Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

divendres, 1 d’abril de 2011

He fet un salt: he trobat la clau

Definitivament, sí; visc al límit. Visc entre trens, muntanyes, a mig camí entre el mar i el cel, tastant un xic de cada segons bufi el vent. Un vent que, d'altra banda, és guiat per aquest esperit tant gran que duc dins: sí, amics, és –en paraules del mateix Sigmund Freud– el superjò. Un superjò que és exclusivament meu i, tot i així, estrictament hauríem de dir que és qui em mana. Però confio en ell; confio i crec.
Sí, crec. Ei! Què us pensàveu? Tant temps criticant a la religió i ara resultarà que jo no tinc dret a creure? A tenir fe? Sí, parlo de tenir fe cap allò desconegut, que, d'altra banda és tenir fe cap a un mateix, vers el món i en pro de la llibertat.
Sempre hem estat lliures, però, tot i així, després de perdre la llibertat en el transcurs dels últims segles, encara ens entestem a seguir privant-nos de drets legítims com a éssers humans, i no només això, també dels drets naturals que tenim a com a éssers vius o animals.
En els últims temps hem cregut que ens alliberàvem de certs tabús que ens va carregar a sobre la religió fa més d'un miler d'anys, però tot i així l’únic que hem fet és empresonar-nos encara més en la nostra cultura, tot vanagloriant-nos de la nostra vertadera involució social.

Però, ep! Companys! He trobat una porta. Sí, com dirien els Manel, “he fet un salt”, m’he elevat “més de tres pams” i he trobat una porta. Una porta que ens pot portar a tots plegats lluny d'aquesta cultura que ens empresona. I tinc una clau, però pesa massa, jo sol no puc introduir-la al pany, necessito l’ajuda de tota una societat.
Sí senyors, necessito la vostra ajuda, jo sol no sóc ningú; però si sumem esforços, si tots plegats ens ajudem mútuament, ens en sortirem.
Avui em sento una mica com el soldadet dels Manel; i sí, avui he fet un gran salt. Un salt estrany, però una gran salt després de tot.
Però espereu! No he acabat encara; i és que ara, fixant-m’hi bé, m’he adonat que la clau duu un nom gravat. Un nom estrany potser, però un nom important.
Sí estimats éssers que llegiu aquestes humils paraules, la clau és l’educació.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada