11 de Setembre de 2013. La 01.00h. Me'n torno del barri de
Poble Sec cap a casa. Veig molts immigrants castellans i més llunyans. Em fan
pensar en quin paper juguen ells en tot plegat. Penso en els andalusos,
valencians, murcians, extremenys, castellans, que fa anys i panys que viuen
aquí. Que estan completament integrats. O gairebé. Penso també en tots els
marroquins, egipcis, libanesos, sirians, hindis, pakistanesos, palestins;
equatorians, veneçolans, colombians, peruans i tants i tants altres que també
fa anys que viuen aquí. Em fa por o respecte la poca participació en el debat
que tenen molts d'ells. Molts d'ells, per por, o pitjor, per desinformació –a
vegades totalment intencionada– decideixen no posicionar-se. Aleshores recordo
alguns vídeos que he vist i notícies que he seguit, i recordo tots aquells que sí que es
posicionen i que sí que lluiten pel que senten que és –també– casa seva.
Me'n vaig a dormir amb un bri d'esperança en
aquest aspecte; em recordo a mi mateix que, si ens en sortim d’aquesta: si
assolim la plena llibertat del nostre poble, serà una victòria de tots i totes,
també d'ells, i podran sentir-se orgullosos com tots d'haver fundat un nou
estat. Més lliure, més just.
9.30h. M'he adormit, no arribo al pilar que amb la
colla castellera Jove de Barcelona havíem de fer al Fossar de les Moreres. Bé, keep calm i organitza't que heu d'anar
cap a Llinars del Vallès a fer diada. Surto de casa; dia gris, plujós, no augura res de bo.
Baixo pel carrer major de Sarrià que es troba sumit en un estrany silenci.
Algunes senyeres pels balcons, molt poques estelades. Travesso la plaça major a
pas accelerat. Paro la orella i sento bàsicament castellà. Llàstima. Ei! Que jo
no em fico amb la llengua que parla de la gent! Però és clar, hi ha coses que
són qüestió d'origen i d'altres més
qüestió d'ideologia. I en aquest cas tinc molts pocs dubtes de quin tipus de
qüestió s'entreveu aquí.
Els “sarrianencs”
–els que probablement fa menys de 10 i 5 anys que hi viuen– fan vida normal.
Sembla un diumenge qualsevol. Penso que si Catalunya és com la Polònia
d'Espanya –fent bona la sàtira–, paradoxalment Sarrià és el Polònia de
Catalunya. Un altre món, una bombolla. A moments sento fàstic de viure en
aquest petit barri que a vegades sento com el meu poble. Penso en allò que
aquest país l'hem de construir entre tots. Però això ja no em val per aquesta
gent. Perquè probablement són els mateixos que posaran molts pals a les rodes
al procés. No hi podem comptar, doncs, almenys no d'entrada. Després recordo
tota la gent que es mou i viu de forma proactiva al barri. La gent que veu i
creu en els centres culturals, els teatres, els centres cívics de gestió
ciutadana, o que lluita per un casal de joves inexistent. Bé, tenim molta feina
a fer, però mantinc un bri d'esperança. Un més.
Arribo a Plaça Catalunya i em disposo a creuar el
gòtic per anar cap a l'estació de França, punt de trobada de la Jove. Moltes
estelades. Malgrat el dia gris, sembla que la ciutat recupera color. Bé, ja
m'agrada més això! Creuo pel carrer Ferran. Topo amb bastanta gent participant
en l'homenatge a Gustau Muñoz. Esperança, molta esperança. Em trobo algunes
companyes que aguanten la pluja amb un somriure als llavis i els punys llençats
al vent. Es respiren les ganes i la força de lluitar-ho tot.
Em trobo amb els de la colla. Cares adormides però
alegres. Tenim ganes de fer-ho bé. Sabem que els portem “macos i quiets”, com
han de ser els castells. El viatge amb la canalla em remet a la meva infantesa:
il·lusió i alegria cent per cent gratuïta. Ganes, moltes ganes, i sobretot
“pit, seny i collons”.
Arribem a Llinars, sembla que podrem fer la diada a
l'exterior perquè la pluja aguanta. Ens enfaixem ràpidament i muntem els pilars
d'entrada. Bé, molt bé, ja estem preparats. Som-hi! I amb molt d'esforç, però
molta seguretat, descarreguem el primer 5d7 de la temporada! Ben treballat
colla! Després vindran el 4d7p i el 4d7, que ja els tenim molt per la mà.
Tanquem la millor diada de la temporada amb un vano.
En acabar, tothom amb samarretes grogues i
estelades a la mà. Molta il·lusió i alegria es respira: ganes de fer història. Cap
a l'autocar!
