Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dilluns, 4 de febrer del 2013

Emulant a Zaratustra; buscant el Dasein... És això potser, una expressió furiosa d'un Home Anònim?


Gairebé sempre escric en primera persona. No és que jo sigui el protagonista dels meus textos. És una veu anònima, no sóc jo, és un crit sense resposta agafat a l'aire i plasmat en un text. 


Hem de construir una situació sense futur. Un etern present. I no em parleu de sentit comú, que el meu em diu que fa temps que hauríem d’haver penjat a tots els polítics, d’haver fet explotar i volar pels aires tots els parlaments, senats o cases reials; que l’opressió i la violència psicològica han arribat a l’extrem i demana vendetta. Sí, venjança; però com?
No vull formar part de la seqüència geni – malalt – boig.
I no em digueu la paciència és la mare de la ciència, perquè fa massa temps que hem convertit la paciència en passivitat. Tant avorriment i tanta monotonia ens estan matant. És la presó de la mirada indiferent dels altres.
He de ser un subjecte actiu; això és, fer de la meva vida una aventura. Sí, és una autoexigència. M’ho exigeixo a mi mateix.
Existeixo pel que llegeixo; existeixo. Llegeix-ho, existeixo; penso, existeixo; parlo, existeixo. Existeixen els llibres i en ells existeixo jo també. Però no existeixo per existir! Vull merèixer existir! Vull fer quelcom per existir: vull ser algú! No una simple cosa que es mou i actua; vull que la meva acció tingui sentit; tingui discurs!
Sí, vull una existència política, però en una política repensada. Repensada des de l’acció, des del sentir. Des del sentir que puc, que veig, que escric, que sóc. Des de la creativitat, des de l’educació.
L’autoeducació des de la creativitat, l’existir. El saber carregar el passat com el camell, travessar el present amb les urpes del lleó i veure el futur amb l’innocència del nen.
Parlem, sí! Expliquem-nos les nostres històries; parlem, tinguem discurs!
¿Que què m’importa el que pensi la gent? Què m’ha d’importar? Si ja sé qui sóc i em mostro tal com sóc, tal com existeixo; què m’importa el que pensin? Sóc així, jo i el meu discurs, no tinc res a amagar ni res més a mostrar, sóc així de simple: existeixo! I sí, ja sé que potser m’assenyalareu amb el dit; que direu que no sóc normal.
I no ho sé si sóc normal, però sóc! I als vostres ulls potser certament prefereixo ser un boig! No m’importa perquè no vull ser normal! Què és normal? No vull ser normal. “La normalitat, com la talla 38, m'oprimeix la figa. Vull ser divers, aberrant, insuportable, dissident. El món de la normalitat és delirant, propi d'una pujada col · lectiu de LSD. Prefereixo el món de la diversitat, que és més lliure, més digne i més divertit. Com Groucho Marx, mai formaria part d'un club que m'acceptés com a soci. No vull adoctrinar ningú ni que ningú sigui com jo. Que ningú em segueixi. Jo sóc jo, el meu cony, el meu consolador i els meus mals de cap. Si arribés el dia en que tothom pensés com jo, aterridora i somnífera realitat, de sobte, canviaria d'opinió”[1].
Sí; vull ser jo, vull debatre, vull construir, vull crear, vull superar. Sí, l’home és quelcom que ha de ser superat: hem de deixar de ser quelcom per ser algú!
Lucidesa depressiva? Lucidesa creativa! Angoixa? afirmació! Com hem d’arribar fins al final del crit? Cridant! Espontaneïtat: creació.
L’acció s’inicia però no acaba perquè és imprevisible. Existeixo, per tant, sóc imprevisible, creo! Creo i crec;
Crec en mi, en la meva creativitat i en la meva creació: ja està superada la mort del tot; si vosaltres voleu existir per existir, feu-ho! Però deixeu que l’autenticitat brolli de mi, no em talleu les ales, deixeu-me crear!
I si em seguiu, si voleu autoeducar-vos en la vostra creativitat, no seguiu el meu camí! L’aparença dels nostres camins és diferent perquè diferent és la nostra creativitat, vet aquí la nostra pluralitat i vet aquí la nostra identitat!
I si teniu por, angoixeu-vos: però que la vostra angoixa serveixi per crear i per superar l’angoixa de ser humà, massa humà. L’angoixa de l’existir per existir; deixeu-la aquesta i veureu que en el fons no n’hi ha cap més! Però angoixeu-vos perquè no hi ha angoixa i creareu! I veureu! Sentireu! Cridareu! Fins al fons, fins al final! Però no avall; amunt, amunt com vola l’ocell vers el sol! Sí! Aneu cap allà dalt, i ho veureu; i després, ho sabreu!
Saber, com que el què respires és aire, que el camí et porta lluny d’aquí, però que el discurs no canviarà; canviaran les aparences, no l’esperit! Perquè l’esperit humà, tot i ser humà, és molt més que mera humanitat! La pluralitat té sentit perquè som diferents identitats humanes, no simplement humanitat.
I s’ha de fet el gests’ha de crear la situació. Sí, hem d’actuar en el gran teatre amb acció.
Actuar, acció; actuar, crear; actuar, situar; crear: situacions.
Situem-nos en-el-món. No només es tracta d’existir, hem de tenir el discurs per situar-nos. El situar-se és crear, és un gest radical, un gest no-quantitatiu, un gest qualitatiu.
La qualitat la trobes en el crear, en el seguir, en el caminar, en el marxar, en l’afirmació.
Clar ho veig ara: me’n vaig.



