La nit més llarga, la nit més fosca

Foscor per tot. Foscor a casa, al carrer, a l'església, i fins i tot, foscor al meu cor. Com cada any ha arribat la nit assenyalada. La nit en què, segons diuen va néixer Jesús. És curiós que aquest personatge de la història de la humanitat que ha aconseguit amb l'ajuda inestimable de l'església i de milers d'anys canviar els costums de les nostres societats i imposar un model de calendari i de celebracions anuals, nasqués en una nit com aquesta, la nit més fosca de l'any, la nit més llarga: la nit en que cada any la gent es torna bondadosa i que, només per uns moments, es converteixen en bones persones i deixen anar unes monedes perquè el pobres de l'Àfrica, considerats per molts inferiors a nosaltres, puguin 'sobreviure'. ¿Potser no s'han adonat encara que la pobresa no es troba tant lluny de nosaltres i que, precisament, celebracions com les que fem per aquestes dates són les que propicien la mort d'un nen més a l'Àfrica, que un home del carrer passi una nit més sense cap tipus de companyia més que la de la seva ampolla d'alcohol aconseguida per les petites monedes que ha aconseguit durant el dia, i sobretot, que aquestes festes són el clar exemple de la victòria d'aquest fals sistema capitalista, en què els rics són cada dia una mica més rics i els pobres cada dia una mica més pobres? No es tracta de deixar anar un parell de bitllets per nadal, ni de resar cada dia perquè el món sigui més bonic, tant sols viure en conseqüència i procurar que els teus actes siguin una mica menys capitalistes, una pèl més injustos, un xic més conscients.

Encara ara em pregunto perquè contem els anys i les èpoques, les dècades i els segles, des de l'any en que va néixer aquest personatge. El primer Hippie de la humanitat que va aconseguir canviar el cor de la gent, però que, amb el temps, el seu exemple ha fet que avui el món sigui més injust i més caòtic. Després de tot, perquè no comptem els anys a partir del segle en el que va néixer Plató? O des del dia en què va morir Descartes; o des del dia en que Homer va escriure l'Odissea, o des del dia de la mort de Guifré el Pelós o des del naixement de Francesc Macià, o de Bakunin o de Kropotkin o de Marx, Nietzsche o fins i tot des de la mort de Salvador Puig Antich... I milers de personatges més que, en definitiva, van fer tant o més per la humanitat que Jesús però que no han rebut la mitificació que ha rebut Jesús al llarg de la història. Abans que aquestes dates, el nadal era una celebració pagana per celebrar el solstici d'hivern, igual com Sant Joan servia per celebrar l'inici de l'estiu. De fet, fins i tot la setmana santa es decideix mirant el calendari lunar. Són festes paganes de celebració de la grandesa de la Naturalesa el que marquen les nostres celebracions, no l'església. 

De fet, -tornant als filòsofs- Descartes va creure que havia topat, després de moltes equivocacions i conclusions falses, amb una veritat absoluta que partia d'una frase en llatí: "cogito ergo sum". A partir d'aquí Descartes va arribar a la conclusió que existim, que existeix el món, i encara més important, que existeix Déu. Però amb el temps molts s'han dedicat a rebatre les seves conclusions. Després d'ell -entre d'altres- vingué Hume, qui va arribar a una conclusió potser un pèl decebedora, però una conclusió, d'altra banda, que s'acosta una mica més a la veritat -si és que hi ha veritat: que no podem provar la nostra existència, no podem provar l'existència del Món, i molt menys podem provar l'existència de Déu. És cert també que el seu escepticisme moderat, però, el portà a afirmar que hi ha creences útils a la vida, creences sobre causes probables reforçades per l'hàbit, i que fins i tot hi ha valors defensables per la nostra experiència, però això entre en l'àmbit més que respectable de les creences, que no és el que ens ateny ara. Després d'ells, com sabem, serà Nietzsche qui enmig la seva follia, rere la boca de Zaratustra, ens dirà: "Déu ha mort". Potser és una de les frases més simples i amb més força de molts pensadors. Primer perquè denota una constatació, que allò que hem creat (nosaltres, els humans) durant anys, ja no existeix; però després perquè posa de manifest qui ho ha fet: l'home. L'ésser humà, capaç del pitjor i el millor, tal com va crear Déu, el va matar per posar-se el seu lloc. Però potser del que es tracta, com digué ell mateix, no és de posar-se en el lloc de Déu, ni tant sols intentar ocupar el seu lloc amb una altra divinitat, sinó simplement, convertir-nos en superhomes: persones capaces de crear valors de nou, de crear un nou sentit dels valors, de desenvolupar una nova visió de la moral més enllà del bé i el mal. 

Però tocant de nou de peus a terra, cal ser realistes: l'església avui dia dóna una imatge dels cristians que va directament lligada al capitalisme, i fins i tot podria anar relacionada amb una mena de xenofòbia o racisme. En aquest sentit sembla que amb el nou papa alguna cosa està canviant, però a mi no em convenç qui viu en un palau i ha convertit aquest palau en un país que a més a més és un paradís fiscal. 

Sense anar més lluny avui, i cada dia des de fa dècades, al Pròxim Orient moren palestins i jueus (més palestins que jueus), i sí, durant el nazisme i la segona guerra mundial els jueus van rebre i patir molt, però, qui defensa avui als palestins? És que potser David s'ha tornat en Goliath? Avui Israel és un govern preparat per la guerra pels Estats Units d'Amèrica (sí, sí, el país dels valors, la llibertat, la democràcia i bla, bla, bla...), i Palestina un país oprimit, asfixiat, anihilat, pel poder d'un sistema i una religió.

La meva posició és doncs inconfusible, malgrat creure en la dimensió espiritual de la persona, em considero ateu: no crec en cap Déu i no diferencio les persones per la seva raça, la seva cultura o la seva religió. Tant sols m'esforço en condemnar el sofriment, la injustícia i l'abús de poder; perquè en el fons, la vida no és més que una lluita constant en contra de tot allò que fa que avui el món sigui tal com és: i el Nadal és ni més ni menys que la "festa major" del capitalisme; amb el beneplàcit d'una doctrina eclesiàstica ancorada en el passat, com veiem sovint, defensant els valors més 'carques', reaccionaris i antidemocràtics.

Crec doncs que el nadal és una estafa perpetrada per escurar les butxaques de qui menys tenim i poder omplir les dels qui més tenen. 

Feliç consum i pròspera misèria!

Sí, sí! Però... no?

Ens trobem en una cruïlla històrica. Feia temps que ho sabíem però ara ho tenim, ja, sobre la taula de forma unívoca. Independència? Sí i sí. Però...

Però fa por. Tot i saber que ahir va ser un dia històric, no hem d'oblidar que la història la vam fer els dos milions de catalans que vam sortir al carrer els passats onzes de setembre. I no només això, cal recordar a on es va iniciar tot plegat, va ser a Arenys de Munt fa uns anys ja, amb una consulta popular, i no en volien una i els en vam donar 565.

Però fa por sobretot perquè és una pregunta amb paranys. És clara, sí, però obre la porta a un joc polític i a unes interpretacions que poden desestabilitzar la unitat al voltant de la qual hem anat creixent darrerament la societat catalana. És una pregunta que obre les portes a "l'anhelat" federalisme del PSC, però, malgrat això, se'n queden al marge. És curiós veure com els socialistes sempre fan el mateix: diuen que hi van fins que, arribat al moment i per art de màgia, se'n despengen. Per mi ja poden tocar el dos.

Com es comentava ahir, volíem una pregunta del 50%, unívoca i clara, i ara en tenim dues de clares però al 33%. Això és el que fa por. La utilització dels resultats del referèndum pot fer que CiU (entre d'altres) faci un cop de timó que signifiqui un retrocés en les aspiracions polítiques del poble català, i, de nou, un frau democràtic en tota regla.

I amb tot, ara tenim dos reptes enfront la consulta -pensant que es farà: el primer de tots traslladar a la ciutadania la pregunta per a que, entre tots, podem decidir si és allò que ens convenç. Igual que passà a Escòcia hem d'aspirar a poder canviar la pregunta en els propers mesos per poder avançar cap al que fa anys que lluitem, és a dir per a la única pregunta. Aquest és el primer eix, fer partícip a tota la societat d'aquest procés cap a la consulta. El segon és saber gestionar i argumentar aquest doble 'sí' de manera que puguem estar segurs que la majoria del poble català, com ha demostrat els darrers anys, està a favor de la independència de Catalunya.

Però tot i així seguim tenint punts febles. 

