Aquest blog neix com un intent de trobar un lloc concret en el món fascinant -o no- de l'internet on poder publicar els meus escrits, els meus pensaments, les meves idees i ideals, i on poder-los compartir amb amics i coneguts. De fet, tothom qui vulgui aportar-hi el seu gra de sorra serà benvingut.
Parteixo de la base que saber, saber; no sé res. Però saber que no sé res sempre és millor que el buit cap al qual intenta dur-nos la societat, i projectar els meus pensaments cap a enfora sempre és millor que quedar-me'ls per a mi sol.
És un espai de reflexió, filosòfica però també política, on poder mostrar una altra cara de la realitat.
Entra, llegeix, comenta, reacciona, valora!

dijous, 22 d’agost del 2013

De La Nàusea a l'Acció (passant pel Bosc). De la Filosofia a la Política: una declaració d'intencions

Avui l'he acabat. Un any i mig acompanyant-me, i ara ja està. Feia setmanes, potser mesos, que em faltaven unes poques pàgines, però em resistia a posar el punt i final. Portava tant de temps fent-me costat que em feia fins por acabar-lo. Penso en com m'ha acompanyat durant aquest temps. Com he viscut cadascun dels moments de l'Antoine[1] com si fos jo, i com a vegades em semblava que era ell qui vivia la meva vida. Molts camins he recorregut durant aquest temps i més encara me'n queden per descobrir;  i aquest temps –aquesta mena d'impasse que a voltes sembla un cercle viciós, un etern retorn– m'ha servit per explicar-me algunes coses. Potser no de totes n'he tret una lliçó, però com a mínim els camins futurs que abans iniciava sota un bosc i que de seguida es perdien entre els arbusts, ara sembla que duen vers algunes clarianes. Són tots aquests camins que recorro ‘camins de bosc’? Són un ‹‹Holzwege››[2]? I encara més, ¿aspiro a ser, per tant, un llenyataire?, un guardaboscs?

I ara què? Ara... viure sense viure, o el que és el mateix: viure en la no-vida[3]. Aquesta pot ser la primera lliçó. La primera que em ve al cap. Després... ah, després està aquesta burda, absurda, incessant i pesada existència. I l'insomne relació entre existenciari i existencial. Però aquesta relació –aquest constant i indesitjable contacte entre La Cosa (les persones) i Les Coses (materials) – no és existència: és més aviat una mena de limbo que es contrau i s'estén per arreu. Es contrau perquè a voltes mira de fer-se difús i confús –per tal de passar desapercebut–, però al mateix temps s'estén incommensurablement per arreu, sense to ni so, només per seguir consumint-nos una mica més. I ho aconsegueix. Momentàniament si més no. És aleshores –el moment en que se m'acudeixen aquestes coses– quan penso que tot em pertany. Aquest instant però –La Nàusea– és ja una existència paral·lela a mi. Sovint m'atrapa, és cert, però al mateix temps sé que no formo part d'ella. He arribat al punt en què puc triar.
I ara és quan em pregunto si vull tornar a tot allò. No, la meva vida està fent un tomb. Un lent i tranquil tomb. Ja no m'interessa tant la meva existència com el que puc fer per revertir l'extensió d'aquest limbo. Sí, sí; m'he fos, m'he dissolt i després he tornat a sortir tant clar com un matí lluent després d'un nit de pluja. I ara que tot s'ha esclarit i que s'entreveu una llum al final del túnel, ara que nous projectes comencen a sorgir i sembla que tot pot canviar, ara és quan m'adono que ho tinc tot al palmell de la mà per poder decidir. I decideixo decidir. Sí, ja estic dins, ja m'he immergit en aquest entramat d'opinió i acció. Però és clar que tenim un objectiu, i tenim la força i l'ànsia d'assolir-lo.

Tenim un poder. Sí, sí, digueu-li 15-M, Indignats o Marea Groga, digueu-li Procés Constituent o digueu-li la PAH, o digueu-li Esquerra Independentista. I tants altres! És la força de la gent, la força d'un sentiment, i també, com no pot ser d'altra forma, és la memòria viva, l'odi positiu, l'odi que ens permet una vida en la no-vida, l'odi que ens permet crear. L'odi que neix del moment, l'espai i el lloc en què decidim aguantar la tempesta. És la Unitat Popular, i hem pres la humil decisió de seguir de peu; aguantant el tedi pretensiós dels qui ens volen governar. Juguen amb un cert avantatge, és cert, però nosaltres tenim la força de les nostres paraules, les nostres mans, el nostre crit que irromp en la nit, i les nostres places: on decidim que sigui pel poble tot el poder.

Tot plegat ve de temps llunyans, molts van recórrer aquests camins abans que nosaltres. Potser no van assolir-ho tot, però ells ens han de servir d'exemple, de com podem lluitar sense descans, de no perdre mai l'esperança, no deixar mai d'avançar. Sí, com diu en Pau Alabajos, potser serem utòpics[4]; però els que ens ho diuen amb desdeny, els mateixos que no entenen que és precisament la utopia la que ens permet avançar, a ells els direm, mil una vegada més si cal, que anem lents perquè anem lluny. Sí, vindrem de tot arreu i fent el mateix pas que farà la llibertat, farem caure el seu govern![5]. I repeteixo aquest “Sí” convençut, una vegada i una altra, perquè és l'afirmació i l'autoafirmació el que ens cal, i és un treball del dia a dia, una força decidida i constant.