Arribem a Barcelona, al Fòrum: les 15h. M'acomiado
ràpidament i me'n vaig cap al metro. He de creuar tota la ciutat fins a les
“Torres Mordor”. Sorpresa instantània en arribar: molta, moltíssima gent allí
aplegada. Molts col·lectius venent o repartint revistes i octavetes. Es
respiren moltes ganes: més encara. Molts somriures, abraçades, complicitats i
mirades. Veig com enretiren els plàstics negres que tapaven els logos de ‘La
Caixa’. Una petita victòria, amb aquest acte demostren que se senten còmplices
de l'estafa. Gràcies Fainé, per posar-nos-ho tant fàcil: ah, i a veure quan
comences a contribuir al país.
Menjo un mos, que encara no he dinat, i després de
saludar a amics i coneguts amb trobo amb qui he quedat. Mica en mica anem
entenent com funcionarà tot i ens traslladem cap als nostres llocs. Ens agafem
de les mans i comencem a estirar. Van apareixent voluntaris organitzadors
donant indicacions i més i més gent que se suma a la iniciativa. Per can tuiter s'informa que la #ViaCatalana
serà un èxit, que tots els trams són a vessar. Bé, almenys no m'hauré de sentir
dir que no es va aconseguir per culpa nostra. Torno a lo nostre. Miro les
torres i sento fàstic, llàstima i ràbia, molta ràbia. Ràbia per tots els
desnonats, per tots els afectats per preferents, i per tots els milions que surten
d'aquí i se'n van cap als Godó o Zeta, cap a Abertis o Adif, cap a privatitzar
les universitats, o cap a engruixir les arques de fundacions i partits. Ràbia
per tots els milions que els ciutadans hem posat per salvar bancs i destrossar
la sanitat i l'educació.
Diuen que ICV-EUiA han convocat també a
#EncerclemLaCaixa; vaja, potser aprofitaran per tornar-los els onze, dotze o
tretze milions que li deuen –en realitat és igual quants.
Les 17.14: les torres de ‘La Caixa’ estan doblement
envoltades per dues cadenes que a més, segueixen fins a la plaça de Francesc
Macià (salut president!) i fins travessera de les Corts i s'ajunten amb la Via
Catalana. Tots agafats de les mans, amb força, decisió, i il·lusió als rostres:
#HoVolemTot, #HoCanviaremTot. Crits d'anticapitalisme, de “lladres”, “culpables”...
Després de fotos i rialles, ens separem i comencem a tornar. Sento un plaer
immens per haver participat en aquesta magnífica iniciativa. Sento que hem fet
una passa més endavant.
Pujo cap a casa, a deixar les coses, canviar-me
(encara vaig amb la roba castellera) i agafar energies per seguir. Pujant cap a
casa torno a travessar tot Sarrià. Gent amb vestits “d’alta gamma” empenyen
cotxets. Torno a sentir només castellà. Creuo plaça Artós, bastantes banderes
espanyoles. Alguna d’anticonstitucional. “No pensis!” em dic a mi mateix, i
segueixo el recorregut cap a casa.
Les 19h. Tard, però estic camí de la manifestació
de l'Esquerra Independentista. Arribo tard i avanço ràpidament a través de la
Ronda Sant Pere endavant. Creuo els sectors –molt residuals– d'Estat Català, i
també de Solidaritat, així com altres col·lectius. Arribo a l'Arc de Triomf
just amb els companys de la CUP. Amb trobo amb amics i coneguts. Moment de
compartir experiències del dia, sentiments, sensacions...
Al final no vaig poder ser-hi, però em consta que paral·lelament al Fossar de les Moreres es cremen banderes d’Espanya:
acte de desobediència civil. Després discursos d’en David Fernàndez i l’Anna
Gabriel. Vistos posteriorment, em quedo amb tres idees: Feminisme, Feminisme i Feminisme. Volem construir
un país lliure, un país antipatriarcal.
Després d'un altre mos ens immergim en el concert de
Gossos; diuen que “som els fills del sol”. Crec que poques cançons hi ha que ho
expliquen tant bé: som els que estem disposats a obrir camí quan ningú té res més
a dir: encara no estem programats. O com diria n'Alabajos: Idealistes, Utòpics, Ingenus...
Les 23h. Em retrobo amb companys que han estat a l’Ebre.
Abraçades i petons; emocions i més emocions. Amb alguna cerveseta de més ballem
al ritme d’en Yacinne, mentre seguim compartint experiències del dia. Es respira
llibertat i ganes de guanyar-la.
La una ja del dia 12. Hora de tornar cap a casa. Me'n
vaig satisfet però amb un punt de recança. Em pregunto com utilitzaran això les
elits extractives... espero que com a poble siguem prou intel·ligents de no
deixar-nos governar! Espero que no ens fixem gens en els titulars de Madrid. Ja
sabem què diran! Per la resta, caminem endavant que tenim molt camí per recórrer
i molt poder popular per construir. Si volem la independència, que serveixi per
empoderar el poble! Llibertat d'esdevenir i ser sense renunciar a res!