Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

divendres, 20 de setembre del 2013

Particular experiència d'un 11 de Setembre

11 de Setembre de 2013. La 01.00h. Me'n torno del barri de Poble Sec cap a casa. Veig molts immigrants castellans i més llunyans. Em fan pensar en quin paper juguen ells en tot plegat. Penso en els andalusos, valencians, murcians, extremenys, castellans, que fa anys i panys que viuen aquí. Que estan completament integrats. O gairebé. Penso també en tots els marroquins, egipcis, libanesos, sirians, hindis, pakistanesos, palestins; equatorians, veneçolans, colombians, peruans i tants i tants altres que també fa anys que viuen aquí. Em fa por o respecte la poca participació en el debat que tenen molts d'ells. Molts d'ells, per por, o pitjor, per desinformació –a vegades totalment intencionada– decideixen no posicionar-se. Aleshores recordo alguns vídeos que he vist i notícies que he seguit, i recordo tots aquells que sí que es posicionen i que sí que lluiten pel que senten que és –també– casa seva.
Me'n vaig a dormir amb un bri d'esperança en aquest aspecte; em recordo a mi mateix que, si ens en sortim d’aquesta: si assolim la plena llibertat del nostre poble, serà una victòria de tots i totes, també d'ells, i podran sentir-se orgullosos com tots d'haver fundat un nou estat. Més lliure, més just.
9.30h. M'he adormit, no arribo al pilar que amb la colla castellera Jove de Barcelona havíem de fer al Fossar de les Moreres. Bé, keep calm i organitza't que heu d'anar cap a Llinars del Vallès a fer diada. Surto de casa; dia gris, plujós, no augura res de bo. Baixo pel carrer major de Sarrià que es troba sumit en un estrany silenci. Algunes senyeres pels balcons, molt poques estelades. Travesso la plaça major a pas accelerat. Paro la orella i sento bàsicament castellà. Llàstima. Ei! Que jo no em fico amb la llengua que parla de la gent! Però és clar, hi ha coses que són  qüestió d'origen i d'altres més qüestió d'ideologia. I en aquest cas tinc molts pocs dubtes de quin tipus de qüestió s'entreveu aquí.
Els “sarrianencs” –els que probablement fa menys de 10 i 5 anys que hi viuen– fan vida normal. Sembla un diumenge qualsevol. Penso que si Catalunya és com la Polònia d'Espanya –fent bona la sàtira–, paradoxalment Sarrià és el Polònia de Catalunya. Un altre món, una bombolla. A moments sento fàstic de viure en aquest petit barri que a vegades sento com el meu poble. Penso en allò que aquest país l'hem de construir entre tots. Però això ja no em val per aquesta gent. Perquè probablement són els mateixos que posaran molts pals a les rodes al procés. No hi podem comptar, doncs, almenys no d'entrada. Després recordo tota la gent que es mou i viu de forma proactiva al barri. La gent que veu i creu en els centres culturals, els teatres, els centres cívics de gestió ciutadana, o que lluita per un casal de joves inexistent. Bé, tenim molta feina a fer, però mantinc un bri d'esperança. Un més.
Arribo a Plaça Catalunya i em disposo a creuar el gòtic per anar cap a l'estació de França, punt de trobada de la Jove. Moltes estelades. Malgrat el dia gris, sembla que la ciutat recupera color. Bé, ja m'agrada més això! Creuo pel carrer Ferran. Topo amb bastanta gent participant en l'homenatge a Gustau Muñoz. Esperança, molta esperança. Em trobo algunes companyes que aguanten la pluja amb un somriure als llavis i els punys llençats al vent. Es respiren les ganes i la força de lluitar-ho tot.
Em trobo amb els de la colla. Cares adormides però alegres. Tenim ganes de fer-ho bé. Sabem que els portem “macos i quiets”, com han de ser els castells. El viatge amb la canalla em remet a la meva infantesa: il·lusió i alegria cent per cent gratuïta. Ganes, moltes ganes, i sobretot “pit, seny i collons”.
Arribem a Llinars, sembla que podrem fer la diada a l'exterior perquè la pluja aguanta. Ens enfaixem ràpidament i muntem els pilars d'entrada. Bé, molt bé, ja estem preparats. Som-hi! I amb molt d'esforç, però molta seguretat, descarreguem el primer 5d7 de la temporada! Ben treballat colla! Després vindran el 4d7p i el 4d7, que ja els tenim molt per la mà. Tanquem la millor diada de la temporada amb un vano.