I en tot això, no sé si seré llenyataire, guardabosc, o si simplement intentaré netejar els marges dels camins per a fer-los més transitables, però sigui el que sigui, seré una mà més a la pinya dels qui volem construir aquest futur sense por però també sense renúncies: #HoVolemTot.





[1] Antoine Roquetin, protagonista a La nàusea de Jean-Paul Sartre.
[2]‹‹Holz›› [madera, leña] es un antiguo nombre para el bosque. En el bosque hay caminos [‹‹Wege››], por lo general medio ocultos por la maleza, que cesan bruscamente en lo no hollado. Es a estos caminos a los que se llama ‹‹Holzwege›› [‹‹caminos de bosque, caminos que se pierden en el bosque››].
Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia.
Los leñadores y guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque.
” M. Heidegger, Caminos de Bosque.
[3] Veure: Santiago López Petit,  Amar y pensar. El odio de querer vivir.
[4] “Utòpics, idealistes, ingenus” Pau Alabajos https://www.youtube.com/watch?v=FK2Z4szJNUs
[5] “Imparables” Cesk Freixas http://www.youtube.com/watch?v=rACUrjv2zCQ

divendres, 9 d’agost del 2013

La #ViaCatalana, #EncerclemLaCaixa i altres debats de l'#11S

Què voleu que us digui, portava dies cansat de sentir i veure coses de la #ViaCatalana i l'ANC, i que sí, que és tota una demostració de força, un pas més cap a la independència, però... independència de qui? Del principat de Catalunya? D'un Estat Català en el que tot segueixi igual? No, no, fent bo el lema de la campanya, del que es tracta és de canviar-ho tot[1].
I aleshores va aparèixer a la meva pantalla una nova piulada de @PConstituent amb un nou projecte: #EncerclemLaCaixa[2]. I de dins meu va sortir com una mena de veu que deia "ara t'escolto, ara ja sé de què estem parlant".
Consti que no és la meva intenció deslegitimar l'ANC o fer-ne campanya en contra i molt menys d'Òmnium Cultural: seria una ximpleria posar-me en contra d'algú que en gran part treballa pel mateix que jo. Al mateix temps tampoc crec que hagi de justificar les meves reticències a participar activament i decididament de qualsevol acte que promoguin sense ser-ne crític i no oblidar uns anhels que no veig representats en aquestes organitzacions. 
El cas és que poc després de la piulada vaig començar a compartir-ho, i de cop, sense esperar-m'ho gaire, vaig comença a rebre un munt de respostes en contra de la campanya d'encerclar la caixa. Deien que el dia 11-S només s'havia de sentir una sola veu, la del poble que vol la independència, que això era barrejar coses que no tocaven en un dia tant assenyalat, que hi ha 364 dies més per a fer-ho. D'altres ho van criticar també perquè creien que és una estratègia, i algú, fins i tot, deia que Procés Constituent volia boicotejar la cadena humana, i en general el camí cap a la independència. 
Se'm van encendre les alarmes i em vaig preguntar si és que existeix una dicotomia real entre alliberament nacional i alliberament social, i malgrat que més d'un del comentaris anaven a favor que ambdues lluites vagin unides, seguien defensant que una protesta d'aquest tipus deslluiria la via catalana.