[1] Fragment de Martí Aviñoá. El podeu trobar a: https://www.facebook.com/martinho.avinhoavidales

diumenge, 3 de febrer del 2013

L'Home Anònim

Hem establert doncs -ens els dos textos anteriors-, una dicotomia de l’Altre en dues cares de la mateixa moneda. L’Altre com a enemic, i l’Altre com a conciutadà que mereix el meu respecte –i que posi distància respecte a ell. La posició de l’Home Anònim, com veurem, pot ser també part d’aquest Altre. Perquè, simplificant, reduirem l’Altre a l’Altre com a enemic, quan ens referim a aquest conciutadà que demana ferventment el dret a no ser molestat, en tant que forma part, des de la nostra perspectiva, de l’Altre absolut que és la incommensurabilitat de l’adonar-se que ja no hi ha posició compartida possible, que la societat per això és sistèmica, doncs ha superat la voluntat de consensuar i és només això, un totalitarisme pervers i regressiu. Aquest absolut és al que li declarem la guerra des de la posició privilegiada que ens proporciona la força de l’anonimat. Fem doncs, la guerra al Tot. L’altra possibilitat d’entendre aquest Altre, és la d’entendre’l com l’Altre Home Anònim. Participa de la meva lluita, comparteix amb ell alguns espais, i comparteix, com no, la seva essència, això és, l’anonimat.
L’Home Anònim és el crit que no se sent, les paraules que signifiquen sense dir-se, l’agitació política en la seva essència. L’home anònim viu la realitat que l’envolta, en el seu dia a dia, amb consciència i al mateix temps indiferència. Consciència de la refotuda precarietat social, política i cultural a la que es veu abocada la societat per culpa de la violència sistèmica de la societat postmoderna, però indiferència vers l’Altre. No perd el temps en preocupar-se pel més ínfim dels representants dels comunistes liberals. L’Home Anònim sap. Sap què li passa, sap perquè li passa i sap que no pot fer-hi res. La seva força és l’anonimat, doncs fa que no sigui focalitzable per la mirada política tradicional. Mitjans de comunicació, polítics, policies –que l’atonyinen– el busquen, però enlloc el troben. En la seva essència d’incondicional radicalitat amb el present, l’Home Anònim està més enllà del servilisme voluntari. Sap que hi ha hagut una derrota històrica, i que per això l’humilien dia a dia, però en el seu inconformisme polític hi ha també una victòria: el seu individualisme. Sap votar quan l’interessa perquè és un campió de la desafecció política. És, doncs, calculador i optimista. És també un bàrbar perquè ha après a deixar de creure en la democràcia. Sap que el que compta és només la seva vida. La que ell es juga a cada instant, en cada respir, en cada passa que dona vers la seva subjectivitat. Precisament perquè és conscient, és subjecte polític, i precisament perquè el que compta és la seva vida, és eminentment subjectiu. És també un supervivent. És un supervivent de la lluita antifranquista, de la lluita antiimperialista, de la demagògia postmoderna, de la biopolítica postpolítica, i més contemporàniament, és un desnonat, un estafat. És també un potenciador de les iniciatives que estan fora del sistema. De la creativitat com a font de coneixement social, no merament intel·lectual. Ha entès que el coneixement no es pot mercantilitzar sinó que s’ha d’estendre d’una manera crítica. És també un somiador d’altres realitats possibles. Sap que són difícils, però no impossibles. També sap que estarà sol en la defensa dels seus somnis, però no té por, ha après a perdre la por fins i tot a tenir por. És un afirmació que s’autonega com a ciutadà perquè més enllà de ciutadanies hi ha persones humanes. No és una persona humana com a mera humanitat, sinó que es fa fort en l’essència de ser Home. Sap que la seva essència és la disconformitat i la negació, és un etern caminar cap a la política del voler viure. Un voler viure conforme a la idea de subjecte, i sap que conté, en la idea, l’ambivalència i l’ambigüitat de l’impossibilitat del voler viure. Aquesta impossibilitat és un gest radical perquè es fa des del silenci que emana de la força del seu anonimat. No té cap autoritat més que ell mateix. Perquè és ell qui l’exerceix i la suporta. No creu, però tampoc es nega a il·lusionar-se. Sap que en la seva soledat hi ha una companyia. Perquè és la primera persona del singular, que aliat amb la segona, lluita contra la segona i la tercera del plural. I això és l’únic que fa possible que, a moments, l’Home Anònim sigui també un nosaltres. Okupa bancs i places per fer més forta la seva posició quan diu: “no m’oblidareu”. Precisament perquè els que el busquen per esclafar-lo no el troben, sap que és un incordi constant. Una formigueta que es crea i recrea en el seu camí cap el cim de l’essencialitat. No fa camí al caminar, sinó que el caminar és el seu camí. Per això sap viure en i pel present.
