De La Nàusea a l'Acció (passant pel Bosc). De la Filosofia a la Política: una declaració d'intencions

Avui l'he acabat. Un any i mig acompanyant-me, i ara ja està. Feia setmanes, potser mesos, que em faltaven unes poques pàgines, però em resistia a posar el punt i final. Portava tant de temps fent-me costat que em feia fins por acabar-lo. Penso en com m'ha acompanyat durant aquest temps. Com he viscut cadascun dels moments de l'Antoine[1] com si fos jo, i com a vegades em semblava que era ell qui vivia la meva vida. Molts camins he recorregut durant aquest temps i més encara me'n queden per descobrir;  i aquest temps –aquesta mena d'impasse que a voltes sembla un cercle viciós, un etern retorn– m'ha servit per explicar-me algunes coses. Potser no de totes n'he tret una lliçó, però com a mínim els camins futurs que abans iniciava sota un bosc i que de seguida es perdien entre els arbusts, ara sembla que duen vers algunes clarianes. Són tots aquests camins que recorro ‘camins de bosc’? Són un ‹‹Holzwege››[2]? I encara més, ¿aspiro a ser, per tant, un llenyataire?, un guardaboscs?

I ara què? Ara... viure sense viure, o el que és el mateix: viure en la no-vida[3]. Aquesta pot ser la primera lliçó. La primera que em ve al cap. Després... ah, després està aquesta burda, absurda, incessant i pesada existència. I l'insomne relació entre existenciari i existencial. Però aquesta relació –aquest constant i indesitjable contacte entre La Cosa (les persones) i Les Coses (materials) – no és existència: és més aviat una mena de limbo que es contrau i s'estén per arreu. Es contrau perquè a voltes mira de fer-se difús i confús –per tal de passar desapercebut–, però al mateix temps s'estén incommensurablement per arreu, sense to ni so, només per seguir consumint-nos una mica més. I ho aconsegueix. Momentàniament si més no. És aleshores –el moment en que se m'acudeixen aquestes coses– quan penso que tot em pertany. Aquest instant però –La Nàusea– és ja una existència paral·lela a mi. Sovint m'atrapa, és cert, però al mateix temps sé que no formo part d'ella. He arribat al punt en què puc triar.
I ara és quan em pregunto si vull tornar a tot allò. No, la meva vida està fent un tomb. Un lent i tranquil tomb. Ja no m'interessa tant la meva existència com el que puc fer per revertir l'extensió d'aquest limbo. Sí, sí; m'he fos, m'he dissolt i després he tornat a sortir tant clar com un matí lluent després d'un nit de pluja. I ara que tot s'ha esclarit i que s'entreveu una llum al final del túnel, ara que nous projectes comencen a sorgir i sembla que tot pot canviar, ara és quan m'adono que ho tinc tot al palmell de la mà per poder decidir. I decideixo decidir. Sí, ja estic dins, ja m'he immergit en aquest entramat d'opinió i acció. Però és clar que tenim un objectiu, i tenim la força i l'ànsia d'assolir-lo.

Tenim un poder. Sí, sí, digueu-li 15-M, Indignats o Marea Groga, digueu-li Procés Constituent o digueu-li la PAH, o digueu-li Esquerra Independentista. I tants altres! És la força de la gent, la força d'un sentiment, i també, com no pot ser d'altra forma, és la memòria viva, l'odi positiu, l'odi que ens permet una vida en la no-vida, l'odi que ens permet crear. L'odi que neix del moment, l'espai i el lloc en què decidim aguantar la tempesta. És la Unitat Popular, i hem pres la humil decisió de seguir de peu; aguantant el tedi pretensiós dels qui ens volen governar. Juguen amb un cert avantatge, és cert, però nosaltres tenim la força de les nostres paraules, les nostres mans, el nostre crit que irromp en la nit, i les nostres places: on decidim que sigui pel poble tot el poder.

Tot plegat ve de temps llunyans, molts van recórrer aquests camins abans que nosaltres. Potser no van assolir-ho tot, però ells ens han de servir d'exemple, de com podem lluitar sense descans, de no perdre mai l'esperança, no deixar mai d'avançar. Sí, com diu en Pau Alabajos, potser serem utòpics[4]; però els que ens ho diuen amb desdeny, els mateixos que no entenen que és precisament la utopia la que ens permet avançar, a ells els direm, mil una vegada més si cal, que anem lents perquè anem lluny. Sí, vindrem de tot arreu i fent el mateix pas que farà la llibertat, farem caure el seu govern![5]. I repeteixo aquest “Sí” convençut, una vegada i una altra, perquè és l'afirmació i l'autoafirmació el que ens cal, i és un treball del dia a dia, una força decidida i constant.

I en tot això, no sé si seré llenyataire, guardabosc, o si simplement intentaré netejar els marges dels camins per a fer-los més transitables, però sigui el que sigui, seré una mà més a la pinya dels qui volem construir aquest futur sense por però també sense renúncies: #HoVolemTot.

---

[1] Antoine Roquetin, protagonista a La nàusea de Jean-Paul Sartre.

[2] “‹‹Holz›› [madera, leña] es un antiguo nombre para el bosque. En el bosque hay caminos [‹‹Wege››], por lo general medio ocultos por la maleza, que cesan bruscamente en lo no hollado. Es a estos caminos a los que se llama ‹‹Holzwege›› [‹‹caminos de bosque, caminos que se pierden en el bosque››].
Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia.
Los leñadores y guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque.” M. Heidegger, Caminos de Bosque.

[3] Veure: Santiago López Petit,  Amar y pensar. El odio de querer vivir.

[4] “Utòpics, idealistes, ingenus” Pau Alabajos https://www.youtube.com/watch?v=FK2Z4szJNUs

[5] “Imparables” Cesk Freixas http://www.youtube.com/watch?v=rACUrjv2zCQ