En els darrers anys
hem assistit a la fragmentació de la realitat; fragmentació política, fragmentació
social, i, perquè no dir-ho també, fragmentació cultural. És cert que la
qüestió social prolifera, creixem en xarxes socials, en interaccions, en la capacitat
d’acostar-nos a persones cada cop més llunyanes a nosaltres. Sí, la qüestió
social prolifera, però vers l’entropia. No és un caos, però és un enfrontament
de tots contra tots. Ja no hi ha un subjecte polític, assistim a un retorn
d’allò reprimit. La vulgaritat de la realitat ens porta a reprimir els nostres
principals impulsos per exacerbar els que el sistema vol –i necessita– que
tinguem. La lògica del ‘comprar, llençar, comprar’, elimina tota possibilitat
de decisió sobre la nostre realitat, no només objectiva, sinó també subjectiva.
Així, vaguem sense rumb clar, entre l’aïllament de les nostres cases; on el
televisor és el membre més important de la família, i ho és precisament perquè
t’aïlla de la realitat i et transporta cap a una realitat paral·lela, que no és
pròpia, que et ve donada. De les nostres aïllades cases, doncs, ens movem als
nostres llocs de treball, d’estudis, d’esbarjo –un oci controlat i
deshumanitzat, amb una vertiginosa potenciació de l’individualitat absurdament
fútil i, al mateix temps, competitiva. Un vida on només ets més per tenir més
que el del teu costat.
En l’altre costat ens trobem que,
efectivament, és molt fàcil ser crític quan no et jugues la vida cada dia.
Critiquem, però... ¿què podem dir davant la pobresa i la misèria més absoluta? I
al mateix temps, enfront –de nou– la nostra impotència, la crisi fa que
proliferin els grups socials de maldat –bandes juvenils, màfies, narcotràfic o
partits xenòfobs. Això és també una
forma més d’aquesta fragmentació, d’aquesta descomposició, o si es vol, d’aquesta
polarització.
A més fragmentació més
descomposició. Es despotencia la igualtat, no hi ha subjectes actius; no hi ha
futur. Com deia aquell: “és el que hi ha”. Sí però, el que aconsegueixen
fent-nos sentir que no hi ha res més, és que perdem, al mateix temps, les ganes
de crear, construir, experimentar, més enllà de la nostra quotidianitat.
Així doncs, davant la realitat,
sembla que hem de quedar-nos com estem, sense aprofundir. Com diria Baudrillard,
el que hi ha és una vaga de fets: ja no passa
res. I això és el que ens tanca en una presó. Una presó dins de la qual és
impossible pensar res, perquè l’únic possible és la presó en si, i en tant que
això és així, fora de la presó només trobem l’impossible, el no-res.
Aquesta és la vertadera
descomposició. Ens han cremat fins i
tot el futur. Viure és cremar-se en les preguntes. I aquest retorn d’allò
reprimit es mostra a través de l’obscuritat que també retorna; en la pobresa,
la multitud, i el seu anonimat.
La crisi és, doncs, profunda.
Crisi de valors, crisi econòmica, crisi social, crisi política i crisi del
pensament crític; en definitiva és una crisi cultural –podríem dir-li: crisi de
llenguatge?
En la societat postmoderna en la
que vivim existeix, com apunta Lyotard[1],
un agermanament entre el tipus de llenguatge que s’anomena ciència, i el que
anomenem ètica o política: procedeixen d’una mateixa perspectiva: Occident. Efectivament la nostra
cultura –la occidental– governa tots els àmbits de la realitat, i els governa
des d’un llenguatge, concret, precís, que ens deshumanitza amb cada paraula.
D’alguna manera les paraules han perdut el sentit que tenien, i malgrat també
hi ha aquesta vaga de fets que apuntàvem abans, les paraules han deixat
d’explicar i, en conseqüència, les persones hem deixat de comunicar. En una
societat basada en la comunicació i la vertebració de discursos hegemònics, de
grans relats; una societat basada en la informació com a comunicació on les
tecnologies vertebren els discursos de la realitat; en una societat on totes
les paraules poden ‘dir-se’, ‘explicar-se’, ‘fonamentar-se’; en aquesta
societat, els nostres mots han deixat d’expressar realitats. De fet, al
intentar ‘explicar-se’, precisament per aquest ‘se’, el llenguatge perd tota
subjectivitat i tota veracitat com a discurs propi i personal, per convertir-se
en quelcom aliè al subjecte que les profereix; vivim doncs, parlant des de la
tercera persona.
Seguint amb Lyotard, veiem que el
llenguatge –entenent-lo en la mesura dels jocs del llenguatge de Wittgenstein–
té unes regles que no es legitimen en ell mateix, sinó que formen part d’un
contracte explícit –o no– entre els jugadors. Aquest contracte també ve elaborat pel propi engranatge
sistèmic de la cultura occidental. I el pitjor és que, “a falta de regles de joc,
no hi ha joc”, perquè qualsevol modificació ínfima d’una regla modifica la
pròpia naturalesa del joc, i individualitza cada enunciat com un propi joc; fet
que provaria, com apuntàvem, aquesta polarització de la realitat. Polarització
lingüística, doncs, al mateix temps que proferim, el missatge es dilueix en
l’escolta de l’altre, que està, ja, en un altre joc. I això ens porta a una
sentència que, des de segons quina interpretació, pot ser afirmativa o
negativa: “parlar és combatre”.
