I de sobte, em va començar a suar la mà dreta. Pensava en el comiat, en aquell moment èpic en que podria mirar enrere i dir: sí, he
viscut.
Aleshores pensaria en el moment, en la decisió, en el fet que cap de
les meves experiències havia estat en va. Probablement és també el moment en
que més penses i més t'emociones amb el que ha de venir. Pensar en piscines
plenes i ganes de llençar-s'hi.
I em començà a suar, també, la mà esquerra. I sentia aquest moment com
el petit gran plaer que ara em donava la vida. Caminava, sí; però no sentia que
dominés el meus passos. Tampoc ho necessitava, em sentia transportat per mi
mateix, perquè l'únic que m'importava era el que estava passant en el meu cap,
el meu pensament: pensar el moment.
El moment és això, un buit en l'espai - temps en què l'entorn es
difumina i tan sols et trobes tu i les teves idees. Però és clar, el moment en
que recordes el viscut és una cosa, i el moment aquest, en el que m'imaginava
el dia de dir adéu, és una altra. I la vida són la suma d'aquests moments; són
els que donen sentit a la nostra existència.
Inconscientment doncs, havia traçat una línia de demarcació que
connectava el meu moment present, i el que viuré d'aquí uns mesos, qui sap,
potser anys. Però és la plenitud de saber que aquest moment és fruit d'una
experiència, d'unes vivències, d'unes sensacions, d'uns pensaments, d'unes
decisions, el que fa que sigui èpic. Plenitud acompanyada de les persones que
han fet –o hauran fet– aquest viatge amb mi. I aquest moment que s'escapa del
temps és també gràcies a les persones, perquè el temps, que és savi, ni ve, ni
va; no passa: es queda en les persones, en tots i cadascú de nosaltres.
Per quan imaginava tot això ja m'havien començat a tremolar les cames
i se m'havia posat la pell de gallina. Però no ho sentia. S'escapava de mi,
seguia existint pels pensaments que s'immergien en el meu cap, i que no paraven
de donar voltes i voltes. Però no em marejava, seguia sentint que tot tenia un
sentit, que volia posar-me davant de qualsevol piscina, i llençar-m'hi de cap.
Aleshores, sense més explicació que el somriure il·lús que se m'havia
dibuixat a la cara, vaig constatar que dins dels límits del pensable, hi ha
sempre, més que un què, un qui. Qui doncs, pensava tot allò? Jo! Existeixo.
