Horitzó 2015

En els últims mesos hem iniciat un ball de xifres, dates i més dates sobre quan com i a través de què es construeix la independència. La principal opció per a tots és, com no, una consulta el 2014, però és clar que això tampoc no és segur. Per començar un consulta com? Amb més d'una pregunta? Amb més d'una resposta? No, no, necessitem una pregunta clara i una única resposta possible: o sí o no. No hi ha matisos, o volem ser independents o no volem ser-ho. Tots els matisos que es vulguin aplicar es poden aplicar després, no abans. Així, el que necessitem és un consulta d'autodeterminació per avançar cap a la independència; qualsevol cosa contrària això anirà en contra dels anhels de la majoria -a voltes silenciada, podríem dir- del principat de Catalunya. 

Però i si no tenim consulta a on anirem a parar? Aleshores és quan es diu que hem d'entendre les eleccions europees en clau de consulta. Perdoni? Jo al parlament europeu ja hi vaig votar una vegada i no sé si hi tornaré a votar, i votar al parlament europeu és votar a unes estructures que no suporten cap tipus de democràcia i que no representen a ningú per més que ho intentin. Un parlament que té 219 diputats que voten en contra de donar suport a les víctimes del franquisme és un parlament i uns polítics que no han entès res del que ha passat els últims 100 anys a Europa, i no només això, sinó que alguns, a més a més, se'n vanten. En el parlament europeu les decisions del poble de Catalunya queden diluïdes, i és molt difícil, per no dir impossible, que contem amb l'ajuda de l'Europa dels mercats i el capital per aconseguir la independència que anhelem. 

Aleshores tenim les plebiscitàries: un recurs democràtic però inexacte, perillós i buit de contingut. Representa que s'haurien de fer grans coalicions entre el sí i el no? Ja sabem que ERC i CiU hi aniran de la maneta, però em consta, sé, i espero que la CUP se'n quedi al marge. La CUP potser aniria amb Procés Constituent (si hi arriben a temps i la militància de la CUP ho troba oportú, és clar) i amb una mica de sort (potser molta, i potser sóc massa optimista) ICV-EUiA també s'apuntaria a aquesta gran coalició. I el PSC? Se n'aniria amb C's i el PP? O es quedaria sol? Potser farien un "bloc dels indecisos" amb ICV? Massa incògnites i massa problemàtiques com perquè unes eleccions així signifiquin cap avenç a nivell del principat i nacional cap a la independència.

I a partir d'aquí què tenim? Algú dirà, 40 dies (o mesos, o anys) pel desert. Doncs no, el que tenim, i el que sí que des de la meva perspectiva pot donar un gir en l'estat de la política actual són les eleccions municipals del 2015.

Com he vingut dient i repetint, el país que volem l'hem de construir entre totes i tots, només si el construïm sumant totes les veus que se senten a les places dels barris i les viles, als plens dels ajuntaments, a les associacions de veïns i veïnes, als moviments socials, culturals, educatius i polítics, a les assemblees sindicals, a les iniciatives municipalistes, a les escoles, instituts i universitats, només amb totes les veus podrem construir un país socialment just. Hem de sumar tots els moviments, totes les veus, totes les accions, tots els recursos, tots els coneixements, totes les iniciatives. Als municipis és on es mou una part important de les decisions que afecten a com gestionem les nostres ciutats, a com gestionem els nostres recursos, i és des d'on es pot incidir en la democràcia real, en la presa de decisions de forma activa i col·lectiva, a l'avenç cap a una societat més justa i igualitària on hi sigui i hi càpiga tothom.

