Perquè escriure si les paraules no poden explicar els meus pensaments? Perquè sempre caic en la limitació del llenguatge? Si el meu cervell està més avançat que el llenguatge -o això diuen certs filòsofs- perquè no puc, ni que sigui, crear un nou llenguatge? És llavors que la meva ment no està realment més avançada que el llenguatge? És llavors que tot és relatiu i que res és absolut?
Resposta: sí la vida és una paradoxa. Pots acceptar-la o atrapar-t'hi.
I jo hi he caigut de quatre potes.
Però adonar-me de l'error em fa, en certa manera, més gran, més conscient. Si passo o em quedo en l'atrapada no m'importa mentre sigui conscient que estic atrapat sota reixes invisibles. Són reixes travessables. La qüestió ara és si tinc la necessitat de passar de llarg, d'acceptar-ho. Si crec que sí, només em queda i em toca fer el pas de l'acceptació, si aconsegueixo fer-lo i travessar aquestes reixes tant sols em restarà trobar -que no cercar- el meu lloc en aquesta societat. Això, però, serà una tasca més àrdua.
I és que realment a vegades m'adono que el que sé fer millor és pensar. I això és un problema perquè... si sé pensar més que escriure, parlar, estudiar, relacionar-me amb el món; no podré trobar el meu lloc, no podré implicar-m'hi, i em perdré en l'horabaixa de la cultura, en el mur del llenguatge, en la vida...
I com es pot viure així? Ho sé, m'estimo massa el meu pensament i pretenc trobar respostes a preguntes que potser no en tenen. Segurament pretenc comunicar les meves idees en tot moment, a tothom, a cada instant i cada lloc, i aconseguir que es parli d'elles. D'una manera o altra, no vull morir.
Mira fins on arriba la paradoxa que no puc escapar d'aquest problema antropològic. Sóc un ésser humà, per tant, sóc un ésser social i polític. Com a tal, encara que sàpiga i vulgui estar sol, encara que em pugui creure algun dia tant diferent que no necessiti comunicar-me, d'una manera o altra sempre em buscaré companyia. Perquè fins i tot quan me'n vaig sol per la muntanya busco companyia: busco la companyia dels arbres, el vent, la natura.
Escoltant converses de cafè al bar de la universitat, altres filosofia d'estar per casa, com la meva, m'adono de com d'ignorant és l'ésser humà i especialment la societat d'avui dia. No estic dient que no participi d'aquestes converses, ni molt menys. De fet, parteixo de la base que aquí l'ignorant nº1 sóc jo. El que potser, i, en certa manera, em podria diferenciar d'altres ignorants és que jo -nosaltres- sóc i som conscients d'aquesta ignorància, però crec que hi ha força gent no ho és.
El que des de la meva egocèntrica subjectivitat intento explicar amb aquestes últimes paraules, és que, segurament, trobarem gent a la vida que tindrà un rerefons; seran cults, intel·ligents, amb un rerefons ideològic, filosòfic, polític, sociològic, moral o ètic. Però fins i tot aquests seran més ignorants que els altres; seran més ignorants precisament perquè, pensant que saben més, seran menys conscients d'aquesta ignorància.
I és que en aquest món ningú s'escapa de la poderosa ignorància, ningú. El problema és que la gent no despertarà fins que no en siguin conscients. Això sí, mentre no despertin, segurament seran més feliços.
Senyor Sòcrates, no t'has parat a pensar que el pensament no està ni per sobre ni per sota del llenguatge, sinó que el pensament és llenguatge i que el llenguatge és pensament? Que cada vegada que pensem no fem altra cosa que parlar-nos, a comunicar-nos amb nosaltres mateixos a través de paraules?
ResponEliminaDe fet, només aquell que és capaç de verbalitzar el que pensa és que ho enten. Si t'adones, sovint hi ha molta gent que no sap expressar el que pensa i diu que ells ja s'entenen. Realment si s'entenessin ho podrien transmetre. Ho podran sentir, i aquest sentiment serà tan real com ells mateixos, però no s'entendran. El pensament és llenguatge, i el llenguatge és pensament. Són el mateix, van lligats.
Bernat, de puta mare el blog!
Està molt bé el que dius i com ho dius! està molt ben escrit!
Et segueixo
Martí