Viure o explicar?

Alguna cosa ha canviat dins meu darrerament. Sento que hi ha alguna cosa que se m’escapa de les mans i no trobo el què. O serà només un sentiment? És la por?

Les hores em passen més lànguidament que mai, i els pensaments m’assalten  desordenats en la meva ment. No trobo un sentit, alguna cosa m’ha canviat.

I no és que hagi deixat a una persona estimada. Tampoc és el fet de marxar properament. Tampoc no és por de no tornar... por a una cosa que sempre he somniat? Impossible.

Les coses em pesen. Em pesa el cos, els pulmons, la respiració, els ulls, el cap.

Crec que sóc jo. Sóc jo i el meu afany de protagonisme.

Sí, darrerament noto que tot el meu discurs gira al voltant del meu “jo”.

Sempre he volgut pensar que estic fent coses pels altres, encara que no fos ben bé així; i ara, de cop, surt el meu ego a relluir. Sí, una mica més. I és molt pesat.

Però si m’hi paro a pensar, sé que això no és nou. Sempre he tingut la sensació de carregar contínuament el meu ego; la meva existència. I pesa molt. Sovint em maleeixo de ser tant complex i superflu a la vegada. De ser tant humà. I adonar-me que com més avanço més complex i més superflu vull ser. Maleïda paradoxa, paradoxa humana, en una paradoxal humanitat.

I en els moments de més pesadesa, que és quan penso tot això, em fa tanta mandra el món sencer que em fa mandra escriure-ho i tot. I ara, una estona més tard m’adono que no escric el que pensava que volia escriure –almenys no tot– i que escric més coses de les que havia pensat; idees que, de nou, se m’apareixen en desordre sense to ni so. Situacions: situacions que vull crear, i tanmateix, difereixen tant de les que acabo creant!

Les coses comencen per acabar. Penso en viure aventures sense recordar que de la mateixa manera l’aventura no admet afegits: “cobra sentit amb la seva mort”. “Les aventures estan en els llibres. I naturalment, tot el que s’explica en els llibres pot succeir de veritat, però no de la mateixa manera”. I encara més, perquè “per a  que el succés més trivial es converteixi en aventura, és necessari i suficient explicar-lo”. “L’home és sempre un narrador d’històries, i tracta de viure la seva vida com si l’expliqués”. Això és, no em deixa alternativa, he d’escollir: “o viure o explicar”.

I m’apareixen els dubtes; ja m’ho diu Sartre, “despertaré d’aquí a alguns mesos, d’aquí a alguns anys, romput, decepcionat, enmig de noves ruïnes?”. Busco la soledat oblidant que un no pot preveure els inconvenients de la soledat. Perquè... com explicar, si el que viu sol ni tant sols sap el que és explicar?: “allò verosimil desapareix al mateix temps que els amics”. Sí, com l’Antoine Roquentin em pregunto si no desitjo sentir-me lliure d’aquest dolor monòton, “si no desitjaria patir un bon cop, fondre’m en la desesperació”.

Sí, és una nàusea, una agonia, un nihilisme que em confon.

Però aleshores és quan ho veig: Oh sí! Que clar, que lluminós! Veig que, com el sol en el mar; com la lluna; he de fondre’m en el meu propi ocàs. Sí, ja ho deia Nietzsche, “l’home és una cosa que ha de ser superada”; “el que hi ha de més gran en l’home és que és un pont i no pas un fi: allò que en l’home es pot estimar és que sigui una transició i un ocàs.” I així igualment busco la meva virtut sense saber que “la virtut és voluntat d’ocàs i una fletxa d’anhel.” Sí, he de ser aquell que “de la seva virtut en fa la seva afecció i el seu fat”, per la meva virtut he de voler viure 'encara', i no viure més.

He de deixar que el meu sol, la meva llum, el foc que duc dins, s’apagui i deixi pas a la foscor del mar; o el que és el mateix, que em cremi per dins i em deixi sense res: només il·luminat per la lluna: com el fanal solitari que il·lumina la nit del crit: el crit sense resposta.
És un tornar a començar, o el que és el mateix, és un etern retorn.