Torna el futbol

"Mentre mirem 22 imbècils rere una pilota que estan a sou del sistema (un sistema que ens oprimeix, nihilitza, banalitza i atonta) segueixen caient bombes sobre Gaza"

     El futbol professional és l'expressió màxima de la immundícia del capitalisme, la cara més fosca i explícita del sistema en tots els sentits, i qualsevol comparació amb el futbol, com comparar-ho amb el que està passant a Palestina no pot ser demagògica. El futbol és l'únic (juntament amb Tele5 al país veí) que aconsegueix asseure a la major part de la població al sofà uns quants dies sense ni tant sols provocar cap tipus de remordiment; quan a fora està caient una que ni l'expliques. 

     Vaig dir Gaza com podria haver dit la gent que ha perdut els seus drets, la seva casa, i en alguns casos la vida, per culpa d'aquest mundial a Brazil mateix; o com podria dir la gent que ha perdut els seus drets, la seva casa, i en molts casos la vida, per culpa d'aquesta crisi-estafa en el nostre país.

     El futbol és l'eina, el mitjà, la teoria posada en pràctica i la conseqüència més dràstica i interdependent del capitalisme. El màrqueting, la publicitat, els mitjans de comunicació -una part important del periodisme-, la majoria d'empreses preciades (empreses vinculades al món d'internet, o d'altres internacionals, com CocaCola, Pepsi, o marques de cotxe, com Ford, Hyundai, Audi, o fins i tot quan veus un anunci d'H&S, el putu xampú que fem servir diàriament), els bancs i la majoria de caixes (no cal que expliqui en aquest punt el drama dels desnonaments, les preferents i tota la màfia políticobancària) i, per descomptat, els governs, la sanitat, els serveis socials; estan lligats directa o indirectament al futbol, i tots ells s'agenollen davant seu. Messi, com Núñez, Millet, Montull, i tants altres hauria de ser a la presó, però en comptes d'això, va corrent pel món feliç i content.

     Els deutes que els clubs de futbol tenen amb les arques públiques podrien pagar les retallades de tota la crisi i acte seguit, seguiríem tenint diners per invertir en sanitat, educació, transport públic i serveis socials. I quan mires el futbol a un bar què fas? Consumir Estrella Damm, una de les empreses catalanes que més diners defrauda a Catalunya, i que després encara hem d'agrair que ens faci campanya amb els seus super anuncis "mediterràniament". Fa temps que intento no prendre res Damm, és difícil perquè el país està muntat perquè te la trobis a cada cantonada, però si tots féssim un esforç potser ajudaríem a aturar l'espoli constant que suposa plegar-se a la família de Demetrio Carceller. 

     En fi, és així, el futbol professional és el dimoni del sistema i el que permet que segueixi existint com a tal. Evidentment el capitalisme té molts altres agents que el fan ser com és, i no sóc jo economista com per fer segons quines valoracions teòriques, però el que em sembla evident en veure el nostre entorn és que fins que no eliminem la refutuda importància estratègica, econòmica, social i cultural del futbol, no canviarem res d'aquest país, ni del món. És que ningú s'enrecorda de quan Nike va ser denunciada mundialment per abús de menors a costa d'engruixir a cost zero les seves fàbriques? I qui treballava a Nike? Sandro Rosell. Ole tu. I després aquest, presideix el Barça, i fa contractes amb Qatar Foundation, propietària d'una part molt important del petroli del planeta, que a més forma part d'un país on els drets humans són fum, i que financia guerres i governs en guerra a parts iguals, només per seguir enriquint les seves pròpies elits extractives.
     Compte, aquestes guerres són les mateixes que financia La Caixa (que patrocina la selecció Espanyola -ja veus tu com de català és el no gens bo Isidre Fainé), l'estat espanyol, Bankia i tota la colla d'entitats bancàries i administratives que serveixen només als interessos empresarials dels colegues de despatx dels qui es diuen "representants del poble" amb una dignitat i legitimitat propera a zero. Unes elits extractives, d'altra banda, les d'aquí, que es defensen amb bufets d'advocats que després defensen ni més ni menys que a la mateixa infanta Cristina quan la institució de la monarquia a perdut ja tota la seva credibilitat. On queda la deontologia d'aquests advocats? Potser l'estan perdent, o potser deuen massa favors. Sí, Quatrecases també serà cridat a declarar per la CUP-AE en la comissió contra el frau fiscal. 

    I tot plegat per no parlar del negoci del món de les apostes, les travesses, etc... que és un camí de llarg recorregut; si no, perquè 'bwin' és el patrocinador del Real Madrid? Què va passar a Itàlia no fa tants anys? Quantes sospites de maletins hi ha hagut a la LFP els últims 10 anys?
    I encara em deixo tot el tema dels drets d'imatge, aquí és "últim tonto" i tots a pagar. Sempre, per descomptat, beneficiant als equips més ben situats (bàsicament Farça i Mandril) i la resta, a buscar-se la vida. Sí, fins i tot en el món del futbol professional hi ha classes i classes. Classes dominants, i classes empobrides. I sinó, que li preguntin a l'afició del Múrcia, que hagut de baixar de divisió per deutes, però a primera divisió tenen els mateixos deutes ni no n'han tocat ni un d'equip.
     I em deixo, potser, una de les coses més importants, la masculinització que suposa el futbol. El futbol està concebut per homes, perquè el juguin els homes, i perquè el vegin els homes. I fins que això no es reverteixi de veritat (és lamentable les nul·les informacions que rebem del futbol femení, i quan les rebem, les rebem com una anècdota) no avançarem com a societat.

Davant d'aquest sistema atroç, qualsevol cosa que puguem fer enlloc de mirar el futbol, segurament quedarà a anys llum del que significa o suposa el futbol en si mateix.

     Potser el millor que podríem fer és, precisament, sortir a jugar a futbol a les places i carrers ara que ens ho han prohibit, perquè, compte, a tot això estic parlant del futbol professional, de les elits, del negoci: no estic parlant de l'esport en sí que és el futbol. Jo, com moltíssims nens i nenes del món, vaig aprendre a tocar la pilota al carrer de casa amb el meu germà gran, i vaig créixer jugant a futbol a l'hora del pati, jugant a futbol a la consola o a l'ordinador.. Vaig jugar en l'equip del cole i vaig mamar el sentiment 'culé' com ningú (sort que amb els anys tot s'aprèn).
     Ara bé, a banda de tot aquest món dels milions i l'espectacle hi ha un altre món, que és el de creure en un projecte i viure'l sense esperar res a canvi per al bé de la gent. Comentava fa un moment que va ser el meu germà qui sempre em va estirar cap al futbol. És un cas que em serveix per exemplificar a què em refereixo quan parlo d'aquest altre món. El meu germà és president d'un club de futbol d'un poble al sud de Catalunya que just acaba de pujar a 3a catalana. En el club del meu germà, ni ell, ni els jugadors, cobren res per jugar. Juguen en un camp de sorra a l'antiga perquè no hi ha gaires diners per pagar-ne més, però en poc temps, han aconseguit rescatar l'equip del final de 4a catalana per pujar-lo a 3a, i no només això, si no que a més han creat una escola de futbol (digues-li "masia" si voleu) que ha fet vibrar a tots els nens de la comarca.
     Aquest darrer any, el de l'ascens, han aconseguit mobilitzar tot el poble a tots els partits de la temporada i ha estat l'empenta de la gent del poble el que ha tirat endavant tot l'equip. I això, sense cobrar ni un duro per enlloc. Aquest cas és un exemple d'integració, que ha ajuntat gent radicalment diferent en el poble, gent nouvinguda (gent del nord d'europa, gent del continent africà, persones vingudes de llatinoamèrica...) i han sabut vincular famílies senceres al club per tirar-ho endavant. I això, en temps de crisi, crec que és molt heroic. La secció femenina de l'equip també és tant important com la masculina, i quan parlen de l'equip parlen de totes les persones que viuen el club. Les entitats del poble també s'hi han vinculat i han contribuït a fer un poble més cohesionat, més enxarxat, amb més força de poble.
    Així doncs si el futbol ha de servir per això, si el futbol ha de servir per fer xarxa i cohesió social, benvingut sigui, però si el futbol ha de servir perquè els de sempre se segueixin enriquint, siusplau pleguem veles i apaguem les teles. El dia que hi hagi una final de Champions i ningú, ningú, ningú l'estigui mirant, aquell dia haurem guanyat la partida. Si voleu veure futbol aneu a veure els partits de 3a catalana que són molt més emocionants.
      Per la resta, la lluita continua. 

TV3 i la Fórmula 1

     Una mica de curiositat i unes cerques per internet m'han permès treure algunes conclusions en les aigües tèrboles de les relacions entre TV3 i la Fórmula 1. Evidentment no tinc els mitjans ni els coneixements per fer segons quins treballs d'investigació, però aquesta primera aproximació ens pot donar una mica la idea d'on ve tot plegat. És curiós perquè de tota la informació només una petita part prové de mitjans periodístics, que en aquest cas és bàsicament 'El Triangle'. També a 'El Debat.cat' i 'Economia Digital' he trobat altra informació que m'ha ajudat a definir alguns punts. Amb tot, a cap mitjà dels que en diríem "referents" o "generalistes" (Avui, Periódico, Ara, Vanguardia...) no sembla que els interessi informacions d'aquest tipus.
     Ja en el seu dia vaig escriure un article ple de preguntes sobre el que crec que passa a TV3 a nivell informatiu, i en concret amb els esports, el futbol i la fórmula 1. En aquest cas, he intentat anar una mica més enllà, entrant en els interessos econòmics que hi ha al darrera. Òbviament, les conclusions no són excessivament sorprenents, però ens dóna una mostra -un més entre moltes- sobre com funcionen les coses en aquest tros país (el cas Pujol ens ratifica el que ja sabíem: som un país untat de dalt a baix per la cultura del pacte de la sociovergència amb diners públics i adjudicacions a dit). He de fer un agraïment al periodista Jordi Fortuny, doncs ha estat un article seu el que m'ha ajudat a estirar del fil. 

      Segons sembla, la dèria de TV3 per la Fórmula 1 es deu les pressions del "lobby del motor" convergent, capitanejat per l’exconseller de Cultura Jordi Vilajoana i l’actual vicepresident del Barça i "factòtum convergent", Carles Vilarrubí. Segons informava 'El Triangle', la relació de TV3 amb la Fórmula 1 serviria per treure rèdit al circuit de Montmeló, tot i que sembla que s'ha acabat convertint més en una càrrega.
     En aquest punt cal recordar que el circuit de Montmeló és propietat d'un dels múltiples consorcis publico-privats que gestionen el nostre país, sempre a través dels nostres amics els convergents. Aquest consorci està format per la Generalitat de Catalunya, el Reial Automòbil Club de Catalunya (RACC) i l'Ajuntament de Montmeló. Va ser el 3 d'Octubre de 1986 quan el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat una proposició de llei instant al consell executiu a "coordinar els organismes pertinents amb el fi d'estudiar i unir esforços per la creació d'un nou circuit permanent de velocitat". He dit per unanimitat? Doncs això. És curiosa emperò la presència del RACC, organització -a priori- sense ànim de lucre i que és un "club", i per tant com a tal, propietat dels seus socis. Tot i això, fa anys que no té unes eleccions internes perquè només hi ha una candidatura; en el seu equip directiu hi ha hagut, entre d'altres, ni més ni menys que personatges com el franquista Joan Antoni Samaranch o el madridista Florentino Pérez, i està presidida per Sebastià Salvadó des del 1985 (gairebé 30 anys, més que en Pujol i tot!). En els darrers anys s'ha dedicat a externalitzar part de la seva oferta, i ha provocat acomiadaments i aprimament de l'estructura treballadora, fet que ha estat denunciat reiteradament per la CNT i la CGT. He de dir que per més que ho he intentat no he trobat la seva estructura directiva interna. 

    Tornant al tema que ens ateny, sembla que no hi ha dades oficials (es veu que els pactes d'estat amb MediaPro no ho permeten), però s'estima que TV3 es deixarà entre 5 i 6 milions d'euros per temporada per la Fórmula 1, combinats amb uns gairebé 2 milions més en desplaçaments per a l'equip de retransmissió. Aquests 8 milions es queden curts dels 30 que es deixen en la LFP, tot i que és clar que aquí cada esport juga la seva pròpia divisió. Tot i això, el nexe entre TV3 i la Fórmula 1, en contra de tot pronòstic, no és MediaPro, ni cap cadena o empresa de drets d'imatges esportius, si no una empresa anomenada CVC Capital Partners. 

    'CVC Capital Partners' és una empresa de capital de risc amb bastants anys d'història que, casualment, és l'inversora majoritària de 'Formula One Management' que és alhora l'encarregada de tancar els acords econòmics, comercials i de drets d'imatge de la Formula 1 i els seus equips. Vaja, la propietària efectiva del negoci de la Fórmula 1. Dóna la casualitat però que CVC Capital Partners compta entre els seus clients -a banda de centenars d'empreses més que rellevants a nivell internacional- amb una empresa que est diu Trebol Holdings, s.à.r.l. Ni idea, no? Doncs bé, és Trebol Holdings qui ens dóna la clau de volta, doncs és, juntament amb 'La Caixa', una de les principals accionistes d'Abertis (cal dir que en la mateixa web d'Abertis prou se'n guarden de dir que CVC no té cap tipus de "control" sobre Trebol Holdings).

    Sí, sí, d'Abertis; l'empresa convergent per excel·lència dirigida per l'empresari Salvador Alemany. Compte, Salvador Alemany, no és qualsevol persona, és ni més ni menys que el President del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC); nomenat específicament pel president Mas. Entre d'altres coses compta també al seu currículum haver estat conseller del Transport Sanitari de Catalunya (cosa no gens estranya tenint en compte que CVC és propietària de Capio, una de les principals empreses untades per la gran estafa de la Sanitat Catalana, com ha denunciat en més d'una ocasió la revista CafèAmbLlet), i a més, fou president ni més ni menys que de la secció de bàsquet del F.C. Barcelona entre el 1986 i el 2003, del qual també en fou vicepresident.

      Curiosament, tot comença i acaba al Barça, passant per Abertis. I suposo que dins del càrrec de Salvador Alemany al CAREC, hi haurà promocionar tot allò que aporti diners als 'lobbies' financers convergents, perquè al que és al país i a les arques públiques ja hem vist que no; només cal veure la fal·lera privatitzadora i endeutadora que té aquest govern, amb la inestimable ajuda dels seus socis d'ERC, els Socialistes amb altres temes com BCN World, o amb els Populars amb segons quins assumptes d'aquells que es parlaven a 'La Camarga'. Potser en Felip Puig ens ho podria explicar millor això. En fi, tot plegat per aconseguir el "lideratge" de l'audiència, quan jo m'entestava en creure que l'objectiu no era més que la qualitat. En definitiva, la programació sencera de TV3 en orris cada vegada que hi ha Fórmula 1 per un grapat d'audiència. De veritat que la qualitat de la nostra televisió pública, la de tots i totes, ha d'estar a expenses del que aporti un "esport" elitista, individualista i eminentment capitalista? Ens explicaran algun dia la veritat de tot plegat? Faran públics els contractes amb MediaPro? Traurem mai l'entrellat de la importància del sector del motor a Catalunya? Perquè, personalment, no veig jo que doni tanta feina; o, si més no, no crec que els llocs de treball a la SEAT depenguin de si veiem la Fórmula 1 o no a la televisió pública, i si és que sí, que ens ho expliquin. El mínim que pot fer tot govern és explicar quines inversions fa amb els seus organisme públics, i més amb l'arma propagandística més gran que tenen com és la televisió. Fa temps que la seva imparcialitat és més que dubtosa, però el constant plegament a les estructures financeres i als 'lobbies' econòmics comencen a fer pudor. 

Retrospectiva cap al futur, 3 anys d'indignació

El diumenge 15 de Maig de 2011 milers de persones recorrien els carrers de Barcelona i moltes ciutats de l'estat Espanyol sota el lema "Democràcia Real Ja!". Cares enceses, en una mescla entre ràbia i il·lusió ingènua, ocupaven places i carrers sense miraments ni males intencions. La primera acció fou, efectivament, prendre l'espai públic com a espai compartit, com a creació d'una nova comunitat política, diversa i heterogènia, per bastir un discurs que donés alternatives a les classes populars i treballadores del país: cap a la construcció de noves formes de comunitat i assemblearisme.
Recordo que aquell dia vaig arribar a casa tard, tornant d'un cap de setmana llarg i que les notícies de l'acampada a Barcelona no em van sorprendre però tampoc em van cridar l'atenció. No sentia especial il·lusió o simpatia pel moviment. Les darreres vagues generals m'havien semblat poc més que un pas en fals i sentia que no sortiríem mai del bucle retallada - vaga - retallada.
Va ser un o dos dies més tard que una companya de la facultat em va dir: "Ei! Ja t'has passat per Plaça Catalunya? Has vist tot el que està passant? És genial hauries d'anar-hi!". En aquell moment les meves reticències eren, com he dit, clares; ni en el present ni en el passat proper veia res que pogués desenvolupar una alternativa política real a la crua realitat que vivíem. Estava emprenyat, em sentia estafat, necessitava creure en un futur però no veia més que negror, cobdícia, frau, corrupció i mitjans oportunistes.
Però després de trobar-me amb la companya de la facultat, després de veure la seva cara d'il·lusió, la força de la seva veu, del seu puny amb ganes d'alçar-se contra tot, no vaig poder aguantar més i me'n vaig anar directe cap a la plaça.
El que hi vaig trobar, el que vaig veure, viure i sentir aquell dia, poques vegades ho he tornat a gaudir des d'aleshores:

comissions, il·lusions, cabanes, tendes, assemblees sectorials, somriures, abraçades, complicitats, debats, ganes, camins, pancartes, crits, mans que es troben, cares amigues, idees, solidaritat, moviment, somnis, utopies, llibertat...  i tantes i tantes coses més que no sabria explicar amb paraules. 

Després d'aquella experiència vaig passar a l'acció: començant a difondre el missatge d'indignació -el crit sense resposta dels milers i milers d'homes i dones anònimes que, sense por, havien decidit desobeir l'status quo i enfrontar-se a la realitat-, participant a les assemblees, a les accions, acampant...
Seguidament vindria la disgregació cap als barris i les emocions seguien a flor de pell. Al nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi, no famós precisament per la gran presencia de moviments socials ni col·lectius polítics, va portar, tot i això, més de dues-centes persones a omplir la Plaça Major de Sarrià. Recordo que la primera reflexió que vaig fer apuntava al fet que, després de 21 anys vivint al meu barri, de cop començava a conèixer a les persones que vivien al meu voltant, als meus propis veïns i veïnes. D'alguna manera vam començar a remoure el fonaments de la societat actual i viure i visualitzar una societat futura, lluny del frau, la corrupció i la infàmia, i fer-ho, precisament, a Sarrià, ja va ser una petita gran victòria. Després vindrien totes les comissions, xerrades, assemblees i més assemblees, activitats, gestació d'ideari, creació de discurs.
És clar que aquesta 'disgregació' no fou només com a eina d'estratègia, sinó també de necessitat de revitalitzar el moviment, de buscar una sortida a la ja difícil permanència a la plaça.
Pel mig, vaig poder viure en primera persona la "neteja" que el no gens honorable Felip Puig va orquestrar, però això mereixeria un capítol a part.
Evidentment no tot van ser 'flors i violes'. El 15M va tenir importància, en part, per un gran ressò mediàtic, tot i que en la majoria de casos va ser a través de la criminalització o la mofa. Ens vam haver de fer sentir allò de perroflauta i d'altres acusacions. De fet, molt poques forces polítiques van donar suport al 15M, més enllà de la repressió rebuda, i el dia d'Encerclar el Parlament fou l'ocasió perfecta per acabar de criminalitzar-nos amb tota la seva estructura propagandística i mediàtica. Probablement, però, aquell dia molta gent que simpatitzava però no s'acabava d'activar va fer un pas enrere, fet que va implicar, també, un petit pas enrere com a moviment.
A alguns, amb tot, el 15M va despertar el nostre costat més reivindicatiu i ens va portar de les places a l'acció política.