Les eleccions municipals de 2015 s'hauran de fer sí o sí, peti qui peti, i és responsabilitat nostra i només nostra que aquestes esdevinguin una vertadera revolució social i política. De fet, la història així ens ho explica: foren unes eleccions municipals l'abril de 1931 les que desembocaren en la 2a República, les que portaren a Macià al balcó de la Generalitat a declarar la República Catalana. És responsabilitat nostra, doncs, que 84 anys més tard d'aquella gesta fem justícia a la memòria dels nostres avis i àvies per tal de construir el país que volem. Només entre totes serà possible, només als nostres ajuntaments podem radicalitzar la democràcia, radicalitzar, al cap i a la fi, el dret a decidir; és a les viles i ciutats on construïm la Unitat Popular, és als nostres barris on es construeix el nostre futur. Com sempre diem, anem lents perquè anem lluny, no perdem el nord, sabem on som i cap on volem anar, el país que hem de construir el construirem mica en mica a les nostres viles i ciutats.

Des de baix, doncs, fem realitat els nostres anhels: que sigui del poble tot el govern!

Futbol, futbol... i més futbol. D'una televisió pública i d'uns mitjans.

      Les dues últimes vegades que he vist l'Arcadi Oliveres en directe ha explicat una mateixa història, divertidament -encara que la història no sigui gaire divertida- sobre el futbol a Espanya avui dia. Començo explicant això perquè em sembla el millor punt de partida. La qüestió és que fins fa poc, recordem, els dimarts i els dimecres era el dia de la Champions, el dimecres també hi havia Copa, de tant en tant -i a vegades també dijous-, el dijous hi havia UEFA, el dissabte hi havia un o dos partits avançats de la jornada de lliga, i el diumenge, la jornada sencera. És clar doncs, que el dimarts, dimecres, dijous, dissabte i diumenge -cinc dies de set- hi havia futbol. Evidentment algú va veure que això no podia ser bo, perquè el dilluns i el divendres enlloc de veure futbol, podria ser que els ciutadans d'aquest Estat fessin alguna cosa no recomanable com llegir o mirar altres coses -a banda d'empassar-se telemadrid, telecinco, intereconomia o qualsevol altre televisió de porqueria, que sí que deu ser recomanable segons el govern. Aleshores, quan es van adonar d'aquest drama nacional, van trucar als companys de la LFP per mostrar-los el problema, i aquests, admirats de la intel·ligència del govern, van decidir avançar un partit de 2a divisió al divendres i endarrerir un partit de 1a al dilluns. I d'aquesta manera la major part de l'any tenim futbol cada dia de la setmana, i així el govern s'assegura la 'imbecilització' total de la població.
      Així doncs, futbol, futbol i més futbol. I per si no fos prou al principat de Catalunya, resulta que tenim una televisió pública súper moderna i súper avançada amb 4 canals: TV3, 3/24, Esport3 i Canal33/K3. Sí tenim un canal exclusivament per als esports! Perquè està clar que l'esport és molt important per al país. És clar que el Barça és el millor ambaixador del país a l'exterior. No sigui cas que la marca Barcelona no sigui prou forta, especialment des dels Jocs Olímpics... En fi, que és molt important potenciar l'esport a la televisió. I per això, aconsegueix TV3 els drets del partit de Champions del dimarts i sempre que pot algun de lliga o de Copa del Rei. No sé com va això dels drets d'imatge ni m'interessa, però la qüestió és que ho retransmet. Què passa però? Resulta que aquest partits no es poden veure per Esport3, s'han de veure obligatòriament per TV3, i per si fos poc, a vegades es desdobla la oferta en els dos canals. Com que encara no en té prou, TV3 també vol oferir la Fórmula1 i així el diumenge al matí quan els catalans es lleven ja tenen una altra cosa a veure. Per si no fos poc, TV3 i Esport3 sovint ofereixen aquesta programació de la Fórmula 1 doblement i de forma desdoblada perquè ningú s'ho perdi. Ara, això sí, el Telenotícies Migdia pot esperar el que faci falta, tot perquè a TV3 es vegi la Fórmula1, quan ho pot fer a Esport3.

       I resulta que tot això són problemes puntuals, que tothom s'equivoca i que no n'hi ha per tant. 

       Però aleshores t'hi fixes i dius... quina informació va donar TV3 de les acampades a Plaça Catalunya i a la resta de viles i barris del principat? I les manifestacions a Madrid? Quin seguiment tenien? I les forces extra-parlamentàries, quin seguiment tenien? És com quan -molt sovint- al telenotícies sents a dir alguna cosa com: "anem a veure què han dit sobre això totes les forces polítiques". Comencen, i resulta que gairebé sempre es deixen la CUP-AE. Però no només això, no ens han ensenyat mai imatges dels miners en vaga a Astúries, tampoc ens expliquen com van privatitzant la Sanitat, i per si fos poc, segueixen sense aprofundir en explicar els casos de corrupció. Quan parlen dels sindicats només surten CCOO i UGT, com si no hi hagués més sindicats! D'altra banda, el dia 11 de Setembre d'enguany, ni un sol esment a TV3 de l' #EncerclemLaCaixa l' #EncerclemElTrueta o el #TramProgrés. Per si fos poc, necessitem mitjans de comunicació alternatius perquè ens expliquin que ens estan robant dia sí, dia també, i si no fos per la pressió popular i política dels sectors més minoritaris a nivell mediàtic, probablement TV3 no parlaria gairebé mai del #CasQuintana. Evidentment, TV3 no ens explica com estan privatitzant TV3, això seria demanar massa!

      Vist tot això, a tall d'alguns exemples -i em quedo curt-, la preocupació no és doncs que resulti que els esports monopolitzen constantment "la nostra" televisió -cada cop menys nostra-, sinó que a més a més no ens informen de tot el que saben, i sovint fins i tot ens desinformen. 

      I en el conjunt de l'Estat no cal dir massa sobre Telecinco, Antena3, i per no parlar de TVE. Aquest passat diumenge, la notícia del dia -la vaga de docents de les Illes Balears- va ser la vintena notícia (just després dels esports!) del telenotícies vespre de TVE. M'estalvio comentaris d'altres cadenes que directament fan demagògia sobre pràcticament tot el que parlen. La majoria d'aquestes cadenes, per cert, estan finançades directament per Silvio Berlusconi, i a més reben subvencions de l'Estat per seguir desinformant i oferint teleporqueria. A Catalunya, el govern segueix donant milions d'euros al Grup Godó (8tv, La Vanguardia, RAC1, RAC105) perquè segueixi influint en l'opinió pública. 

      Evidentment sempre hi ha algunes excepcions, i a TV3 o a altres cadenes com La Sexta també fan programes interessants... Però segurament menys del que molts voldríem i menys exactament del que esperaríem de segons quins programes d'investigació. 
      Així, mentre la majoria dels mitjans segueixin així, recomano enormement seguir a La Directa, l'Accent, El Diagonal, Llibertat.cat, VilaWeb, i tants altres mitjans alternatius que informen sobre allò que ens incumbeix i no desinforma sobre allò que interessa a les elits extractives. I sobretot interessar-se -si es vol- en buscar canals a totes les xarxes socials i seguir a través de les mateixes aquells qui directa o indirectament informen d'allò que no surt normalment als mitjans com per exemple també els @_cafeambllet. 

        En definitiva, siguem conscients de qui mou els fils de tot plegat, i quina és la seva intenció; evidentment, tots els governs (almenys els que estiguin governats per l'actual classe política) preferiran amagar-nos sempre allò que no els interessa que sapiguem, per tant, no confiem en què els mitjans de comunicació -els seus mitjans- ens informin; i sempre, sempre, intentaran posar l'esport per davant, perquè ja saben que això és el que serveix per callar-nos i mantenir-nos a casa, i sobretot perquè no llegim ni ens preguntem coses.

       És el que els romans anomenaven 'Panem et circenses', és a dir: pa i circ. Mentre el poble tingui alguna cosa per menjar i constant entreteniment tot anirà bé pel govern. I així passa que, quan la gent perd el pa -i la casa, en molts casos- comença a sortir al carrer i comença a no interessar-li el circ. Deixem d'interessar-nos pel circ i potser començarem a ser dignes del nostre pa.