Que bonic és asseure's i observar la gent. Seus en una terrassa i veus de tot. El camell que passa herba per pagar-se el cafè, i el cotxe; el grup d'amics jugant a cartes al voltant d'unes cerveses; el noi que pren vi i llegeix; la noia que dibuixa. Em captiva. Però sé que no vol deixar-me entrar en el seu món. Escolta música pacientment, pren un cafè amb llet; en un got, no en tassa que és massa efímer. Es fa un canut. O dos, o tres; ja he perdut el compte. I comença a dibuixar. Dibuixa amb passió, com hipnotitzada; deixant-se endur per l'inconscient.
Som molt més semblants del que ella es pensa. Però això en realitat sé que és un somni.
Saber... Saber quelcom: adonar-se de les coses. Quin gran plaer!
És com un orgasme. El plaer aquell enorme que t'omple i deixa extenuat.
Saps. Saps alguna cosa! Em sembla tant sublim, tant intens, tant èpic al cap i a la fi..!
La noia que dibuixa s'ha aixecat. Ha recollit les coses i ha marxat. M'ha deixat glaçat! M'ha trencat els esquemes, la meva història; he deixat de saber: la tornaré a veure? Sabrà mai que he escrit sobre ella?
En el seu lloc s'hi col·loca un noi d'ulleres de pasta prima. Estretes, allargades. Discretes. Però la seva miopia és tanta que si li observes els ulls a través dels vidres aquests prenen una altra dimensió. Com deu veure el món?
Tothom veu el món diferent. Crec que el veiem segons la nostra energia. També segons el nostre estat d'ànim. Però podem estar trists i cap-cots i sentir una gran energia i força dins nostre i viceversa: podem estar o sentir-nos alegres i tenir una gran energia negativa. Què és l'energia?
Quina pregunta, no sé si la sabria respondre.
L'energia és gran, d'això no n'hi ha cap dubte; però costa molt constatar-la, interpretar-la, saber-la viure.
Potser en això s'hauria de basar l'educació. Sí, ho veig clar: ho sé! Hauríem de basar l'aprenentatge en l'aprendre a gestionar les nostres energies; no des d'una perspectiva budista o fent ioga, sinó a través de l'art, en totes les seves formes. Això és, a través de la pròpia creativitat.
Els nois de les cartes ja han marxat. I el noi del vi. Però això ja s'ha omplert massa de gent. Hauré de marxar per on he vingut, però no quedarà en l'oblit aquest moment. Encara que sigui el primer.
http://www.dad.uncu.edu.ar/upload/El%20Mundo%20de%20Sofia.pdf
ResponEliminaM'agradaria que aquest fos només un fragment d'una història.. pinta molt bé :)
ResponEliminaÉs genial seure a una terrassa, al metro o sortir al balcó i observar la gent. M'agrada imaginar tot el que s'hi amaga darrera. Construeixo la vida d'aquelles persones que m'envolten segons la seva expressió, el seu gest i suposo que també segons el meu estat d'ànim. Seria interessant arribar a conèixer-los i veure si les nostres fantasies s'allunyen gaire de la realitat.
Vivim en un món que té pressa, ningú seu a observar i els que poden fer-ho no són escoltats per ningú. Diuen que per continuar cal aturar-se, crec que tots hauríem de seure a fer un cafè en una terrassa en silenci i dedicar un temps a observar, imaginar i connectar amb aquest entorn desconegut que trepitgem cada dia.