Ara bé, ¿què en queda d'aquell 15M? Si bé és cert que moltes assemblees locals han reduït els seus militants actius en escreix i l'espai del 15M sembla que ha quedat una mica desdibuixat, avui dia queden moltes dinàmiques que han quallat i han generat nous espais. 3 diputats al Parlament, són, probablement -tot i que només en part- fruit d'aquell 15M. Com sempre diem, la Isabel, en David i en Quim no representen el 15M, en tot cas el 15M ens representa a totes, però sí que ells tres han aconseguit ser la veu al Parlament de moltes de les que ens vam mobilitzar ara fa 3 anys. La lluita de la PAH, també crescuda arran del 15M, ha generat més il·lusió i força en part arran també d'aquelles mobilitzacions. Espais com el Procés Constituent o la campanya DESOB14, i d'altres espais de confluència de lluites, també són, en gran part hereves d'aquell moment. La lluita des de la desobediència, les darreres vagues generals, moviments socials com StopPujades o els incansables i imprescindibles 'iaioflautes' són també espais que només es poden entendre des del prisma del 15M. En definitiva, el creixement de moltes formacions, moviments i col·lectius només es poden entendre des d'aquesta perspectiva.
I finalment, el que més ha quallat, sobretot, és el discurs. El discurs que crida que una altre món és possible, que hi ha alternatives necessàries, el discurs que aposta per cooperar en comptes de competir, la idea que només el poble, quan s'alci com a tal, vencerà; és el que ha fet del 15M un puntal de les lluites d'aquest país.

Val la pena, doncs, mantenir aquest crit tallant, crispat i emprenyat, per seguir indignats; amb la vista posada a l'esfondrament del capitalisme i la seva dictadura del vot cada 4 anys; sense oblidar mai, però, a totes les que encara fa més anys que lluiten, i a qui ens ha deixat en el camí, per no defraudar mai les seves memòries. Hem de seguir creant espais de contacte, xarxa de lluites, desobediència comuna, per continuar lluitant contra l'opressió del capital. 

#CrisiRealJa!

Que no ens venguin fum,
i que no ens malinterpretin:
volem una crisi global i absoluta;
volem cremar les entranyes del capitalisme
per fer foc nou amb les seves brases.

Volem fer embogir aquesta absurda realitat
bevent-nos els culs de got que ens han deixat,
i fugir així, ben lluny d'aquí;
i començar de nou, exactament,
exactament,
on som ara.

Subornar al propi diable perquè deixi anar tota la seva ira
sobre aquells qui ens varen prendre les armes,
els qui volen callar-nos;
i saber, que el que vindrà després
és el paisatge devastat
del seu totalitarisme de mercat.

Fondre'ns en un etern retorn sense fi,
avortar el demà de cada dia,
remoure els fonaments de cap realitat possible,
destruir per destruir.

I absorbir, així,
a cop de pals, i pedres, i contenidors cremant,
el bé i el mal,
en un tot
fatal.

I d'aquest tot,
d'engrunes i cendres,
creixerà, com un nou arbre,
la creació d'un nou ara i aquí.
D'un avui, d'una mà, d'una terra.

In memoriam Salvador Puig Antich

L'espera es feia eterna. Cada segon, cada minut, semblaven hores, dies, anys.

El temps passava i semblava que ningú s'hi pronunciava. Fora, advocats i família corrien d'un costat a l'altre entre trucada i trucada. Ell esperava la resposta amb el neguit que es té davant d'un futur incert, i amb l'esperança i la por que se sent enfront la mort imminent. 
El seu cor, però, lluitant, donava vida a la mort a què l'havien condemnat. 
La nit els embolcallava, i a cada minut, la negror creixia; també els temors. Al temps, la serenitat combatia la incertesa, i l'esperança a la por. 
Moment de valorar, d'intentar trobar, reflexivament, les paraules tant difícils per explicar els sentiments que galopaven al seu cap. Paraules que reafirméssin allò pel que havia lluitat durant anys, les idees que l'havien dut a prendre una decisió difícil: passar a la clandestinitat, agafar les armes i lluitar contra el règim. El preu de la llibertat.
Després de tot, perquè li havia tocat a ell? No era més que una venjança despiadada contra tot el que significava la lluita antifranquista. Una venjança absurda, perquè el dictador ja tenia data de caducitat, però sovint, els qui es creuen forts, en els moments més dèbils, necessiten reafirmar-se. 
Per més moviments que varen fer, tot va ser en va. Res va servir, i els sentiments d'odi i venjança van poder més que la justícia i la súplica. 
Avui fa 40 anys, Catalunya plorava la mort d'un jove que tant sols havia reclamat llibertat.

En aquest context, cal recordar una vegada i una altra no només aquesta venjança atroç -una més- sinó també, i sobretot, que 40 anys després els vicis de la dreta nacionalista més reaccionària segueixen més vius que mai; la repressió contra la lluita per l'alliberament social i nacional dels pobles de la península, més cruenta encara, i les presons i comissaries els llocs menys segurs. En aquest sentit, la llei d'inseguretat ciutadana, l'atac a l'autonomia de les dones, i la llei "d'espanyolització" dels nens catalans són una mostra més que els fantasmes del franquisme segueixen ben vius.
Més enllà de Puig Antich, doncs, cal deixar clara la pervivència d'un règim que ens certifica cada dia que hi és, i que seguirà oprimint-nos, i precisament per això cal recordar més que mai les idees per les quals companys com el Salvador van lluitar fins a la mort. Autogestió, lluita obrera, alliberament social, societat sense classes, acció directa, són conceptes que hem de posar a l'ordre del dia si no volem ser esborrats del mapa. Cal que les classes populars s'organitzin en la lluita, com han fet sempre, però sobretot també, cal que aquesta difuminada classe mitjana prengui partit d'aquesta lluita i s'involucri en l'alliberament del poble. 
Cal prendre la paraula des de tots els carrers i places sense dilació, assenyalar als culpables i al poder encobert del capital, i col·lectivitzar la nostra acció política per transformar el present que vivim. 
Entre totes, tot. 

Davant l'estafa tarifària: Desobediència Civil #StopPujades

Portem moltes setmanes protestant a moltes estacions de Barcelona i tota l'Àrea Metropolitana contra la pujada de transports públics. Entre d'altres accions, ens anem concentrant cada dimecres a diverses estacions segons els barris on durant mitja hora obrim les portes d'entrada a les estacions en senyal de protesta i desobediència civil contra aquesta pujada de tarifes que no és més que una estafa. Durant aquesta mitja hora és molta la gent que passa sense pagar –amb ajuda d'alguns treballadors de TMB– i molta més encara la que mostra el seu suport a la causa.

Aquestes accions coordinades generen escalades de desobediència civil en estacions centrals com el metro de Diagonal, Sants o Sagrera, així com a Plaça Catalunya tant als ferrocarrils com als trens de rodalies. Aquestes accions demostren una vegada més que el poble, unit i fent ús legítim de la desobediència civil, és capaç de tot.

Una vegada i una altra haurem de reivindicar aquestes accions de desobediència en el marc de la plataforma #StopPujades per fer notar als polítics i directius d'ATM que no pagarem la seva pujada, que no és una pujada qualsevol si no una estafa en tota regla en aquest procés de pauperització que viuen les classes populars i treballadores dels Països Catalans. És una vergonya que en el context actual els preus de l'AVE Barcelona - Madrid baixin, mentre la resta de serveis de Rodalies, FGC, i TMB segueixen empitjorant al temps que encarint-se.

Actualment ATM té un deute de 508 milions d'€ que pretenen que paguem amb la pujada de preus dels transports, que –en canvi– suposa tan sols una recaptació de 25 milions d'€ en un pressupost anual de 1300 milions. Això combinat amb inexplicables despeses com gairebé un milió en places de pàrquing per a oficines, mig milió en auriculars d'un sol ús per als busos turístics, o més de dos milions en roba de treball d'El Corte Inglés, mentre es mantenen en nòmina més de 600 treballadors fora de conveni, la majoria sota sous estratosfèrics; fan que la indignació creixi dia rere dia. 

En aquest sentit cal recordar que la CUP de Barcelona, conjuntament amb la secció sindical a TMB de la COS (Coordinadora Obrera Sindical) han presentat una querella criminal contra la direcció de TMB en les persones de Dídac Pestaña (PSC) i Joaquim Forn (CiU) per la seva administració fraudulenta i presumpte delicte de malversació de fons públic. Uns directius, que, per casualitat, han contractat els mateixos advocats que defensen Bustos, Messi o Núñez. Ja se sap, ells roben, ells es defensen. 

A més, aquesta setmana tenim a Barcelona una vegada més el Mobile World Congre$$, un congrés per a teleoperadors i marques de tecnologia punta en telefonia mòbil, que serveix per enriquir, una vegada més, als qui més tenen.

