Existeix un lloc que no existeix

Existeix un lloc que no existeix. No és un espai físic, sinó metafísic o espiritual... Espai de trobada, de confluència.

És un espai obert, tancat en si mateix. És únic.

És únic perquè es crea del no-res. Sí, és exclusiu, però no excloent.

És un tot: un matí de pluja, una nit sense lluna; però també és com una albada a la vora del mar o una nit de lluna plena.

Sí, la sensació que vius és equiparable a aquesta plenitud pròpia de la lluna.

És un espai de contacte, de confiança, de creença.

És el lloc i el moment en què sents que el món s’atura; perquè estem canviant el món.

És un tu, un nosaltres, un compartir.

Compartir idees, somnis, decepcions, aspiracions, ganes, moments.

Moments complicats, moments difícils, moments èpics, moments d’esperança i moments de por.

Moments únics en què decidim decidir.

Sí, busquem un consens. Constantment.

No hi ha interessos, ni aprofitaments, només un pensar en l’altre sabent que l’altre pensa en tu.

És aquest concepte d’alteritat el que permet crear.

Sí, és un espai de creació, de nous projectes, de nous somnis, de noves perspectives.

Perspectives que et fan créixer, madurar; perspectives que canvien quan veus que té sentit, encara que no necessiti un sentit.

Perquè el sentit és inherent al moment, a l’espai del qual formem part, al futur que tenim al davant i al poder gaudir del que sentim, del que pensem, del que parlem...

Perquè parlem sense paraules i sabem sense dir-nos res el que estem pensant. Que canviarem el món, el curs de la història, el sentit de la humanitat, només canviant-nos a nosaltres al viure aquest moment.

Existeix un lloc que no existeix; on som nosaltres i ningú més qui decideix. On la confiança vertebra el nostre discurs i és el discurs, en tant que nostre, el que vertebra les nostres vides.

Existeix un lloc que no existeix; que no es palpa pels sentits i que se sent amb tota la seva universalitat. És allò que no necessita explicació perquè s’explica per si sol.

Existeix un lloc que no existeix; és un espai metafísic, sí: està més enllà de nosaltres mateixos, encara que sense nosaltres no existiria.

Existeix un lloc que no existeix: nosaltres.

Utilitzem-lo, sentim-lo, gaudim-lo, patim-lo.

Movem-nos amb ell i ell es mourà amb nosaltres.

Movem-nos per ell i el món es mourà amb nosaltres.

Existeix un lloc que no existeix; un moment només, en què el món s’atura i només nosaltres respirem.

I respirarem per aquest moment, mentre seguim movent-nos per ell.

Ell que no és subjecte ni objecte, és un nosaltres sense espai o temps definit. És el que som i el que volem ser: un etern compartir.

Compartir és viure i viure és estimar; vivim, doncs, i canviarem el món!

Perquè aquest lloc que no existeix és també un poder que neix de nosaltres, amb els nostres gestos, les nostres paraules, el nostre sentir...

Un poder únic i irrepetible que, malgrat la definició, es repeteix sense voler, només de pensar-lo o repensar-lo.

Un poder que emana de nosaltres al existir en aquest espai.

Un poder amb el que podem canviar el món a cada moment, a cada instant, a cada passa que fem endavant.

Perquè només ens pot permetre avançar. Mentre estigui viu, mentre el fem existir, només podrem avançar.

Avançar en la creació, en el sentir, en el parlar, en el viure.

Existeix un lloc que no existeix. Existeix el viure en la no-vida, que és quan respirem en un món sense aire.

Seguirem respirant mentre mantinguem aquest poder, aquest espai, aquest... nosaltres.