El temps passava i semblava que ningú s'hi pronunciava. Fora, advocats i família corrien d'un costat a l'altre entre trucada i trucada. Ell esperava la resposta amb el neguit que es té davant d'un futur incert, i amb l'esperança i la por que se sent enfront la mort imminent.
El seu cor, però, lluitant, donava vida a la mort a què l'havien condemnat.
La nit els embolcallava, i a cada minut, la negror creixia; també els temors. Al temps, la serenitat combatia la incertesa, i l'esperança a la por.
Moment de valorar, d'intentar trobar, reflexivament, les paraules tant difícils per explicar els sentiments que galopaven al seu cap. Paraules que reafirméssin allò pel que havia lluitat durant anys, les idees que l'havien dut a prendre una decisió difícil: passar a la clandestinitat, agafar les armes i lluitar contra el règim. El preu de la llibertat.
Després de tot, perquè li havia tocat a ell? No era més que una venjança despiadada contra tot el que significava la lluita antifranquista. Una venjança absurda, perquè el dictador ja tenia data de caducitat, però sovint, els qui es creuen forts, en els moments més dèbils, necessiten reafirmar-se.
Per més moviments que varen fer, tot va ser en va. Res va servir, i els sentiments d'odi i venjança van poder més que la justícia i la súplica.
Avui fa 40 anys, Catalunya plorava la mort d'un jove que tant sols havia reclamat llibertat.
El seu cor, però, lluitant, donava vida a la mort a què l'havien condemnat.
La nit els embolcallava, i a cada minut, la negror creixia; també els temors. Al temps, la serenitat combatia la incertesa, i l'esperança a la por.
Moment de valorar, d'intentar trobar, reflexivament, les paraules tant difícils per explicar els sentiments que galopaven al seu cap. Paraules que reafirméssin allò pel que havia lluitat durant anys, les idees que l'havien dut a prendre una decisió difícil: passar a la clandestinitat, agafar les armes i lluitar contra el règim. El preu de la llibertat.
Després de tot, perquè li havia tocat a ell? No era més que una venjança despiadada contra tot el que significava la lluita antifranquista. Una venjança absurda, perquè el dictador ja tenia data de caducitat, però sovint, els qui es creuen forts, en els moments més dèbils, necessiten reafirmar-se.
Per més moviments que varen fer, tot va ser en va. Res va servir, i els sentiments d'odi i venjança van poder més que la justícia i la súplica.
Avui fa 40 anys, Catalunya plorava la mort d'un jove que tant sols havia reclamat llibertat.
En aquest context, cal recordar una vegada i una altra no només aquesta venjança atroç -una més- sinó també, i sobretot, que 40 anys després els vicis de la dreta nacionalista més reaccionària segueixen més vius que mai; la repressió contra la lluita per l'alliberament social i nacional dels pobles de la península, més cruenta encara, i les presons i comissaries els llocs menys segurs. En aquest sentit, la llei d'inseguretat ciutadana, l'atac a l'autonomia de les dones, i la llei "d'espanyolització" dels nens catalans són una mostra més que els fantasmes del franquisme segueixen ben vius.
Més enllà de Puig Antich, doncs, cal deixar clara la pervivència d'un règim que ens certifica cada dia que hi és, i que seguirà oprimint-nos, i precisament per això cal recordar més que mai les idees per les quals companys com el Salvador van lluitar fins a la mort. Autogestió, lluita obrera, alliberament social, societat sense classes, acció directa, són conceptes que hem de posar a l'ordre del dia si no volem ser esborrats del mapa. Cal que les classes populars s'organitzin en la lluita, com han fet sempre, però sobretot també, cal que aquesta difuminada classe mitjana prengui partit d'aquesta lluita i s'involucri en l'alliberament del poble.
Cal prendre la paraula des de tots els carrers i places sense dilació, assenyalar als culpables i al poder encobert del capital, i col·lectivitzar la nostra acció política per transformar el present que vivim.
Entre totes, tot.
Més enllà de Puig Antich, doncs, cal deixar clara la pervivència d'un règim que ens certifica cada dia que hi és, i que seguirà oprimint-nos, i precisament per això cal recordar més que mai les idees per les quals companys com el Salvador van lluitar fins a la mort. Autogestió, lluita obrera, alliberament social, societat sense classes, acció directa, són conceptes que hem de posar a l'ordre del dia si no volem ser esborrats del mapa. Cal que les classes populars s'organitzin en la lluita, com han fet sempre, però sobretot també, cal que aquesta difuminada classe mitjana prengui partit d'aquesta lluita i s'involucri en l'alliberament del poble.
Cal prendre la paraula des de tots els carrers i places sense dilació, assenyalar als culpables i al poder encobert del capital, i col·lectivitzar la nostra acció política per transformar el present que vivim.
Entre totes, tot.