Com he dit i repetit en diverses ocasions, el país que volem l'hem de construir entre totes, i hem de fer aquest procés cap a la plena llibertat política des de totes les cantonades del país, però tenint en compte que aquest procés no és d'avui per demà, no s'acaba el 9 de novembre de l'any 2014, sinó que és un procés que ve de lluny i que va per llarg. Volem un país amb plena democràcia, lluny de l'Europa dels mercats, lluny de l'estafa bancària, del robatori de les oligarquies i de les decisions preses en base a les eleccions de cada quatre anys -o ni això. Hem de construir, per tant, un país plenament solidari amb tots els pobles del món i totes les persones del nostre país, fent fora l'exclusió social de la realitat de molts barris, un país preparat per desobeir el deute, preparat per decidir el seu propi futur en tots els camps, preparat per decidir-ho tot.

La independència, el procés sobiranista, doncs, no és més que un punt més, un punt d'inflexió si voleu, que ens serveixi per canviar-ho tot. Per canviar-ho tot de dalt a baix, com digué el passat 11 de Setembre en David Fernàndez, ha de ser un procés de ruptura, ha de servir per enviar a la paperera de la història la història dramàtica de l'estat Espanyol com a estructura d'imposició política i el capitalisme senil com a màquina de fabricar pobres. Per construir un país amb justícia social, amb unes institucions al servei del poble, per aturar la major socialització de deute privat. Per canviar-ho tot, doncs, independència i dret a decidir-ho tot.

Per tant, no hem de permetre que aquest procés cap a la consulta es faci en blanc ni a cegues. Hem de seguir mantenint i ampliant les nostres reivindicacions i els nostres horitzons, no hem de deixar de cagar-nos en els pressupostos antisocials, ni en la repressió policial, ni hem de deixar de denunciar la il·legalitat dels CIEs ni deixar de construir la Unitat Popular. Al contrari, si volem un procés de ruptura és precisament per poder avançar cap a la Unitat Popular com a realitat social de subjectivació política de totes les persones. No parem doncs, no callem, perquè no devem i no necessitem demanar perdó ni permís per voler ser lliures; prenent la llibertat des de la radicalitat democràtica que és el desobeir.

I tot això perquè, si tenim clar com sabem que no ens deixaran fer la consulta, hem d'estar atents i actius davant l'imminent negativa de l'estat Espanyol. En aquest sentit, l'única esperança en la que hem de dipositar totes les nostres forces és en el propi poble català. Depèn de nosaltres i només de nosaltres que puguem dur a terme un referèndum de veritat, hem de saber estar organitzats per poder enfrontar-nos cara a cara com a societat amb les estructures d'estat que ens volen imposar, les d'aquí i les d'allà. Serem independents si de veritat tot el poble ens aixequem decidits a no jaure mai més, a no agenollar-nos enfront de res ni de ningú, si som capaços de ser subjectes creadors de la nostra pròpia vida política i polititzada per decidir el futur de tots i cadascun de nosaltres amb llibertat.

Per últim, i no per això menys important, hem de tenir clar que aquest procés no serà complet fins que no veiem un dia sortir el sol des de la ciutat de Maó i pondre's rere el poble de Fraga. Aquest procés no serà real fins que no sigui restituïda la territorialitat completa de la nació catalana: de nord a sud i d'oest a est, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Companyes de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, del País Valencià, de la Franja de Ponent i de la Catalunya Nord, no us abandonarem, no salparem sense vosaltres.

No ens relaxem doncs, no donem per bo l'estat de coses actuals, el procés d'independència de Catalunya és un pas més, i no més, cap a l'alliberament social i nacional dels Països Catalans!

Seguim endavant, ni un pas enrere!

Horitzó 2015

En els últims mesos hem iniciat un ball de xifres, dates i més dates sobre quan com i a través de què es construeix la independència. La principal opció per a tots és, com no, una consulta el 2014, però és clar que això tampoc no és segur. Per començar un consulta com? Amb més d'una pregunta? Amb més d'una resposta? No, no, necessitem una pregunta clara i una única resposta possible: o sí o no. No hi ha matisos, o volem ser independents o no volem ser-ho. Tots els matisos que es vulguin aplicar es poden aplicar després, no abans. Així, el que necessitem és un consulta d'autodeterminació per avançar cap a la independència; qualsevol cosa contrària això anirà en contra dels anhels de la majoria -a voltes silenciada, podríem dir- del principat de Catalunya. 

Però i si no tenim consulta a on anirem a parar? Aleshores és quan es diu que hem d'entendre les eleccions europees en clau de consulta. Perdoni? Jo al parlament europeu ja hi vaig votar una vegada i no sé si hi tornaré a votar, i votar al parlament europeu és votar a unes estructures que no suporten cap tipus de democràcia i que no representen a ningú per més que ho intentin. Un parlament que té 219 diputats que voten en contra de donar suport a les víctimes del franquisme és un parlament i uns polítics que no han entès res del que ha passat els últims 100 anys a Europa, i no només això, sinó que alguns, a més a més, se'n vanten. En el parlament europeu les decisions del poble de Catalunya queden diluïdes, i és molt difícil, per no dir impossible, que contem amb l'ajuda de l'Europa dels mercats i el capital per aconseguir la independència que anhelem. 

Aleshores tenim les plebiscitàries: un recurs democràtic però inexacte, perillós i buit de contingut. Representa que s'haurien de fer grans coalicions entre el sí i el no? Ja sabem que ERC i CiU hi aniran de la maneta, però em consta, sé, i espero que la CUP se'n quedi al marge. La CUP potser aniria amb Procés Constituent (si hi arriben a temps i la militància de la CUP ho troba oportú, és clar) i amb una mica de sort (potser molta, i potser sóc massa optimista) ICV-EUiA també s'apuntaria a aquesta gran coalició. I el PSC? Se n'aniria amb C's i el PP? O es quedaria sol? Potser farien un "bloc dels indecisos" amb ICV? Massa incògnites i massa problemàtiques com perquè unes eleccions així signifiquin cap avenç a nivell del principat i nacional cap a la independència.

I a partir d'aquí què tenim? Algú dirà, 40 dies (o mesos, o anys) pel desert. Doncs no, el que tenim, i el que sí que des de la meva perspectiva pot donar un gir en l'estat de la política actual són les eleccions municipals del 2015.

Com he vingut dient i repetint, el país que volem l'hem de construir entre totes i tots, només si el construïm sumant totes les veus que se senten a les places dels barris i les viles, als plens dels ajuntaments, a les associacions de veïns i veïnes, als moviments socials, culturals, educatius i polítics, a les assemblees sindicals, a les iniciatives municipalistes, a les escoles, instituts i universitats, només amb totes les veus podrem construir un país socialment just. Hem de sumar tots els moviments, totes les veus, totes les accions, tots els recursos, tots els coneixements, totes les iniciatives. Als municipis és on es mou una part important de les decisions que afecten a com gestionem les nostres ciutats, a com gestionem els nostres recursos, i és des d'on es pot incidir en la democràcia real, en la presa de decisions de forma activa i col·lectiva, a l'avenç cap a una societat més justa i igualitària on hi sigui i hi càpiga tothom.

Les eleccions municipals de 2015 s'hauran de fer sí o sí, peti qui peti, i és responsabilitat nostra i només nostra que aquestes esdevinguin una vertadera revolució social i política. De fet, la història així ens ho explica: foren unes eleccions municipals l'abril de 1931 les que desembocaren en la 2a República, les que portaren a Macià al balcó de la Generalitat a declarar la República Catalana. És responsabilitat nostra, doncs, que 84 anys més tard d'aquella gesta fem justícia a la memòria dels nostres avis i àvies per tal de construir el país que volem. Només entre totes serà possible, només als nostres ajuntaments podem radicalitzar la democràcia, radicalitzar, al cap i a la fi, el dret a decidir; és a les viles i ciutats on construïm la Unitat Popular, és als nostres barris on es construeix el nostre futur. Com sempre diem, anem lents perquè anem lluny, no perdem el nord, sabem on som i cap on volem anar, el país que hem de construir el construirem mica en mica a les nostres viles i ciutats.

Des de baix, doncs, fem realitat els nostres anhels: que sigui del poble tot el govern!

Futbol, futbol... i més futbol. D'una televisió pública i d'uns mitjans.