L'Ajuntament i la Generalitat vénen aquest congrés com un generador de riquesa per al país, quan, en realitat, les classes populars i treballadores d'aquest país no veuen ni un borrall dels diners que se'n generen. Aquests són els tipus de congrés que generen la mal anomenada 'Marca Barcelona' és a dir, la ciutat del Turisme, perquè no crea més que hotels i hotels que algun dia no sabrem on ficar, mentre els petits establiments i les botigues de tota la vida perden pes, els veïns es troben en total indefensió contra el turisme de masses, agressiu i transgressor, i on la cultura popular perd pes a marxes forçades perquè hem decidit que la nostra història es basa en el modernisme i les noves tecnologies del s. XXI. 

Com deia fa poc David Fernàndez al parlament, el MWC costa a les arques públiques 1712€ cada hora fins al 2018, només per posar en safata de plata als 'boltors' tot el nostre territori, amb l'impacte ecològic que això suposa.

Tot això, sense parlar de la mala broma del 'Barcelona World'.

Per tot això, i encara més si cap, des de la plataforma #StopPujades, amb el suport de més de 80 regidors i un munt de plataformes i moviments socials i polítics, demanem la retirada de les pujades del transport d'aquest 2014 i la creació d'una taula social amb tots els moviments socials per debatre quin model de transport públic volem per al nostre país.

És una proposta de mínims, fins llavors: desobediència, desobediència i desobediència! #NoParem

Carta als Reis (màgics i no màgics)

D'entrada als reis els demanaria que abdiquin. Sí, sí, està molt vist ja, però què vols, no està de més recordar que vivim amb un rei pre-constitucional posat a dit i educat pel mateix Franco. 

A tots els reis del món, que abandonin aquesta forma rància i antiga de govern per dotar de més autonomia als pobles i a la seva gent. 

A tot això, ja que abdiquen, que aboleixin la constitució, promoguin referèndums d'autodeterminació de tots els pobles de l'Estat Espanyol i que aquests puguin iniciar un Procés Constituent fet des de baix. 

A Melcior i Gaspar els demanaria que corrin a ajudar a Baltasar, que es troba enganxat dessagnant-se a les tanques de Melilla. 

Als reis del 'mambo' -vegis Millet, Rato, Núñez, Camps, Crespo, Bagó, i tants i tants altres que porten anys estafant-nos directa o indirectament- que se'n vagin a la presó. Judici popular i a la presó uns quants anys i que n'aprenguin tu, a veure si sense tants luxes potser se'ls passa la febre aquesta de voler-ho tot per ells.

Als reis del parlament, ConvERCgència, els demanaria que deixin de jugar amb el nostre país, que deixin de privatitzar, retallar, i entossudir-se en intercanviar cromos com si fóssim rucs. Que deixin de malvendre el nostre patrimoni i destrossar el nostre paisatge, perquè per quan siguem independents ja no existirà el país, i les Estructures d'Estat ('oju', en majúscules) seran La Caixa, Abertis, Agbar, Tabasa, i Núñez y Navarro, que últimament està rebent una neteja de cara gràcies a fons públics bastant important. Ah, i que ja que finalment prohibeixen les pilotes de goma, que prohibeixin també els desnonaments, que no costa tant i farian molt bé a la societat.

Als reis de la Demagògia, PP i Ciutadans, que se'n vagin a fregir espàrrecs i si pot ser, no tornin mai més. Si no són catalans ni volen ser-ho, que vagin a buscar espanya a una altra banda perquè aquí no la trobaran. 

Als reis d'Europa, Merkel i Sarkozy, els demanaria que deixin d'asfixiar-nos i sobretot que deixin de dir-nos el què hem de fer o deixar de fer, que li facin una trucada al senyor Rajoy i a veure si aquest vell ens deixa votar, que ja va sent hora.

Als reis del Món (els mercats financers), que dimiteixin. Que ens deixin amb la nostra pròpia riquesa (aquella que creem nosaltres per conrear la nostra terra) i que deixin d'especular i inventar-se diners de sota la màniga. Que deixin de donar corda a un sistema que ens exprimeix la vida i ens deixa sense alè, ni drets, ni cases. 

A qui correspongui, que algun que altre reialme també deu governar, que tanqui els CIES i prohibeixi qualsevol forma de feixisme i racisme, institucional i al carrer, que Plataforma per Catalunya no es pugui tornar a presentar mai a unes eleccions, i que el racisme sigui perseguit i assenyalat per la justícia.

Al rei de l'Estat, en Rajoy, encara que no sigui més que un bufó, només una cosa: VOLEM VOTAR! I després d'això, apa siau i fins una altra!

I als reis de veritat, als que governen les seves vides, als ciutadans insubmisos, als qui es rebel·len, als que desobeeixen, als que es sindicalitzen i es manifesten, als que defensen la terra i la llibertat: no deixeu de ser-ho, perquè vosaltres sou les 'tres voltes rebels' i l'esperança de tot un poble en moviment!

I als que no, que ho facin, perquè cada dia tenim menys a perdre i més a guanyar: la nostra pròpia llibertat!

La nit més llarga, la nit més fosca

Foscor per tot. Foscor a casa, al carrer, a l'església, i fins i tot, foscor al meu cor. Com cada any ha arribat la nit assenyalada. La nit en què, segons diuen va néixer Jesús. És curiós que aquest personatge de la història de la humanitat que ha aconseguit amb l'ajuda inestimable de l'església i de milers d'anys canviar els costums de les nostres societats i imposar un model de calendari i de celebracions anuals, nasqués en una nit com aquesta, la nit més fosca de l'any, la nit més llarga: la nit en que cada any la gent es torna bondadosa i que, només per uns moments, es converteixen en bones persones i deixen anar unes monedes perquè el pobres de l'Àfrica, considerats per molts inferiors a nosaltres, puguin 'sobreviure'. ¿Potser no s'han adonat encara que la pobresa no es troba tant lluny de nosaltres i que, precisament, celebracions com les que fem per aquestes dates són les que propicien la mort d'un nen més a l'Àfrica, que un home del carrer passi una nit més sense cap tipus de companyia més que la de la seva ampolla d'alcohol aconseguida per les petites monedes que ha aconseguit durant el dia, i sobretot, que aquestes festes són el clar exemple de la victòria d'aquest fals sistema capitalista, en què els rics són cada dia una mica més rics i els pobres cada dia una mica més pobres? No es tracta de deixar anar un parell de bitllets per nadal, ni de resar cada dia perquè el món sigui més bonic, tant sols viure en conseqüència i procurar que els teus actes siguin una mica menys capitalistes, una pèl més injustos, un xic més conscients.

Encara ara em pregunto perquè contem els anys i les èpoques, les dècades i els segles, des de l'any en que va néixer aquest personatge. El primer Hippie de la humanitat que va aconseguir canviar el cor de la gent, però que, amb el temps, el seu exemple ha fet que avui el món sigui més injust i més caòtic. Després de tot, perquè no comptem els anys a partir del segle en el que va néixer Plató? O des del dia en què va morir Descartes; o des del dia en que Homer va escriure l'Odissea, o des del dia de la mort de Guifré el Pelós o des del naixement de Francesc Macià, o de Bakunin o de Kropotkin o de Marx, Nietzsche o fins i tot des de la mort de Salvador Puig Antich... I milers de personatges més que, en definitiva, van fer tant o més per la humanitat que Jesús però que no han rebut la mitificació que ha rebut Jesús al llarg de la història. Abans que aquestes dates, el nadal era una celebració pagana per celebrar el solstici d'hivern, igual com Sant Joan servia per celebrar l'inici de l'estiu. De fet, fins i tot la setmana santa es decideix mirant el calendari lunar. Són festes paganes de celebració de la grandesa de la Naturalesa el que marquen les nostres celebracions, no l'església. 

De fet, -tornant als filòsofs- Descartes va creure que havia topat, després de moltes equivocacions i conclusions falses, amb una veritat absoluta que partia d'una frase en llatí: "cogito ergo sum". A partir d'aquí Descartes va arribar a la conclusió que existim, que existeix el món, i encara més important, que existeix Déu. Però amb el temps molts s'han dedicat a rebatre les seves conclusions. Després d'ell -entre d'altres- vingué Hume, qui va arribar a una conclusió potser un pèl decebedora, però una conclusió, d'altra banda, que s'acosta una mica més a la veritat -si és que hi ha veritat: que no podem provar la nostra existència, no podem provar l'existència del Món, i molt menys podem provar l'existència de Déu. És cert també que el seu escepticisme moderat, però, el portà a afirmar que hi ha creences útils a la vida, creences sobre causes probables reforçades per l'hàbit, i que fins i tot hi ha valors defensables per la nostra experiència, però això entre en l'àmbit més que respectable de les creences, que no és el que ens ateny ara. Després d'ells, com sabem, serà Nietzsche qui enmig la seva follia, rere la boca de Zaratustra, ens dirà: "Déu ha mort". Potser és una de les frases més simples i amb més força de molts pensadors. Primer perquè denota una constatació, que allò que hem creat (nosaltres, els humans) durant anys, ja no existeix; però després perquè posa de manifest qui ho ha fet: l'home. L'ésser humà, capaç del pitjor i el millor, tal com va crear Déu, el va matar per posar-se el seu lloc. Però potser del que es tracta, com digué ell mateix, no és de posar-se en el lloc de Déu, ni tant sols intentar ocupar el seu lloc amb una altra divinitat, sinó simplement, convertir-nos en superhomes: persones capaces de crear valors de nou, de crear un nou sentit dels valors, de desenvolupar una nova visió de la moral més enllà del bé i el mal. 

Però tocant de nou de peus a terra, cal ser realistes: l'església avui dia dóna una imatge dels cristians que va directament lligada al capitalisme, i fins i tot podria anar relacionada amb una mena de xenofòbia o racisme. En aquest sentit sembla que amb el nou papa alguna cosa està canviant, però a mi no em convenç qui viu en un palau i ha convertit aquest palau en un país que a més a més és un paradís fiscal. 

Sense anar més lluny avui, i cada dia des de fa dècades, al Pròxim Orient moren palestins i jueus (més palestins que jueus), i sí, durant el nazisme i la segona guerra mundial els jueus van rebre i patir molt, però, qui defensa avui als palestins? És que potser David s'ha tornat en Goliath? Avui Israel és un govern preparat per la guerra pels Estats Units d'Amèrica (sí, sí, el país dels valors, la llibertat, la democràcia i bla, bla, bla...), i Palestina un país oprimit, asfixiat, anihilat, pel poder d'un sistema i una religió.

La meva posició és doncs inconfusible, malgrat creure en la dimensió espiritual de la persona, em considero ateu: no crec en cap Déu i no diferencio les persones per la seva raça, la seva cultura o la seva religió. Tant sols m'esforço en condemnar el sofriment, la injustícia i l'abús de poder; perquè en el fons, la vida no és més que una lluita constant en contra de tot allò que fa que avui el món sigui tal com és: i el Nadal és ni més ni menys que la "festa major" del capitalisme; amb el beneplàcit d'una doctrina eclesiàstica ancorada en el passat, com veiem sovint, defensant els valors més 'carques', reaccionaris i antidemocràtics.

Crec doncs que el nadal és una estafa perpetrada per escurar les butxaques de qui menys tenim i poder omplir les dels qui més tenen. 

Feliç consum i pròspera misèria!

Sí, sí! Però... no?

Ens trobem en una cruïlla històrica. Feia temps que ho sabíem però ara ho tenim, ja, sobre la taula de forma unívoca. Independència? Sí i sí. Però...

Però fa por. Tot i saber que ahir va ser un dia històric, no hem d'oblidar que la història la vam fer els dos milions de catalans que vam sortir al carrer els passats onzes de setembre. I no només això, cal recordar a on es va iniciar tot plegat, va ser a Arenys de Munt fa uns anys ja, amb una consulta popular, i no en volien una i els en vam donar 565.

Però fa por sobretot perquè és una pregunta amb paranys. És clara, sí, però obre la porta a un joc polític i a unes interpretacions que poden desestabilitzar la unitat al voltant de la qual hem anat creixent darrerament la societat catalana. És una pregunta que obre les portes a "l'anhelat" federalisme del PSC, però, malgrat això, se'n queden al marge. És curiós veure com els socialistes sempre fan el mateix: diuen que hi van fins que, arribat al moment i per art de màgia, se'n despengen. Per mi ja poden tocar el dos.

Com es comentava ahir, volíem una pregunta del 50%, unívoca i clara, i ara en tenim dues de clares però al 33%. Això és el que fa por. La utilització dels resultats del referèndum pot fer que CiU (entre d'altres) faci un cop de timó que signifiqui un retrocés en les aspiracions polítiques del poble català, i, de nou, un frau democràtic en tota regla.

I amb tot, ara tenim dos reptes enfront la consulta -pensant que es farà: el primer de tots traslladar a la ciutadania la pregunta per a que, entre tots, podem decidir si és allò que ens convenç. Igual que passà a Escòcia hem d'aspirar a poder canviar la pregunta en els propers mesos per poder avançar cap al que fa anys que lluitem, és a dir per a la única pregunta. Aquest és el primer eix, fer partícip a tota la societat d'aquest procés cap a la consulta. El segon és saber gestionar i argumentar aquest doble 'sí' de manera que puguem estar segurs que la majoria del poble català, com ha demostrat els darrers anys, està a favor de la independència de Catalunya.

Però tot i així seguim tenint punts febles. 

Com he dit i repetit en diverses ocasions, el país que volem l'hem de construir entre totes, i hem de fer aquest procés cap a la plena llibertat política des de totes les cantonades del país, però tenint en compte que aquest procés no és d'avui per demà, no s'acaba el 9 de novembre de l'any 2014, sinó que és un procés que ve de lluny i que va per llarg. Volem un país amb plena democràcia, lluny de l'Europa dels mercats, lluny de l'estafa bancària, del robatori de les oligarquies i de les decisions preses en base a les eleccions de cada quatre anys -o ni això. Hem de construir, per tant, un país plenament solidari amb tots els pobles del món i totes les persones del nostre país, fent fora l'exclusió social de la realitat de molts barris, un país preparat per desobeir el deute, preparat per decidir el seu propi futur en tots els camps, preparat per decidir-ho tot.

La independència, el procés sobiranista, doncs, no és més que un punt més, un punt d'inflexió si voleu, que ens serveixi per canviar-ho tot. Per canviar-ho tot de dalt a baix, com digué el passat 11 de Setembre en David Fernàndez, ha de ser un procés de ruptura, ha de servir per enviar a la paperera de la història la història dramàtica de l'estat Espanyol com a estructura d'imposició política i el capitalisme senil com a màquina de fabricar pobres. Per construir un país amb justícia social, amb unes institucions al servei del poble, per aturar la major socialització de deute privat. Per canviar-ho tot, doncs, independència i dret a decidir-ho tot.

Per tant, no hem de permetre que aquest procés cap a la consulta es faci en blanc ni a cegues. Hem de seguir mantenint i ampliant les nostres reivindicacions i els nostres horitzons, no hem de deixar de cagar-nos en els pressupostos antisocials, ni en la repressió policial, ni hem de deixar de denunciar la il·legalitat dels CIEs ni deixar de construir la Unitat Popular. Al contrari, si volem un procés de ruptura és precisament per poder avançar cap a la Unitat Popular com a realitat social de subjectivació política de totes les persones. No parem doncs, no callem, perquè no devem i no necessitem demanar perdó ni permís per voler ser lliures; prenent la llibertat des de la radicalitat democràtica que és el desobeir.

I tot això perquè, si tenim clar com sabem que no ens deixaran fer la consulta, hem d'estar atents i actius davant l'imminent negativa de l'estat Espanyol. En aquest sentit, l'única esperança en la que hem de dipositar totes les nostres forces és en el propi poble català. Depèn de nosaltres i només de nosaltres que puguem dur a terme un referèndum de veritat, hem de saber estar organitzats per poder enfrontar-nos cara a cara com a societat amb les estructures d'estat que ens volen imposar, les d'aquí i les d'allà. Serem independents si de veritat tot el poble ens aixequem decidits a no jaure mai més, a no agenollar-nos enfront de res ni de ningú, si som capaços de ser subjectes creadors de la nostra pròpia vida política i polititzada per decidir el futur de tots i cadascun de nosaltres amb llibertat.

Per últim, i no per això menys important, hem de tenir clar que aquest procés no serà complet fins que no veiem un dia sortir el sol des de la ciutat de Maó i pondre's rere el poble de Fraga. Aquest procés no serà real fins que no sigui restituïda la territorialitat completa de la nació catalana: de nord a sud i d'oest a est, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Companyes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, del País Valencià, de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord, no us abandonarem, no salparem sense vosaltres.

No ens relaxem doncs, no donem per bo l'estat de coses actuals, el procés d'independència de Catalunya és un pas més, i no més, cap a l'alliberament social i nacional dels Països Catalans!

Seguim endavant, ni un pas enrere!

Horitzó 2015

En els últims mesos hem iniciat un ball de xifres, dates i més dates sobre quan com i a través de què es construeix la independència. La principal opció per a tots és, com no, una consulta el 2014, però és clar que això tampoc no és segur. Per començar un consulta com? Amb més d'una pregunta? Amb més d'una resposta? No, no, necessitem una pregunta clara i una única resposta possible: o sí o no. No hi ha matisos, o volem ser independents o no volem ser-ho. Tots els matisos que es vulguin aplicar es poden aplicar després, no abans. Així, el que necessitem és un consulta d'autodeterminació per avançar cap a la independència; qualsevol cosa contrària això anirà en contra dels anhels de la majoria -a voltes silenciada, podríem dir- del principat de Catalunya. 

Però i si no tenim consulta a on anirem a parar? Aleshores és quan es diu que hem d'entendre les eleccions europees en clau de consulta. Perdoni? Jo al parlament europeu ja hi vaig votar una vegada i no sé si hi tornaré a votar, i votar al parlament europeu és votar a unes estructures que no suporten cap tipus de democràcia i que no representen a ningú per més que ho intentin. Un parlament que té 219 diputats que voten en contra de donar suport a les víctimes del franquisme és un parlament i uns polítics que no han entès res del que ha passat els últims 100 anys a Europa, i no només això, sinó que alguns, a més a més, se'n vanten. En el parlament europeu les decisions del poble de Catalunya queden diluïdes, i és molt difícil, per no dir impossible, que contem amb l'ajuda de l'Europa dels mercats i el capital per aconseguir la independència que anhelem. 

Aleshores tenim les plebiscitàries: un recurs democràtic però inexacte, perillós i buit de contingut. Representa que s'haurien de fer grans coalicions entre el sí i el no? Ja sabem que ERC i CiU hi aniran de la maneta, però em consta, sé, i espero que la CUP se'n quedi al marge. La CUP potser aniria amb Procés Constituent (si hi arriben a temps i la militància de la CUP ho troba oportú, és clar) i amb una mica de sort (potser molta, i potser sóc massa optimista) ICV-EUiA també s'apuntaria a aquesta gran coalició. I el PSC? Se n'aniria amb C's i el PP? O es quedaria sol? Potser farien un "bloc dels indecisos" amb ICV? Massa incògnites i massa problemàtiques com perquè unes eleccions així signifiquin cap avenç a nivell del principat i nacional cap a la independència.

I a partir d'aquí què tenim? Algú dirà, 40 dies (o mesos, o anys) pel desert. Doncs no, el que tenim, i el que sí que des de la meva perspectiva pot donar un gir en l'estat de la política actual són les eleccions municipals del 2015.

Com he vingut dient i repetint, el país que volem l'hem de construir entre totes i tots, només si el construïm sumant totes les veus que se senten a les places dels barris i les viles, als plens dels ajuntaments, a les associacions de veïns i veïnes, als moviments socials, culturals, educatius i polítics, a les assemblees sindicals, a les iniciatives municipalistes, a les escoles, instituts i universitats, només amb totes les veus podrem construir un país socialment just. Hem de sumar tots els moviments, totes les veus, totes les accions, tots els recursos, tots els coneixements, totes les iniciatives. Als municipis és on es mou una part important de les decisions que afecten a com gestionem les nostres ciutats, a com gestionem els nostres recursos, i és des d'on es pot incidir en la democràcia real, en la presa de decisions de forma activa i col·lectiva, a l'avenç cap a una societat més justa i igualitària on hi sigui i hi càpiga tothom.

Les eleccions municipals de 2015 s'hauran de fer sí o sí, peti qui peti, i és responsabilitat nostra i només nostra que aquestes esdevinguin una vertadera revolució social i política. De fet, la història així ens ho explica: foren unes eleccions municipals l'abril de 1931 les que desembocaren en la 2a República, les que portaren a Macià al balcó de la Generalitat a declarar la República Catalana. És responsabilitat nostra, doncs, que 84 anys més tard d'aquella gesta fem justícia a la memòria dels nostres avis i àvies per tal de construir el país que volem. Només entre totes serà possible, només als nostres ajuntaments podem radicalitzar la democràcia, radicalitzar, al cap i a la fi, el dret a decidir; és a les viles i ciutats on construïm la Unitat Popular, és als nostres barris on es construeix el nostre futur. Com sempre diem, anem lents perquè anem lluny, no perdem el nord, sabem on som i cap on volem anar, el país que hem de construir el construirem mica en mica a les nostres viles i ciutats.

Des de baix, doncs, fem realitat els nostres anhels: que sigui del poble tot el govern!

Futbol, futbol... i més futbol. D'una televisió pública i d'uns mitjans.

      Les dues últimes vegades que he vist l'Arcadi Oliveres en directe ha explicat una mateixa història, divertidament -encara que la història no sigui gaire divertida- sobre el futbol a Espanya avui dia. Començo explicant això perquè em sembla el millor punt de partida. La qüestió és que fins fa poc, recordem, els dimarts i els dimecres era el dia de la Champions, el dimecres també hi havia Copa, de tant en tant -i a vegades també dijous-, el dijous hi havia UEFA, el dissabte hi havia un o dos partits avançats de la jornada de lliga, i el diumenge, la jornada sencera. És clar doncs, que el dimarts, dimecres, dijous, dissabte i diumenge -cinc dies de set- hi havia futbol. Evidentment algú va veure que això no podia ser bo, perquè el dilluns i el divendres enlloc de veure futbol, podria ser que els ciutadans d'aquest Estat fessin alguna cosa no recomanable com llegir o mirar altres coses -a banda d'empassar-se telemadrid, telecinco, intereconomia o qualsevol altre televisió de porqueria, que sí que deu ser recomanable segons el govern. Aleshores, quan es van adonar d'aquest drama nacional, van trucar als companys de la LFP per mostrar-los el problema, i aquests, admirats de la intel·ligència del govern, van decidir avançar un partit de 2a divisió al divendres i endarrerir un partit de 1a al dilluns. I d'aquesta manera la major part de l'any tenim futbol cada dia de la setmana, i així el govern s'assegura la 'imbecilització' total de la població.
      Així doncs, futbol, futbol i més futbol. I per si no fos prou al principat de Catalunya, resulta que tenim una televisió pública súper moderna i súper avançada amb 4 canals: TV3, 3/24, Esport3 i Canal33/K3. Sí tenim un canal exclusivament per als esports! Perquè està clar que l'esport és molt important per al país. És clar que el Barça és el millor ambaixador del país a l'exterior. No sigui cas que la marca Barcelona no sigui prou forta, especialment des dels Jocs Olímpics... En fi, que és molt important potenciar l'esport a la televisió. I per això, aconsegueix TV3 els drets del partit de Champions del dimarts i sempre que pot algun de lliga o de Copa del Rei. No sé com va això dels drets d'imatge ni m'interessa, però la qüestió és que ho retransmet. Què passa però? Resulta que aquest partits no es poden veure per Esport3, s'han de veure obligatòriament per TV3, i per si fos poc, a vegades es desdobla la oferta en els dos canals. Com que encara no en té prou, TV3 també vol oferir la Fórmula1 i així el diumenge al matí quan els catalans es lleven ja tenen una altra cosa a veure. Per si no fos poc, TV3 i Esport3 sovint ofereixen aquesta programació de la Fórmula 1 doblement i de forma desdoblada perquè ningú s'ho perdi. Ara, això sí, el Telenotícies Migdia pot esperar el que faci falta, tot perquè a TV3 es vegi la Fórmula1, quan ho pot fer a Esport3.

       I resulta que tot això són problemes puntuals, que tothom s'equivoca i que no n'hi ha per tant. 

       Però aleshores t'hi fixes i dius... quina informació va donar TV3 de les acampades a Plaça Catalunya i a la resta de viles i barris del principat? I les manifestacions a Madrid? Quin seguiment tenien? I les forces extra-parlamentàries, quin seguiment tenien? És com quan -molt sovint- al telenotícies sents a dir alguna cosa com: "anem a veure què han dit sobre això totes les forces polítiques". Comencen, i resulta que gairebé sempre es deixen la CUP-AE. Però no només això, no ens han ensenyat mai imatges dels miners en vaga a Astúries, tampoc ens expliquen com van privatitzant la Sanitat, i per si fos poc, segueixen sense aprofundir en explicar els casos de corrupció. Quan parlen dels sindicats només surten CCOO i UGT, com si no hi hagués més sindicats! D'altra banda, el dia 11 de Setembre d'enguany, ni un sol esment a TV3 de l' #EncerclemLaCaixa l' #EncerclemElTrueta o el #TramProgrés. Per si fos poc, necessitem mitjans de comunicació alternatius perquè ens expliquin que ens estan robant dia sí, dia també, i si no fos per la pressió popular i política dels sectors més minoritaris a nivell mediàtic, probablement TV3 no parlaria gairebé mai del #CasQuintana. Evidentment, TV3 no ens explica com estan privatitzant TV3, això seria demanar massa!

      Vist tot això, a tall d'alguns exemples -i em quedo curt-, la preocupació no és doncs que resulti que els esports monopolitzen constantment "la nostra" televisió -cada cop menys nostra-, sinó que a més a més no ens informen de tot el que saben, i sovint fins i tot ens desinformen. 

      I en el conjunt de l'Estat no cal dir massa sobre Telecinco, Antena3, i per no parlar de TVE. Aquest passat diumenge, la notícia del dia -la vaga de docents de les Illes Balears- va ser la vintena notícia (just després dels esports!) del telenotícies vespre de TVE. M'estalvio comentaris d'altres cadenes que directament fan demagògia sobre pràcticament tot el que parlen. La majoria d'aquestes cadenes, per cert, estan finançades directament per Silvio Berlusconi, i a més reben subvencions de l'Estat per seguir desinformant i oferint teleporqueria. A Catalunya, el govern segueix donant milions d'euros al Grup Godó (8tv, La Vanguardia, RAC1, RAC105) perquè segueixi influint en l'opinió pública. 

      Evidentment sempre hi ha algunes excepcions, i a TV3 o a altres cadenes com La Sexta també fan programes interessants... Però segurament menys del que molts voldríem i menys exactament del que esperaríem de segons quins programes d'investigació. 
      Així, mentre la majoria dels mitjans segueixin així, recomano enormement seguir a La Directa, l'Accent, El Diagonal, Llibertat.cat, VilaWeb, i tants altres mitjans alternatius que informen sobre allò que ens incumbeix i no desinforma sobre allò que interessa a les elits extractives. I sobretot interessar-se -si es vol- en buscar canals a totes les xarxes socials i seguir a través de les mateixes aquells qui directa o indirectament informen d'allò que no surt normalment als mitjans com per exemple també els @_cafeambllet. 

        En definitiva, siguem conscients de qui mou els fils de tot plegat, i quina és la seva intenció; evidentment, tots els governs (almenys els que estiguin governats per l'actual classe política) preferiran amagar-nos sempre allò que no els interessa que sapiguem, per tant, no confiem en què els mitjans de comunicació -els seus mitjans- ens informin; i sempre, sempre, intentaran posar l'esport per davant, perquè ja saben que això és el que serveix per callar-nos i mantenir-nos a casa, i sobretot perquè no llegim ni ens preguntem coses.

       És el que els romans anomenaven 'Panem et circenses', és a dir: pa i circ. Mentre el poble tingui alguna cosa per menjar i constant entreteniment tot anirà bé pel govern. I així passa que, quan la gent perd el pa -i la casa, en molts casos- comença a sortir al carrer i comença a no interessar-li el circ. Deixem d'interessar-nos pel circ i potser començarem a ser dignes del nostre pa. 

Particular experiència d'un 11 de Setembre

11 de Setembre de 2013. La 01.00h. Me'n torno del barri de Poble Sec cap a casa. Veig molts immigrants castellans i més llunyans. Em fan pensar en quin paper juguen ells en tot plegat. Penso en els andalusos, valencians, murcians, extremenys, castellans, que fa anys i panys que viuen aquí. Que estan completament integrats. O gairebé. Penso també en tots els marroquins, egipcis, libanesos, sirians, hindis, pakistanesos, palestins; equatorians, veneçolans, colombians, peruans i tants i tants altres que també fa anys que viuen aquí. Em fa por o respecte la poca participació en el debat que tenen molts d'ells. Molts d'ells, per por, o pitjor, per desinformació –a vegades totalment intencionada– decideixen no posicionar-se. Aleshores recordo alguns vídeos que he vist i notícies que he seguit, i recordo tots aquells que sí que es posicionen i que sí que lluiten pel que senten que és –també– casa seva.

Me'n vaig a dormir amb un bri d'esperança en aquest aspecte; em recordo a mi mateix que, si ens en sortim d’aquesta: si assolim la plena llibertat del nostre poble, serà una victòria de tots i totes, també d'ells, i podran sentir-se orgullosos com tots d'haver fundat un nou estat. Més lliure, més just.

9.30h. M'he adormit, no arribo al pilar que amb la colla castellera Jove de Barcelona havíem de fer al Fossar de les Moreres. Bé, keep calm i organitza't que heu d'anar cap a Llinars del Vallès a fer diada. Surto de casa; dia gris, plujós, no augura res de bo. Baixo pel carrer major de Sarrià que es troba sumit en un estrany silenci. Algunes senyeres pels balcons, molt poques estelades. Travesso la plaça major a pas accelerat. Paro la orella i sento bàsicament castellà. Llàstima. Ei! Que jo no em fico amb la llengua que parla de la gent! Però és clar, hi ha coses que són  qüestió d'origen i d'altres més qüestió d'ideologia. I en aquest cas tinc molts pocs dubtes de quin tipus de qüestió s'entreveu aquí.

Els “sarrianencs” –els que probablement fa menys de 10 i 5 anys que hi viuen– fan vida normal. Sembla un diumenge qualsevol. Penso que si Catalunya és com la Polònia d'Espanya –fent bona la sàtira–, paradoxalment Sarrià és el Polònia de Catalunya. Un altre món, una bombolla. A moments sento fàstic de viure en aquest petit barri que a vegades sento com el meu poble. Penso en allò que aquest país l'hem de construir entre tots. Però això ja no em val per aquesta gent. Perquè probablement són els mateixos que posaran molts pals a les rodes al procés. No hi podem comptar, doncs, almenys no d'entrada. Després recordo tota la gent que es mou i viu de forma proactiva al barri. La gent que veu i creu en els centres culturals, els teatres, els centres cívics de gestió ciutadana, o que lluita per un casal de joves inexistent. Bé, tenim molta feina a fer, però mantinc un bri d'esperança. Un més.

Arribo a Plaça Catalunya i em disposo a creuar el gòtic per anar cap a l'estació de França, punt de trobada de la Jove. Moltes estelades. Malgrat el dia gris, sembla que la ciutat recupera color. Bé, ja m'agrada més això! Creuo pel carrer Ferran. Topo amb bastanta gent participant en l'homenatge a Gustau Muñoz. Esperança, molta esperança. Em trobo algunes companyes que aguanten la pluja amb un somriure als llavis i els punys llençats al vent. Es respiren les ganes i la força de lluitar-ho tot.

Em trobo amb els de la colla. Cares adormides però alegres. Tenim ganes de fer-ho bé. Sabem que els portem “macos i quiets”, com han de ser els castells. El viatge amb la canalla em remet a la meva infantesa: il·lusió i alegria cent per cent gratuïta. Ganes, moltes ganes, i sobretot “pit, seny i collons”.

Arribem a Llinars, sembla que podrem fer la diada a l'exterior perquè la pluja aguanta. Ens enfaixem ràpidament i muntem els pilars d'entrada. Bé, molt bé, ja estem preparats. Som-hi! I amb molt d'esforç, però molta seguretat, descarreguem el primer 5d7 de la temporada! Ben treballat colla! Després vindran el 4d7p i el 4d7, que ja els tenim molt per la mà. Tanquem la millor diada de la temporada amb un vano.

En acabar, tothom amb samarretes grogues i estelades a la mà. Molta il·lusió i alegria es respira: ganes de fer història. Cap a l'autocar!

Arribem a Barcelona, al Fòrum: les 15h. M'acomiado ràpidament i me'n vaig cap al metro. He de creuar tota la ciutat fins a les “Torres Mordor”. Sorpresa instantània en arribar: molta, moltíssima gent allí aplegada. Molts col·lectius venent o repartint revistes i octavetes. Es respiren moltes ganes: més encara. Molts somriures, abraçades, complicitats i mirades. Veig com enretiren els plàstics negres que tapaven els logos de ‘La Caixa’. Una petita victòria, amb aquest acte demostren que se senten còmplices de l'estafa. Gràcies Fainé, per posar-nos-ho tant fàcil: ah, i a veure quan comences a contribuir al país.

Menjo un mos, que encara no he dinat, i després de saludar a amics i coneguts amb trobo amb qui he quedat. Mica en mica anem entenent com funcionarà tot i ens traslladem cap als nostres llocs. Ens agafem de les mans i comencem a estirar. Van apareixent voluntaris organitzadors donant indicacions i més i més gent que se suma a la iniciativa. Per can tuiter s'informa que la #ViaCatalana serà un èxit, que tots els trams són a vessar. Bé, almenys no m'hauré de sentir dir que no es va aconseguir per culpa nostra. Torno a lo nostre. Miro les torres i sento fàstic, llàstima i ràbia, molta ràbia. Ràbia per tots els desnonats, per tots els afectats per preferents, i per tots els milions que surten d'aquí i se'n van cap als Godó o Zeta, cap a Abertis o Adif, cap a privatitzar les universitats, o cap a engruixir les arques de fundacions i partits. Ràbia per tots els milions que els ciutadans hem posat per salvar bancs i destrossar la sanitat i l'educació.

Diuen que ICV-EUiA han convocat també a #EncerclemLaCaixa; vaja, potser aprofitaran per tornar-los els onze, dotze o tretze milions que li deuen –en realitat és igual quants.

Les 17.14: les torres de ‘La Caixa’ estan doblement envoltades per dues cadenes que a més, segueixen fins a la plaça de Francesc Macià (salut president!) i fins travessera de les Corts i s'ajunten amb la Via Catalana. Tots agafats de les mans, amb força, decisió, i il·lusió als rostres: #HoVolemTot, #HoCanviaremTot. Crits d'anticapitalisme, de “lladres”, “culpables”... Després de fotos i rialles, ens separem i comencem a tornar. Sento un plaer immens per haver participat en aquesta magnífica iniciativa. Sento que hem fet una passa més endavant.

Pujo cap a casa, a deixar les coses, canviar-me (encara vaig amb la roba castellera) i agafar energies per seguir. Pujant cap a casa torno a travessar tot Sarrià. Gent amb vestits “d’alta gamma” empenyen cotxets. Torno a sentir només castellà. Creuo plaça Artós, bastantes banderes espanyoles. Alguna d’anticonstitucional. “No pensis!” em dic a mi mateix, i segueixo el recorregut cap a casa.

Les 19h. Tard, però estic camí de la manifestació de l'Esquerra Independentista. Arribo tard i avanço ràpidament a través de la Ronda Sant Pere endavant. Creuo els sectors –molt residuals– d'Estat Català, i també de Solidaritat, així com altres col·lectius. Arribo a l'Arc de Triomf just amb els companys de la CUP. Amb trobo amb amics i coneguts. Moment de compartir experiències del dia, sentiments, sensacions...

Al final no vaig poder ser-hi, però em consta que paral·lelament al Fossar de les Moreres es cremen banderes d’Espanya: acte de desobediència civil. Després discursos d’en David Fernàndez i l’Anna Gabriel. Vistos posteriorment, em quedo amb tres idees: Feminisme, Feminisme i Feminisme. Volem construir un país lliure, un país antipatriarcal.

Després d'un altre mos ens immergim en el concert de Gossos; diuen que “som els fills del sol”. Crec que poques cançons hi ha que ho expliquen tant bé: som els que estem disposats a obrir camí quan ningú té res més a dir: encara no estem programats. O com diria n'Alabajos: Idealistes, Utòpics, Ingenus...

Les 23h. Em retrobo amb companys que han estat a l’Ebre. Abraçades i petons; emocions i més emocions. Amb alguna cerveseta de més ballem al ritme d’en Yacinne, mentre seguim compartint experiències del dia. Es respira llibertat i ganes de guanyar-la.

La una ja del dia 12. Hora de tornar cap a casa. Me'n vaig satisfet però amb un punt de recança. Em pregunto com utilitzaran això les elits extractives... espero que com a poble siguem prou intel·ligents de no deixar-nos governar! Espero que no ens fixem gens en els titulars de Madrid. Ja sabem què diran! Per la resta, caminem endavant que tenim molt camí per recórrer i molt poder popular per construir. Si volem la independència, que serveixi per empoderar el poble! Llibertat d'esdevenir i ser sense renunciar a res!

El país que volem

Lluitat fa molts anys, el país que volem comença, o ha de començar potser, en la gent. Sí, el primer pas per aconseguir-lo és de i per a la gent. El poble sencer posat a caminar, i els polítics, just darrere seu. I els banquers... bé, aquests potser haurien de començar a passar pels jutjats. 

El país que volem comença a Salses i s'estén fins a Guardamar, segueix per Fraga i arriba fins a Maó. No serà fàcil, és cert, recuperar la territorialitat plena de la nostra nació que són els Països Catalans; però només avui, i avui és cada dia, és responsabilitat nostre lluitar-la per guanyar-la amb el convenciment dels qui no es donen mai per vençuts. 

El país que volem no entén de 'lobbies', ni de censura. No entén de Godós, Zetas, ni TV3 -la nostra- tal volta més privatitzada, tal volta més privada de llibertat. Sí, probablement TV3 ha permès que molts s'hagin passat al nostre costat, però també ha permès, encara més, que ens segueixin amagant el que fan els de dalt, les elits extractives, i que segueixin amagant el que passa a les places i carrers de les nostres viles i els nostres barris que és on es construeix des de fa més de 30 anys el nostre alliberament nacional. 

El país que volem és solidari i lliure per crear autogestió i auto-organització. Per crear comunitat. Comunitat és allò que es crea i recrea a partir del contacte amb l'altre, a partir del compartir experiències, a partir del construir plegats... el país que volem.

El país que volem no ha d'entendre de notes ni exàmens, ni d'una educació competitiva i elitista. Volem una educació pública i de qualitat, repensant de zero el significat de la paraula educació, que és allò que aprenem al llarg de la vida. L'aprenentatge és continuat doncs, i no pot anar lligat a ser mà d'obra per a la fàbrica -o per a les tecnologies, o per a les empreses opressores, o...

El país que volem pot ser un país lliure de desnonaments. On el dret a l'habitatge sigui una realitat i no una quimera. On tinguem una renda mínima garantida. Perquè ningú, repeteixo: ningú, mereix ser deixat a l'estacada, o pitjor, en una cuneta. Un país on tothom tingui una oportunitat per ser i per viure.
Ha de ser també un país integrador: on no existeixin els CIE's ni l'extradició, sinó que aprenguem a viure i conviure entre nosaltres tal i com som, tots els qui vulguem fer créixer fruits en la nostra terra.

El país que volem reivindicaria la vocació: tots i cadascú de nosaltres tenim dret a lluitar per la nostra pròpia voluntat de ser, per al projecte de vida propi; projecte de vida en comú: comunitat -de nou.

Aquest país, també, pot ser lliure de contaminació i dependència petrolífera; que en el món en el que vivim probablement costaria molt poc aprendre a usar l'energia que la mare naturalesa posa al nostre abast. Ella ens dóna el permís, no som nosaltres qui l'agafem, tinguem-ho clar. Lliure per tant, també, de nuclears, allò que posa en perill dia sí dia també la salut del nostre poble. 

En el país que volem, com avançàvem, aquells qui han ficat la mà a la caixa serien a la presó, i els qui estan a la presó per poc més que una manifestació serien als Ateneus Populars i a la resta d'Espais Alliberats per explicar les seves experiències: experiències que no s'haurien de repetir mai més. També podem ser un país lliure de bales de goma: perquè mai més cap persona quedi cega d'un ull.

El país que volem pot tenir una banca ètica, solidària i sostenible, que no es basi només en l'enriquiment per l'enriquiment i que aposti per la reinversió dels recursos creats en la pròpia terra i els nostres projectes.

Un país, també, pacífic: lliure de guerres i exèrcits.

Aquest país, que pot aprendre a prendre les decisions de manera directa, activa i participativa; ha de fer que els referèndums estiguin a l'ordre del dia, i on cada vila i cada poble pugui decidir la forma de gestionar-se; municipalitzant serveis i recursos. 

El país que construïm pot ser lliure de fums, per poder passejar pels barris i pobles lliurement; i pot tenir un transport públic de veritat, que ens ajudi a mantenir el respecte per la nostra terra i el nostre entorn, al mateix temps que apropi una mica més el nord al sud, i l'est a l'oest. 

Un país que ha d'aprendre a re-inventar-se, i sobretot, a no dependre d'un turisme pervers, que es base en l'explotació de les nostres costes i les nostres muntanyes. 

Un país que podem i hem de construir entre totes i tots, apel·lant a la nostra història i a les nostres realitats. Un país que tot just es troba a les beceroles però que portem molts anys construint -tants com en té la nostra història.

Un país que no conegui la por a seguir creixent, a fer camí vers la prosperitat pròpia i de tots els pobles del món. Un país on puguem fer les regles del nostre propi joc: des de la humilitat, fent camí cap allò que hem somniat, des de la sinceritat: per seguir fent passes, sempre endavant!

Un país en què els amants de la utopia puguem prendre la terra i sembrar la llibertat. 

Un país on no ens facin por els somnis, siguem valents per posar-nos a caminar!

Un país... un país! I tot un poble en moviment!
El país que volem: #HoVolemTot

Aquest text enllaça amb un altre blog: http://roger-medina.blogspot.com.es/ dins la cadena per la independència blog a blog: http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

De La Nàusea a l'Acció (passant pel Bosc). De la Filosofia a la Política: una declaració d'intencions

Avui l'he acabat. Un any i mig acompanyant-me, i ara ja està. Feia setmanes, potser mesos, que em faltaven unes poques pàgines, però em resistia a posar el punt i final. Portava tant de temps fent-me costat que em feia fins por acabar-lo. Penso en com m'ha acompanyat durant aquest temps. Com he viscut cadascun dels moments de l'Antoine[1] com si fos jo, i com a vegades em semblava que era ell qui vivia la meva vida. Molts camins he recorregut durant aquest temps i més encara me'n queden per descobrir;  i aquest temps –aquesta mena d'impasse que a voltes sembla un cercle viciós, un etern retorn– m'ha servit per explicar-me algunes coses. Potser no de totes n'he tret una lliçó, però com a mínim els camins futurs que abans iniciava sota un bosc i que de seguida es perdien entre els arbusts, ara sembla que duen vers algunes clarianes. Són tots aquests camins que recorro ‘camins de bosc’? Són un ‹‹Holzwege››[2]? I encara més, ¿aspiro a ser, per tant, un llenyataire?, un guardaboscs?

I ara què? Ara... viure sense viure, o el que és el mateix: viure en la no-vida[3]. Aquesta pot ser la primera lliçó. La primera que em ve al cap. Després... ah, després està aquesta burda, absurda, incessant i pesada existència. I l'insomne relació entre existenciari i existencial. Però aquesta relació –aquest constant i indesitjable contacte entre La Cosa (les persones) i Les Coses (materials) – no és existència: és més aviat una mena de limbo que es contrau i s'estén per arreu. Es contrau perquè a voltes mira de fer-se difús i confús –per tal de passar desapercebut–, però al mateix temps s'estén incommensurablement per arreu, sense to ni so, només per seguir consumint-nos una mica més. I ho aconsegueix. Momentàniament si més no. És aleshores –el moment en que se m'acudeixen aquestes coses– quan penso que tot em pertany. Aquest instant però –La Nàusea– és ja una existència paral·lela a mi. Sovint m'atrapa, és cert, però al mateix temps sé que no formo part d'ella. He arribat al punt en què puc triar.
I ara és quan em pregunto si vull tornar a tot allò. No, la meva vida està fent un tomb. Un lent i tranquil tomb. Ja no m'interessa tant la meva existència com el que puc fer per revertir l'extensió d'aquest limbo. Sí, sí; m'he fos, m'he dissolt i després he tornat a sortir tant clar com un matí lluent després d'un nit de pluja. I ara que tot s'ha esclarit i que s'entreveu una llum al final del túnel, ara que nous projectes comencen a sorgir i sembla que tot pot canviar, ara és quan m'adono que ho tinc tot al palmell de la mà per poder decidir. I decideixo decidir. Sí, ja estic dins, ja m'he immergit en aquest entramat d'opinió i acció. Però és clar que tenim un objectiu, i tenim la força i l'ànsia d'assolir-lo.

Tenim un poder. Sí, sí, digueu-li 15-M, Indignats o Marea Groga, digueu-li Procés Constituent o digueu-li la PAH, o digueu-li Esquerra Independentista. I tants altres! És la força de la gent, la força d'un sentiment, i també, com no pot ser d'altra forma, és la memòria viva, l'odi positiu, l'odi que ens permet una vida en la no-vida, l'odi que ens permet crear. L'odi que neix del moment, l'espai i el lloc en què decidim aguantar la tempesta. És la Unitat Popular, i hem pres la humil decisió de seguir de peu; aguantant el tedi pretensiós dels qui ens volen governar. Juguen amb un cert avantatge, és cert, però nosaltres tenim la força de les nostres paraules, les nostres mans, el nostre crit que irromp en la nit, i les nostres places: on decidim que sigui pel poble tot el poder.

Tot plegat ve de temps llunyans, molts van recórrer aquests camins abans que nosaltres. Potser no van assolir-ho tot, però ells ens han de servir d'exemple, de com podem lluitar sense descans, de no perdre mai l'esperança, no deixar mai d'avançar. Sí, com diu en Pau Alabajos, potser serem utòpics[4]; però els que ens ho diuen amb desdeny, els mateixos que no entenen que és precisament la utopia la que ens permet avançar, a ells els direm, mil una vegada més si cal, que anem lents perquè anem lluny. Sí, vindrem de tot arreu i fent el mateix pas que farà la llibertat, farem caure el seu govern![5]. I repeteixo aquest “Sí” convençut, una vegada i una altra, perquè és l'afirmació i l'autoafirmació el que ens cal, i és un treball del dia a dia, una força decidida i constant.

I en tot això, no sé si seré llenyataire, guardabosc, o si simplement intentaré netejar els marges dels camins per a fer-los més transitables, però sigui el que sigui, seré una mà més a la pinya dels qui volem construir aquest futur sense por però també sense renúncies: #HoVolemTot.

---

[1] Antoine Roquetin, protagonista a La nàusea de Jean-Paul Sartre.

[2] “‹‹Holz›› [madera, leña] es un antiguo nombre para el bosque. En el bosque hay caminos [‹‹Wege››], por lo general medio ocultos por la maleza, que cesan bruscamente en lo no hollado. Es a estos caminos a los que se llama ‹‹Holzwege›› [‹‹caminos de bosque, caminos que se pierden en el bosque››].
Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia.
Los leñadores y guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque.” M. Heidegger, Caminos de Bosque.

[3] Veure: Santiago López Petit,  Amar y pensar. El odio de querer vivir.

[4] “Utòpics, idealistes, ingenus” Pau Alabajos https://www.youtube.com/watch?v=FK2Z4szJNUs

[5] “Imparables” Cesk Freixas http://www.youtube.com/watch?v=rACUrjv2zCQ