No l’importen fins comuns més enllà de la seva voluntat d’existir. Sap que els que sobren son els altres, perquè ells perpetuen el seu malestar i provoquen la seva incondicional radicalitat contra ells. Esclata enfront de l’antipolítica social i s’avé a afirmar que la seva precarietat és la dels altres. És el que està dins però al marge de la vida, com l’arbre sec que ja no floreix.
Però precisament perquè està dins, pot donar vida als altres, i profanar, al mateix temps, la vida d’aquells que intenten trepitjar-lo. No creu en herois ni ideals a assolir, però és capaç de reconduir les seves paraules perquè la utopia no desentoni. Sap que fora només hi trobarà crueltat, que l’honradesa no es pot lluitar: es decideix tenir o no es té. Sap que la seva vida és un sospir en la incessant obligació de decidir sobre ell mateix. Sent el pes de la seva pròpia ètica quan li diu que no hi ha ètica possible, que la moral queda lluny ja de la realitat, quan la realitat l’ofega i el nihilitza. Però el seu és un nihilisme actiu, que sap ser conseqüent amb el que és i el que vol ser. Sap estar al marge, no comanda res ni ningú, ni encapçala cap manifestació més que la que es faci enfront d’un desnonament. Sap que el seu anonimat no té força per aparèixer a les televisions. Tampoc no li interessa, el seu ser es basa en no-ser.
Com apuntàvem, en el seu voler viure hi ha un aposta per un cert ‘nosaltres’. Perquè és tots nosaltres i a la vegada no és ningú, per això la seva ambivalència té tanta força. És comú en la no-comunitat. Perquè la comunitat està feta per i per a aquells que desitgen que es cremi fins a desaparèixer. Però ell sap que la seva crema es dóna, justament, fins allà on arriba la visió dels altres. Vol que els altres vegin que és un foc que explota enmig d’espais buits de personalitat, perquè el seu foc il·lumina la desesperança de qui no creu en el seu anonimat i recorda a l’Altre que existeix, que segueix aquí amb la seva lluita que no és més –ni menys– que la seva vida.
I precisament per que la seva lluita és la seva vida, el seu anonimat neix de l’experiència de l’encontre amb l’Altre anònim –parafrasejant a Lévinas. Però no és un encontre ètic. És un encontre polític, contrari a la política tradicional o a la política progressista habitual que està en contra les retallades i no mou un dit per canviar la realitat.  Aquest encontre és el que fa possible l’anonimat, i en aquesta experiència es crea el nosaltres. És una circularitat paradoxal que s’atreveix a afrontar. Sap que els altres el poden acompanyar, han passat abans per la seva soledat des de l’aposta pel voler viure, i saben que aquest acompanyament no és més que un moment, perquè al acompanyar-se creen espais d’anonimat, que alhora posen de relleu la seva soledat. No domina l’anonimat, sinó que hi entra a través del seu sí a la vida. Aquesta afirmació es basa en un gest decisiu que no necessita raons per a fonamentar-se, i és el que els constitueix com a ‘amo’. Perquè és amo de la seva vida en la mesura que està més enllà del servilisme voluntari. És amo perquè les seves paraules han pres un nou significat en el sol fet d’emprar-les des de l’anonimat. No accepta la submissió ni la renúncia que li imposen, perquè viu enfrontat permanentment contra la cultura de la derrota. Perquè preferiria una vida de colors i matisos, no aquest gris-decadència al que la societat de l’espectacle l’aboca. Sap que és un sense futur, però el present no el paralitza: ha decidit rebregar-lo amb el seu crit. La seva lluita per la vida és un procés que es crea i es recrea, que es va modificant i és mòbil: es multiplica en ocupar places i carrers[1].
L’Home anònim és, doncs, un ésser essencial, i potser per això és també un ésser autèntic. És, potser, un Dasein o un Zaratustra. I en aquest sentit és també violent, i creador. És el creatiu que s’endinsa en allò que no s’ha dit, que es precipita en allò que no s’ha pensat, que imposa allò que mai no ha passat i fa aparèixer allò que no s’ha vist –el violent– sempre es mou amb audàcia.[2]. És el mateix que diria: “Mata’t! Escapa’t de tu mateix!”[3]. I sense dubtar un segon llençaria un últim crit, el que dura, aguanta i manté la seva existència entre l’ambivalència de dur una vida en la no-vida. “Aquest acte de violència, aquest emprendre la marxa decidit cap al camí de l’Ésser del éssers, arrenca la humanitat de la domesticitat del que és més a prop i habitual”[4]. L’Home anònim és també, per tant, creador: és el Creador que es troba “fora i per damunt de la polis i el seu ethos; no està constrenyit per cap regla de “moralitat”, i només com a tal pot posar els fonaments d’una nova forma d’ethos, d’ésser comunitari a la polis[5]. Però no ens enganyem, la Plaça Catalunya fou molt més que una polis, perquè precisament era allà contra la polis en la que ens volen fer creure que vivim. Doncs, la força de l’anonimat lluita contra el buit cap el que ens intenten immergir. Malgrat tot, per tant, l’Home Anònim no renuncia. No renuncia a ser ni a viure. Tot i així, sap que renunciar és un acte que reafirma que és ell qui decideix renunciar, i que, per tant, és amo de les seves decisions. Sap que malgrat puguem dir que som producte de les nostres circumstàncies (parafrasejant a Ortega y Gasset), l'única realitat és que les decisions sobre la teva vida les prens tu. Per tant, l’Home Anònim és amo de la seva vida. És una actitud que posa en cada decisió, i això és el que el fa, tal volta, una mica més humà; una mica més anònim.
Tornant a les places que vàrem ocupar fa prop de dos anys, no hem d’oblidar que l’Home Anònim avui segueix més viu que mai en la seva aposta pel crit. Precisament perquè és anònim crida. I el seu crit, més enllà de la realitat opressora, crea. Crea espais, crear llibertat. La seva força, és doncs, també, la creativitat. I avui, encara que la plaça estigui buida –sense comptar que ha estat plena de bancs i empreses durant l’últim mes– el crit és més viu que mai. Potser avui, després d’allò, som una mica més lliures. Aquesta llibertat és el que ens dona la possibilitat de crear un nou espai. Diferent. Un espai situacional, d’experiències, vivències, no només d’idees. No només d’explicar. Un espai que tingui la seva pròpia vida, un camí entre molts per seguir construint... anonimat.
Un espai amb l’energia dels nous reptes, dels nous horitzons. No és un tornar a començar, és un seguir avançant. No és un espai buit, és un tot per omplir amb pròpia vida, amb pròpia dimensió. La pròpia de cada Anònim. Doncs l’Home Anònim, si es posa a caminar, no camina cap a un objectiu: caminar pot ser el seu únic objectiu.
I caminant... recorda. Recorda que no li agraden els anuncis. Que li agrada ser viatger encuriosit. Li agrada les persones que esperen, perquè saben degustar el pas del temps i tenen la paciència necessària per viure. Ell, però, ha après a desmuntar una estructura de l’espera.
No li agraden les persones amb pressa, doncs són els mateixos que volen passar per sobre seu només per tal d’anar més ràpid.
Es fixa en les petites coses i, sobretot, no es deixa atraure per les grandiositats del sistema: lluita contra elles.
Així, l’Home Anònim aprèn a viatjar enlloc de ser transportat. Quan crea, quan és actiu, li agrada participar dels espais que travessa. Perquè té un poder. Té el poder de desobeir el sistema. De fer un altre cosa, de fer un altre món. Està fart. I sap que la vida puja i baixa, però el que es manté sempre –i amb el que ell també es manté– és la rebel·lió. És el foc. Perquè és fill de la nit que es crema. Sap que el seu crit no tindrà resposta. Però també sap que no és l’únic que crida.



[1] Parafrasejant la campanya “Som Unitat Popular i Ho Volem Tot” de la CUP-AE en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.
[2] Introducció a la Metafísica, Martin Heidegger, ed. Gedisa, 2001.
[3] Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche, Quaderns Crema, 2007.
[4] I.M., Heidegger.
[5] V., Zizek, pag. 72.