      Les dues últimes vegades que he vist l'Arcadi Oliveres en directe ha explicat una mateixa història, divertidament -encara que la història no sigui gaire divertida- sobre el futbol a Espanya avui dia. Començo explicant això perquè em sembla el millor punt de partida. La qüestió és que fins fa poc, recordem, els dimarts i els dimecres era el dia de la Champions, el dimecres també hi havia Copa, de tant en tant -i a vegades també dijous-, el dijous hi havia UEFA, el dissabte hi havia un o dos partits avançats de la jornada de lliga, i el diumenge, la jornada sencera. És clar doncs, que el dimarts, dimecres, dijous, dissabte i diumenge -cinc dies de set- hi havia futbol. Evidentment algú va veure que això no podia ser bo, perquè el dilluns i el divendres enlloc de veure futbol, podria ser que els ciutadans d'aquest Estat fessin alguna cosa no recomanable com llegir o mirar altres coses -a banda d'empassar-se telemadrid, telecinco, intereconomia o qualsevol altre televisió de porqueria, que sí que deu ser recomanable segons el govern. Aleshores, quan es van adonar d'aquest drama nacional, van trucar als companys de la LFP per mostrar-los el problema, i aquests, admirats de la intel·ligència del govern, van decidir avançar un partit de 2a divisió al divendres i endarrerir un partit de 1a al dilluns. I d'aquesta manera la major part de l'any tenim futbol cada dia de la setmana, i així el govern s'assegura la 'imbecilització' total de la població.
      Així doncs, futbol, futbol i més futbol. I per si no fos prou al principat de Catalunya, resulta que tenim una televisió pública súper moderna i súper avançada amb 4 canals: TV3, 3/24, Esport3 i Canal33/K3. Sí tenim un canal exclusivament per als esports! Perquè està clar que l'esport és molt important per al país. És clar que el Barça és el millor ambaixador del país a l'exterior. No sigui cas que la marca Barcelona no sigui prou forta, especialment des dels Jocs Olímpics... En fi, que és molt important potenciar l'esport a la televisió. I per això, aconsegueix TV3 els drets del partit de Champions del dimarts i sempre que pot algun de lliga o de Copa del Rei. No sé com va això dels drets d'imatge ni m'interessa, però la qüestió és que ho retransmet. Què passa però? Resulta que aquest partits no es poden veure per Esport3, s'han de veure obligatòriament per TV3, i per si fos poc, a vegades es desdobla la oferta en els dos canals. Com que encara no en té prou, TV3 també vol oferir la Fórmula1 i així el diumenge al matí quan els catalans es lleven ja tenen una altra cosa a veure. Per si no fos poc, TV3 i Esport3 sovint ofereixen aquesta programació de la Fórmula 1 doblement i de forma desdoblada perquè ningú s'ho perdi. Ara, això sí, el Telenotícies Migdia pot esperar el que faci falta, tot perquè a TV3 es vegi la Fórmula1, quan ho pot fer a Esport3.

       I resulta que tot això són problemes puntuals, que tothom s'equivoca i que no n'hi ha per tant. 

       Però aleshores t'hi fixes i dius... quina informació va donar TV3 de les acampades a Plaça Catalunya i a la resta de viles i barris del principat? I les manifestacions a Madrid? Quin seguiment tenien? I les forces extra-parlamentàries, quin seguiment tenien? És com quan -molt sovint- al telenotícies sents a dir alguna cosa com: "anem a veure què han dit sobre això totes les forces polítiques". Comencen, i resulta que gairebé sempre es deixen la CUP-AE. Però no només això, no ens han ensenyat mai imatges dels miners en vaga a Astúries, tampoc ens expliquen com van privatitzant la Sanitat, i per si fos poc, segueixen sense aprofundir en explicar els casos de corrupció. Quan parlen dels sindicats només surten CCOO i UGT, com si no hi hagués més sindicats! D'altra banda, el dia 11 de Setembre d'enguany, ni un sol esment a TV3 de l' #EncerclemLaCaixa l' #EncerclemElTrueta o el #TramProgrés. Per si fos poc, necessitem mitjans de comunicació alternatius perquè ens expliquin que ens estan robant dia sí, dia també, i si no fos per la pressió popular i política dels sectors més minoritaris a nivell mediàtic, probablement TV3 no parlaria gairebé mai del #CasQuintana. Evidentment, TV3 no ens explica com estan privatitzant TV3, això seria demanar massa!

      Vist tot això, a tall d'alguns exemples -i em quedo curt-, la preocupació no és doncs que resulti que els esports monopolitzen constantment "la nostra" televisió -cada cop menys nostra-, sinó que a més a més no ens informen de tot el que saben, i sovint fins i tot ens desinformen. 

      I en el conjunt de l'Estat no cal dir massa sobre Telecinco, Antena3, i per no parlar de TVE. Aquest passat diumenge, la notícia del dia -la vaga de docents de les Illes Balears- va ser la vintena notícia (just després dels esports!) del telenotícies vespre de TVE. M'estalvio comentaris d'altres cadenes que directament fan demagògia sobre pràcticament tot el que parlen. La majoria d'aquestes cadenes, per cert, estan finançades directament per Silvio Berlusconi, i a més reben subvencions de l'Estat per seguir desinformant i oferint teleporqueria. A Catalunya, el govern segueix donant milions d'euros al Grup Godó (8tv, La Vanguardia, RAC1, RAC105) perquè segueixi influint en l'opinió pública. 

      Evidentment sempre hi ha algunes excepcions, i a TV3 o a altres cadenes com La Sexta també fan programes interessants... Però segurament menys del que molts voldríem i menys exactament del que esperaríem de segons quins programes d'investigació. 
      Així, mentre la majoria dels mitjans segueixin així, recomano enormement seguir a La Directa, l'Accent, El Diagonal, Llibertat.cat, VilaWeb, i tants altres mitjans alternatius que informen sobre allò que ens incumbeix i no desinforma sobre allò que interessa a les elits extractives. I sobretot interessar-se -si es vol- en buscar canals a totes les xarxes socials i seguir a través de les mateixes aquells qui directa o indirectament informen d'allò que no surt normalment als mitjans com per exemple també els @_cafeambllet. 

        En definitiva, siguem conscients de qui mou els fils de tot plegat, i quina és la seva intenció; evidentment, tots els governs (almenys els que estiguin governats per l'actual classe política) preferiran amagar-nos sempre allò que no els interessa que sapiguem, per tant, no confiem en què els mitjans de comunicació -els seus mitjans- ens informin; i sempre, sempre, intentaran posar l'esport per davant, perquè ja saben que això és el que serveix per callar-nos i mantenir-nos a casa, i sobretot perquè no llegim ni ens preguntem coses.

       És el que els romans anomenaven 'Panem et circenses', és a dir: pa i circ. Mentre el poble tingui alguna cosa per menjar i constant entreteniment tot anirà bé pel govern. I així passa que, quan la gent perd el pa -i la casa, en molts casos- comença a sortir al carrer i comença a no interessar-li el circ. Deixem d'interessar-nos pel circ i potser començarem a ser dignes del nostre pa. 

Particular experiència d'un 11 de Setembre

11 de Setembre de 2013. La 01.00h. Me'n torno del barri de Poble Sec cap a casa. Veig molts immigrants castellans i més llunyans. Em fan pensar en quin paper juguen ells en tot plegat. Penso en els andalusos, valencians, murcians, extremenys, castellans, que fa anys i panys que viuen aquí. Que estan completament integrats. O gairebé. Penso també en tots els marroquins, egipcis, libanesos, sirians, hindis, pakistanesos, palestins; equatorians, veneçolans, colombians, peruans i tants i tants altres que també fa anys que viuen aquí. Em fa por o respecte la poca participació en el debat que tenen molts d'ells. Molts d'ells, per por, o pitjor, per desinformació –a vegades totalment intencionada– decideixen no posicionar-se. Aleshores recordo alguns vídeos que he vist i notícies que he seguit, i recordo tots aquells que sí que es posicionen i que sí que lluiten pel que senten que és –també– casa seva.

Me'n vaig a dormir amb un bri d'esperança en aquest aspecte; em recordo a mi mateix que, si ens en sortim d’aquesta: si assolim la plena llibertat del nostre poble, serà una victòria de tots i totes, també d'ells, i podran sentir-se orgullosos com tots d'haver fundat un nou estat. Més lliure, més just.

9.30h. M'he adormit, no arribo al pilar que amb la colla castellera Jove de Barcelona havíem de fer al Fossar de les Moreres. Bé, keep calm i organitza't que heu d'anar cap a Llinars del Vallès a fer diada. Surto de casa; dia gris, plujós, no augura res de bo. Baixo pel carrer major de Sarrià que es troba sumit en un estrany silenci. Algunes senyeres pels balcons, molt poques estelades. Travesso la plaça major a pas accelerat. Paro la orella i sento bàsicament castellà. Llàstima. Ei! Que jo no em fico amb la llengua que parla de la gent! Però és clar, hi ha coses que són  qüestió d'origen i d'altres més qüestió d'ideologia. I en aquest cas tinc molts pocs dubtes de quin tipus de qüestió s'entreveu aquí.

