Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dijous, 16 de desembre de 2010

Fent camí

Agafo el tren, comença un nou viatge. Sé a on em porta, però no sé on vull que vagi. M'agradaria que em pogués dur molt més enllà d'on em durà avui, m'agradaria, però ara és impossible; ni jo ni ningú podem fer res per aturar-ho.
M'assec en un lloc de quatre. Amb taula al mig. Ja preveig que llegiré, menjaré, escriuré...
El que no preveig, el que no preveia de cap de les maneres era que deu minuts més tard, amb decisió, una noia alta i esvelta s'assegués enfront meu, i em saludés –com qui saluda al professor– amb un sec: ‘hola’.
Balbucejo sorprès quelcom semblant a una salutació, amb la boca plena de l'entrepà que m'estic menjant per dinar. Ella, com si res, estira el seient i es posa a escoltar música. Segueixo menjant, intentant no cridar gaire l'atenció, i un xic nerviós per la seva presència. Em sento observat. Fins i tot quan ella té els ulls tancats em sento observat. Així que, per tractar d'oblidar, almenys momentàniament, la seva dolça imatge i immergir-me en un altre món, començo a llegir.
Llegeixo l'Hiperió, de Hölderlin, potser en aquest moment no és la millor elecció. Però tiro endavant, passo pàgina rere pàgina impregnant-me de l'amor i la bellesa que el protagonista descriu amb minuciosa sentimentalitat en referència a la seva enamorada.
Oh, si per uns instants pogués tornar a sentir tot allò. Però no sé si en sóc capaç, el meu cor i el meu pensament viuen a cavall entre dos móns irreconciliables. Sé que n'he d'escollir un, o almenys això crec, però no sé quin.
Les seves galtes rosades em poden, no puc seguir llegint. Passa el revisor i, acte seguit, començo a escriure. Noto que m'estic posant més nerviós encara, però no en faig cas. La seva cara m'és estranyament familiar, l'he vista abans; és que potser ja ens coneixíem i no me'n recordo? Si fos així, ja m'hagués dit quelcom més... NO?
Mentre el tren travessa carreteres, boscos i muntanyes la meva ment imagina...
Pobre de mi, m'estic muntant una història jo sol; però és que, és tanta la seva bellesa, els seus ulls, la seva figura!
I tot i així em sembla insuficient. Què busques jove? Perquè et deixes endur per tals sentiments de bogeria i embriaguesa? Que no en tens prou amb el que tens?
Crec que el llibre m'ha afectat. És una afecció que no puc descriure, però les meves paraules em delaten. Aquest romanticisme exacerbat no pot ser bo. Sempre m'ha portat pel mal camí, i ho sé. Però què puc fer jo enfront de la vida? A on aniré a parar?
Oh, no. Prou. Prou de tant romanticisme: qui sap si mai trobaré respostes a aquestes preguntes... Però... aleshores, és que no he de buscar les respostes? No. No deixaré de buscar-les perquè, més important que la resposta és el camí que et porta a ella. Potser, com deia aquell, la resposta es troba enmig del vent.
I de sobte, enmig del vent, trobo una primera explicació, irrisòria potser, però almenys vertadera: em sento com em sento perquè el que sento ho sento així.
Sovint ens preguntem directament per la raó d'aquest sentir-se així, i no ens adonem que, en el fons, la sensació del sentiment s'explica per si mateixa. Tot adjectiu que puguis donar-li serà insuficient. El que tu sents, ho sents com ho sents perquè ho sents tu, i precisament perquè és un sentiment, no necessita explicació, potser no té explicació possible! El sentir és ja alguna cosa més que un mer explicar.
I ara m'adono, que potser en el sentir es troba aquella vorera del camí que no ens atrevim a transitar perquè sempre obre moltes cruïlles, nous camins. Nous camins que sovint tenim por d'enfilar perquè no sabem on porten.
Sovint preferim quedar-nos en el propi camí per estancat que ens sembli per la mera por a caminar sense saber a on anem. I aquí rau l'error. Perquè en el fons, igual que el camí que et porta a la veritat és més important el transitar-lo que la veritat a la qual arribes, la vida mateixa és un camí on no importa l'objectiu, ni segurament tampoc la banda del camí, o les cruïlles que prenguis, més important que el camí és, pròpiament, el caminar. Fem camí. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada