Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dijous, 15 de maig del 2014

Retrospectiva cap al futur, 3 anys d'indignació

El diumenge 15 de Maig de 2011 milers de persones recorrien els carrers de Barcelona i moltes ciutats de l'estat Espanyol sota el lema "Democràcia Real Ja!". Cares enceses, en una mescla entre ràbia i il·lusió ingènua, ocupaven places i carrers sense miraments ni males intencions. La primera acció fou, efectivament, prendre l'espai públic com a espai compartit, com a creació d'una nova comunitat política, diversa i heterogènia, per bastir un discurs que donés alternatives a les classes populars i treballadores del país: cap a la construcció de noves formes de comunitat i assemblearisme.
Recordo que aquell dia vaig arribar a casa tard, tornant d'un cap de setmana llarg i que les notícies de l'acampada a Barcelona no em van sorprendre però tampoc em van cridar l'atenció. No sentia especial il·lusió o simpatia pel moviment. Les darreres vagues generals m'havien semblat poc més que un pas en fals i sentia que no sortiríem mai del bucle retallada - vaga - retallada.
Va ser un o dos dies més tard que una companya de la facultat em va dir: "Ei! Ja t'has passat per Plaça Catalunya? Has vist tot el que està passant? És genial hauries d'anar-hi!". En aquell moment les meves reticències eren, com he dit, clares; ni en el present ni en el passat proper veia res que pogués desenvolupar una alternativa política real a la crua realitat que vivíem. Estava emprenyat, em sentia estafat, necessitava creure en un futur però no veia més que negror, cobdícia, frau, corrupció i mitjans oportunistes.
Però després de trobar-me amb la companya de la facultat, després de veure la seva cara d'il·lusió, la força de la seva veu, del seu puny amb ganes d'alçar-se contra tot, no vaig poder aguantar més i me'n vaig anar directe cap a la plaça.
El que hi vaig trobar, el que vaig veure, viure i sentir aquell dia, poques vegades ho he tornat a gaudir des d'aleshores:
comissions, il·lusions, cabanes, tendes, assemblees sectorials, somriures, abraçades, complicitats, debats, ganes, camins, pancartes, crits, mans que es troben, cares amigues, idees, solidaritat, moviment, somnis, utopies, llibertat...  i tantes i tantes coses més que no sabria explicar amb paraules. 
Després d'aquella experiència vaig passar a l'acció: començant a difondre el missatge d'indignació -el crit sense resposta dels milers i milers d'homes i dones anònimes que, sense por, havien decidit desobeir l'status quo i enfrontar-se a la realitat-, participant a les assemblees, a les accions, acampant...
Seguidament vindria la disgregació cap als barris i les emocions seguien a flor de pell. Al nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi, no famós precisament per la gran presencia de moviments socials ni col·lectius polítics, va portar, tot i això, més de dues-centes persones a omplir la Plaça Major de Sarrià. Recordo que la primera reflexió que vaig fer apuntava al fet que, després de 21 anys vivint al meu barri, de cop començava a conèixer a les persones que vivien al meu voltant, als meus propis veïns i veïnes. D'alguna manera vam començar a remoure el fonaments de la societat actual i viure i visualitzar una societat futura, lluny del frau, la corrupció i la infàmia, i fer-ho, precisament, a Sarrià, ja va ser una petita gran victòria. Després vindrien totes les comissions, xerrades, assemblees i més assemblees, activitats, gestació d'ideari, creació de discurs.
És clar que aquesta 'disgregació' no fou només com a eina d'estratègia, sinó també de necessitat de revitalitzar el moviment, de buscar una sortida a la ja difícil permanència a la plaça.
Pel mig, vaig poder viure en primera persona la "neteja" que el no gens honorable Felip Puig va orquestrar, però això mereixeria un capítol a part.
Evidentment no tot van ser 'flors i violes'. El 15M va tenir importància, en part, per un gran ressò mediàtic, tot i que en la majoria de casos va ser a través de la criminalització o la mofa. Ens vam haver de fer sentir allò de perroflauta i d'altres acusacions. De fet, molt poques forces polítiques van donar suport al 15M, més enllà de la repressió rebuda, i el dia d'Encerclar el Parlament fou l'ocasió perfecta per acabar de criminalitzar-nos amb tota la seva estructura propagandística i mediàtica. Probablement, però, aquell dia molta gent que simpatitzava però no s'acabava d'activar va fer un pas enrere, fet que va implicar, també, un petit pas enrere com a moviment.
A alguns, amb tot, el 15M va despertar el nostre costat més reivindicatiu i ens va portar de les places a l'acció política.

Ara bé, ¿què en queda d'aquell 15M? Si bé és cert que moltes assemblees locals han reduït els seus militants actius en escreix i l'espai del 15M sembla que ha quedat una mica desdibuixat, avui dia queden moltes dinàmiques que han quallat i han generat nous espais. 3 diputats al Parlament, són, probablement -tot i que només en part- fruit d'aquell 15M. Com sempre diem, la Isabel, en David i en Quim no representen el 15M, en tot cas el 15M ens representa a totes, però sí que ells tres han aconseguit ser la veu al Parlament de moltes de les que ens vam mobilitzar ara fa 3 anys. La lluita de la PAH, també crescuda arran del 15M, ha generat més il·lusió i força en part arran també d'aquelles mobilitzacions. Espais com el Procés Constituent o la campanya DESOB14, i d'altres espais de confluència de lluites, també són, en gran part hereves d'aquell moment. La lluita des de la desobediència, les darreres vagues generals, moviments socials com StopPujades o els incansables i imprescindibles 'iaioflautes' són també espais que només es poden entendre des del prisma del 15M. En definitiva, el creixement de moltes formacions, moviments i col·lectius només es poden entendre des d'aquesta perspectiva.
I finalment, el que més ha quallat, sobretot, és el discurs. El discurs que crida que una altre món és possible, que hi ha alternatives necessàries, el discurs que aposta per cooperar en comptes de competir, la idea que només el poble, quan s'alci com a tal, vencerà; és el que ha fet del 15M un puntal de les lluites d'aquest país.

Val la pena, doncs, mantenir aquest crit tallant, crispat i emprenyat, per seguir indignats; amb la vista posada a l'esfondrament del capitalisme i la seva dictadura del vot cada 4 anys; sense oblidar mai, però, a totes les que encara fa més anys que lluiten, i a qui ens ha deixat en el camí, per no defraudar mai les seves memòries. Hem de seguir creant espais de contacte, xarxa de lluites, desobediència comuna, per continuar lluitant contra l'opressió del capital.