En acabar, tothom amb samarretes grogues i estelades a la mà. Molta il·lusió i alegria es respira: ganes de fer història. Cap a l'autocar!
Arribem a Barcelona, al Fòrum: les 15h. M'acomiado ràpidament i me'n vaig cap al metro. He de creuar tota la ciutat fins a les “Torres Mordor”. Sorpresa instantània en arribar: molta, moltíssima gent allí aplegada. Molts col·lectius venent o repartint revistes i octavetes. Es respiren moltes ganes: més encara. Molts somriures, abraçades, complicitats i mirades. Veig com enretiren els plàstics negres que tapaven els logos de ‘La Caixa’. Una petita victòria, amb aquest acte demostren que se senten còmplices de l'estafa. Gràcies Fainé, per posar-nos-ho tant fàcil: ah, i a veure quan comences a contribuir al país.
Menjo un mos, que encara no he dinat, i després de saludar a amics i coneguts amb trobo amb qui he quedat. Mica en mica anem entenent com funcionarà tot i ens traslladem cap als nostres llocs. Ens agafem de les mans i comencem a estirar. Van apareixent voluntaris organitzadors donant indicacions i més i més gent que se suma a la iniciativa. Per can tuiter s'informa que la #ViaCatalana serà un èxit, que tots els trams són a vessar. Bé, almenys no m'hauré de sentir dir que no es va aconseguir per culpa nostra. Torno a lo nostre. Miro les torres i sento fàstic, llàstima i ràbia, molta ràbia. Ràbia per tots els desnonats, per tots els afectats per preferents, i per tots els milions que surten d'aquí i se'n van cap als Godó o Zeta, cap a Abertis o Adif, cap a privatitzar les universitats, o cap a engruixir les arques de fundacions i partits. Ràbia per tots els milions que els ciutadans hem posat per salvar bancs i destrossar la sanitat i l'educació.
Diuen que ICV-EUiA han convocat també a #EncerclemLaCaixa; vaja, potser aprofitaran per tornar-los els onze, dotze o tretze milions que li deuen –en realitat és igual quants.
Les 17.14: les torres de ‘La Caixa’ estan doblement envoltades per dues cadenes que a més, segueixen fins a la plaça de Francesc Macià (salut president!) i fins travessera de les Corts i s'ajunten amb la Via Catalana. Tots agafats de les mans, amb força, decisió, i il·lusió als rostres: #HoVolemTot, #HoCanviaremTot. Crits d'anticapitalisme, de “lladres”, “culpables”... Després de fotos i rialles, ens separem i comencem a tornar. Sento un plaer immens per haver participat en aquesta magnífica iniciativa. Sento que hem fet una passa més endavant.
Pujo cap a casa, a deixar les coses, canviar-me (encara vaig amb la roba castellera) i agafar energies per seguir. Pujant cap a casa torno a travessar tot Sarrià. Gent amb vestits “d’alta gamma” empenyen cotxets. Torno a sentir només castellà. Creuo plaça Artós, bastantes banderes espanyoles. Alguna d’anticonstitucional. “No pensis!” em dic a mi mateix, i segueixo el recorregut cap a casa.
Les 19h. Tard, però estic camí de la manifestació de l'Esquerra Independentista. Arribo tard i avanço ràpidament a través de la Ronda Sant Pere endavant. Creuo els sectors –molt residuals– d'Estat Català, i també de Solidaritat, així com altres col·lectius. Arribo a l'Arc de Triomf just amb els companys de la CUP. Amb trobo amb amics i coneguts. Moment de compartir experiències del dia, sentiments, sensacions...
Al final no vaig poder ser-hi, però em consta que paral·lelament al Fossar de les Moreres es cremen banderes d’Espanya: acte de desobediència civil. Després discursos d’en David Fernàndez i l’Anna Gabriel. Vistos posteriorment, em quedo amb tres idees: Feminisme, Feminisme i Feminisme. Volem construir un país lliure, un país antipatriarcal.
Després d'un altre mos ens immergim en el concert de Gossos; diuen que “som els fills del sol”. Crec que poques cançons hi ha que ho expliquen tant bé: som els que estem disposats a obrir camí quan ningú té res més a dir: encara no estem programats. O com diria n'Alabajos: Idealistes, Utòpics, Ingenus...
Les 23h. Em retrobo amb companys que han estat a l’Ebre. Abraçades i petons; emocions i més emocions. Amb alguna cerveseta de més ballem al ritme d’en Yacinne, mentre seguim compartint experiències del dia. Es respira llibertat i ganes de guanyar-la.