Els “sarrianencs” –els que probablement fa menys de 10 i 5 anys que hi viuen– fan vida normal. Sembla un diumenge qualsevol. Penso que si Catalunya és com la Polònia d'Espanya –fent bona la sàtira–, paradoxalment Sarrià és el Polònia de Catalunya. Un altre món, una bombolla. A moments sento fàstic de viure en aquest petit barri que a vegades sento com el meu poble. Penso en allò que aquest país l'hem de construir entre tots. Però això ja no em val per aquesta gent. Perquè probablement són els mateixos que posaran molts pals a les rodes al procés. No hi podem comptar, doncs, almenys no d'entrada. Després recordo tota la gent que es mou i viu de forma proactiva al barri. La gent que veu i creu en els centres culturals, els teatres, els centres cívics de gestió ciutadana, o que lluita per un casal de joves inexistent. Bé, tenim molta feina a fer, però mantinc un bri d'esperança. Un més.

Arribo a Plaça Catalunya i em disposo a creuar el gòtic per anar cap a l'estació de França, punt de trobada de la Jove. Moltes estelades. Malgrat el dia gris, sembla que la ciutat recupera color. Bé, ja m'agrada més això! Creuo pel carrer Ferran. Topo amb bastanta gent participant en l'homenatge a Gustau Muñoz. Esperança, molta esperança. Em trobo algunes companyes que aguanten la pluja amb un somriure als llavis i els punys llençats al vent. Es respiren les ganes i la força de lluitar-ho tot.

Em trobo amb els de la colla. Cares adormides però alegres. Tenim ganes de fer-ho bé. Sabem que els portem “macos i quiets”, com han de ser els castells. El viatge amb la canalla em remet a la meva infantesa: il·lusió i alegria cent per cent gratuïta. Ganes, moltes ganes, i sobretot “pit, seny i collons”.

Arribem a Llinars, sembla que podrem fer la diada a l'exterior perquè la pluja aguanta. Ens enfaixem ràpidament i muntem els pilars d'entrada. Bé, molt bé, ja estem preparats. Som-hi! I amb molt d'esforç, però molta seguretat, descarreguem el primer 5d7 de la temporada! Ben treballat colla! Després vindran el 4d7p i el 4d7, que ja els tenim molt per la mà. Tanquem la millor diada de la temporada amb un vano.

En acabar, tothom amb samarretes grogues i estelades a la mà. Molta il·lusió i alegria es respira: ganes de fer història. Cap a l'autocar!

Arribem a Barcelona, al Fòrum: les 15h. M'acomiado ràpidament i me'n vaig cap al metro. He de creuar tota la ciutat fins a les “Torres Mordor”. Sorpresa instantània en arribar: molta, moltíssima gent allí aplegada. Molts col·lectius venent o repartint revistes i octavetes. Es respiren moltes ganes: més encara. Molts somriures, abraçades, complicitats i mirades. Veig com enretiren els plàstics negres que tapaven els logos de ‘La Caixa’. Una petita victòria, amb aquest acte demostren que se senten còmplices de l'estafa. Gràcies Fainé, per posar-nos-ho tant fàcil: ah, i a veure quan comences a contribuir al país.

Menjo un mos, que encara no he dinat, i després de saludar a amics i coneguts amb trobo amb qui he quedat. Mica en mica anem entenent com funcionarà tot i ens traslladem cap als nostres llocs. Ens agafem de les mans i comencem a estirar. Van apareixent voluntaris organitzadors donant indicacions i més i més gent que se suma a la iniciativa. Per can tuiter s'informa que la #ViaCatalana serà un èxit, que tots els trams són a vessar. Bé, almenys no m'hauré de sentir dir que no es va aconseguir per culpa nostra. Torno a lo nostre. Miro les torres i sento fàstic, llàstima i ràbia, molta ràbia. Ràbia per tots els desnonats, per tots els afectats per preferents, i per tots els milions que surten d'aquí i se'n van cap als Godó o Zeta, cap a Abertis o Adif, cap a privatitzar les universitats, o cap a engruixir les arques de fundacions i partits. Ràbia per tots els milions que els ciutadans hem posat per salvar bancs i destrossar la sanitat i l'educació.

Diuen que ICV-EUiA han convocat també a #EncerclemLaCaixa; vaja, potser aprofitaran per tornar-los els onze, dotze o tretze milions que li deuen –en realitat és igual quants.

Les 17.14: les torres de ‘La Caixa’ estan doblement envoltades per dues cadenes que a més, segueixen fins a la plaça de Francesc Macià (salut president!) i fins travessera de les Corts i s'ajunten amb la Via Catalana. Tots agafats de les mans, amb força, decisió, i il·lusió als rostres: #HoVolemTot, #HoCanviaremTot. Crits d'anticapitalisme, de “lladres”, “culpables”... Després de fotos i rialles, ens separem i comencem a tornar. Sento un plaer immens per haver participat en aquesta magnífica iniciativa. Sento que hem fet una passa més endavant.

Pujo cap a casa, a deixar les coses, canviar-me (encara vaig amb la roba castellera) i agafar energies per seguir. Pujant cap a casa torno a travessar tot Sarrià. Gent amb vestits “d’alta gamma” empenyen cotxets. Torno a sentir només castellà. Creuo plaça Artós, bastantes banderes espanyoles. Alguna d’anticonstitucional. “No pensis!” em dic a mi mateix, i segueixo el recorregut cap a casa.

Les 19h. Tard, però estic camí de la manifestació de l'Esquerra Independentista. Arribo tard i avanço ràpidament a través de la Ronda Sant Pere endavant. Creuo els sectors –molt residuals– d'Estat Català, i també de Solidaritat, així com altres col·lectius. Arribo a l'Arc de Triomf just amb els companys de la CUP. Amb trobo amb amics i coneguts. Moment de compartir experiències del dia, sentiments, sensacions...

Al final no vaig poder ser-hi, però em consta que paral·lelament al Fossar de les Moreres es cremen banderes d’Espanya: acte de desobediència civil. Després discursos d’en David Fernàndez i l’Anna Gabriel. Vistos posteriorment, em quedo amb tres idees: Feminisme, Feminisme i Feminisme. Volem construir un país lliure, un país antipatriarcal.

Després d'un altre mos ens immergim en el concert de Gossos; diuen que “som els fills del sol”. Crec que poques cançons hi ha que ho expliquen tant bé: som els que estem disposats a obrir camí quan ningú té res més a dir: encara no estem programats. O com diria n'Alabajos: Idealistes, Utòpics, Ingenus...

Les 23h. Em retrobo amb companys que han estat a l’Ebre. Abraçades i petons; emocions i més emocions. Amb alguna cerveseta de més ballem al ritme d’en Yacinne, mentre seguim compartint experiències del dia. Es respira llibertat i ganes de guanyar-la.

La una ja del dia 12. Hora de tornar cap a casa. Me'n vaig satisfet però amb un punt de recança. Em pregunto com utilitzaran això les elits extractives... espero que com a poble siguem prou intel·ligents de no deixar-nos governar! Espero que no ens fixem gens en els titulars de Madrid. Ja sabem què diran! Per la resta, caminem endavant que tenim molt camí per recórrer i molt poder popular per construir. Si volem la independència, que serveixi per empoderar el poble! Llibertat d'esdevenir i ser sense renunciar a res!

El país que volem

Lluitat fa molts anys, el país que volem comença, o ha de començar potser, en la gent. Sí, el primer pas per aconseguir-lo és de i per a la gent. El poble sencer posat a caminar, i els polítics, just darrere seu. I els banquers... bé, aquests potser haurien de començar a passar pels jutjats. 

El país que volem comença a Salses i s'estén fins a Guardamar, segueix per Fraga i arriba fins a Maó. No serà fàcil, és cert, recuperar la territorialitat plena de la nostra nació que són els Països Catalans; però només avui, i avui és cada dia, és responsabilitat nostre lluitar-la per guanyar-la amb el convenciment dels qui no es donen mai per vençuts. 

El país que volem no entén de 'lobbies', ni de censura. No entén de Godós, Zetas, ni TV3 -la nostra- tal volta més privatitzada, tal volta més privada de llibertat. Sí, probablement TV3 ha permès que molts s'hagin passat al nostre costat, però també ha permès, encara més, que ens segueixin amagant el que fan els de dalt, les elits extractives, i que segueixin amagant el que passa a les places i carrers de les nostres viles i els nostres barris que és on es construeix des de fa més de 30 anys el nostre alliberament nacional. 

El país que volem és solidari i lliure per crear autogestió i auto-organització. Per crear comunitat. Comunitat és allò que es crea i recrea a partir del contacte amb l'altre, a partir del compartir experiències, a partir del construir plegats... el país que volem.

El país que volem no ha d'entendre de notes ni exàmens, ni d'una educació competitiva i elitista. Volem una educació pública i de qualitat, repensant de zero el significat de la paraula educació, que és allò que aprenem al llarg de la vida. L'aprenentatge és continuat doncs, i no pot anar lligat a ser mà d'obra per a la fàbrica -o per a les tecnologies, o per a les empreses opressores, o...

El país que volem pot ser un país lliure de desnonaments. On el dret a l'habitatge sigui una realitat i no una quimera. On tinguem una renda mínima garantida. Perquè ningú, repeteixo: ningú, mereix ser deixat a l'estacada, o pitjor, en una cuneta. Un país on tothom tingui una oportunitat per ser i per viure.
Ha de ser també un país integrador: on no existeixin els CIE's ni l'extradició, sinó que aprenguem a viure i conviure entre nosaltres tal i com som, tots els qui vulguem fer créixer fruits en la nostra terra.

El país que volem reivindicaria la vocació: tots i cadascú de nosaltres tenim dret a lluitar per la nostra pròpia voluntat de ser, per al projecte de vida propi; projecte de vida en comú: comunitat -de nou.

Aquest país, també, pot ser lliure de contaminació i dependència petrolífera; que en el món en el que vivim probablement costaria molt poc aprendre a usar l'energia que la mare naturalesa posa al nostre abast. Ella ens dóna el permís, no som nosaltres qui l'agafem, tinguem-ho clar. Lliure per tant, també, de nuclears, allò que posa en perill dia sí dia també la salut del nostre poble. 

En el país que volem, com avançàvem, aquells qui han ficat la mà a la caixa serien a la presó, i els qui estan a la presó per poc més que una manifestació serien als Ateneus Populars i a la resta d'Espais Alliberats per explicar les seves experiències: experiències que no s'haurien de repetir mai més. També podem ser un país lliure de bales de goma: perquè mai més cap persona quedi cega d'un ull.

El país que volem pot tenir una banca ètica, solidària i sostenible, que no es basi només en l'enriquiment per l'enriquiment i que aposti per la reinversió dels recursos creats en la pròpia terra i els nostres projectes.

Un país, també, pacífic: lliure de guerres i exèrcits.

Aquest país, que pot aprendre a prendre les decisions de manera directa, activa i participativa; ha de fer que els referèndums estiguin a l'ordre del dia, i on cada vila i cada poble pugui decidir la forma de gestionar-se; municipalitzant serveis i recursos. 

El país que construïm pot ser lliure de fums, per poder passejar pels barris i pobles lliurement; i pot tenir un transport públic de veritat, que ens ajudi a mantenir el respecte per la nostra terra i el nostre entorn, al mateix temps que apropi una mica més el nord al sud, i l'est a l'oest. 

Un país que ha d'aprendre a re-inventar-se, i sobretot, a no dependre d'un turisme pervers, que es base en l'explotació de les nostres costes i les nostres muntanyes. 

Un país que podem i hem de construir entre totes i tots, apel·lant a la nostra història i a les nostres realitats. Un país que tot just es troba a les beceroles però que portem molts anys construint -tants com en té la nostra història.

Un país que no conegui la por a seguir creixent, a fer camí vers la prosperitat pròpia i de tots els pobles del món. Un país on puguem fer les regles del nostre propi joc: des de la humilitat, fent camí cap allò que hem somniat, des de la sinceritat: per seguir fent passes, sempre endavant!

Un país en què els amants de la utopia puguem prendre la terra i sembrar la llibertat. 

Un país on no ens facin por els somnis, siguem valents per posar-nos a caminar!

Un país... un país! I tot un poble en moviment!
El país que volem: #HoVolemTot

Aquest text enllaça amb un altre blog: http://roger-medina.blogspot.com.es/ dins la cadena per la independència blog a blog: http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

De La Nàusea a l'Acció (passant pel Bosc). De la Filosofia a la Política: una declaració d'intencions

Avui l'he acabat. Un any i mig acompanyant-me, i ara ja està. Feia setmanes, potser mesos, que em faltaven unes poques pàgines, però em resistia a posar el punt i final. Portava tant de temps fent-me costat que em feia fins por acabar-lo. Penso en com m'ha acompanyat durant aquest temps. Com he viscut cadascun dels moments de l'Antoine[1] com si fos jo, i com a vegades em semblava que era ell qui vivia la meva vida. Molts camins he recorregut durant aquest temps i més encara me'n queden per descobrir;  i aquest temps –aquesta mena d'impasse que a voltes sembla un cercle viciós, un etern retorn– m'ha servit per explicar-me algunes coses. Potser no de totes n'he tret una lliçó, però com a mínim els camins futurs que abans iniciava sota un bosc i que de seguida es perdien entre els arbusts, ara sembla que duen vers algunes clarianes. Són tots aquests camins que recorro ‘camins de bosc’? Són un ‹‹Holzwege››[2]? I encara més, ¿aspiro a ser, per tant, un llenyataire?, un guardaboscs?

I ara què? Ara... viure sense viure, o el que és el mateix: viure en la no-vida[3]. Aquesta pot ser la primera lliçó. La primera que em ve al cap. Després... ah, després està aquesta burda, absurda, incessant i pesada existència. I l'insomne relació entre existenciari i existencial. Però aquesta relació –aquest constant i indesitjable contacte entre La Cosa (les persones) i Les Coses (materials) – no és existència: és més aviat una mena de limbo que es contrau i s'estén per arreu. Es contrau perquè a voltes mira de fer-se difús i confús –per tal de passar desapercebut–, però al mateix temps s'estén incommensurablement per arreu, sense to ni so, només per seguir consumint-nos una mica més. I ho aconsegueix. Momentàniament si més no. És aleshores –el moment en que se m'acudeixen aquestes coses– quan penso que tot em pertany. Aquest instant però –La Nàusea– és ja una existència paral·lela a mi. Sovint m'atrapa, és cert, però al mateix temps sé que no formo part d'ella. He arribat al punt en què puc triar.
I ara és quan em pregunto si vull tornar a tot allò. No, la meva vida està fent un tomb. Un lent i tranquil tomb. Ja no m'interessa tant la meva existència com el que puc fer per revertir l'extensió d'aquest limbo. Sí, sí; m'he fos, m'he dissolt i després he tornat a sortir tant clar com un matí lluent després d'un nit de pluja. I ara que tot s'ha esclarit i que s'entreveu una llum al final del túnel, ara que nous projectes comencen a sorgir i sembla que tot pot canviar, ara és quan m'adono que ho tinc tot al palmell de la mà per poder decidir. I decideixo decidir. Sí, ja estic dins, ja m'he immergit en aquest entramat d'opinió i acció. Però és clar que tenim un objectiu, i tenim la força i l'ànsia d'assolir-lo.

Tenim un poder. Sí, sí, digueu-li 15-M, Indignats o Marea Groga, digueu-li Procés Constituent o digueu-li la PAH, o digueu-li Esquerra Independentista. I tants altres! És la força de la gent, la força d'un sentiment, i també, com no pot ser d'altra forma, és la memòria viva, l'odi positiu, l'odi que ens permet una vida en la no-vida, l'odi que ens permet crear. L'odi que neix del moment, l'espai i el lloc en què decidim aguantar la tempesta. És la Unitat Popular, i hem pres la humil decisió de seguir de peu; aguantant el tedi pretensiós dels qui ens volen governar. Juguen amb un cert avantatge, és cert, però nosaltres tenim la força de les nostres paraules, les nostres mans, el nostre crit que irromp en la nit, i les nostres places: on decidim que sigui pel poble tot el poder.

Tot plegat ve de temps llunyans, molts van recórrer aquests camins abans que nosaltres. Potser no van assolir-ho tot, però ells ens han de servir d'exemple, de com podem lluitar sense descans, de no perdre mai l'esperança, no deixar mai d'avançar. Sí, com diu en Pau Alabajos, potser serem utòpics[4]; però els que ens ho diuen amb desdeny, els mateixos que no entenen que és precisament la utopia la que ens permet avançar, a ells els direm, mil una vegada més si cal, que anem lents perquè anem lluny. Sí, vindrem de tot arreu i fent el mateix pas que farà la llibertat, farem caure el seu govern![5]. I repeteixo aquest “Sí” convençut, una vegada i una altra, perquè és l'afirmació i l'autoafirmació el que ens cal, i és un treball del dia a dia, una força decidida i constant.

I en tot això, no sé si seré llenyataire, guardabosc, o si simplement intentaré netejar els marges dels camins per a fer-los més transitables, però sigui el que sigui, seré una mà més a la pinya dels qui volem construir aquest futur sense por però també sense renúncies: #HoVolemTot.

---

[1] Antoine Roquetin, protagonista a La nàusea de Jean-Paul Sartre.

[2] “‹‹Holz›› [madera, leña] es un antiguo nombre para el bosque. En el bosque hay caminos [‹‹Wege››], por lo general medio ocultos por la maleza, que cesan bruscamente en lo no hollado. Es a estos caminos a los que se llama ‹‹Holzwege›› [‹‹caminos de bosque, caminos que se pierden en el bosque››].
Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia.
Los leñadores y guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque.” M. Heidegger, Caminos de Bosque.

[3] Veure: Santiago López Petit,  Amar y pensar. El odio de querer vivir.

[4] “Utòpics, idealistes, ingenus” Pau Alabajos https://www.youtube.com/watch?v=FK2Z4szJNUs

[5] “Imparables” Cesk Freixas http://www.youtube.com/watch?v=rACUrjv2zCQ

La #ViaCatalana, #EncerclemLaCaixa i altres debats de l'#11S

Què voleu que us digui, portava dies cansat de sentir i veure coses de la #ViaCatalana i l'ANC, i que sí, que és tota una demostració de força, un pas més cap a la independència, però... independència de qui? Del principat de Catalunya? D'un Estat Català en el que tot segueixi igual? No, no, fent bo el lema de la campanya, del que es tracta és de canviar-ho tot[1].

I aleshores va aparèixer a la meva pantalla una nova piulada de @PConstituent amb un nou projecte: #EncerclemLaCaixa[2]. I de dins meu va sortir com una mena de veu que deia "ara t'escolto, ara ja sé de què estem parlant".

Consti que no és la meva intenció deslegitimar l'ANC o fer-ne campanya en contra i molt menys d'Òmnium Cultural: seria una ximpleria posar-me en contra d'algú que en gran part treballa pel mateix que jo. Al mateix temps tampoc crec que hagi de justificar les meves reticències a participar activament i decididament de qualsevol acte que promoguin sense ser-ne crític i no oblidar uns anhels que no veig representats en aquestes organitzacions. 

El cas és que poc després de la piulada vaig començar a compartir-ho, i de cop, sense esperar-m'ho gaire, vaig comença a rebre un munt de respostes en contra de la campanya d'encerclar la caixa. Deien que el dia 11-S només s'havia de sentir una sola veu, la del poble que vol la independència, que això era barrejar coses que no tocaven en un dia tant assenyalat, que hi ha 364 dies més per a fer-ho. D'altres ho van criticar també perquè creien que és una estratègia, i algú, fins i tot, deia que Procés Constituent volia boicotejar la cadena humana, i en general el camí cap a la independència. 

Se'm van encendre les alarmes i em vaig preguntar si és que existeix una dicotomia real entre alliberament nacional i alliberament social, i malgrat que més d'un del comentaris anaven a favor que ambdues lluites vagin unides, seguien defensant que una protesta d'aquest tipus deslluiria la via catalana.

L'argumentari habitual sol ser dual sobre la diferenciació entre lluita social i lluita nacional. D'una banda hi ha l'opinió que primer hem d'aconseguir la independència i després ja decidirem quin país volem, i l'altra, ni millor ni pitjor, que hem de lluitar per la independència perquè al lluitar per ella ja estem lluitant implícitament per una societat més justa que és la que tindrem amb la independència. Jo aquí anava recordant a Cesk Freixas cantant que "un país mai no serà lliure si no ho és la seva gent"[3] i em preguntava de nou de quin tipus d'independència parlem.

Per començar, independència de qui? Per a mi és molt clar, independència de la nació catalana -la sencera: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i per a la seva gent. Independència per decidir com volem prendre les decisions de manera col·lectiva i respectant-nos als uns als altres sense caure en el fals joc de les majories. Independència per tenir un país lliure de corrupció, transparent com l'aigua que baixa pels rius de les nostres muntanyes, i independents per decidir, també, en quin sistema econòmic i social volem viure, de quina manera volem gestionar els nostres recursos. Perquè és clar que si la SociovERCgència alguna cosa ens ha ensenyat és que mentre uns quants es reparteixen el pastís aquí qui paga els plats trencats és el treballador en vaga o l'estudiant en lluita, i sobretot, els milers de ciutadans que malden per tirar endavant dia rere dia amb un sistema que l'oprimeix, l'anihila i l'aliena en una societat sexista i patriarcal.

Efectivament, no vull un país governat per La Caixa, Abertis, els Núñez, Pujol i companyia. I com que no volem això, i per sort som molts els que no ho volem, crec que el millor dia per cridar-ho i deixar-ho clar no és l'1 de Maig o qualsevol altre dia especialment assenyalat per a reivindicacions socials, sinó tot el contrari, precisament el dia en què volem cridar que el nostre poble ha de ser lliure i decidir-ho lliurement, hem d'assenyalar amb vehemència aquells qui es volen apuntar el gol i seguir teixint extenses xarxes d'absorbiment de recursos públics. Els hem d'assenyalar perquè se'n vagin d'una vegada per totes a la presó que és on haurien de ser tots. Que en el dia més assenyalat en el què el senyor Mas espera sentir-se més reconfortat pel "seu" poble, ens agrupem per dir-li: Espanya no, però a tu tampoc no et volem.

És cert, probablement en això som menys que el total de gent que vol la independència, però cal fixar-s'hi: els qui tenen més reticències a que tots participem de la cadena humana són ells, no nosaltres. 

Amb tot, perquè doncs lluitar ara i ja pels drets socials al mateix temps, si cap més, que pels nacionals? Per una raó ben senzilla: perquè al pas que anem, per quan aconseguim la independència serem una societat encara més patriarcal, amb unes bosses de pobresa encara més accentuades, amb uns treballadors més precaritzats, amb una universitat cada cop menys pública i una sanitat una mica menys universal. Amb un territori encara més explotat per i per al turisme de masses i borratxera, i amb un sector cultural sobre la fina línia de la desaparició. Un tercer sector social desemparat i unes ONG cada dia menys no-governamentals i sense marge d'acció; una Església una mica més rica encara, i un classe aristocràtica que són 400 i seguiran sent-ho. El problema que té aquest país a nivell econòmic -no em cansaré de repetir-ho- és de gestió i repartiment de la riquesa -independentment del que ens roba Madrit. Si a més a més d'això aconseguim com anhelem la independència dels Països Catalans, aleshores estarem a punt d'assolir tots els reptes, sense oblidar que el repte més gran que tenim és tenir unes estructures que ens permetin desenvolupar-nos com un país just, social, transparent, democràtic i lliure. 

Sobre el tema concret d' #EncerclemLaCaixa les opinions també anaven apuntant a una altra direcció: fer una altra cadena humana el mateix dia és restar gent que pot anar a la #ViaCatalana. Si hagués de respondre a partir de la meva experiència més immediata que sóc jo, seria justament al contrari: jo no anava a anar a la cadena humana, i ara sí que hi vaig: un més, no pas un menys. I en qualsevol cas, la gent ja apuntada a la Via Catalana no crec que canviï de cop i volta d'opinió i decideixin anar a encerclar La Caixa, ni que gent que s'ho està rumiant deixi de pensar en assistir-hi. De fet, la pròpia intenció de Procés Constituent tal i com explica en la seva web és la de sumar i està ratificada per la mateixa ANC.

Hi ha qui diu que la proposta de Procés Constituent trenca amb la "unitat" que suposa una cadena organitzada per l'ANC. A mi ja em perdonareu però aquesta suposada "unitat" em fa riure. Unitat de què? Unitat de qui? Si en aquesta unitat no hi té cabuda cap tipus de lluita social no és unitat ni és res. Per una raó molt senzilla: per a mi unitat significa unió de gent diferent amb un objectiu igual o molt similar, i aquesta unitat es visualitza quan es conjunten lluites i tendències en un grup heterogeni en el que són benvingudes les dissidències o els debats interns i externs. Que l'ANC i Procés Constituent hagin trobat la forma de lligar les seves respectives lluites en un dia tant assenyalat em sembla tant important com encertat i és precisament el que pot mostrar aquesta unitat. Ajuntar lluites per un fi comú és el que posa de relleu la unitat, que totes les sensibilitats tinguem cabuda en un dia tant assenyalat és el que ens fa grans. 

D'altra banda, "La Caixa" és la primera entitat explotadora i exportadora dels nostres recursos sense que mai en sortim beneficiats, per tant es mereix un escarni tant o més que la majoria de diputats que n'hagin pogut rebre. No és una qüestió de tendències ideològiques sr. Clotet[4], és una qüestió de justícia social. I comparar això amb sionistes, naturalistes, antitaurins o antimilitaristes és "d'un baix to, i d'un baix nivell, i d'un baix perfil molt preocupant". Els punts bàsics del manifest de Procés Constituent no parlen enlloc d'ideologies ni tendències partidistes: parlen en termes concrets de recuperar la democràcia real en aquest país, que em sembla una de les propostes més lloables que he sentit des del 15-M. I amb tot, encerclar a La Caixa no és -o no només- fer una "acció coercitiva contra la principal entitat financera del país", sinó la mostra d'un malestar generalitzat sobre la pèssima gestió del nostre país, i contra un sistema econòmic i social que ens oprimeix.

Per tot això, el dia 11 de Setembre seré a la #ViaCatalana per la Independència de la nació Catalana lluitant pels meus drets socials assenyalant als culpables concrets -i als no tant concrets- de la misèria que viu aquest nostre país. 

---

[1] http://www.percanviarhotot.cat/

[2] http://www.procesconstituent.cat/encerclemlacaixa/

[3] http://www.youtube.com/watch?v=CbJRBqlkMa4

[4] http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/667628-parasits.html

El Moment

I de sobte, em va començar a suar la mà dreta. Pensava en el comiat, en aquell moment èpic en que podria mirar enrere i dir: sí, he viscut.

Aleshores pensaria en el moment, en la decisió, en el fet que cap de les meves experiències havia estat en va. Probablement és també el moment en que més penses i més t'emociones amb el que ha de venir. Pensar en piscines plenes i ganes de llençar-s'hi.

I em començà a suar, també, la mà esquerra. I sentia aquest moment com el petit gran plaer que ara em donava la vida. Caminava, sí; però no sentia que dominés el meus passos. Tampoc ho necessitava, em sentia transportat per mi mateix, perquè l'únic que m'importava era el que estava passant en el meu cap, el meu pensament: pensar el moment.

El moment és això, un buit en l'espai - temps en què l'entorn es difumina i tan sols et trobes tu i les teves idees. Però és clar, el moment en que recordes el viscut és una cosa, i el moment aquest, en el que m'imaginava el dia de dir adéu, és una altra. I la vida són la suma d'aquests moments; són els que donen sentit a la nostra existència.

Inconscientment doncs, havia traçat una línia de demarcació que connectava el meu moment present, i el que viuré d'aquí uns mesos, qui sap, potser anys. Però és la plenitud de saber que aquest moment és fruit d'una experiència, d'unes vivències, d'unes sensacions, d'uns pensaments, d'unes decisions, el que fa que sigui èpic. Plenitud acompanyada de les persones que han fet –o hauran fet– aquest viatge amb mi. I aquest moment que s'escapa del temps és també gràcies a les persones, perquè el temps, que és savi, ni ve, ni va; no passa: es queda en les persones, en tots i cadascú de nosaltres.

Per quan imaginava tot això ja m'havien començat a tremolar les cames i se m'havia posat la pell de gallina. Però no ho sentia. S'escapava de mi, seguia existint pels pensaments que s'immergien en el meu cap, i que no paraven de donar voltes i voltes. Però no em marejava, seguia sentint que tot tenia un sentit, que volia posar-me davant de qualsevol piscina, i llençar-m'hi de cap.

Aleshores, sense més explicació que el somriure il·lús que se m'havia dibuixat a la cara, vaig constatar que dins dels límits del pensable, hi ha sempre, més que un què, un qui. Qui doncs, pensava tot allò? Jo! Existeixo.

La Catalunya que no es veu, però que existeix: el 99%

Més de 800.000 aturats, a raó de 100 desnonats al dia, un 30% de la societat a les portes de l’exclusió social. Aquesta és la Catalunya del 99%. I encara més. Perquè aquests i molts que encara tenen feina –o prestació d’atur, que avui dia és gairebé el mateix– però que segueixen lluitant dia a dia són probablement els que fa ja 2 anys –i es diu ràpid– van sortir a ocupar places i carrers per cridar “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Un crit indignat, sí, però també un crit humil reclamant i pensant alternatives, creant complicitats, solidaritat, espais de creació, de confluència, de generació d’ideologia, d’opinió real.

Molts d’aquests, també, són els que fa anys que es declaren en contra de les centrals nuclears, que creuen en la naturalesa del nostre país, no per explotar-la –i els diners que se’n genera– sinó per estimar-la i cultivar-la des del més humil respecte. Els que abans que existissin els parcs eòlics parlaven d’energies renovables; els que abans que veiessin com s’apujava el cost de la llum i l’aigua, ja parlaven de plaques solars i centrals hidràuliques. I parlaven d’aquestes alternatives sense pensar tampoc en un monopoli a mans d’empreses creades per l’estat però que ajuden a engruixir una mica més les butxaques ja prou plenes de les classes burgeses benestants. Els que no entenen el “carnet de boletaire” i això dels boscos públics –propietat (‘oju al datu’) de l’Administració.

Les mateixes que ja cridaven “Sanitat i educació, públiques i de qualitat” abans que es comencessin a tancar caps i apujar taxes universitàries, o abans que es parlés de LEC o Bolonya i de co-pagament; però que igualment es van llençar a okupar centres sanitaris i hospitals, rectorats universitaris i instituts. Les mateixes que quan feien vagues per protestar contra això es donaven suport mutu i que van aguantar la repressió policial i van sortir indemnes de 58i+ imputacions per atemptats a l’autoritat, desperfectes urbans i immobiliaris i d’altres tipus d’acusacions vergonyoses.

Les mateixes que perderen un ull i crearen moviments socials de rebuig al tipus de repressió pre-democràtic o post-franquista que vivim avui dia als Països Catalans i en general a l’Europa del Sud.

Els mateixos que s’organitzaren en piquets en les multitudinàries vagues generals que la majoria de mitjans s’entesten en amagar. El mateixos que voluntàriament dediquen el seu esforç a engrandir les arques del Banc dels Aliments, intentant obviar en un examen de consciència que les samarretes del mateix venien co-patrocinades per La Caixa –la mateixa que es nega a parlar de lloguer social i de dació en pagament, i que segueix escanyant les classes treballadores d’aquest país.

Les mateixes que segueixen evitant desnonaments dia rere dia, i que en no aconseguir-ho ocupen blocs de pisos sencers per donar cabuda a milers de famílies que segueixen reclamant un dret tant elemental com és el dret a l’habitatge, o que segueixen defensant la malaurada carta dels Drets Humans, avui paper mullat per a la majoria d’aquest planeta.

Els mateixos que fan vagues indefinides davant de l’acumulació d’EREs i que no tenen por d’enfrontar-se als seus patrons; els qual els segueixen explotant pel mer “dret a l’enriquiment”.

Les mateixes que envoltaren el parlament, i que foren criticades pel seu dret legítim a protestar contra els pitjors pressupostos dels temps (pseudo)democràtics.

De fet, molts d’aquests són els que en el seu moment es negaren a complir el servei militar seguint així l’espurna de la desobediència civil, l’únic mecanisme que ha estat capaç de fer algun canvi en aquesta societat capitalista post-feudal des de temps immemorables; on ets més per posseir més, i menys per voler lluitar-ho. També molts d’aquests són els que van ser a primera fila en les –poc recordades– manifestacions en què ja s’avisava de l’estafa de la transició, i que van ser víctimes dels experiments neoliberals dictatorials amb la introducció de certes drogues en els ambients més reivindicatius i alternatius durant els anys setanta.

Els que fa pocs dies van cridar “que es foti la troika” i que segueixen fent escarnis a polítics i banquers.

Els que iniciaren assemblees populars a les viles i barris per retornar el poder a l’únic subjecte sobirà que són les persones.

Les que creen cooperativisme i xarxa, les que utilitzen una nova moneda que no és l’euro, sinó la moneda social. Els mateixos que okupen espais buits des de fa dècades per donar-los usos socials i culturals, avançant cap a l’autogestió i la creació de pensament crític.

Les que rebutgen els mitjans de masses i creen petites seus de periodisme real, alternatiu, resistent, que denuncia dia sí dia també les atrocitats de la burgesia i el seu exèrcit, i la dictadura dels mercats així com l’opressió de tots per part d’un sistema que no hem triat, que ens han imposat i que segueix enduent-se per davant milers de persones cada dia.

Els que de les xarxes socials n’han fet un eina de subversió i no de mer entreteniment com pretenien alguns. Com els que estan en contra de la mercantilització del coneixement i la cultura, i en l’internet han trobat el millor aliat per a la difusió del seu art i les seves idees, sense haver de passar comptes amb grans segells discogràfics o editorials milionàries, perquè no necessiten cap premi príncep d’Astúries o Planeta per demostrar que valen molt més que els que acaparen les portades dels diaris. Els que d’una multa de 10.000 euros n’han fet un llibre on s’explica tota la trama de corrupció de TOTA la sanitat, ben detallada. Com els que des de la legitimitat democràtica s’hi han enfrontat directament com és el cas de Reus.

Els que estudien de dia i treballen de nit per poder pagar-s’ho. Els que es neguen a donar a la mà al senyor de la Wertgonya en rebre els premis final de carrera. Els que mentre uns quants clamen per l’atac a la immersió lingüística apunten a l’arrel de la LOMCE, que és la manca de perspectives pedagògiques reals i la tornada a un model netament franquista.

Els que segueixen dient “avall la monarquia, el poder de i per al poble” i que són criticats per xiular a “ses majestats” en llocs públics. Alguns que de fet han rebut multes per entrar estelades en estadis de futbol –aquest esport tant ple de valors i que pregona la humilitat, mentre va engruixint el deute de les entitats que el sustenten tant amb hisenda com amb la sanitat pública; perquè això de no pagar impostos només s'ho poden permetre els qui més cobren, com sempre.

Les mateixes que es deixen un munt d’hores setmanals voluntàriament per a l’educació d’infants i joves en el lleure, sigui des d’esplais, caus o casals; i que ho fan sabent que omplen el buit que l’educació formal i les famílies no només no són capaços d’omplir, sinó que a més engrandeixen dia rere dia.

Els que es veuen obligats a emigrar a l’estranger perquè aquí no hi ha possibilitats. Perquè si ens diuen que no es crearan (com si sortissin del no-res) llocs de treball fins d’aquí dos o tres anys, el més lògic és que ens comencem a repartir la feina.

Tots aquests que TV3 s’entesta en no mostrar –com els tres espartans que lluiten dia rere dia contra el frau democràtic des de dins les institucions–, mentre expliquen entre mentides que tenim un govern estable i que els principals partits ja s’estan posant d’acord, quan ni tan sols són capaços de posar fil a l’agulla a l’únic mandat legítim sortit de les últimes eleccions: el dret a decidir. Quan l’únic que fan és encobrir-se mútuament perquè porten anys repartint-se el pastís dels diners generats pels ciutadans, però que avui dia tenen les seves seus embargades i una part important dels seus alts càrrecs imputats o a punt de ser-ho. Aquests, que s’espien i que quan són descoberts trien un cap de turc d’entre ells mateixos per protegir-se i quedar bé davant l’opinió pública. Però només dimiteix un gestor del sector penitenciari, ni alts càrrecs de la sanitat, ni portaveus de partits, ni molt menys diputats. I mentre ens diuen que la justícia ja fa el seu propi camí, els Millet, Pallerols, Crespo, Bagó, Bustos, Matas i Camps entre molts altres, segueixen dormint tranquils. Al mateix temps, pretenen penes de presó contra les que protestaren legítimament en vagues i manifestacions diverses.

Fa anys –quan tot just era un adolescent, o ni això– sentia a parlar de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades com a persones entenimentades amb molts coneixements i raó. Doncs bé, és curiós veure com els mateixos que me’ls mostraren i defensaren –quan jo m’obcecava en no escoltar res que tingués la més mínima relació amb l’Església– avui es neguen a sentir a parlar d’alternatives, de canvis de models socials, de processos constituents o gestació d’espais vertaderament democràtics. Resulta que avui aquests bons cristians estan al costat dels que fa dos anys eren titllats de “perroflautas”. Aquests que no parlen d’alternatives i que miren –o ni això– amb recel els ‘Salvados’, ‘Sense Ficció’ i altres programes que, de tant en tant, –malgrat formar part de l’entramat de mitjans de masses acrítics– mostren algunes realitats que és necessari conèixer.

Tot això, mentre els ‘homes de negre’ segueixen traginant pels despatxos del senyor Mas-Colell.

Aquest és el país que tenim, el 99% contra el 0,5%, i un altre 0,5% que mira cap a un altre costat. Potser seria hora que els comencem a dir: “o estàs amb nosaltres, o estàs contra nosaltres”.

Emulant a Zaratustra; buscant el Dasein... És això potser, una expressió furiosa d'un Home Anònim?

Gairebé sempre escric en primera persona. No és que jo sigui el protagonista dels meus textos. És una veu anònima, no sóc jo, és un crit sense resposta agafat a l'aire i plasmat en un text. 

Hem de construir una situació sense futur. Un etern present. I no em parleu de sentit comú, que el meu em diu que fa temps que hauríem d’haver penjat a tots els polítics, d’haver fet explotar i volar pels aires tots els parlaments, senats o cases reials; que l’opressió i la violència psicològica han arribat a l’extrem i demana vendetta. Sí, venjança; però com?

No vull formar part de la seqüència geni – malalt – boig.

I no em digueu la paciència és la mare de la ciència, perquè fa massa temps que hem convertit la paciència en passivitat. Tant avorriment i tanta monotonia ens estan matant. És la presó de la mirada indiferent dels altres.

He de ser un subjecte actiu; això és, fer de la meva vida una aventura. Sí, és una autoexigència. M’ho exigeixo a mi mateix.

Existeixo pel que llegeixo; existeixo. Llegeix-ho, existeixo; penso, existeixo; parlo, existeixo. Existeixen els llibres i en ells existeixo jo també. Però no existeixo per existir! Vull merèixer existir! Vull fer quelcom per existir: vull ser algú! No una simple cosa que es mou i actua; vull que la meva acció tingui sentit; tingui discurs!

Sí, vull una existència política, però en una política repensada. Repensada des de l’acció, des del sentir. Des del sentir que puc, que veig, que escric, que sóc. Des de la creativitat, des de l’educació.

L’autoeducació des de la creativitat, l’existir. El saber carregar el passat com el camell, travessar el present amb les urpes del lleó i veure el futur amb l’innocència del nen.

Parlem, sí! Expliquem-nos les nostres històries; parlem, tinguem discurs!

¿Que què m’importa el que pensi la gent? Què m’ha d’importar? Si ja sé qui sóc i em mostro tal com sóc, tal com existeixo; què m’importa el que pensin? Sóc així, jo i el meu discurs, no tinc res a amagar ni res més a mostrar, sóc així de simple: existeixo! I sí, ja sé que potser m’assenyalareu amb el dit; que direu que no sóc normal.

I no ho sé si sóc normal, però sóc! I als vostres ulls potser certament prefereixo ser un boig! No m’importa perquè no vull ser normal! Què és normal? No vull ser normal. “La normalitat, com la talla 38, m'oprimeix la figa. Vull ser divers, aberrant, insuportable, dissident. El món de la normalitat és delirant, propi d'una pujada col · lectiu de LSD. Prefereixo el món de la diversitat, que és més lliure, més digne i més divertit. Com Groucho Marx, mai formaria part d'un club que m'acceptés com a soci. No vull adoctrinar ningú ni que ningú sigui com jo. Que ningú em segueixi. Jo sóc jo, el meu cony, el meu consolador i els meus mals de cap. Si arribés el dia en que tothom pensés com jo, aterridora i somnífera realitat, de sobte, canviaria d'opinió”[1].

Sí; vull ser jo, vull debatre, vull construir, vull crear, vull superar. Sí, l’home és quelcom que ha de ser superat: hem de deixar de ser quelcom per ser algú!

Lucidesa depressiva? Lucidesa creativa! Angoixa? afirmació! Com hem d’arribar fins al final del crit? Cridant! Espontaneïtat: creació.

L’acció s’inicia però no acaba perquè és imprevisible. Existeixo, per tant, sóc imprevisible, creo! Creo i crec;

Crec en mi, en la meva creativitat i en la meva creació: ja està superada la mort del tot; si vosaltres voleu existir per existir, feu-ho! Però deixeu que l’autenticitat brolli de mi, no em talleu les ales, deixeu-me crear!

I si em seguiu, si voleu autoeducar-vos en la vostra creativitat, no seguiu el meu camí! L’aparença dels nostres camins és diferent perquè diferent és la nostra creativitat, vet aquí la nostra pluralitat i vet aquí la nostra identitat!

I si teniu por, angoixeu-vos: però que la vostra angoixa serveixi per crear i per superar l’angoixa de ser humà, massa humà. L’angoixa de l’existir per existir; deixeu-la aquesta i veureu que en el fons no n’hi ha cap més! Però angoixeu-vos perquè no hi ha angoixa i creareu! I veureu! Sentireu! Cridareu! Fins al fons, fins al final! Però no avall; amunt, amunt com vola l’ocell vers el sol! Sí! Aneu cap allà dalt, i ho veureu; i després, ho sabreu!

Saber, com que el què respires és aire, que el camí et porta lluny d’aquí, però que el discurs no canviarà; canviaran les aparences, no l’esperit! Perquè l’esperit humà, tot i ser humà, és molt més que mera humanitat! La pluralitat té sentit perquè som diferents identitats humanes, no simplement humanitat.

I s’ha de fet el gest: s’ha de crear la situació. Sí, hem d’actuar en el gran teatre amb acció.

Actuar, acció; actuar, crear; actuar, situar; crear: situacions.

Situem-nos en-el-món. No només es tracta d’existir, hem de tenir el discurs per situar-nos. El situar-se és crear, és un gest radical, un gest no-quantitatiu, un gest qualitatiu.

La qualitat la trobes en el crear, en el seguir, en el caminar, en el marxar, en l’afirmació.

Clar ho veig ara: me’n vaig.

---

[1] Fragment de Martí Aviñoá. El podeu trobar a: https://www.facebook.com/martinho.avinhoavidales