He fet un salt: he trobat la clau

Definitivament, sí; visc al límit. Visc entre trens, muntanyes, a mig camí entre el mar i el cel, tastant un xic de cada segons bufi el vent. Un vent que, d'altra banda, és guiat per aquest esperit tant gran que duc dins: sí, amics, és –en paraules del mateix Sigmund Freud– el superjò. Un superjò que és exclusivament meu i, tot i així, estrictament hauríem de dir que és qui em mana. Però confio en ell; confio i crec.

Sí, crec. Ei! Què us pensàveu? Tant temps criticant a la religió i ara resultarà que jo no tinc dret a creure? A tenir fe? Sí, parlo de tenir fe cap allò desconegut, que, d'altra banda és tenir fe cap a un mateix, vers el món i en pro de la llibertat.

Sempre hem estat lliures, però, tot i així, després de perdre la llibertat en el transcurs dels últims segles, encara ens entestem a seguir privant-nos de drets legítims com a éssers humans, i no només això, també dels drets naturals que tenim a com a éssers vius o animals.
En els últims temps hem cregut que ens alliberàvem de certs tabús que ens va carregar a sobre la religió fa més d'un miler d'anys, però tot i així l’únic que hem fet és empresonar-nos encara més en la nostra cultura, tot vanagloriant-nos de la nostra vertadera involució social.

Però, ep! Companys! He trobat una porta. Sí, com dirien els Manel, “he fet un salt”, m’he elevat “més de tres pams” i he trobat una porta. Una porta que ens pot portar a tots plegats lluny d'aquesta cultura que ens empresona. I tinc una clau, però pesa massa, jo sol no puc introduir-la al pany, necessito l’ajuda de tota una societat.

Sí senyors, necessito la vostra ajuda, jo sol no sóc ningú; però si sumem esforços, si tots plegats ens ajudem mútuament, ens en sortirem.

Avui em sento una mica com el soldadet dels Manel; i sí, avui he fet un gran salt. Un salt estrany, però una gran salt després de tot.

Però espereu! No he acabat encara; i és que ara, fixant-m’hi bé, m’he adonat que la clau duu un nom gravat. Un nom estrany potser, però un nom important.

Sí estimats éssers que llegiu aquestes humils paraules, la clau és l’educació.

A B

Existeix un lloc que no existeix. Queda amagat entre el constant moviment de la ciutat de Barcelona. Imperceptible a ull nu, amagat rere una façana màgica de molts i molts anys enrere.

És un espai on hom pensa, escriu, dibuixa, crea. Sí, és un lloc per a crear. On el constant i estressant moviment de la metròpoli deixa d'existir, i on el també constant -i a voltes igualment estressant- moviment de la teva imaginació no cessa mai.

La tranquil·litat i la serenitat s'apoderen de tu i permeten que, per uns moments, oblidis els neguits que dia a dia et persegueixen en la teva vida quotidiana. Uns neguits que, després de tot, conformen la teva vida. Uns neguits que en aquests moments aprens a gestionar, a oblidar si s'escau, i quan no, a repensar. D'alguna manera a re-imaginar. Perquè, de fet, és la imaginació la que ens porta cap a aquests neguits. És imaginar el futur el que fa que tinguem preocupacions respecte la nostra vida diària, però també és el que fa que tinguem inquietuds, i sobretot, il·lusions. I d'il·lusions n'hi ha de molts tipus; n'hi ha que l'únic que et fan fer és retrocedir, i que et recreïs en la nostàlgia del que 'hagués pogut ser' però que mai serà; però també hi ha les que, dia a dia, et fan avançar i que dónen sentit a aquella pregunta trampa: 'perquè em llevo cada matí?'.

No em llevo perquè 'hagi de' ... anar a la uni, a treballar o a veure algú, a fer alguna reunió o excursió. Hem llevo perquè em fa il·lusió el fet d'anar a aquests llocs, espais o compromissos, perquè aquests també són els que dónen sentit a la meva vida i perquè, en un futur, em faran altra volta més conscient, més lliure.

La consciència i la llibertat són certament dos temes molt recorrents quan escric i que possiblement més endavant desglossaré amb més o menys criteri i/o identitat; però val a dir que per a mi estan íntimament interrelacionats i que d'una manera o altra, amb la meva imaginació aconsegueixo convertir-los en neguits o il·lusions que, d'altra banda, també m'ajuden a tirar endavant dia a dia.

Existeix un lloc que no existeix, on totes aquestes idees tenen cabuda i on la flama del pensament no s'apaga mai. Més enllà d'un lloc, un nom i un espai, és un món; assaborible amb tots els sentits, sempre a través de la consciència.