Efectivament, des de la vessant
negativa, aquesta polarització lingüística ens porta a la incomunicació, o al
que és el mateix, a una lluita constant entre el que un i altre parlant volen dir, sense arribar mai a explicar. Però per altre costat mostra una realitat, si
no positiva, sí almenys afirmativa. I és que les paraules serveixen per
combatre. És cert que hem deixat d’explicar, i que tots els discursos han
perdut legitimitat, però malgrat això, les paraules segueixen sent la primera
via d’emancipació i lluita constant enfront la realitat contra la que topem dia
rere dia. Les paraules contenen per tant dues cares d’una mateixa moneda que és
el llenguatge: no comuniquen dins del joc
lingüístic però lluiten i ressonen amb força contra la realitat del mateix.
Una realitat que és, com sabem,
eminentment tecnocràtica. Però no només això, és també cínica, o pitjor,
desesperada. La veritat és que la realitat s’explica per la seva funcionalitat
i les seves disfuncionalitats. Com apunta el mateix Lyotard, la vertadera
fiabilitat del sistema és l’optimització de la relació global, de la seva
performativitat. Fins i tot les seves disfuncions com les vagues o les crisis
poden fer creure una alternativa i aixecar esperances; però en realitat
aquestes disfuncions no són més que reajustaments interns i el seu resultat
només pot ser la millora de la “vida” del sistema. L’única alternativa a aquest
perfeccionament és l’entropia, és a dir, la decadència. Però aquest sistema es
mostra precisament, malgrat el seu confinament entròpic, com una unicitat: la
societat és una totalitat unida en el seu desgavell.
Però aquesta unicitat no deixa de
mostrar una refotuda realitat, i és que, més enllà de la dialèctica de la
lluita de classes, les classes segueixen existint, i per sobre de tot hi ha,
sempre, una classe dirigent.
En la societat postmoderna, la
classe dirigent ha deixat d’estar formada pels polítics tradicionals, per
passar a ser una base formada per caps de premsa, alts funcionaris, dirigents
de les grans empreses multinacionals, i representants dels principals
organismes nacionals i internacionals que, per si fos poc, ni tan sols han
estat elegits per ningú, sinó que, mostrant una vegada més la societat
tecnocràtica en la que vivim, han estat posats a dit per mostrar una realitat:
que no hi ha més govern que el que ells s’enriqueixin, i enriqueixin els seus,
mentre nosaltres seguim vivint la realitat de l’espectacle –la societat del
futbol, les grans estrelles de cinema, i els personatges absurds fets estrelles
(ex-dones de torejadors o polítics (corruptes)).
Això és així, gràcies, sempre, a
la complicitat dels programes de telebrossa
que imperen a totes les cadenes de televisió, que, malgrat la seva “bona”
voluntat com a cadenes de l’informació, hauríem d’anomenar aquí cadenes de la desinformació. L’expressió ‘cadenes’ és
certament pertinent aquí, doncs, més enllà de ser cadenes de televisió, són
també cadenes socials que ens empresonen més enllà dels nostres propis límits
culturals. Ens lliguen i ens torturen en una societat on, com sàviament apunta
Eduardo Galeano, la majoria de la massa social no té cap altre més dret que el
de veure, escoltar, i callar.
Les mateixes cadenes de la
televisió ens les dóna també l’internet. Aquí és necessari fer-se la pregunta
que ens proposa Zizek: “¿la nostra immersió en el ciberespai no comporta la
nostra reducció a una mònada leibniziana que reflecteix tot l’univers, tot i
que sigui “sense finestres” que s’obririen directament a la realitat externa?”[2].
En aquest punt cal apreciar que sí que hi ha finestres, i potser aquest és el
gran problema de la societat i condició postmoderna: les pantalles esdevenen
finestres al món. Així, ja no necessitem moure’ns pel món lliurement, perquè en
tenim prou amb un ordinador al davant, doncs amb un simple ‘clic’ podem ser a
l’altra banda del món. L’internet, en aquest sentit, esdevé una màquina de
teletransportació fictícia, on els subjectes esdevenen, una vegada més,
terceres persones observant les accions que altres terceres persones duen a terme.
Ja no existeix la subjectivitat ni l’objectivitat, és el pur no-res. És, potser,
comparable al viatger que contempla les muntanyes en la seva immensitat;
malgrat això, en la mònada davant la pantalla no existeix la possibilitat de
fruïció directa i latent en la espiritualitat del viatges, i és precisament
–potser– per això, que no hi ha subjectivitat possible.
Aquesta manca de subjectivitat i
aquest poder apolític que ens governa
ens ha portat al que Baudrillard es refereix com la difuminació de la
consciència del poder: “la qüestió és que la destrucció dels vincles socials
basats en el domini ja han ocorregut. S’ha realitzat mitjançant l’emancipació
virtual i la realització integral de tots els desigs, [...] tots els predicats
de la dominació han desaparegut, [...] l’alliberació total, la resolució de
conflictes i la lliure disposició de cadascú ens ha portat a sotmetre’ns a
l’ordre mundial hegemònic”[3].
Així és, la condició postmoderna de la política i el poder és un mitjà de
dominació. I posa de manifest que amb la dominació completa de la humanitat per
part del capitalisme –si més no des d’un punt de vista simbòlic i ideològic–, el
que s’ha aconseguit és la impossibilitat de veure el poder com a un Altre; fet
que, en el fons, ens porta a la passivitat que implica que, fem el que fem, som
nosaltres qui hem triat aquells que
exerceixen el poder sobre nosaltres i que no podem canviar-los. El problema és,
doncs, segons Baudrillard, que no podem personificar el poder. Com hem dit
anteriorment, el model hegemònic no té fronteres. És internacional i és acceptat, no només per la cultura occidental,
sinó per quelcom que va molt més enllà de l’oposició ‘orient - occident’.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada