Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dijous, 6 de juny de 2013

La Catalunya que no es veu, però que existeix: el 99%

Més de 800.000 aturats, a raó de 100 desnonats al dia, un 30% de la societat a les portes de l’exclusió social. Aquesta és la Catalunya del 99%. I encara més. Perquè aquests i molts que encara tenen feina –o prestació d’atur, que avui dia és gairebé el mateix– però que segueixen lluitant dia a dia són probablement els que fa ja 2 anys –i es diu ràpid– van sortir a ocupar places i carrers per cridar “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Un crit indignat, sí, però també un crit humil reclamant i pensant alternatives, creant complicitats, solidaritat, espais de creació, de confluència, de generació d’ideologia, d’opinió real.
Molts d’aquests, també, són els que fa anys que es declaren en contra de les centrals nuclears, que creuen en la naturalesa del nostre país, no per explotar-la –i els diners que se’n genera– sinó per estimar-la i cultivar-la des del més humil respecte. Els que abans que existissin els parcs eòlics parlaven d’energies renovables; els que abans que veiessin com s’apujava el cost de la llum i l’aigua, ja parlaven de plaques solars i centrals hidràuliques. I parlaven d’aquestes alternatives sense pensar tampoc en un monopoli a mans d’empreses creades per l’estat però que ajuden a engruixir una mica més les butxaques ja prou plenes de les classes burgeses benestants. Els que no entenen el “carnet de boletaire” i això dels boscos públics –propietat (‘oju al datu’) de l’Administració.
Les mateixes que ja cridaven “Sanitat i educació, públiques i de qualitat” abans que es comencessin a tancar caps i apujar taxes universitàries, o abans que es parlés de LEC o Bolonya i de co-pagament; però que igualment es van llençar a okupar centres sanitaris i hospitals, rectorats universitaris i instituts. Les mateixes que quan feien vagues per protestar contra això es donaven suport mutu i que van aguantar la repressió policial i van sortir indemnes de 58i+ imputacions per atemptats a l’autoritat, desperfectes urbans i immobiliaris i d’altres tipus d’acusacions vergonyoses.
Les mateixes que perderen un ull i crearen moviments socials de rebuig al tipus de repressió pre-democràtic o post-franquista que vivim avui dia als Països Catalans i en general a l’Europa del Sud.
Els mateixos que s’organitzaren en piquets en les multitudinàries vagues generals que la majoria de mitjans s’entesten en amagar. El mateixos que voluntàriament dediquen el seu esforç a engrandir les arques del Banc dels Aliments, intentant obviar en un examen de consciència que les samarretes del mateix venien co-patrocinades per La Caixa –la mateixa que es nega a parlar de lloguer social i de dació en pagament, i que segueix escanyant les classes treballadores d’aquest país.
Les mateixes que segueixen evitant desnonaments dia rere dia, i que en no aconseguir-ho ocupen blocs de pisos sencers per donar cabuda a milers de famílies que segueixen reclamant un dret tant elemental com és el dret a l’habitatge, o que segueixen defensant la malaurada carta dels Drets Humans, avui paper mullat per a la majoria d’aquest planeta.
Els mateixos que fan vagues indefinides davant de l’acumulació d’EREs i que no tenen por d’enfrontar-se als seus patrons; els qual els segueixen explotant pel mer “dret a l’enriquiment”.
Les mateixes que envoltaren el parlament, i que foren criticades pel seu dret legítim a protestar contra els pitjors pressupostos dels temps (pseudo)democràtics.
De fet, molts d’aquests són els que en el seu moment es negaren a complir el servei militar seguint així l’espurna de la desobediència civil, l’únic mecanisme que ha estat capaç de fer algun canvi en aquesta societat capitalista post-feudal des de temps immemorables; on ets més per posseir més, i menys per voler lluitar-ho. També molts d’aquests són els que van ser a primera fila en les –poc recordades– manifestacions en què ja s’avisava de l’estafa de la transició, i que van ser víctimes dels experiments neoliberals dictatorials amb la introducció de certes drogues en els ambients més reivindicatius i alternatius durant els anys setanta.
Els que fa pocs dies van cridar “que es foti la troika” i que segueixen fent escarnis a polítics i banquers.
Els que iniciaren assemblees populars a les viles i barris per retornar el poder a l’únic subjecte sobirà que són les persones.
Les que creen cooperativisme i xarxa, les que utilitzen una nova moneda que no és l’euro, sinó la moneda social. Els mateixos que okupen espais buits des de fa dècades per donar-los usos socials i culturals, avançant cap a l’autogestió i la creació de pensament crític.
Les que rebutgen els mitjans de masses i creen petites seus de periodisme real, alternatiu, resistent, que denuncia dia sí dia també les atrocitats de la burgesia i el seu exèrcit, i la dictadura dels mercats així com l’opressió de tots per part d’un sistema que no hem triat, que ens han imposat i que segueix enduent-se per davant milers de persones cada dia.
Els que de les xarxes socials n’han fet un eina de subversió i no de mer entreteniment com pretenien alguns. Com els que estan en contra de la mercantilització del coneixement i la cultura, i en l’internet han trobat el millor aliat per a la difusió del seu art i les seves idees, sense haver de passar comptes amb grans segells discogràfics o editorials milionàries, perquè no necessiten cap premi príncep d’Astúries o Planeta per demostrar que valen molt més que els que acaparen les portades dels diaris. Els que d’una multa de 10.000 euros n’han fet un llibre on s’explica tota la trama de corrupció de TOTA la sanitat, ben detallada. Com els que des de la legitimitat democràtica s’hi han enfrontat directament com és el cas de Reus.
Els que estudien de dia i treballen de nit per poder pagar-s’ho. Els que es neguen a donar a la mà al senyor de la Wertgonya en rebre els premis final de carrera. Els que mentre uns quants clamen per l’atac a la immersió lingüística apunten a l’arrel de la LOMCE, que és la manca de perspectives pedagògiques reals i la tornada a un model netament franquista.
Els que segueixen dient “avall la monarquia, el poder de i per al poble” i que són criticats per xiular a “ses majestats” en llocs públics. Alguns que de fet han rebut multes per entrar estelades en estadis de futbol –aquest esport tant ple de valors i que pregona la humilitat, mentre va engruixint el deute de les entitats que el sustenten tant amb hisenda com amb la sanitat pública; perquè això de no pagar impostos només s'ho poden permetre els qui més cobren, com sempre.
Les mateixes que es deixen un munt d’hores setmanals voluntàriament per a l’educació d’infants i joves en el lleure, sigui des d’esplais, caus o casals; i que ho fan sabent que omplen el buit que l’educació formal i les famílies no només no són capaços d’omplir, sinó que a més engrandeixen dia rere dia.
Els que es veuen obligats a emigrar a l’estranger perquè aquí no hi ha possibilitats. Perquè si ens diuen que no es crearan (com si sortissin del no-res) llocs de treball fins d’aquí dos o tres anys, el més lògic és que ens comencem a repartir la feina.
Tots aquests que TV3 s’entesta en no mostrar –com els tres espartans que lluiten dia rere dia contra el frau democràtic des de dins les institucions–, mentre expliquen entre mentides que tenim un govern estable i que els principals partits ja s’estan posant d’acord, quan ni tan sols són capaços de posar fil a l’agulla a l’únic mandat legítim sortit de les últimes eleccions: el dret a decidir. Quan l’únic que fan és encobrir-se mútuament perquè porten anys repartint-se el pastís dels diners generats pels ciutadans, però que avui dia tenen les seves seus embargades i una part important dels seus alts càrrecs imputats o a punt de ser-ho. Aquests, que s’espien i que quan són descoberts trien un cap de turc d’entre ells mateixos per protegir-se i quedar bé davant l’opinió pública. Però només dimiteix un gestor del sector penitenciari, ni alts càrrecs de la sanitat, ni portaveus de partits, ni molt menys diputats. I mentre ens diuen que la justícia ja fa el seu propi camí, els Millet, Pallerols, Crespo, Bagó, Bustos, Matas i Camps entre molts altres, segueixen dormint tranquils. Al mateix temps, pretenen penes de presó contra les que protestaren legítimament en vagues i manifestacions diverses.
Fa anys –quan tot just era un adolescent, o ni això– sentia a parlar de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades com a persones entenimentades amb molts coneixements i raó. Doncs bé, és curiós veure com els mateixos que me’ls mostraren i defensaren –quan jo m’obcecava en no escoltar res que tingués la més mínima relació amb l’Església– avui es neguen a sentir a parlar d’alternatives, de canvis de models socials, de processos constituents o gestació d’espais vertaderament democràtics. Resulta que avui aquests bons cristians estan al costat dels que fa dos anys eren titllats de “perroflautas”. Aquests que no parlen d’alternatives i que miren –o ni això– amb recel els ‘Salvados’, ‘Sense Ficció’ i altres programes que, de tant en tant, –malgrat formar part de l’entramat de mitjans de masses acrítics– mostren algunes realitats que és necessari conèixer.
Tot això, mentre els ‘homes de negre’ segueixen traginant pels despatxos del senyor Mas-Colell.
Aquest és el país que tenim, el 99% contra el 0,5%, i un altre 0,5% que mira cap a un altre costat. Potser seria hora que els comencem a dir: “o estàs amb nosaltres, o estàs contra nosaltres”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada