és un tot per omplir amb pròpia vida, amb pròpia dimensió.
La pròpia de cada Anònim. Doncs l’Home Anònim, si es posa a caminar, no camina
cap a un objectiu: caminar pot ser el seu únic objectiu.
I caminant... recorda. Recorda
que no li agraden els anuncis. Que li agrada ser viatger encuriosit. Li agrada
les persones que esperen, perquè saben degustar el pas del temps i tenen la
paciència necessària per viure. Ell, però, ha après a desmuntar una estructura
de l’espera.
No li agraden les persones amb
pressa, doncs són els mateixos que volen passar per sobre seu només per tal
d’anar més ràpid.
Es fixa en les petites coses i,
sobretot, no es deixa atraure per les grandiositats del sistema: lluita contra
elles.
Així, l’Home Anònim aprèn a
viatjar enlloc de ser transportat. Quan crea, quan és actiu, li agrada
participar dels espais que travessa. Perquè té un poder. Té el poder de
desobeir el sistema. De fer un altre cosa, de fer un altre món. Està fart. I
sap que la vida puja i baixa, però el que es manté sempre –i amb el que ell
també es manté– és la rebel·lió. És el foc. Perquè és fill de la nit que es
crema. Sap que el seu crit no tindrà resposta. Però també sap que no és l’únic
que crida.
[1]
Parafrasejant la campanya “Som Unitat Popular i Ho Volem Tot” de la CUP-AE en
les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
[2]
Introducció a la Metafísica, Martin
Heidegger, ed. Gedisa, 2001.
[3]
Així parlà Zaratustra, Friedrich
Nietzsche, Quaderns Crema, 2007.
[4]
I.M., Heidegger.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada