Avui l'he acabat. Un any i mig acompanyant-me, i ara ja
està. Feia setmanes, potser mesos, que em faltaven unes poques pàgines, però em
resistia a posar el punt i final. Portava tant de temps fent-me costat que em feia fins por acabar-lo. Penso en com m'ha acompanyat durant aquest temps. Com he
viscut cadascun dels moments de l'Antoine[1]
com si fos jo, i com a vegades em semblava que era ell qui vivia la meva vida.
Molts camins he recorregut durant aquest temps i més encara me'n queden per
descobrir; i aquest temps –aquesta
mena d'impasse que a voltes sembla un cercle viciós, un etern
retorn– m'ha servit per explicar-me algunes coses. Potser no de totes n'he tret
una lliçó, però com a mínim els camins futurs que abans iniciava sota un bosc i
que de seguida es perdien entre els arbusts, ara sembla que duen vers algunes clarianes. Són tots aquests camins que recorro ‘camins de bosc’? Són un ‹‹Holzwege››[2]?
I encara més, ¿aspiro a ser, per tant, un llenyataire?, un guardaboscs?
I ara què? Ara... viure sense viure, o el que és el mateix:
viure en la no-vida[3]. Aquesta
pot ser la primera lliçó. La primera que em ve al cap. Després... ah, després
està aquesta burda, absurda, incessant i pesada existència. I l'insomne relació
entre existenciari i existencial. Però aquesta relació –aquest constant i
indesitjable contacte entre La Cosa (les persones) i Les Coses (materials) – no
és existència: és més aviat una mena de limbo que es contrau i
s'estén per arreu. Es contrau perquè a voltes mira de fer-se difús i confús –per
tal de passar desapercebut–, però al mateix temps s'estén incommensurablement
per arreu, sense to ni so, només per seguir consumint-nos una mica més. I ho
aconsegueix. Momentàniament si més no. És aleshores –el moment en que se m'acudeixen aquestes coses– quan penso que tot em
pertany. Aquest
instant però –La Nàusea– és ja una existència paral·lela a mi. Sovint m'atrapa,
és cert, però al mateix temps sé que no formo part d'ella. He arribat al punt
en què puc triar.
I ara és quan em pregunto si vull tornar a tot allò. No, la meva vida està fent un tomb. Un lent i tranquil tomb. Ja no m'interessa tant la meva existència com el que puc fer per revertir l'extensió d'aquest limbo. Sí, sí; m'he fos, m'he dissolt i després he tornat a sortir tant clar com un matí lluent després d'un nit de pluja. I ara que tot s'ha esclarit i que s'entreveu una llum al final del túnel, ara que nous projectes comencen a sorgir i sembla que tot pot canviar, ara és quan m'adono que ho tinc tot al palmell de la mà per poder decidir. I decideixo decidir. Sí, ja estic dins, ja m'he immergit en aquest entramat d'opinió i acció. Però és clar que tenim un objectiu, i tenim la força i l'ànsia d'assolir-lo.
I ara és quan em pregunto si vull tornar a tot allò. No, la meva vida està fent un tomb. Un lent i tranquil tomb. Ja no m'interessa tant la meva existència com el que puc fer per revertir l'extensió d'aquest limbo. Sí, sí; m'he fos, m'he dissolt i després he tornat a sortir tant clar com un matí lluent després d'un nit de pluja. I ara que tot s'ha esclarit i que s'entreveu una llum al final del túnel, ara que nous projectes comencen a sorgir i sembla que tot pot canviar, ara és quan m'adono que ho tinc tot al palmell de la mà per poder decidir. I decideixo decidir. Sí, ja estic dins, ja m'he immergit en aquest entramat d'opinió i acció. Però és clar que tenim un objectiu, i tenim la força i l'ànsia d'assolir-lo.
Tenim un poder. Sí, sí, digueu-li 15-M, Indignats o Marea
Groga, digueu-li Procés Constituent o digueu-li la PAH, o digueu-li Esquerra Independentista. I tants altres! És la
força de la gent, la força d'un sentiment, i també, com no pot ser d'altra
forma, és la memòria viva, l'odi positiu, l'odi que ens permet una
vida en la no-vida, l'odi que ens permet crear. L'odi que neix del moment,
l'espai i el lloc en què decidim aguantar la tempesta. És la Unitat Popular, i
hem pres la humil decisió de seguir de peu; aguantant el tedi pretensiós dels
qui ens volen governar. Juguen amb un cert avantatge, és cert, però nosaltres
tenim la força de les nostres paraules, les nostres mans, el nostre crit que
irromp en la nit, i les nostres places: on decidim que sigui pel poble tot el
poder.
Tot plegat ve de temps llunyans, molts van recórrer aquests
camins abans que nosaltres. Potser no van assolir-ho tot, però ells ens han de
servir d'exemple, de com podem lluitar sense descans, de no perdre mai
l'esperança, no deixar mai d'avançar. Sí, com diu en Pau Alabajos, potser serem
utòpics[4];
però els que ens ho diuen amb desdeny, els mateixos que no entenen que és precisament
la utopia la que ens permet avançar, a ells els direm, mil una vegada més si
cal, que anem lents perquè anem lluny. Sí, vindrem de tot arreu i fent el
mateix pas que farà la llibertat, farem caure el seu govern![5].
I repeteixo aquest “Sí” convençut, una vegada i una altra, perquè és l'afirmació
i l'autoafirmació el que ens cal, i és un treball del dia a dia, una força
decidida i constant.
I en tot això, no sé si seré llenyataire, guardabosc, o si
simplement intentaré netejar els marges dels camins per a fer-los més
transitables, però sigui el que sigui, seré una mà més a la pinya dels qui
volem construir aquest futur sense por però també sense renúncies: #HoVolemTot.
[1] Antoine
Roquetin, protagonista a La nàusea de
Jean-Paul Sartre.
[2] “‹‹Holz›› [madera, leña] es un antiguo nombre para el bosque. En el bosque hay
caminos [‹‹Wege››], por lo general
medio ocultos por la maleza, que cesan bruscamente en lo no hollado. Es a estos
caminos a los que se llama ‹‹Holzwege››
[‹‹caminos de bosque, caminos que se pierden en el bosque››].
Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia.
Los leñadores y guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque.” M. Heidegger, Caminos de Bosque.
Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia.
Los leñadores y guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque.” M. Heidegger, Caminos de Bosque.
[3] Veure:
Santiago López Petit, Amar y pensar. El odio de querer vivir.
[4] “Utòpics,
idealistes, ingenus” Pau Alabajos https://www.youtube.com/watch?v=FK2Z4szJNUs
[5] “Imparables”
Cesk Freixas http://www.youtube.com/watch?v=rACUrjv2zCQ
