Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

divendres, 1 d’abril del 2011

He fet un salt: he trobat la clau

Definitivament, sí; visc al límit. Visc entre trens, muntanyes, a mig camí entre el mar i el cel, tastant un xic de cada segons bufi el vent. Un vent que, d'altra banda, és guiat per aquest esperit tant gran que duc dins: sí, amics, és –en paraules del mateix Sigmund Freud– el superjò. Un superjò que és exclusivament meu i, tot i així, estrictament hauríem de dir que és qui em mana. Però confio en ell; confio i crec.
Sí, crec. Ei! Què us pensàveu? Tant temps criticant a la religió i ara resultarà que jo no tinc dret a creure? A tenir fe? Sí, parlo de tenir fe cap allò desconegut, que, d'altra banda és tenir fe cap a un mateix, vers el món i en pro de la llibertat.
Sempre hem estat lliures, però, tot i així, després de perdre la llibertat en el transcurs dels últims segles, encara ens entestem a seguir privant-nos de drets legítims com a éssers humans, i no només això, també dels drets naturals que tenim a com a éssers vius o animals.
En els últims temps hem cregut que ens alliberàvem de certs tabús que ens va carregar a sobre la religió fa més d'un miler d'anys, però tot i així l’únic que hem fet és empresonar-nos encara més en la nostra cultura, tot vanagloriant-nos de la nostra vertadera involució social.

Però, ep! Companys! He trobat una porta. Sí, com dirien els Manel, “he fet un salt”, m’he elevat “més de tres pams” i he trobat una porta. Una porta que ens pot portar a tots plegats lluny d'aquesta cultura que ens empresona. I tinc una clau, però pesa massa, jo sol no puc introduir-la al pany, necessito l’ajuda de tota una societat.
Sí senyors, necessito la vostra ajuda, jo sol no sóc ningú; però si sumem esforços, si tots plegats ens ajudem mútuament, ens en sortirem.
Avui em sento una mica com el soldadet dels Manel; i sí, avui he fet un gran salt. Un salt estrany, però una gran salt després de tot.
Però espereu! No he acabat encara; i és que ara, fixant-m’hi bé, m’he adonat que la clau duu un nom gravat. Un nom estrany potser, però un nom important.
Sí estimats éssers que llegiu aquestes humils paraules, la clau és l’educació.

dimecres, 12 de gener del 2011

A B

Existeix un lloc que no existeix. Queda amagat entre el constant moviment de la ciutat de Barcelona. Imperceptible a ull nu, amagat rere una façana màgica de molts i molts anys enrere.

És un espai on hom pensa, escriu, dibuixa, crea. Sí, és un lloc per a crear. On el constant i estressant moviment de la metròpoli deixa d'existir, i on el també constant -i a voltes igualment estressant- moviment de la teva imaginació no cessa mai.


La tranquil·litat i la serenitat s'apoderen de tu i permeten que, per uns moments, oblidis els neguits que dia a dia et persegueixen en la teva vida quotidiana. Uns neguits que, després de tot, conformen la teva vida. Uns neguits que en aquests moments aprens a gestionar, a oblidar si s'escau, i quan no, a repensar. D'alguna manera a re-imaginar. Perquè, de fet, és la imaginació la que ens porta cap a aquests neguits. És imaginar el futur el que fa que tinguem preocupacions respecte la nostra vida diària, però també és el que fa que tinguem inquietuds, i sobretot, il·lusions. I d'il·lusions n'hi ha de molts tipus; n'hi ha que l'únic que et fan fer és retrocedir, i que et recreïs en la nostàlgia del que 'hagués pogut ser' però que mai serà; però també hi ha les que, dia a dia, et fan avançar i que dónen sentit a aquella pregunta trampa: 'perquè em llevo cada matí?'.
No em llevo perquè 'hagi de' ... anar a la uni, a treballar o a veure algú, a fer alguna reunió o excursió. Hem llevo perquè em fa il·lusió el fet d'anar a aquests llocs, espais o compromissos, perquè aquests també són els que dónen sentit a la meva vida i perquè, en un futur, em faran altra volta més conscient, més lliure.
La consciència i la llibertat són certament dos temes molt recorrents quan escric i que possiblement més endavant desglossaré amb més o menys criteri i/o identitat; però val a dir que per a mi estan íntimament interrelacionats i que d'una manera o altra, amb la meva imaginació aconsegueixo convertir-los en neguits o il·lusions que, d'altra banda, també m'ajuden a tirar endavant dia a dia.

Existeix un lloc que no existeix, on totes aquestes idees tenen cabuda i on la flama del pensament no s'apaga mai. Més enllà d'un lloc, un nom i un espai, és un món; assaborible amb tots els sentits, sempre a través de la consciència.