Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dilluns, 4 de febrer de 2013

Emulant a Zaratustra; buscant el Dasein... És això potser, una expressió furiosa d'un Home Anònim?


Gairebé sempre escric en primera persona. No és que jo sigui el protagonista dels meus textos. És una veu anònima, no sóc jo, és un crit sense resposta agafat a l'aire i plasmat en un text. 


Hem de construir una situació sense futur. Un etern present. I no em parleu de sentit comú, que el meu em diu que fa temps que hauríem d’haver penjat a tots els polítics, d’haver fet explotar i volar pels aires tots els parlaments, senats o cases reials; que l’opressió i la violència psicològica han arribat a l’extrem i demana vendetta. Sí, venjança; però com?
No vull formar part de la seqüència geni – malalt – boig.
I no em digueu la paciència és la mare de la ciència, perquè fa massa temps que hem convertit la paciència en passivitat. Tant avorriment i tanta monotonia ens estan matant. És la presó de la mirada indiferent dels altres.
He de ser un subjecte actiu; això és, fer de la meva vida una aventura. Sí, és una autoexigència. M’ho exigeixo a mi mateix.
Existeixo pel que llegeixo; existeixo. Llegeix-ho, existeixo; penso, existeixo; parlo, existeixo. Existeixen els llibres i en ells existeixo jo també. Però no existeixo per existir! Vull merèixer existir! Vull fer quelcom per existir: vull ser algú! No una simple cosa que es mou i actua; vull que la meva acció tingui sentit; tingui discurs!
Sí, vull una existència política, però en una política repensada. Repensada des de l’acció, des del sentir. Des del sentir que puc, que veig, que escric, que sóc. Des de la creativitat, des de l’educació.
L’autoeducació des de la creativitat, l’existir. El saber carregar el passat com el camell, travessar el present amb les urpes del lleó i veure el futur amb l’innocència del nen.
Parlem, sí! Expliquem-nos les nostres històries; parlem, tinguem discurs!
¿Que què m’importa el que pensi la gent? Què m’ha d’importar? Si ja sé qui sóc i em mostro tal com sóc, tal com existeixo; què m’importa el que pensin? Sóc així, jo i el meu discurs, no tinc res a amagar ni res més a mostrar, sóc així de simple: existeixo! I sí, ja sé que potser m’assenyalareu amb el dit; que direu que no sóc normal.
I no ho sé si sóc normal, però sóc! I als vostres ulls potser certament prefereixo ser un boig! No m’importa perquè no vull ser normal! Què és normal? No vull ser normal. “La normalitat, com la talla 38, m'oprimeix la figa. Vull ser divers, aberrant, insuportable, dissident. El món de la normalitat és delirant, propi d'una pujada col · lectiu de LSD. Prefereixo el món de la diversitat, que és més lliure, més digne i més divertit. Com Groucho Marx, mai formaria part d'un club que m'acceptés com a soci. No vull adoctrinar ningú ni que ningú sigui com jo. Que ningú em segueixi. Jo sóc jo, el meu cony, el meu consolador i els meus mals de cap. Si arribés el dia en que tothom pensés com jo, aterridora i somnífera realitat, de sobte, canviaria d'opinió”[1].
Sí; vull ser jo, vull debatre, vull construir, vull crear, vull superar. Sí, l’home és quelcom que ha de ser superat: hem de deixar de ser quelcom per ser algú!
Lucidesa depressiva? Lucidesa creativa! Angoixa? afirmació! Com hem d’arribar fins al final del crit? Cridant! Espontaneïtat: creació.
L’acció s’inicia però no acaba perquè és imprevisible. Existeixo, per tant, sóc imprevisible, creo! Creo i crec;
Crec en mi, en la meva creativitat i en la meva creació: ja està superada la mort del tot; si vosaltres voleu existir per existir, feu-ho! Però deixeu que l’autenticitat brolli de mi, no em talleu les ales, deixeu-me crear!
I si em seguiu, si voleu autoeducar-vos en la vostra creativitat, no seguiu el meu camí! L’aparença dels nostres camins és diferent perquè diferent és la nostra creativitat, vet aquí la nostra pluralitat i vet aquí la nostra identitat!
I si teniu por, angoixeu-vos: però que la vostra angoixa serveixi per crear i per superar l’angoixa de ser humà, massa humà. L’angoixa de l’existir per existir; deixeu-la aquesta i veureu que en el fons no n’hi ha cap més! Però angoixeu-vos perquè no hi ha angoixa i creareu! I veureu! Sentireu! Cridareu! Fins al fons, fins al final! Però no avall; amunt, amunt com vola l’ocell vers el sol! Sí! Aneu cap allà dalt, i ho veureu; i després, ho sabreu!
Saber, com que el què respires és aire, que el camí et porta lluny d’aquí, però que el discurs no canviarà; canviaran les aparences, no l’esperit! Perquè l’esperit humà, tot i ser humà, és molt més que mera humanitat! La pluralitat té sentit perquè som diferents identitats humanes, no simplement humanitat.
I s’ha de fet el gests’ha de crear la situació. Sí, hem d’actuar en el gran teatre amb acció.
Actuar, acció; actuar, crear; actuar, situar; crear: situacions.
Situem-nos en-el-món. No només es tracta d’existir, hem de tenir el discurs per situar-nos. El situar-se és crear, és un gest radical, un gest no-quantitatiu, un gest qualitatiu.
La qualitat la trobes en el crear, en el seguir, en el caminar, en el marxar, en l’afirmació.
Clar ho veig ara: me’n vaig.



[1] Fragment de Martí Aviñoá. El podeu trobar a: https://www.facebook.com/martinho.avinhoavidales

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada