Particular experiència d'un 11 de Setembre

11 de Setembre de 2013. La 01.00h. Me'n torno del barri de Poble Sec cap a casa. Veig molts immigrants castellans i més llunyans. Em fan pensar en quin paper juguen ells en tot plegat. Penso en els andalusos, valencians, murcians, extremenys, castellans, que fa anys i panys que viuen aquí. Que estan completament integrats. O gairebé. Penso també en tots els marroquins, egipcis, libanesos, sirians, hindis, pakistanesos, palestins; equatorians, veneçolans, colombians, peruans i tants i tants altres que també fa anys que viuen aquí. Em fa por o respecte la poca participació en el debat que tenen molts d'ells. Molts d'ells, per por, o pitjor, per desinformació –a vegades totalment intencionada– decideixen no posicionar-se. Aleshores recordo alguns vídeos que he vist i notícies que he seguit, i recordo tots aquells que sí que es posicionen i que sí que lluiten pel que senten que és –també– casa seva.

Me'n vaig a dormir amb un bri d'esperança en aquest aspecte; em recordo a mi mateix que, si ens en sortim d’aquesta: si assolim la plena llibertat del nostre poble, serà una victòria de tots i totes, també d'ells, i podran sentir-se orgullosos com tots d'haver fundat un nou estat. Més lliure, més just.

9.30h. M'he adormit, no arribo al pilar que amb la colla castellera Jove de Barcelona havíem de fer al Fossar de les Moreres. Bé, keep calm i organitza't que heu d'anar cap a Llinars del Vallès a fer diada. Surto de casa; dia gris, plujós, no augura res de bo. Baixo pel carrer major de Sarrià que es troba sumit en un estrany silenci. Algunes senyeres pels balcons, molt poques estelades. Travesso la plaça major a pas accelerat. Paro la orella i sento bàsicament castellà. Llàstima. Ei! Que jo no em fico amb la llengua que parla de la gent! Però és clar, hi ha coses que són  qüestió d'origen i d'altres més qüestió d'ideologia. I en aquest cas tinc molts pocs dubtes de quin tipus de qüestió s'entreveu aquí.

Els “sarrianencs” –els que probablement fa menys de 10 i 5 anys que hi viuen– fan vida normal. Sembla un diumenge qualsevol. Penso que si Catalunya és com la Polònia d'Espanya –fent bona la sàtira–, paradoxalment Sarrià és el Polònia de Catalunya. Un altre món, una bombolla. A moments sento fàstic de viure en aquest petit barri que a vegades sento com el meu poble. Penso en allò que aquest país l'hem de construir entre tots. Però això ja no em val per aquesta gent. Perquè probablement són els mateixos que posaran molts pals a les rodes al procés. No hi podem comptar, doncs, almenys no d'entrada. Després recordo tota la gent que es mou i viu de forma proactiva al barri. La gent que veu i creu en els centres culturals, els teatres, els centres cívics de gestió ciutadana, o que lluita per un casal de joves inexistent. Bé, tenim molta feina a fer, però mantinc un bri d'esperança. Un més.

Arribo a Plaça Catalunya i em disposo a creuar el gòtic per anar cap a l'estació de França, punt de trobada de la Jove. Moltes estelades. Malgrat el dia gris, sembla que la ciutat recupera color. Bé, ja m'agrada més això! Creuo pel carrer Ferran. Topo amb bastanta gent participant en l'homenatge a Gustau Muñoz. Esperança, molta esperança. Em trobo algunes companyes que aguanten la pluja amb un somriure als llavis i els punys llençats al vent. Es respiren les ganes i la força de lluitar-ho tot.

Em trobo amb els de la colla. Cares adormides però alegres. Tenim ganes de fer-ho bé. Sabem que els portem “macos i quiets”, com han de ser els castells. El viatge amb la canalla em remet a la meva infantesa: il·lusió i alegria cent per cent gratuïta. Ganes, moltes ganes, i sobretot “pit, seny i collons”.

Arribem a Llinars, sembla que podrem fer la diada a l'exterior perquè la pluja aguanta. Ens enfaixem ràpidament i muntem els pilars d'entrada. Bé, molt bé, ja estem preparats. Som-hi! I amb molt d'esforç, però molta seguretat, descarreguem el primer 5d7 de la temporada! Ben treballat colla! Després vindran el 4d7p i el 4d7, que ja els tenim molt per la mà. Tanquem la millor diada de la temporada amb un vano.

En acabar, tothom amb samarretes grogues i estelades a la mà. Molta il·lusió i alegria es respira: ganes de fer història. Cap a l'autocar!

Arribem a Barcelona, al Fòrum: les 15h. M'acomiado ràpidament i me'n vaig cap al metro. He de creuar tota la ciutat fins a les “Torres Mordor”. Sorpresa instantània en arribar: molta, moltíssima gent allí aplegada. Molts col·lectius venent o repartint revistes i octavetes. Es respiren moltes ganes: més encara. Molts somriures, abraçades, complicitats i mirades. Veig com enretiren els plàstics negres que tapaven els logos de ‘La Caixa’. Una petita victòria, amb aquest acte demostren que se senten còmplices de l'estafa. Gràcies Fainé, per posar-nos-ho tant fàcil: ah, i a veure quan comences a contribuir al país.

Menjo un mos, que encara no he dinat, i després de saludar a amics i coneguts amb trobo amb qui he quedat. Mica en mica anem entenent com funcionarà tot i ens traslladem cap als nostres llocs. Ens agafem de les mans i comencem a estirar. Van apareixent voluntaris organitzadors donant indicacions i més i més gent que se suma a la iniciativa. Per can tuiter s'informa que la #ViaCatalana serà un èxit, que tots els trams són a vessar. Bé, almenys no m'hauré de sentir dir que no es va aconseguir per culpa nostra. Torno a lo nostre. Miro les torres i sento fàstic, llàstima i ràbia, molta ràbia. Ràbia per tots els desnonats, per tots els afectats per preferents, i per tots els milions que surten d'aquí i se'n van cap als Godó o Zeta, cap a Abertis o Adif, cap a privatitzar les universitats, o cap a engruixir les arques de fundacions i partits. Ràbia per tots els milions que els ciutadans hem posat per salvar bancs i destrossar la sanitat i l'educació.

Diuen que ICV-EUiA han convocat també a #EncerclemLaCaixa; vaja, potser aprofitaran per tornar-los els onze, dotze o tretze milions que li deuen –en realitat és igual quants.

Les 17.14: les torres de ‘La Caixa’ estan doblement envoltades per dues cadenes que a més, segueixen fins a la plaça de Francesc Macià (salut president!) i fins travessera de les Corts i s'ajunten amb la Via Catalana. Tots agafats de les mans, amb força, decisió, i il·lusió als rostres: #HoVolemTot, #HoCanviaremTot. Crits d'anticapitalisme, de “lladres”, “culpables”... Després de fotos i rialles, ens separem i comencem a tornar. Sento un plaer immens per haver participat en aquesta magnífica iniciativa. Sento que hem fet una passa més endavant.

Pujo cap a casa, a deixar les coses, canviar-me (encara vaig amb la roba castellera) i agafar energies per seguir. Pujant cap a casa torno a travessar tot Sarrià. Gent amb vestits “d’alta gamma” empenyen cotxets. Torno a sentir només castellà. Creuo plaça Artós, bastantes banderes espanyoles. Alguna d’anticonstitucional. “No pensis!” em dic a mi mateix, i segueixo el recorregut cap a casa.

Les 19h. Tard, però estic camí de la manifestació de l'Esquerra Independentista. Arribo tard i avanço ràpidament a través de la Ronda Sant Pere endavant. Creuo els sectors –molt residuals– d'Estat Català, i també de Solidaritat, així com altres col·lectius. Arribo a l'Arc de Triomf just amb els companys de la CUP. Amb trobo amb amics i coneguts. Moment de compartir experiències del dia, sentiments, sensacions...

Al final no vaig poder ser-hi, però em consta que paral·lelament al Fossar de les Moreres es cremen banderes d’Espanya: acte de desobediència civil. Després discursos d’en David Fernàndez i l’Anna Gabriel. Vistos posteriorment, em quedo amb tres idees: Feminisme, Feminisme i Feminisme. Volem construir un país lliure, un país antipatriarcal.

Després d'un altre mos ens immergim en el concert de Gossos; diuen que “som els fills del sol”. Crec que poques cançons hi ha que ho expliquen tant bé: som els que estem disposats a obrir camí quan ningú té res més a dir: encara no estem programats. O com diria n'Alabajos: Idealistes, Utòpics, Ingenus...

Les 23h. Em retrobo amb companys que han estat a l’Ebre. Abraçades i petons; emocions i més emocions. Amb alguna cerveseta de més ballem al ritme d’en Yacinne, mentre seguim compartint experiències del dia. Es respira llibertat i ganes de guanyar-la.

La una ja del dia 12. Hora de tornar cap a casa. Me'n vaig satisfet però amb un punt de recança. Em pregunto com utilitzaran això les elits extractives... espero que com a poble siguem prou intel·ligents de no deixar-nos governar! Espero que no ens fixem gens en els titulars de Madrid. Ja sabem què diran! Per la resta, caminem endavant que tenim molt camí per recórrer i molt poder popular per construir. Si volem la independència, que serveixi per empoderar el poble! Llibertat d'esdevenir i ser sense renunciar a res!

El país que volem

Lluitat fa molts anys, el país que volem comença, o ha de començar potser, en la gent. Sí, el primer pas per aconseguir-lo és de i per a la gent. El poble sencer posat a caminar, i els polítics, just darrere seu. I els banquers... bé, aquests potser haurien de començar a passar pels jutjats. 

El país que volem comença a Salses i s'estén fins a Guardamar, segueix per Fraga i arriba fins a Maó. No serà fàcil, és cert, recuperar la territorialitat plena de la nostra nació que són els Països Catalans; però només avui, i avui és cada dia, és responsabilitat nostre lluitar-la per guanyar-la amb el convenciment dels qui no es donen mai per vençuts. 

El país que volem no entén de 'lobbies', ni de censura. No entén de Godós, Zetas, ni TV3 -la nostra- tal volta més privatitzada, tal volta més privada de llibertat. Sí, probablement TV3 ha permès que molts s'hagin passat al nostre costat, però també ha permès, encara més, que ens segueixin amagant el que fan els de dalt, les elits extractives, i que segueixin amagant el que passa a les places i carrers de les nostres viles i els nostres barris que és on es construeix des de fa més de 30 anys el nostre alliberament nacional. 

El país que volem és solidari i lliure per crear autogestió i auto-organització. Per crear comunitat. Comunitat és allò que es crea i recrea a partir del contacte amb l'altre, a partir del compartir experiències, a partir del construir plegats... el país que volem.

El país que volem no ha d'entendre de notes ni exàmens, ni d'una educació competitiva i elitista. Volem una educació pública i de qualitat, repensant de zero el significat de la paraula educació, que és allò que aprenem al llarg de la vida. L'aprenentatge és continuat doncs, i no pot anar lligat a ser mà d'obra per a la fàbrica -o per a les tecnologies, o per a les empreses opressores, o...

El país que volem pot ser un país lliure de desnonaments. On el dret a l'habitatge sigui una realitat i no una quimera. On tinguem una renda mínima garantida. Perquè ningú, repeteixo: ningú, mereix ser deixat a l'estacada, o pitjor, en una cuneta. Un país on tothom tingui una oportunitat per ser i per viure.
Ha de ser també un país integrador: on no existeixin els CIE's ni l'extradició, sinó que aprenguem a viure i conviure entre nosaltres tal i com som, tots els qui vulguem fer créixer fruits en la nostra terra.

El país que volem reivindicaria la vocació: tots i cadascú de nosaltres tenim dret a lluitar per la nostra pròpia voluntat de ser, per al projecte de vida propi; projecte de vida en comú: comunitat -de nou.

Aquest país, també, pot ser lliure de contaminació i dependència petrolífera; que en el món en el que vivim probablement costaria molt poc aprendre a usar l'energia que la mare naturalesa posa al nostre abast. Ella ens dóna el permís, no som nosaltres qui l'agafem, tinguem-ho clar. Lliure per tant, també, de nuclears, allò que posa en perill dia sí dia també la salut del nostre poble. 

En el país que volem, com avançàvem, aquells qui han ficat la mà a la caixa serien a la presó, i els qui estan a la presó per poc més que una manifestació serien als Ateneus Populars i a la resta d'Espais Alliberats per explicar les seves experiències: experiències que no s'haurien de repetir mai més. També podem ser un país lliure de bales de goma: perquè mai més cap persona quedi cega d'un ull.

El país que volem pot tenir una banca ètica, solidària i sostenible, que no es basi només en l'enriquiment per l'enriquiment i que aposti per la reinversió dels recursos creats en la pròpia terra i els nostres projectes.

Un país, també, pacífic: lliure de guerres i exèrcits.

Aquest país, que pot aprendre a prendre les decisions de manera directa, activa i participativa; ha de fer que els referèndums estiguin a l'ordre del dia, i on cada vila i cada poble pugui decidir la forma de gestionar-se; municipalitzant serveis i recursos. 

El país que construïm pot ser lliure de fums, per poder passejar pels barris i pobles lliurement; i pot tenir un transport públic de veritat, que ens ajudi a mantenir el respecte per la nostra terra i el nostre entorn, al mateix temps que apropi una mica més el nord al sud, i l'est a l'oest. 

Un país que ha d'aprendre a re-inventar-se, i sobretot, a no dependre d'un turisme pervers, que es base en l'explotació de les nostres costes i les nostres muntanyes. 

Un país que podem i hem de construir entre totes i tots, apel·lant a la nostra història i a les nostres realitats. Un país que tot just es troba a les beceroles però que portem molts anys construint -tants com en té la nostra història.

Un país que no conegui la por a seguir creixent, a fer camí vers la prosperitat pròpia i de tots els pobles del món. Un país on puguem fer les regles del nostre propi joc: des de la humilitat, fent camí cap allò que hem somniat, des de la sinceritat: per seguir fent passes, sempre endavant!

Un país en què els amants de la utopia puguem prendre la terra i sembrar la llibertat. 

Un país on no ens facin por els somnis, siguem valents per posar-nos a caminar!

