Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dissabte, 13 de juliol del 2013

El Moment

I de sobte, em va començar a suar la mà dreta. Pensava en el comiat, en aquell moment èpic en que podria mirar enrere i dir: sí, he viscut.
Aleshores pensaria en el moment, en la decisió, en el fet que cap de les meves experiències havia estat en va. Probablement és també el moment en que més penses i més t'emociones amb el que ha de venir. Pensar en piscines plenes i ganes de llençar-s'hi.
I em començà a suar, també, la mà esquerra. I sentia aquest moment com el petit gran plaer que ara em donava la vida. Caminava, sí; però no sentia que dominés el meus passos. Tampoc ho necessitava, em sentia transportat per mi mateix, perquè l'únic que m'importava era el que estava passant en el meu cap, el meu pensament: pensar el moment.
El moment és això, un buit en l'espai - temps en què l'entorn es difumina i tan sols et trobes tu i les teves idees. Però és clar, el moment en que recordes el viscut és una cosa, i el moment aquest, en el que m'imaginava el dia de dir adéu, és una altra. I la vida són la suma d'aquests moments; són els que donen sentit a la nostra existència.
Inconscientment doncs, havia traçat una línia de demarcació que connectava el meu moment present, i el que viuré d'aquí uns mesos, qui sap, potser anys. Però és la plenitud de saber que aquest moment és fruit d'una experiència, d'unes vivències, d'unes sensacions, d'uns pensaments, d'unes decisions, el que fa que sigui èpic. Plenitud acompanyada de les persones que han fet –o hauran fet– aquest viatge amb mi. I aquest moment que s'escapa del temps és també gràcies a les persones, perquè el temps, que és savi, ni ve, ni va; no passa: es queda en les persones, en tots i cadascú de nosaltres.
Per quan imaginava tot això ja m'havien començat a tremolar les cames i se m'havia posat la pell de gallina. Però no ho sentia. S'escapava de mi, seguia existint pels pensaments que s'immergien en el meu cap, i que no paraven de donar voltes i voltes. Però no em marejava, seguia sentint que tot tenia un sentit, que volia posar-me davant de qualsevol piscina, i llençar-m'hi de cap.

Aleshores, sense més explicació que el somriure il·lús que se m'havia dibuixat a la cara, vaig constatar que dins dels límits del pensable, hi ha sempre, més que un què, un qui. Qui doncs, pensava tot allò? Jo! Existeixo.