L'argumentari habitual sol ser dual sobre la diferenciació entre lluita social i lluita nacional. D'una banda hi ha l'opinió que primer hem d'aconseguir la independència i després ja decidirem quin país volem, i l'altra, ni millor ni pitjor, que hem de lluitar per la independència perquè al lluitar per ella ja estem lluitant implícitament per una societat més justa que és la que tindrem amb la independència. Jo aquí anava recordant a Cesk Freixas cantant que "un país mai no serà lliure si no ho és la seva gent"[3] i em preguntava de nou de quin tipus d'independència parlem.
Per començar, independència de qui? Per a mi és molt clar, independència de la nació catalana -la sencera: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i per a la seva gent. Independència per decidir com volem prendre les decisions de manera col·lectiva i respectant-nos als uns als altres sense caure en el fals joc de les majories. Independència per tenir un país lliure de corrupció, transparent com l'aigua que baixa pels rius de les nostres muntanyes, i independents per decidir, també, en quin sistema econòmic i social volem viure, de quina manera volem gestionar els nostres recursos. Perquè és clar que si la SociovERCgència alguna cosa ens ha ensenyat és que mentre uns quants es reparteixen el pastís aquí qui paga els plats trencats és el treballador en vaga o l'estudiant en lluita, i sobretot, els milers de ciutadans que malden per tirar endavant dia rere dia amb un sistema que l'oprimeix, l'anihila i l'aliena en una societat sexista i patriarcal.
Efectivament, no vull un país governat per La Caixa, Abertis, els Núñez, Pujol i companyia. I com que no volem això, i per sort som molts els que no ho volem, crec que el millor dia per cridar-ho i deixar-ho clar no és l'1 de Maig o qualsevol altre dia especialment assenyalat per a reivindicacions socials, sinó tot el contrari, precisament el dia en què volem cridar que el nostre poble ha de ser lliure i decidir-ho lliurement, hem d'assenyalar amb vehemència aquells qui es volen apuntar el gol i seguir teixint extenses xarxes d'absorbiment de recursos públics. Els hem d'assenyalar perquè se'n vagin d'una vegada per totes a la presó que és on haurien de ser tots. Que en el dia més assenyalat en el què el senyor Mas espera sentir-se més reconfortat pel "seu" poble, ens agrupem per dir-li: Espanya no, però a tu tampoc no et volem.
És cert, probablement en això som menys que el total de gent que vol la independència, però cal fixar-s'hi: els qui tenen més reticències a que tots participem de la cadena humana són ells, no nosaltres. 
Amb tot, perquè doncs lluitar ara i ja pels drets socials al mateix temps, si cap més, que pels nacionals? Per una raó ben senzilla: perquè al pas que anem, per quan aconseguim la independència serem una societat encara més patriarcal, amb unes bosses de pobresa encara més accentuades, amb uns treballadors més precaritzats, amb una universitat cada cop menys pública i una sanitat una mica menys universal. Amb un territori encara més explotat per i per al turisme de masses i borratxera, i amb un sector cultural sobre la fina línia de la desaparició. Un tercer sector social desemparat i unes ONG cada dia menys no-governamentals i sense marge d'acció; una Església una mica més rica encara, i un classe aristocràtica que són 400 i seguiran sent-ho. El problema que té aquest país a nivell econòmic -no em cansaré de repetir-ho- és de gestió i repartiment de la riquesa -independentment del que ens roba Madrit. Si a més a més d'això aconseguim com anhelem la independència dels Països Catalans, aleshores estarem a punt d'assolir tots els reptes, sense oblidar que el repte més gran que tenim és tenir unes estructures que ens permetin desenvolupar-nos com un país just, social, transparent, democràtic i lliure. 

Sobre el tema concret d' #EncerclemLaCaixa les opinions també anaven apuntant a una altra direcció: fer una altra cadena humana el mateix dia és restar gent que pot anar a la #ViaCatalana. Si hagués de respondre a partir de la meva experiència més immediata que sóc jo, seria justament al contrari: jo no anava a anar a la cadena humana, i ara sí que hi vaig: un més, no pas un menys. I en qualsevol cas, la gent ja apuntada a la Via Catalana no crec que canviï de cop i volta d'opinió i decideixin anar a encerclar La Caixa, ni que gent que s'ho està rumiant deixi de pensar en assistir-hi. De fet, la pròpia intenció de Procés Constituent tal i com explica en la seva web és la de sumar i està ratificada per la mateixa ANC.
Hi ha qui diu que la proposta de Procés Constituent trenca amb la "unitat" que suposa una cadena organitzada per l'ANC. A mi ja em perdonareu però aquesta suposada "unitat" em fa riure. Unitat de què? Unitat de qui? Si en aquesta unitat no hi té cabuda cap tipus de lluita social no és unitat ni és res. Per una raó molt senzilla: per a mi unitat significa unió de gent diferent amb un objectiu igual o molt similar, i aquesta unitat es visualitza quan es conjunten lluites i tendències en un grup heterogeni en el que són benvingudes les dissidències o els debats interns i externs. Que l'ANC i Procés Constituent hagin trobat la forma de lligar les seves respectives lluites en un dia tant assenyalat em sembla tant important com encertat i és precisament el que pot mostrar aquesta unitat. Ajuntar lluites per un fi comú és el que posa de relleu la unitat, que totes les sensibilitats tinguem cabuda en un dia tant assenyalat és el que ens fa grans. 
D'altra banda, "La Caixa" és la primera entitat explotadora i exportadora dels nostres recursos sense que mai en sortim beneficiats, per tant es mereix un escarni tant o més que la majoria de diputats que n'hagin pogut rebre. No és una qüestió de tendències ideològiques sr. Clotet[4], és una qüestió de justícia social. I comparar això amb sionistes, naturalistes, antitaurins o antimilitaristes és "d'un baix to, i d'un baix nivell, i d'un baix perfil molt preocupant". Els punts bàsics del manifest de Procés Constituent no parlen enlloc d'ideologies ni tendències partidistes: parlen en termes concrets de recuperar la democràcia real en aquest país, que em sembla una de les propostes més lloables que he sentit des del 15-M. I amb tot, encerclar a La Caixa no és -o no només- fer una "acció coercitiva contra la principal entitat financera del país", sinó la mostra d'un malestar generalitzat sobre la pèssima gestió del nostre país, i contra un sistema econòmic i social que ens oprimeix.

Per tot això, el dia 11 de Setembre seré a la #ViaCatalana per la Independència de la nació Catalana lluitant pels meus drets socials assenyalant als culpables concrets -i als no tant concrets- de la misèria que viu aquest nostre país.