La una ja del dia 12. Hora de tornar cap a casa. Me'n vaig satisfet però amb un punt de recança. Em pregunto com utilitzaran això les elits extractives... espero que com a poble siguem prou intel·ligents de no deixar-nos governar! Espero que no ens fixem gens en els titulars de Madrid. Ja sabem què diran! Per la resta, caminem endavant que tenim molt camí per recórrer i molt poder popular per construir. Si volem la independència, que serveixi per empoderar el poble! Llibertat d'esdevenir i ser sense renunciar a res!

dimarts, 10 de setembre del 2013

El país que volem

Lluitat fa molts anys, el país que volem comença, o ha de començar potser, en la gent. Sí, el primer pas per aconseguir-lo és de i per a la gent. El poble sencer posat a caminar, i els polítics, just darrere seu. I els banquers... bé, aquests potser haurien de començar a passar pels jutjats. 
El país que volem comença a Salses i s'estén fins a Guardamar, segueix per Fraga i arriba fins a Maó. No serà fàcil, és cert, recuperar la territorialitat plena de la nostra nació que són els Països Catalans; però només avui, i avui és cada dia, és responsabilitat nostre lluitar-la per guanyar-la amb el convenciment dels qui no es donen mai per vençuts. 
El país que volem no entén de 'lobbies', ni de censura. No entén de Godós, Zetas, ni TV3 -la nostra- tal volta més privatitzada, tal volta més privada de llibertat. Sí, probablement TV3 ha permès que molts s'hagin passat al nostre costat, però també ha permès, encara més, que ens segueixin amagant el que fan els de dalt, les elits extractives, i que segueixin amagant el que passa a les places i carrers de les nostres viles i els nostres barris que és on es construeix des de fa més de 30 anys el nostre alliberament nacional. 
El país que volem és solidari i lliure per crear autogestió i auto-organització. Per crear comunitat. Comunitat és allò que es crea i recrea a partir del contacte amb l'altre, a partir del compartir experiències, a partir del construir plegats... el país que volem.
El país que volem no ha d'entendre de notes ni exàmens, ni d'una educació competitiva i elitista. Volem una educació pública i de qualitat, repensant de zero el significat de la paraula educació, que és allò que aprenem al llarg de la vida. L'aprenentatge és continuat doncs, i no pot anar lligat a ser mà d'obra per a la fàbrica -o per a les tecnologies, o per a les empreses opressores, o...
El país que volem pot ser un país lliure de desnonaments. On el dret a l'habitatge sigui una realitat i no una quimera. On tinguem una renda mínima garantida. Perquè ningú, repeteixo: ningú, mereix ser deixat a l'estacada, o pitjor, en una cuneta. Un país on tothom tingui una oportunitat per ser i per viure.
Ha de ser també un país integrador: on no existeixin els CIE's ni l'extradició, sinó que aprenguem a viure i conviure entre nosaltres tal i com som, tots els qui vulguem fer créixer fruits en la nostra terra.
El país que volem reivindicaria la vocació: tots i cadascú de nosaltres tenim dret a lluitar per la nostra pròpia voluntat de ser, per al projecte de vida propi; projecte de vida en comú: comunitat -de nou.
Aquest país, també, pot ser lliure de contaminació i dependència petrolífera; que en el món en el que vivim probablement costaria molt poc aprendre a usar l'energia que la mare naturalesa posa al nostre abast. Ella ens dóna el permís, no som nosaltres qui l'agafem, tinguem-ho clar. Lliure per tant, també, de nuclears, allò que posa en perill dia sí dia també la salut del nostre poble. 
En el país que volem, com avançàvem, aquells qui han ficat la mà a la caixa serien a la presó, i els qui estan a la presó per poc més que una manifestació serien als Ateneus Populars i a la resta d'Espais Alliberats per explicar les seves experiències: experiències que no s'haurien de repetir mai més. També podem ser un país lliure de bales de goma: perquè mai més cap persona quedi cega d'un ull.
El país que volem pot tenir una banca ètica, solidària i sostenible, que no es basi només en l'enriquiment per l'enriquiment i que aposti per la reinversió dels recursos creats en la pròpia terra i els nostres projectes.
Un país, també, pacífic: lliure de guerres i exèrcits.
Aquest país, que pot aprendre a prendre les decisions de manera directa, activa i participativa; ha de fer que els referèndums estiguin a l'ordre del dia, i on cada vila i cada poble pugui decidir la forma de gestionar-se; municipalitzant serveis i recursos. 
El país que construïm pot ser lliure de fums, per poder passejar pels barris i pobles lliurement; i pot tenir un transport públic de veritat, que ens ajudi a mantenir el respecte per la nostra terra i el nostre entorn, al mateix temps que apropi una mica més el nord al sud, i l'est a l'oest. 
Un país que ha d'aprendre a re-inventar-se, i sobretot, a no dependre d'un turisme pervers, que es base en l'explotació de les nostres costes i les nostres muntanyes. 
Un país que podem i hem de construir entre totes i tots, apel·lant a la nostra història i a les nostres realitats. Un país que tot just es troba a les beceroles però que portem molts anys construint -tants com en té la nostra història.
Un país que no conegui la por a seguir creixent, a fer camí vers la prosperitat pròpia i de tots els pobles del món. Un país on puguem fer les regles del nostre propi joc: des de la humilitat, fent camí cap allò que hem somniat, des de la sinceritat: per seguir fent passes, sempre endavant!
Un país en què els amants de la utopia puguem prendre la terra i sembrar la llibertat. 
Un país on no ens facin por els somnis, siguem valents per posar-nos a caminar!
Un país... un país! I tot un poble en moviment!
El país que volem: #HoVolemTot

Aquest text enllaça amb un altre blog: http://roger-medina.blogspot.com.es/ dins la cadena per la independència blog a blog: http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/