Un país... un país! I tot un poble en moviment!
El país que volem: #HoVolemTot

Aquest text enllaça amb un altre blog: http://roger-medina.blogspot.com.es/ dins la cadena per la independència blog a blog: http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

De La Nàusea a l'Acció (passant pel Bosc). De la Filosofia a la Política: una declaració d'intencions

Avui l'he acabat. Un any i mig acompanyant-me, i ara ja està. Feia setmanes, potser mesos, que em faltaven unes poques pàgines, però em resistia a posar el punt i final. Portava tant de temps fent-me costat que em feia fins por acabar-lo. Penso en com m'ha acompanyat durant aquest temps. Com he viscut cadascun dels moments de l'Antoine[1] com si fos jo, i com a vegades em semblava que era ell qui vivia la meva vida. Molts camins he recorregut durant aquest temps i més encara me'n queden per descobrir;  i aquest temps –aquesta mena d'impasse que a voltes sembla un cercle viciós, un etern retorn– m'ha servit per explicar-me algunes coses. Potser no de totes n'he tret una lliçó, però com a mínim els camins futurs que abans iniciava sota un bosc i que de seguida es perdien entre els arbusts, ara sembla que duen vers algunes clarianes. Són tots aquests camins que recorro ‘camins de bosc’? Són un ‹‹Holzwege››[2]? I encara més, ¿aspiro a ser, per tant, un llenyataire?, un guardaboscs?

I ara què? Ara... viure sense viure, o el que és el mateix: viure en la no-vida[3]. Aquesta pot ser la primera lliçó. La primera que em ve al cap. Després... ah, després està aquesta burda, absurda, incessant i pesada existència. I l'insomne relació entre existenciari i existencial. Però aquesta relació –aquest constant i indesitjable contacte entre La Cosa (les persones) i Les Coses (materials) – no és existència: és més aviat una mena de limbo que es contrau i s'estén per arreu. Es contrau perquè a voltes mira de fer-se difús i confús –per tal de passar desapercebut–, però al mateix temps s'estén incommensurablement per arreu, sense to ni so, només per seguir consumint-nos una mica més. I ho aconsegueix. Momentàniament si més no. És aleshores –el moment en que se m'acudeixen aquestes coses– quan penso que tot em pertany. Aquest instant però –La Nàusea– és ja una existència paral·lela a mi. Sovint m'atrapa, és cert, però al mateix temps sé que no formo part d'ella. He arribat al punt en què puc triar.
I ara és quan em pregunto si vull tornar a tot allò. No, la meva vida està fent un tomb. Un lent i tranquil tomb. Ja no m'interessa tant la meva existència com el que puc fer per revertir l'extensió d'aquest limbo. Sí, sí; m'he fos, m'he dissolt i després he tornat a sortir tant clar com un matí lluent després d'un nit de pluja. I ara que tot s'ha esclarit i que s'entreveu una llum al final del túnel, ara que nous projectes comencen a sorgir i sembla que tot pot canviar, ara és quan m'adono que ho tinc tot al palmell de la mà per poder decidir. I decideixo decidir. Sí, ja estic dins, ja m'he immergit en aquest entramat d'opinió i acció. Però és clar que tenim un objectiu, i tenim la força i l'ànsia d'assolir-lo.

Tenim un poder. Sí, sí, digueu-li 15-M, Indignats o Marea Groga, digueu-li Procés Constituent o digueu-li la PAH, o digueu-li Esquerra Independentista. I tants altres! És la força de la gent, la força d'un sentiment, i també, com no pot ser d'altra forma, és la memòria viva, l'odi positiu, l'odi que ens permet una vida en la no-vida, l'odi que ens permet crear. L'odi que neix del moment, l'espai i el lloc en què decidim aguantar la tempesta. És la Unitat Popular, i hem pres la humil decisió de seguir de peu; aguantant el tedi pretensiós dels qui ens volen governar. Juguen amb un cert avantatge, és cert, però nosaltres tenim la força de les nostres paraules, les nostres mans, el nostre crit que irromp en la nit, i les nostres places: on decidim que sigui pel poble tot el poder.

Tot plegat ve de temps llunyans, molts van recórrer aquests camins abans que nosaltres. Potser no van assolir-ho tot, però ells ens han de servir d'exemple, de com podem lluitar sense descans, de no perdre mai l'esperança, no deixar mai d'avançar. Sí, com diu en Pau Alabajos, potser serem utòpics[4]; però els que ens ho diuen amb desdeny, els mateixos que no entenen que és precisament la utopia la que ens permet avançar, a ells els direm, mil una vegada més si cal, que anem lents perquè anem lluny. Sí, vindrem de tot arreu i fent el mateix pas que farà la llibertat, farem caure el seu govern![5]. I repeteixo aquest “Sí” convençut, una vegada i una altra, perquè és l'afirmació i l'autoafirmació el que ens cal, i és un treball del dia a dia, una força decidida i constant.

I en tot això, no sé si seré llenyataire, guardabosc, o si simplement intentaré netejar els marges dels camins per a fer-los més transitables, però sigui el que sigui, seré una mà més a la pinya dels qui volem construir aquest futur sense por però també sense renúncies: #HoVolemTot.

---

[1] Antoine Roquetin, protagonista a La nàusea de Jean-Paul Sartre.

[2] “‹‹Holz›› [madera, leña] es un antiguo nombre para el bosque. En el bosque hay caminos [‹‹Wege››], por lo general medio ocultos por la maleza, que cesan bruscamente en lo no hollado. Es a estos caminos a los que se llama ‹‹Holzwege›› [‹‹caminos de bosque, caminos que se pierden en el bosque››].
Cada uno de ellos sigue un trazado diferente, pero siempre dentro del mismo bosque. Muchas veces parece como si fueran iguales, pero es una mera apariencia.
Los leñadores y guardabosques conocen los caminos. Ellos saben lo que significa encontrarse en un camino que se pierde en el bosque.” M. Heidegger, Caminos de Bosque.

[3] Veure: Santiago López Petit,  Amar y pensar. El odio de querer vivir.

[4] “Utòpics, idealistes, ingenus” Pau Alabajos https://www.youtube.com/watch?v=FK2Z4szJNUs

[5] “Imparables” Cesk Freixas http://www.youtube.com/watch?v=rACUrjv2zCQ

La #ViaCatalana, #EncerclemLaCaixa i altres debats de l'#11S

Què voleu que us digui, portava dies cansat de sentir i veure coses de la #ViaCatalana i l'ANC, i que sí, que és tota una demostració de força, un pas més cap a la independència, però... independència de qui? Del principat de Catalunya? D'un Estat Català en el que tot segueixi igual? No, no, fent bo el lema de la campanya, del que es tracta és de canviar-ho tot[1].

I aleshores va aparèixer a la meva pantalla una nova piulada de @PConstituent amb un nou projecte: #EncerclemLaCaixa[2]. I de dins meu va sortir com una mena de veu que deia "ara t'escolto, ara ja sé de què estem parlant".

Consti que no és la meva intenció deslegitimar l'ANC o fer-ne campanya en contra i molt menys d'Òmnium Cultural: seria una ximpleria posar-me en contra d'algú que en gran part treballa pel mateix que jo. Al mateix temps tampoc crec que hagi de justificar les meves reticències a participar activament i decididament de qualsevol acte que promoguin sense ser-ne crític i no oblidar uns anhels que no veig representats en aquestes organitzacions. 

El cas és que poc després de la piulada vaig començar a compartir-ho, i de cop, sense esperar-m'ho gaire, vaig comença a rebre un munt de respostes en contra de la campanya d'encerclar la caixa. Deien que el dia 11-S només s'havia de sentir una sola veu, la del poble que vol la independència, que això era barrejar coses que no tocaven en un dia tant assenyalat, que hi ha 364 dies més per a fer-ho. D'altres ho van criticar també perquè creien que és una estratègia, i algú, fins i tot, deia que Procés Constituent volia boicotejar la cadena humana, i en general el camí cap a la independència. 

Se'm van encendre les alarmes i em vaig preguntar si és que existeix una dicotomia real entre alliberament nacional i alliberament social, i malgrat que més d'un del comentaris anaven a favor que ambdues lluites vagin unides, seguien defensant que una protesta d'aquest tipus deslluiria la via catalana.

L'argumentari habitual sol ser dual sobre la diferenciació entre lluita social i lluita nacional. D'una banda hi ha l'opinió que primer hem d'aconseguir la independència i després ja decidirem quin país volem, i l'altra, ni millor ni pitjor, que hem de lluitar per la independència perquè al lluitar per ella ja estem lluitant implícitament per una societat més justa que és la que tindrem amb la independència. Jo aquí anava recordant a Cesk Freixas cantant que "un país mai no serà lliure si no ho és la seva gent"[3] i em preguntava de nou de quin tipus d'independència parlem.

Per començar, independència de qui? Per a mi és molt clar, independència de la nació catalana -la sencera: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i per a la seva gent. Independència per decidir com volem prendre les decisions de manera col·lectiva i respectant-nos als uns als altres sense caure en el fals joc de les majories. Independència per tenir un país lliure de corrupció, transparent com l'aigua que baixa pels rius de les nostres muntanyes, i independents per decidir, també, en quin sistema econòmic i social volem viure, de quina manera volem gestionar els nostres recursos. Perquè és clar que si la SociovERCgència alguna cosa ens ha ensenyat és que mentre uns quants es reparteixen el pastís aquí qui paga els plats trencats és el treballador en vaga o l'estudiant en lluita, i sobretot, els milers de ciutadans que malden per tirar endavant dia rere dia amb un sistema que l'oprimeix, l'anihila i l'aliena en una societat sexista i patriarcal.

Efectivament, no vull un país governat per La Caixa, Abertis, els Núñez, Pujol i companyia. I com que no volem això, i per sort som molts els que no ho volem, crec que el millor dia per cridar-ho i deixar-ho clar no és l'1 de Maig o qualsevol altre dia especialment assenyalat per a reivindicacions socials, sinó tot el contrari, precisament el dia en què volem cridar que el nostre poble ha de ser lliure i decidir-ho lliurement, hem d'assenyalar amb vehemència aquells qui es volen apuntar el gol i seguir teixint extenses xarxes d'absorbiment de recursos públics. Els hem d'assenyalar perquè se'n vagin d'una vegada per totes a la presó que és on haurien de ser tots. Que en el dia més assenyalat en el què el senyor Mas espera sentir-se més reconfortat pel "seu" poble, ens agrupem per dir-li: Espanya no, però a tu tampoc no et volem.

És cert, probablement en això som menys que el total de gent que vol la independència, però cal fixar-s'hi: els qui tenen més reticències a que tots participem de la cadena humana són ells, no nosaltres. 

Amb tot, perquè doncs lluitar ara i ja pels drets socials al mateix temps, si cap més, que pels nacionals? Per una raó ben senzilla: perquè al pas que anem, per quan aconseguim la independència serem una societat encara més patriarcal, amb unes bosses de pobresa encara més accentuades, amb uns treballadors més precaritzats, amb una universitat cada cop menys pública i una sanitat una mica menys universal. Amb un territori encara més explotat per i per al turisme de masses i borratxera, i amb un sector cultural sobre la fina línia de la desaparició. Un tercer sector social desemparat i unes ONG cada dia menys no-governamentals i sense marge d'acció; una Església una mica més rica encara, i un classe aristocràtica que són 400 i seguiran sent-ho. El problema que té aquest país a nivell econòmic -no em cansaré de repetir-ho- és de gestió i repartiment de la riquesa -independentment del que ens roba Madrit. Si a més a més d'això aconseguim com anhelem la independència dels Països Catalans, aleshores estarem a punt d'assolir tots els reptes, sense oblidar que el repte més gran que tenim és tenir unes estructures que ens permetin desenvolupar-nos com un país just, social, transparent, democràtic i lliure. 

Sobre el tema concret d' #EncerclemLaCaixa les opinions també anaven apuntant a una altra direcció: fer una altra cadena humana el mateix dia és restar gent que pot anar a la #ViaCatalana. Si hagués de respondre a partir de la meva experiència més immediata que sóc jo, seria justament al contrari: jo no anava a anar a la cadena humana, i ara sí que hi vaig: un més, no pas un menys. I en qualsevol cas, la gent ja apuntada a la Via Catalana no crec que canviï de cop i volta d'opinió i decideixin anar a encerclar La Caixa, ni que gent que s'ho està rumiant deixi de pensar en assistir-hi. De fet, la pròpia intenció de Procés Constituent tal i com explica en la seva web és la de sumar i està ratificada per la mateixa ANC.

Hi ha qui diu que la proposta de Procés Constituent trenca amb la "unitat" que suposa una cadena organitzada per l'ANC. A mi ja em perdonareu però aquesta suposada "unitat" em fa riure. Unitat de què? Unitat de qui? Si en aquesta unitat no hi té cabuda cap tipus de lluita social no és unitat ni és res. Per una raó molt senzilla: per a mi unitat significa unió de gent diferent amb un objectiu igual o molt similar, i aquesta unitat es visualitza quan es conjunten lluites i tendències en un grup heterogeni en el que són benvingudes les dissidències o els debats interns i externs. Que l'ANC i Procés Constituent hagin trobat la forma de lligar les seves respectives lluites en un dia tant assenyalat em sembla tant important com encertat i és precisament el que pot mostrar aquesta unitat. Ajuntar lluites per un fi comú és el que posa de relleu la unitat, que totes les sensibilitats tinguem cabuda en un dia tant assenyalat és el que ens fa grans. 

D'altra banda, "La Caixa" és la primera entitat explotadora i exportadora dels nostres recursos sense que mai en sortim beneficiats, per tant es mereix un escarni tant o més que la majoria de diputats que n'hagin pogut rebre. No és una qüestió de tendències ideològiques sr. Clotet[4], és una qüestió de justícia social. I comparar això amb sionistes, naturalistes, antitaurins o antimilitaristes és "d'un baix to, i d'un baix nivell, i d'un baix perfil molt preocupant". Els punts bàsics del manifest de Procés Constituent no parlen enlloc d'ideologies ni tendències partidistes: parlen en termes concrets de recuperar la democràcia real en aquest país, que em sembla una de les propostes més lloables que he sentit des del 15-M. I amb tot, encerclar a La Caixa no és -o no només- fer una "acció coercitiva contra la principal entitat financera del país", sinó la mostra d'un malestar generalitzat sobre la pèssima gestió del nostre país, i contra un sistema econòmic i social que ens oprimeix.

Per tot això, el dia 11 de Setembre seré a la #ViaCatalana per la Independència de la nació Catalana lluitant pels meus drets socials assenyalant als culpables concrets -i als no tant concrets- de la misèria que viu aquest nostre país. 

---

[1] http://www.percanviarhotot.cat/

[2] http://www.procesconstituent.cat/encerclemlacaixa/

[3] http://www.youtube.com/watch?v=CbJRBqlkMa4

[4] http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/667628-parasits.html

El Moment

I de sobte, em va començar a suar la mà dreta. Pensava en el comiat, en aquell moment èpic en que podria mirar enrere i dir: sí, he viscut.

Aleshores pensaria en el moment, en la decisió, en el fet que cap de les meves experiències havia estat en va. Probablement és també el moment en que més penses i més t'emociones amb el que ha de venir. Pensar en piscines plenes i ganes de llençar-s'hi.

I em començà a suar, també, la mà esquerra. I sentia aquest moment com el petit gran plaer que ara em donava la vida. Caminava, sí; però no sentia que dominés el meus passos. Tampoc ho necessitava, em sentia transportat per mi mateix, perquè l'únic que m'importava era el que estava passant en el meu cap, el meu pensament: pensar el moment.

El moment és això, un buit en l'espai - temps en què l'entorn es difumina i tan sols et trobes tu i les teves idees. Però és clar, el moment en que recordes el viscut és una cosa, i el moment aquest, en el que m'imaginava el dia de dir adéu, és una altra. I la vida són la suma d'aquests moments; són els que donen sentit a la nostra existència.

Inconscientment doncs, havia traçat una línia de demarcació que connectava el meu moment present, i el que viuré d'aquí uns mesos, qui sap, potser anys. Però és la plenitud de saber que aquest moment és fruit d'una experiència, d'unes vivències, d'unes sensacions, d'uns pensaments, d'unes decisions, el que fa que sigui èpic. Plenitud acompanyada de les persones que han fet –o hauran fet– aquest viatge amb mi. I aquest moment que s'escapa del temps és també gràcies a les persones, perquè el temps, que és savi, ni ve, ni va; no passa: es queda en les persones, en tots i cadascú de nosaltres.

Per quan imaginava tot això ja m'havien començat a tremolar les cames i se m'havia posat la pell de gallina. Però no ho sentia. S'escapava de mi, seguia existint pels pensaments que s'immergien en el meu cap, i que no paraven de donar voltes i voltes. Però no em marejava, seguia sentint que tot tenia un sentit, que volia posar-me davant de qualsevol piscina, i llençar-m'hi de cap.

Aleshores, sense més explicació que el somriure il·lús que se m'havia dibuixat a la cara, vaig constatar que dins dels límits del pensable, hi ha sempre, més que un què, un qui. Qui doncs, pensava tot allò? Jo! Existeixo.

La Catalunya que no es veu, però que existeix: el 99%

Més de 800.000 aturats, a raó de 100 desnonats al dia, un 30% de la societat a les portes de l’exclusió social. Aquesta és la Catalunya del 99%. I encara més. Perquè aquests i molts que encara tenen feina –o prestació d’atur, que avui dia és gairebé el mateix– però que segueixen lluitant dia a dia són probablement els que fa ja 2 anys –i es diu ràpid– van sortir a ocupar places i carrers per cridar “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Un crit indignat, sí, però també un crit humil reclamant i pensant alternatives, creant complicitats, solidaritat, espais de creació, de confluència, de generació d’ideologia, d’opinió real.

Molts d’aquests, també, són els que fa anys que es declaren en contra de les centrals nuclears, que creuen en la naturalesa del nostre país, no per explotar-la –i els diners que se’n genera– sinó per estimar-la i cultivar-la des del més humil respecte. Els que abans que existissin els parcs eòlics parlaven d’energies renovables; els que abans que veiessin com s’apujava el cost de la llum i l’aigua, ja parlaven de plaques solars i centrals hidràuliques. I parlaven d’aquestes alternatives sense pensar tampoc en un monopoli a mans d’empreses creades per l’estat però que ajuden a engruixir una mica més les butxaques ja prou plenes de les classes burgeses benestants. Els que no entenen el “carnet de boletaire” i això dels boscos públics –propietat (‘oju al datu’) de l’Administració.

Les mateixes que ja cridaven “Sanitat i educació, públiques i de qualitat” abans que es comencessin a tancar caps i apujar taxes universitàries, o abans que es parlés de LEC o Bolonya i de co-pagament; però que igualment es van llençar a okupar centres sanitaris i hospitals, rectorats universitaris i instituts. Les mateixes que quan feien vagues per protestar contra això es donaven suport mutu i que van aguantar la repressió policial i van sortir indemnes de 58i+ imputacions per atemptats a l’autoritat, desperfectes urbans i immobiliaris i d’altres tipus d’acusacions vergonyoses.

Les mateixes que perderen un ull i crearen moviments socials de rebuig al tipus de repressió pre-democràtic o post-franquista que vivim avui dia als Països Catalans i en general a l’Europa del Sud.

Els mateixos que s’organitzaren en piquets en les multitudinàries vagues generals que la majoria de mitjans s’entesten en amagar. El mateixos que voluntàriament dediquen el seu esforç a engrandir les arques del Banc dels Aliments, intentant obviar en un examen de consciència que les samarretes del mateix venien co-patrocinades per La Caixa –la mateixa que es nega a parlar de lloguer social i de dació en pagament, i que segueix escanyant les classes treballadores d’aquest país.

Les mateixes que segueixen evitant desnonaments dia rere dia, i que en no aconseguir-ho ocupen blocs de pisos sencers per donar cabuda a milers de famílies que segueixen reclamant un dret tant elemental com és el dret a l’habitatge, o que segueixen defensant la malaurada carta dels Drets Humans, avui paper mullat per a la majoria d’aquest planeta.

Els mateixos que fan vagues indefinides davant de l’acumulació d’EREs i que no tenen por d’enfrontar-se als seus patrons; els qual els segueixen explotant pel mer “dret a l’enriquiment”.

Les mateixes que envoltaren el parlament, i que foren criticades pel seu dret legítim a protestar contra els pitjors pressupostos dels temps (pseudo)democràtics.

De fet, molts d’aquests són els que en el seu moment es negaren a complir el servei militar seguint així l’espurna de la desobediència civil, l’únic mecanisme que ha estat capaç de fer algun canvi en aquesta societat capitalista post-feudal des de temps immemorables; on ets més per posseir més, i menys per voler lluitar-ho. També molts d’aquests són els que van ser a primera fila en les –poc recordades– manifestacions en què ja s’avisava de l’estafa de la transició, i que van ser víctimes dels experiments neoliberals dictatorials amb la introducció de certes drogues en els ambients més reivindicatius i alternatius durant els anys setanta.

Els que fa pocs dies van cridar “que es foti la troika” i que segueixen fent escarnis a polítics i banquers.

Els que iniciaren assemblees populars a les viles i barris per retornar el poder a l’únic subjecte sobirà que són les persones.

Les que creen cooperativisme i xarxa, les que utilitzen una nova moneda que no és l’euro, sinó la moneda social. Els mateixos que okupen espais buits des de fa dècades per donar-los usos socials i culturals, avançant cap a l’autogestió i la creació de pensament crític.

Les que rebutgen els mitjans de masses i creen petites seus de periodisme real, alternatiu, resistent, que denuncia dia sí dia també les atrocitats de la burgesia i el seu exèrcit, i la dictadura dels mercats així com l’opressió de tots per part d’un sistema que no hem triat, que ens han imposat i que segueix enduent-se per davant milers de persones cada dia.

Els que de les xarxes socials n’han fet un eina de subversió i no de mer entreteniment com pretenien alguns. Com els que estan en contra de la mercantilització del coneixement i la cultura, i en l’internet han trobat el millor aliat per a la difusió del seu art i les seves idees, sense haver de passar comptes amb grans segells discogràfics o editorials milionàries, perquè no necessiten cap premi príncep d’Astúries o Planeta per demostrar que valen molt més que els que acaparen les portades dels diaris. Els que d’una multa de 10.000 euros n’han fet un llibre on s’explica tota la trama de corrupció de TOTA la sanitat, ben detallada. Com els que des de la legitimitat democràtica s’hi han enfrontat directament com és el cas de Reus.

Els que estudien de dia i treballen de nit per poder pagar-s’ho. Els que es neguen a donar a la mà al senyor de la Wertgonya en rebre els premis final de carrera. Els que mentre uns quants clamen per l’atac a la immersió lingüística apunten a l’arrel de la LOMCE, que és la manca de perspectives pedagògiques reals i la tornada a un model netament franquista.

Els que segueixen dient “avall la monarquia, el poder de i per al poble” i que són criticats per xiular a “ses majestats” en llocs públics. Alguns que de fet han rebut multes per entrar estelades en estadis de futbol –aquest esport tant ple de valors i que pregona la humilitat, mentre va engruixint el deute de les entitats que el sustenten tant amb hisenda com amb la sanitat pública; perquè això de no pagar impostos només s'ho poden permetre els qui més cobren, com sempre.

Les mateixes que es deixen un munt d’hores setmanals voluntàriament per a l’educació d’infants i joves en el lleure, sigui des d’esplais, caus o casals; i que ho fan sabent que omplen el buit que l’educació formal i les famílies no només no són capaços d’omplir, sinó que a més engrandeixen dia rere dia.

Els que es veuen obligats a emigrar a l’estranger perquè aquí no hi ha possibilitats. Perquè si ens diuen que no es crearan (com si sortissin del no-res) llocs de treball fins d’aquí dos o tres anys, el més lògic és que ens comencem a repartir la feina.

Tots aquests que TV3 s’entesta en no mostrar –com els tres espartans que lluiten dia rere dia contra el frau democràtic des de dins les institucions–, mentre expliquen entre mentides que tenim un govern estable i que els principals partits ja s’estan posant d’acord, quan ni tan sols són capaços de posar fil a l’agulla a l’únic mandat legítim sortit de les últimes eleccions: el dret a decidir. Quan l’únic que fan és encobrir-se mútuament perquè porten anys repartint-se el pastís dels diners generats pels ciutadans, però que avui dia tenen les seves seus embargades i una part important dels seus alts càrrecs imputats o a punt de ser-ho. Aquests, que s’espien i que quan són descoberts trien un cap de turc d’entre ells mateixos per protegir-se i quedar bé davant l’opinió pública. Però només dimiteix un gestor del sector penitenciari, ni alts càrrecs de la sanitat, ni portaveus de partits, ni molt menys diputats. I mentre ens diuen que la justícia ja fa el seu propi camí, els Millet, Pallerols, Crespo, Bagó, Bustos, Matas i Camps entre molts altres, segueixen dormint tranquils. Al mateix temps, pretenen penes de presó contra les que protestaren legítimament en vagues i manifestacions diverses.

Fa anys –quan tot just era un adolescent, o ni això– sentia a parlar de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades com a persones entenimentades amb molts coneixements i raó. Doncs bé, és curiós veure com els mateixos que me’ls mostraren i defensaren –quan jo m’obcecava en no escoltar res que tingués la més mínima relació amb l’Església– avui es neguen a sentir a parlar d’alternatives, de canvis de models socials, de processos constituents o gestació d’espais vertaderament democràtics. Resulta que avui aquests bons cristians estan al costat dels que fa dos anys eren titllats de “perroflautas”. Aquests que no parlen d’alternatives i que miren –o ni això– amb recel els ‘Salvados’, ‘Sense Ficció’ i altres programes que, de tant en tant, –malgrat formar part de l’entramat de mitjans de masses acrítics– mostren algunes realitats que és necessari conèixer.

Tot això, mentre els ‘homes de negre’ segueixen traginant pels despatxos del senyor Mas-Colell.

Aquest és el país que tenim, el 99% contra el 0,5%, i un altre 0,5% que mira cap a un altre costat. Potser seria hora que els comencem a dir: “o estàs amb nosaltres, o estàs contra nosaltres”.

Emulant a Zaratustra; buscant el Dasein... És això potser, una expressió furiosa d'un Home Anònim?

Gairebé sempre escric en primera persona. No és que jo sigui el protagonista dels meus textos. És una veu anònima, no sóc jo, és un crit sense resposta agafat a l'aire i plasmat en un text. 

Hem de construir una situació sense futur. Un etern present. I no em parleu de sentit comú, que el meu em diu que fa temps que hauríem d’haver penjat a tots els polítics, d’haver fet explotar i volar pels aires tots els parlaments, senats o cases reials; que l’opressió i la violència psicològica han arribat a l’extrem i demana vendetta. Sí, venjança; però com?

No vull formar part de la seqüència geni – malalt – boig.

I no em digueu la paciència és la mare de la ciència, perquè fa massa temps que hem convertit la paciència en passivitat. Tant avorriment i tanta monotonia ens estan matant. És la presó de la mirada indiferent dels altres.

He de ser un subjecte actiu; això és, fer de la meva vida una aventura. Sí, és una autoexigència. M’ho exigeixo a mi mateix.

Existeixo pel que llegeixo; existeixo. Llegeix-ho, existeixo; penso, existeixo; parlo, existeixo. Existeixen els llibres i en ells existeixo jo també. Però no existeixo per existir! Vull merèixer existir! Vull fer quelcom per existir: vull ser algú! No una simple cosa que es mou i actua; vull que la meva acció tingui sentit; tingui discurs!

Sí, vull una existència política, però en una política repensada. Repensada des de l’acció, des del sentir. Des del sentir que puc, que veig, que escric, que sóc. Des de la creativitat, des de l’educació.

L’autoeducació des de la creativitat, l’existir. El saber carregar el passat com el camell, travessar el present amb les urpes del lleó i veure el futur amb l’innocència del nen.

Parlem, sí! Expliquem-nos les nostres històries; parlem, tinguem discurs!

¿Que què m’importa el que pensi la gent? Què m’ha d’importar? Si ja sé qui sóc i em mostro tal com sóc, tal com existeixo; què m’importa el que pensin? Sóc així, jo i el meu discurs, no tinc res a amagar ni res més a mostrar, sóc així de simple: existeixo! I sí, ja sé que potser m’assenyalareu amb el dit; que direu que no sóc normal.

I no ho sé si sóc normal, però sóc! I als vostres ulls potser certament prefereixo ser un boig! No m’importa perquè no vull ser normal! Què és normal? No vull ser normal. “La normalitat, com la talla 38, m'oprimeix la figa. Vull ser divers, aberrant, insuportable, dissident. El món de la normalitat és delirant, propi d'una pujada col · lectiu de LSD. Prefereixo el món de la diversitat, que és més lliure, més digne i més divertit. Com Groucho Marx, mai formaria part d'un club que m'acceptés com a soci. No vull adoctrinar ningú ni que ningú sigui com jo. Que ningú em segueixi. Jo sóc jo, el meu cony, el meu consolador i els meus mals de cap. Si arribés el dia en que tothom pensés com jo, aterridora i somnífera realitat, de sobte, canviaria d'opinió”[1].

Sí; vull ser jo, vull debatre, vull construir, vull crear, vull superar. Sí, l’home és quelcom que ha de ser superat: hem de deixar de ser quelcom per ser algú!

Lucidesa depressiva? Lucidesa creativa! Angoixa? afirmació! Com hem d’arribar fins al final del crit? Cridant! Espontaneïtat: creació.

L’acció s’inicia però no acaba perquè és imprevisible. Existeixo, per tant, sóc imprevisible, creo! Creo i crec;

Crec en mi, en la meva creativitat i en la meva creació: ja està superada la mort del tot; si vosaltres voleu existir per existir, feu-ho! Però deixeu que l’autenticitat brolli de mi, no em talleu les ales, deixeu-me crear!

I si em seguiu, si voleu autoeducar-vos en la vostra creativitat, no seguiu el meu camí! L’aparença dels nostres camins és diferent perquè diferent és la nostra creativitat, vet aquí la nostra pluralitat i vet aquí la nostra identitat!

I si teniu por, angoixeu-vos: però que la vostra angoixa serveixi per crear i per superar l’angoixa de ser humà, massa humà. L’angoixa de l’existir per existir; deixeu-la aquesta i veureu que en el fons no n’hi ha cap més! Però angoixeu-vos perquè no hi ha angoixa i creareu! I veureu! Sentireu! Cridareu! Fins al fons, fins al final! Però no avall; amunt, amunt com vola l’ocell vers el sol! Sí! Aneu cap allà dalt, i ho veureu; i després, ho sabreu!

Saber, com que el què respires és aire, que el camí et porta lluny d’aquí, però que el discurs no canviarà; canviaran les aparences, no l’esperit! Perquè l’esperit humà, tot i ser humà, és molt més que mera humanitat! La pluralitat té sentit perquè som diferents identitats humanes, no simplement humanitat.

I s’ha de fet el gest: s’ha de crear la situació. Sí, hem d’actuar en el gran teatre amb acció.

Actuar, acció; actuar, crear; actuar, situar; crear: situacions.

Situem-nos en-el-món. No només es tracta d’existir, hem de tenir el discurs per situar-nos. El situar-se és crear, és un gest radical, un gest no-quantitatiu, un gest qualitatiu.

La qualitat la trobes en el crear, en el seguir, en el caminar, en el marxar, en l’afirmació.

Clar ho veig ara: me’n vaig.

---

[1] Fragment de Martí Aviñoá. El podeu trobar a: https://www.facebook.com/martinho.avinhoavidales

L'Home Anònim

Hem establert doncs -ens els dos textos anteriors-, una dicotomia de l’Altre en dues cares de la mateixa moneda. L’Altre com a enemic, i l’Altre com a conciutadà que mereix el meu respecte –i que posi distància respecte a ell. La posició de l’Home Anònim, com veurem, pot ser també part d’aquest Altre. Perquè, simplificant, reduirem l’Altre a l’Altre com a enemic, quan ens referim a aquest conciutadà que demana ferventment el dret a no ser molestat, en tant que forma part, des de la nostra perspectiva, de l’Altre absolut que és la incommensurabilitat de l’adonar-se que ja no hi ha posició compartida possible, que la societat per això és sistèmica, doncs ha superat la voluntat de consensuar i és només això, un totalitarisme pervers i regressiu. Aquest absolut és al que li declarem la guerra des de la posició privilegiada que ens proporciona la força de l’anonimat. Fem doncs, la guerra al Tot. L’altra possibilitat d’entendre aquest Altre, és la d’entendre’l com l’Altre Home Anònim. Participa de la meva lluita, comparteix amb ell alguns espais, i comparteix, com no, la seva essència, això és, l’anonimat.

L’Home Anònim és el crit que no se sent, les paraules que signifiquen sense dir-se, l’agitació política en la seva essència. L’home anònim viu la realitat que l’envolta, en el seu dia a dia, amb consciència i al mateix temps indiferència. Consciència de la refotuda precarietat social, política i cultural a la que es veu abocada la societat per culpa de la violència sistèmica de la societat postmoderna, però indiferència vers l’Altre. No perd el temps en preocupar-se pel més ínfim dels representants dels comunistes liberals. L’Home Anònim sap. Sap què li passa, sap perquè li passa i sap que no pot fer-hi res. La seva força és l’anonimat, doncs fa que no sigui focalitzable per la mirada política tradicional. Mitjans de comunicació, polítics, policies –que l’atonyinen– el busquen, però enlloc el troben. En la seva essència d’incondicional radicalitat amb el present, l’Home Anònim està més enllà del servilisme voluntari. Sap que hi ha hagut una derrota històrica, i que per això l’humilien dia a dia, però en el seu inconformisme polític hi ha també una victòria: el seu individualisme. Sap votar quan l’interessa perquè és un campió de la desafecció política. És, doncs, calculador i optimista. És també un bàrbar perquè ha après a deixar de creure en la democràcia. Sap que el que compta és només la seva vida. La que ell es juga a cada instant, en cada respir, en cada passa que dona vers la seva subjectivitat. Precisament perquè és conscient, és subjecte polític, i precisament perquè el que compta és la seva vida, és eminentment subjectiu. És també un supervivent. És un supervivent de la lluita antifranquista, de la lluita antiimperialista, de la demagògia postmoderna, de la biopolítica postpolítica, i més contemporàniament, és un desnonat, un estafat. És també un potenciador de les iniciatives que estan fora del sistema. De la creativitat com a font de coneixement social, no merament intel·lectual. Ha entès que el coneixement no es pot mercantilitzar sinó que s’ha d’estendre d’una manera crítica. És també un somiador d’altres realitats possibles. Sap que són difícils, però no impossibles. També sap que estarà sol en la defensa dels seus somnis, però no té por, ha après a perdre la por fins i tot a tenir por. És un afirmació que s’autonega com a ciutadà perquè més enllà de ciutadanies hi ha persones humanes. No és una persona humana com a mera humanitat, sinó que es fa fort en l’essència de ser Home. Sap que la seva essència és la disconformitat i la negació, és un etern caminar cap a la política del voler viure. Un voler viure conforme a la idea de subjecte, i sap que conté, en la idea, l’ambivalència i l’ambigüitat de l’impossibilitat del voler viure. Aquesta impossibilitat és un gest radical perquè es fa des del silenci que emana de la força del seu anonimat. No té cap autoritat més que ell mateix. Perquè és ell qui l’exerceix i la suporta. No creu, però tampoc es nega a il·lusionar-se. Sap que en la seva soledat hi ha una companyia. Perquè és la primera persona del singular, que aliat amb la segona, lluita contra la segona i la tercera del plural. I això és l’únic que fa possible que, a moments, l’Home Anònim sigui també un nosaltres. Okupa bancs i places per fer més forta la seva posició quan diu: “no m’oblidareu”. Precisament perquè els que el busquen per esclafar-lo no el troben, sap que és un incordi constant. Una formigueta que es crea i recrea en el seu camí cap el cim de l’essencialitat. No fa camí al caminar, sinó que el caminar és el seu camí. Per això sap viure en i pel present.

No l’importen fins comuns més enllà de la seva voluntat d’existir. Sap que els que sobren son els altres, perquè ells perpetuen el seu malestar i provoquen la seva incondicional radicalitat contra ells. Esclata enfront de l’antipolítica social i s’avé a afirmar que la seva precarietat és la dels altres. És el que està dins però al marge de la vida, com l’arbre sec que ja no floreix.

Però precisament perquè està dins, pot donar vida als altres, i profanar, al mateix temps, la vida d’aquells que intenten trepitjar-lo. No creu en herois ni ideals a assolir, però és capaç de reconduir les seves paraules perquè la utopia no desentoni. Sap que fora només hi trobarà crueltat, que l’honradesa no es pot lluitar: es decideix tenir o no es té. Sap que la seva vida és un sospir en la incessant obligació de decidir sobre ell mateix. Sent el pes de la seva pròpia ètica quan li diu que no hi ha ètica possible, que la moral queda lluny ja de la realitat, quan la realitat l’ofega i el nihilitza. Però el seu és un nihilisme actiu, que sap ser conseqüent amb el que és i el que vol ser. Sap estar al marge, no comanda res ni ningú, ni encapçala cap manifestació més que la que es faci enfront d’un desnonament. Sap que el seu anonimat no té força per aparèixer a les televisions. Tampoc no li interessa, el seu ser es basa en no-ser.

Com apuntàvem, en el seu voler viure hi ha un aposta per un cert ‘nosaltres’. Perquè és tots nosaltres i a la vegada no és ningú, per això la seva ambivalència té tanta força. És comú en la no-comunitat. Perquè la comunitat està feta per i per a aquells que desitgen que es cremi fins a desaparèixer. Però ell sap que la seva crema es dóna, justament, fins allà on arriba la visió dels altres. Vol que els altres vegin que és un foc que explota enmig d’espais buits de personalitat, perquè el seu foc il·lumina la desesperança de qui no creu en el seu anonimat i recorda a l’Altre que existeix, que segueix aquí amb la seva lluita que no és més –ni menys– que la seva vida.

I precisament per que la seva lluita és la seva vida, el seu anonimat neix de l’experiència de l’encontre amb l’Altre anònim –parafrasejant a Lévinas. Però no és un encontre ètic. És un encontre polític, contrari a la política tradicional o a la política progressista habitual que està en contra les retallades i no mou un dit per canviar la realitat.  Aquest encontre és el que fa possible l’anonimat, i en aquesta experiència es crea el nosaltres. És una circularitat paradoxal que s’atreveix a afrontar. Sap que els altres el poden acompanyar, han passat abans per la seva soledat des de l’aposta pel voler viure, i saben que aquest acompanyament no és més que un moment, perquè al acompanyar-se creen espais d’anonimat, que alhora posen de relleu la seva soledat. No domina l’anonimat, sinó que hi entra a través del seu sí a la vida. Aquesta afirmació es basa en un gest decisiu que no necessita raons per a fonamentar-se, i és el que els constitueix com a ‘amo’. Perquè és amo de la seva vida en la mesura que està més enllà del servilisme voluntari. És amo perquè les seves paraules han pres un nou significat en el sol fet d’emprar-les des de l’anonimat. No accepta la submissió ni la renúncia que li imposen, perquè viu enfrontat permanentment contra la cultura de la derrota. Perquè preferiria una vida de colors i matisos, no aquest gris-decadència al que la societat de l’espectacle l’aboca. Sap que és un sense futur, però el present no el paralitza: ha decidit rebregar-lo amb el seu crit. La seva lluita per la vida és un procés que es crea i es recrea, que es va modificant i és mòbil: es multiplica en ocupar places i carrers[1].

L’Home anònim és, doncs, un ésser essencial, i potser per això és també un ésser autèntic. És, potser, un Dasein o un Zaratustra. I en aquest sentit és també violent, i creador. És el creatiu que s’endinsa en allò que no s’ha dit, que es precipita en allò que no s’ha pensat, que imposa allò que mai no ha passat i fa aparèixer allò que no s’ha vist –el violent– sempre es mou amb audàcia.[2]. És el mateix que diria: “Mata’t! Escapa’t de tu mateix!”[3]. I sense dubtar un segon llençaria un últim crit, el que dura, aguanta i manté la seva existència entre l’ambivalència de dur una vida en la no-vida. “Aquest acte de violència, aquest emprendre la marxa decidit cap al camí de l’Ésser del éssers, arrenca la humanitat de la domesticitat del que és més a prop i habitual”[4]. L’Home anònim és també, per tant, creador: és el Creador que es troba “fora i per damunt de la polis i el seu ethos; no està constrenyit per cap regla de “moralitat”, i només com a tal pot posar els fonaments d’una nova forma d’ethos, d’ésser comunitari a la polis”[5]. Però no ens enganyem, la Plaça Catalunya fou molt més que una polis, perquè precisament era allà contra la polis en la que ens volen fer creure que vivim. Doncs, la força de l’anonimat lluita contra el buit cap el que ens intenten immergir. Malgrat tot, per tant, l’Home Anònim no renuncia. No renuncia a ser ni a viure. Tot i així, sap que renunciar és un acte que reafirma que és ell qui decideix renunciar, i que, per tant, és amo de les seves decisions. Sap que malgrat puguem dir que som producte de les nostres circumstàncies (parafrasejant a Ortega y Gasset), l'única realitat és que les decisions sobre la teva vida les prens tu. Per tant, l’Home Anònim és amo de la seva vida. És una actitud que posa en cada decisió, i això és el que el fa, tal volta, una mica més humà; una mica més anònim.

Tornant a les places que vàrem ocupar fa prop de dos anys, no hem d’oblidar que l’Home Anònim avui segueix més viu que mai en la seva aposta pel crit. Precisament perquè és anònim crida. I el seu crit, més enllà de la realitat opressora, crea. Crea espais, crear llibertat. La seva força, és doncs, també, la creativitat. I avui, encara que la plaça estigui buida –sense comptar que ha estat plena de bancs i empreses durant l’últim mes– el crit és més viu que mai. Potser avui, després d’allò, som una mica més lliures. Aquesta llibertat és el que ens dona la possibilitat de crear un nou espai. Diferent. Un espai situacional, d’experiències, vivències, no només d’idees. No només d’explicar. Un espai que tingui la seva pròpia vida, un camí entre molts per seguir construint... anonimat.

Un espai amb l’energia dels nous reptes, dels nous horitzons. No és un tornar a començar, és un seguir avançant. No és un espai buit, és un tot per omplir amb pròpia vida, amb pròpia dimensió. La pròpia de cada Anònim. Doncs l’Home Anònim, si es posa a caminar, no camina cap a un objectiu: caminar pot ser el seu únic objectiu.

I caminant... recorda. Recorda que no li agraden els anuncis. Que li agrada ser viatger encuriosit. Li agrada les persones que esperen, perquè saben degustar el pas del temps i tenen la paciència necessària per viure. Ell, però, ha après a desmuntar una estructura de l’espera.

No li agraden les persones amb pressa, doncs són els mateixos que volen passar per sobre seu només per tal d’anar més ràpid.

Es fixa en les petites coses i, sobretot, no es deixa atraure per les grandiositats del sistema: lluita contra elles.

Així, l’Home Anònim aprèn a viatjar enlloc de ser transportat. Quan crea, quan és actiu, li agrada participar dels espais que travessa. Perquè té un poder. Té el poder de desobeir el sistema. De fer un altre cosa, de fer un altre món. Està fart. I sap que la vida puja i baixa, però el que es manté sempre –i amb el que ell també es manté– és la rebel·lió. És el foc. Perquè és fill de la nit que es crema. Sap que el seu crit no tindrà resposta. Però també sap que no és l’únic que crida.

---

[1] Parafrasejant la campanya “Som Unitat Popular i Ho Volem Tot” de la CUP-AE en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

[2] Introducció a la Metafísica, Martin Heidegger, ed. Gedisa, 2001.

[3] Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche, Quaderns Crema, 2007.

[4] I.M., Heidegger.

[5] V., Zizek, pag. 72.