Gairebé
sempre escric en primera persona. No és que jo sigui el protagonista dels meus
textos. És una veu anònima, no sóc jo, és un crit sense resposta agafat a
l'aire i plasmat en un text.
Hem de construir una situació sense futur. Un etern present. I no em
parleu de sentit comú, que el meu em diu que fa temps que hauríem d’haver
penjat a tots els polítics, d’haver fet explotar i volar pels aires tots els
parlaments, senats o cases reials; que l’opressió i la violència psicològica
han arribat a l’extrem i demana vendetta. Sí, venjança; però com?
No vull formar part de la seqüència geni – malalt – boig.
I no em digueu la paciència és la mare de la ciència, perquè fa massa
temps que hem convertit la paciència en passivitat. Tant avorriment i tanta
monotonia ens estan matant. És la presó de la mirada indiferent dels altres.
He de ser un subjecte actiu; això és, fer de la meva vida una
aventura. Sí, és una autoexigència. M’ho exigeixo a mi mateix.
Existeixo pel que llegeixo; existeixo. Llegeix-ho, existeixo; penso,
existeixo; parlo, existeixo. Existeixen els llibres i en ells existeixo jo
també. Però no existeixo per existir! Vull merèixer existir!
Vull fer quelcom per existir: vull ser algú! No una simple cosa que es mou i actua;
vull que la meva acció tingui sentit; tingui discurs!
Sí, vull una existència política, però en una política repensada.
Repensada des de l’acció, des del sentir. Des del sentir que puc,
que veig, que escric, que sóc. Des de la creativitat, des de
l’educació.
L’autoeducació des de la creativitat, l’existir. El saber carregar el
passat com el camell, travessar el present amb les urpes del lleó i veure el
futur amb l’innocència del nen.
Parlem, sí! Expliquem-nos les nostres històries; parlem, tinguem
discurs!
¿Que què m’importa el que pensi la gent? Què m’ha d’importar? Si ja sé
qui sóc i em mostro tal com sóc, tal com existeixo; què m’importa el que
pensin? Sóc així, jo i el meu discurs, no tinc res a amagar ni res més a
mostrar, sóc així de simple: existeixo! I sí, ja sé que potser m’assenyalareu
amb el dit; que direu que no sóc normal.
I no ho sé si sóc normal, però sóc! I als vostres ulls potser
certament prefereixo ser un boig! No m’importa perquè no vull ser normal! Què
és normal? No vull ser normal. “La normalitat, com la talla 38, m'oprimeix
la figa. Vull ser divers, aberrant, insuportable, dissident. El món de la
normalitat és delirant, propi d'una pujada col · lectiu de LSD. Prefereixo el
món de la diversitat, que és més lliure, més digne i més divertit. Com Groucho
Marx, mai formaria part d'un club que m'acceptés com a soci. No vull adoctrinar
ningú ni que ningú sigui com jo. Que ningú em segueixi. Jo sóc jo, el meu cony,
el meu consolador i els meus mals de cap. Si arribés el dia en que tothom
pensés com jo, aterridora i somnífera realitat, de sobte, canviaria d'opinió”[1].
Sí; vull ser jo, vull debatre, vull construir, vull crear, vull superar.
Sí, l’home és quelcom que ha de ser superat: hem de deixar de
ser quelcom per ser algú!
Lucidesa depressiva? Lucidesa creativa! Angoixa? afirmació! Com hem
d’arribar fins al final del crit? Cridant! Espontaneïtat: creació.
L’acció s’inicia però no acaba perquè és imprevisible. Existeixo, per
tant, sóc imprevisible, creo! Creo i crec;
Crec en mi, en la meva creativitat i en la meva creació: ja està
superada la mort del tot; si vosaltres voleu existir per existir, feu-ho! Però
deixeu que l’autenticitat brolli de mi, no em talleu les ales, deixeu-me crear!
I si em seguiu, si voleu autoeducar-vos en la vostra creativitat, no
seguiu el meu camí! L’aparença dels nostres camins és diferent perquè diferent
és la nostra creativitat, vet aquí la nostra pluralitat i vet aquí la nostra
identitat!
I si teniu por, angoixeu-vos: però que la vostra angoixa serveixi per
crear i per superar l’angoixa de ser humà, massa humà. L’angoixa de l’existir
per existir; deixeu-la aquesta i veureu que en el fons no n’hi ha cap més! Però
angoixeu-vos perquè no hi ha angoixa i creareu! I veureu! Sentireu! Cridareu!
Fins al fons, fins al final! Però no avall; amunt, amunt com vola l’ocell vers
el sol! Sí! Aneu cap allà dalt, i ho veureu; i després, ho sabreu!
Saber, com que el què respires és aire, que el camí et porta lluny
d’aquí, però que el discurs no canviarà; canviaran les aparences, no l’esperit!
Perquè l’esperit humà, tot i ser humà, és molt més que mera humanitat! La
pluralitat té sentit perquè som diferents identitats humanes, no simplement
humanitat.
I s’ha de fet el gest: s’ha de crear la situació.
Sí, hem d’actuar en el gran teatre amb acció.
Actuar, acció; actuar, crear; actuar, situar; crear: situacions.
Situem-nos en-el-món. No només es tracta d’existir, hem de tenir el
discurs per situar-nos. El situar-se és crear, és un gest radical, un gest
no-quantitatiu, un gest qualitatiu.
La qualitat la trobes en el crear, en el seguir, en el caminar, en el marxar,
en l’afirmació.
Clar ho veig ara: me’n vaig.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada