La #ViaCatalana, #EncerclemLaCaixa i altres debats de l'#11S

Què voleu que us digui, portava dies cansat de sentir i veure coses de la #ViaCatalana i l'ANC, i que sí, que és tota una demostració de força, un pas més cap a la independència, però... independència de qui? Del principat de Catalunya? D'un Estat Català en el que tot segueixi igual? No, no, fent bo el lema de la campanya, del que es tracta és de canviar-ho tot[1].

I aleshores va aparèixer a la meva pantalla una nova piulada de @PConstituent amb un nou projecte: #EncerclemLaCaixa[2]. I de dins meu va sortir com una mena de veu que deia "ara t'escolto, ara ja sé de què estem parlant".

Consti que no és la meva intenció deslegitimar l'ANC o fer-ne campanya en contra i molt menys d'Òmnium Cultural: seria una ximpleria posar-me en contra d'algú que en gran part treballa pel mateix que jo. Al mateix temps tampoc crec que hagi de justificar les meves reticències a participar activament i decididament de qualsevol acte que promoguin sense ser-ne crític i no oblidar uns anhels que no veig representats en aquestes organitzacions. 

El cas és que poc després de la piulada vaig començar a compartir-ho, i de cop, sense esperar-m'ho gaire, vaig comença a rebre un munt de respostes en contra de la campanya d'encerclar la caixa. Deien que el dia 11-S només s'havia de sentir una sola veu, la del poble que vol la independència, que això era barrejar coses que no tocaven en un dia tant assenyalat, que hi ha 364 dies més per a fer-ho. D'altres ho van criticar també perquè creien que és una estratègia, i algú, fins i tot, deia que Procés Constituent volia boicotejar la cadena humana, i en general el camí cap a la independència. 

Se'm van encendre les alarmes i em vaig preguntar si és que existeix una dicotomia real entre alliberament nacional i alliberament social, i malgrat que més d'un del comentaris anaven a favor que ambdues lluites vagin unides, seguien defensant que una protesta d'aquest tipus deslluiria la via catalana.

L'argumentari habitual sol ser dual sobre la diferenciació entre lluita social i lluita nacional. D'una banda hi ha l'opinió que primer hem d'aconseguir la independència i després ja decidirem quin país volem, i l'altra, ni millor ni pitjor, que hem de lluitar per la independència perquè al lluitar per ella ja estem lluitant implícitament per una societat més justa que és la que tindrem amb la independència. Jo aquí anava recordant a Cesk Freixas cantant que "un país mai no serà lliure si no ho és la seva gent"[3] i em preguntava de nou de quin tipus d'independència parlem.

Per començar, independència de qui? Per a mi és molt clar, independència de la nació catalana -la sencera: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i per a la seva gent. Independència per decidir com volem prendre les decisions de manera col·lectiva i respectant-nos als uns als altres sense caure en el fals joc de les majories. Independència per tenir un país lliure de corrupció, transparent com l'aigua que baixa pels rius de les nostres muntanyes, i independents per decidir, també, en quin sistema econòmic i social volem viure, de quina manera volem gestionar els nostres recursos. Perquè és clar que si la SociovERCgència alguna cosa ens ha ensenyat és que mentre uns quants es reparteixen el pastís aquí qui paga els plats trencats és el treballador en vaga o l'estudiant en lluita, i sobretot, els milers de ciutadans que malden per tirar endavant dia rere dia amb un sistema que l'oprimeix, l'anihila i l'aliena en una societat sexista i patriarcal.

Efectivament, no vull un país governat per La Caixa, Abertis, els Núñez, Pujol i companyia. I com que no volem això, i per sort som molts els que no ho volem, crec que el millor dia per cridar-ho i deixar-ho clar no és l'1 de Maig o qualsevol altre dia especialment assenyalat per a reivindicacions socials, sinó tot el contrari, precisament el dia en què volem cridar que el nostre poble ha de ser lliure i decidir-ho lliurement, hem d'assenyalar amb vehemència aquells qui es volen apuntar el gol i seguir teixint extenses xarxes d'absorbiment de recursos públics. Els hem d'assenyalar perquè se'n vagin d'una vegada per totes a la presó que és on haurien de ser tots. Que en el dia més assenyalat en el què el senyor Mas espera sentir-se més reconfortat pel "seu" poble, ens agrupem per dir-li: Espanya no, però a tu tampoc no et volem.

És cert, probablement en això som menys que el total de gent que vol la independència, però cal fixar-s'hi: els qui tenen més reticències a que tots participem de la cadena humana són ells, no nosaltres. 

Amb tot, perquè doncs lluitar ara i ja pels drets socials al mateix temps, si cap més, que pels nacionals? Per una raó ben senzilla: perquè al pas que anem, per quan aconseguim la independència serem una societat encara més patriarcal, amb unes bosses de pobresa encara més accentuades, amb uns treballadors més precaritzats, amb una universitat cada cop menys pública i una sanitat una mica menys universal. Amb un territori encara més explotat per i per al turisme de masses i borratxera, i amb un sector cultural sobre la fina línia de la desaparició. Un tercer sector social desemparat i unes ONG cada dia menys no-governamentals i sense marge d'acció; una Església una mica més rica encara, i un classe aristocràtica que són 400 i seguiran sent-ho. El problema que té aquest país a nivell econòmic -no em cansaré de repetir-ho- és de gestió i repartiment de la riquesa -independentment del que ens roba Madrit. Si a més a més d'això aconseguim com anhelem la independència dels Països Catalans, aleshores estarem a punt d'assolir tots els reptes, sense oblidar que el repte més gran que tenim és tenir unes estructures que ens permetin desenvolupar-nos com un país just, social, transparent, democràtic i lliure. 

Sobre el tema concret d' #EncerclemLaCaixa les opinions també anaven apuntant a una altra direcció: fer una altra cadena humana el mateix dia és restar gent que pot anar a la #ViaCatalana. Si hagués de respondre a partir de la meva experiència més immediata que sóc jo, seria justament al contrari: jo no anava a anar a la cadena humana, i ara sí que hi vaig: un més, no pas un menys. I en qualsevol cas, la gent ja apuntada a la Via Catalana no crec que canviï de cop i volta d'opinió i decideixin anar a encerclar La Caixa, ni que gent que s'ho està rumiant deixi de pensar en assistir-hi. De fet, la pròpia intenció de Procés Constituent tal i com explica en la seva web és la de sumar i està ratificada per la mateixa ANC.

Hi ha qui diu que la proposta de Procés Constituent trenca amb la "unitat" que suposa una cadena organitzada per l'ANC. A mi ja em perdonareu però aquesta suposada "unitat" em fa riure. Unitat de què? Unitat de qui? Si en aquesta unitat no hi té cabuda cap tipus de lluita social no és unitat ni és res. Per una raó molt senzilla: per a mi unitat significa unió de gent diferent amb un objectiu igual o molt similar, i aquesta unitat es visualitza quan es conjunten lluites i tendències en un grup heterogeni en el que són benvingudes les dissidències o els debats interns i externs. Que l'ANC i Procés Constituent hagin trobat la forma de lligar les seves respectives lluites en un dia tant assenyalat em sembla tant important com encertat i és precisament el que pot mostrar aquesta unitat. Ajuntar lluites per un fi comú és el que posa de relleu la unitat, que totes les sensibilitats tinguem cabuda en un dia tant assenyalat és el que ens fa grans. 

D'altra banda, "La Caixa" és la primera entitat explotadora i exportadora dels nostres recursos sense que mai en sortim beneficiats, per tant es mereix un escarni tant o més que la majoria de diputats que n'hagin pogut rebre. No és una qüestió de tendències ideològiques sr. Clotet[4], és una qüestió de justícia social. I comparar això amb sionistes, naturalistes, antitaurins o antimilitaristes és "d'un baix to, i d'un baix nivell, i d'un baix perfil molt preocupant". Els punts bàsics del manifest de Procés Constituent no parlen enlloc d'ideologies ni tendències partidistes: parlen en termes concrets de recuperar la democràcia real en aquest país, que em sembla una de les propostes més lloables que he sentit des del 15-M. I amb tot, encerclar a La Caixa no és -o no només- fer una "acció coercitiva contra la principal entitat financera del país", sinó la mostra d'un malestar generalitzat sobre la pèssima gestió del nostre país, i contra un sistema econòmic i social que ens oprimeix.

Per tot això, el dia 11 de Setembre seré a la #ViaCatalana per la Independència de la nació Catalana lluitant pels meus drets socials assenyalant als culpables concrets -i als no tant concrets- de la misèria que viu aquest nostre país. 

---

[1] http://www.percanviarhotot.cat/

[2] http://www.procesconstituent.cat/encerclemlacaixa/

[3] http://www.youtube.com/watch?v=CbJRBqlkMa4

[4] http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/667628-parasits.html

El Moment

I de sobte, em va començar a suar la mà dreta. Pensava en el comiat, en aquell moment èpic en que podria mirar enrere i dir: sí, he viscut.

Aleshores pensaria en el moment, en la decisió, en el fet que cap de les meves experiències havia estat en va. Probablement és també el moment en que més penses i més t'emociones amb el que ha de venir. Pensar en piscines plenes i ganes de llençar-s'hi.

I em començà a suar, també, la mà esquerra. I sentia aquest moment com el petit gran plaer que ara em donava la vida. Caminava, sí; però no sentia que dominés el meus passos. Tampoc ho necessitava, em sentia transportat per mi mateix, perquè l'únic que m'importava era el que estava passant en el meu cap, el meu pensament: pensar el moment.

El moment és això, un buit en l'espai - temps en què l'entorn es difumina i tan sols et trobes tu i les teves idees. Però és clar, el moment en que recordes el viscut és una cosa, i el moment aquest, en el que m'imaginava el dia de dir adéu, és una altra. I la vida són la suma d'aquests moments; són els que donen sentit a la nostra existència.

Inconscientment doncs, havia traçat una línia de demarcació que connectava el meu moment present, i el que viuré d'aquí uns mesos, qui sap, potser anys. Però és la plenitud de saber que aquest moment és fruit d'una experiència, d'unes vivències, d'unes sensacions, d'uns pensaments, d'unes decisions, el que fa que sigui èpic. Plenitud acompanyada de les persones que han fet –o hauran fet– aquest viatge amb mi. I aquest moment que s'escapa del temps és també gràcies a les persones, perquè el temps, que és savi, ni ve, ni va; no passa: es queda en les persones, en tots i cadascú de nosaltres.

Per quan imaginava tot això ja m'havien començat a tremolar les cames i se m'havia posat la pell de gallina. Però no ho sentia. S'escapava de mi, seguia existint pels pensaments que s'immergien en el meu cap, i que no paraven de donar voltes i voltes. Però no em marejava, seguia sentint que tot tenia un sentit, que volia posar-me davant de qualsevol piscina, i llençar-m'hi de cap.

Aleshores, sense més explicació que el somriure il·lús que se m'havia dibuixat a la cara, vaig constatar que dins dels límits del pensable, hi ha sempre, més que un què, un qui. Qui doncs, pensava tot allò? Jo! Existeixo.

La Catalunya que no es veu, però que existeix: el 99%

Més de 800.000 aturats, a raó de 100 desnonats al dia, un 30% de la societat a les portes de l’exclusió social. Aquesta és la Catalunya del 99%. I encara més. Perquè aquests i molts que encara tenen feina –o prestació d’atur, que avui dia és gairebé el mateix– però que segueixen lluitant dia a dia són probablement els que fa ja 2 anys –i es diu ràpid– van sortir a ocupar places i carrers per cridar “no som mercaderies en mans de polítics i banquers”. Un crit indignat, sí, però també un crit humil reclamant i pensant alternatives, creant complicitats, solidaritat, espais de creació, de confluència, de generació d’ideologia, d’opinió real.

Molts d’aquests, també, són els que fa anys que es declaren en contra de les centrals nuclears, que creuen en la naturalesa del nostre país, no per explotar-la –i els diners que se’n genera– sinó per estimar-la i cultivar-la des del més humil respecte. Els que abans que existissin els parcs eòlics parlaven d’energies renovables; els que abans que veiessin com s’apujava el cost de la llum i l’aigua, ja parlaven de plaques solars i centrals hidràuliques. I parlaven d’aquestes alternatives sense pensar tampoc en un monopoli a mans d’empreses creades per l’estat però que ajuden a engruixir una mica més les butxaques ja prou plenes de les classes burgeses benestants. Els que no entenen el “carnet de boletaire” i això dels boscos públics –propietat (‘oju al datu’) de l’Administració.

Les mateixes que ja cridaven “Sanitat i educació, públiques i de qualitat” abans que es comencessin a tancar caps i apujar taxes universitàries, o abans que es parlés de LEC o Bolonya i de co-pagament; però que igualment es van llençar a okupar centres sanitaris i hospitals, rectorats universitaris i instituts. Les mateixes que quan feien vagues per protestar contra això es donaven suport mutu i que van aguantar la repressió policial i van sortir indemnes de 58i+ imputacions per atemptats a l’autoritat, desperfectes urbans i immobiliaris i d’altres tipus d’acusacions vergonyoses.

Les mateixes que perderen un ull i crearen moviments socials de rebuig al tipus de repressió pre-democràtic o post-franquista que vivim avui dia als Països Catalans i en general a l’Europa del Sud.

Els mateixos que s’organitzaren en piquets en les multitudinàries vagues generals que la majoria de mitjans s’entesten en amagar. El mateixos que voluntàriament dediquen el seu esforç a engrandir les arques del Banc dels Aliments, intentant obviar en un examen de consciència que les samarretes del mateix venien co-patrocinades per La Caixa –la mateixa que es nega a parlar de lloguer social i de dació en pagament, i que segueix escanyant les classes treballadores d’aquest país.

Les mateixes que segueixen evitant desnonaments dia rere dia, i que en no aconseguir-ho ocupen blocs de pisos sencers per donar cabuda a milers de famílies que segueixen reclamant un dret tant elemental com és el dret a l’habitatge, o que segueixen defensant la malaurada carta dels Drets Humans, avui paper mullat per a la majoria d’aquest planeta.

Els mateixos que fan vagues indefinides davant de l’acumulació d’EREs i que no tenen por d’enfrontar-se als seus patrons; els qual els segueixen explotant pel mer “dret a l’enriquiment”.

Les mateixes que envoltaren el parlament, i que foren criticades pel seu dret legítim a protestar contra els pitjors pressupostos dels temps (pseudo)democràtics.

De fet, molts d’aquests són els que en el seu moment es negaren a complir el servei militar seguint així l’espurna de la desobediència civil, l’únic mecanisme que ha estat capaç de fer algun canvi en aquesta societat capitalista post-feudal des de temps immemorables; on ets més per posseir més, i menys per voler lluitar-ho. També molts d’aquests són els que van ser a primera fila en les –poc recordades– manifestacions en què ja s’avisava de l’estafa de la transició, i que van ser víctimes dels experiments neoliberals dictatorials amb la introducció de certes drogues en els ambients més reivindicatius i alternatius durant els anys setanta.

Els que fa pocs dies van cridar “que es foti la troika” i que segueixen fent escarnis a polítics i banquers.

Els que iniciaren assemblees populars a les viles i barris per retornar el poder a l’únic subjecte sobirà que són les persones.

Les que creen cooperativisme i xarxa, les que utilitzen una nova moneda que no és l’euro, sinó la moneda social. Els mateixos que okupen espais buits des de fa dècades per donar-los usos socials i culturals, avançant cap a l’autogestió i la creació de pensament crític.

Les que rebutgen els mitjans de masses i creen petites seus de periodisme real, alternatiu, resistent, que denuncia dia sí dia també les atrocitats de la burgesia i el seu exèrcit, i la dictadura dels mercats així com l’opressió de tots per part d’un sistema que no hem triat, que ens han imposat i que segueix enduent-se per davant milers de persones cada dia.

Els que de les xarxes socials n’han fet un eina de subversió i no de mer entreteniment com pretenien alguns. Com els que estan en contra de la mercantilització del coneixement i la cultura, i en l’internet han trobat el millor aliat per a la difusió del seu art i les seves idees, sense haver de passar comptes amb grans segells discogràfics o editorials milionàries, perquè no necessiten cap premi príncep d’Astúries o Planeta per demostrar que valen molt més que els que acaparen les portades dels diaris. Els que d’una multa de 10.000 euros n’han fet un llibre on s’explica tota la trama de corrupció de TOTA la sanitat, ben detallada. Com els que des de la legitimitat democràtica s’hi han enfrontat directament com és el cas de Reus.

Els que estudien de dia i treballen de nit per poder pagar-s’ho. Els que es neguen a donar a la mà al senyor de la Wertgonya en rebre els premis final de carrera. Els que mentre uns quants clamen per l’atac a la immersió lingüística apunten a l’arrel de la LOMCE, que és la manca de perspectives pedagògiques reals i la tornada a un model netament franquista.

Els que segueixen dient “avall la monarquia, el poder de i per al poble” i que són criticats per xiular a “ses majestats” en llocs públics. Alguns que de fet han rebut multes per entrar estelades en estadis de futbol –aquest esport tant ple de valors i que pregona la humilitat, mentre va engruixint el deute de les entitats que el sustenten tant amb hisenda com amb la sanitat pública; perquè això de no pagar impostos només s'ho poden permetre els qui més cobren, com sempre.

Les mateixes que es deixen un munt d’hores setmanals voluntàriament per a l’educació d’infants i joves en el lleure, sigui des d’esplais, caus o casals; i que ho fan sabent que omplen el buit que l’educació formal i les famílies no només no són capaços d’omplir, sinó que a més engrandeixen dia rere dia.

Els que es veuen obligats a emigrar a l’estranger perquè aquí no hi ha possibilitats. Perquè si ens diuen que no es crearan (com si sortissin del no-res) llocs de treball fins d’aquí dos o tres anys, el més lògic és que ens comencem a repartir la feina.

Tots aquests que TV3 s’entesta en no mostrar –com els tres espartans que lluiten dia rere dia contra el frau democràtic des de dins les institucions–, mentre expliquen entre mentides que tenim un govern estable i que els principals partits ja s’estan posant d’acord, quan ni tan sols són capaços de posar fil a l’agulla a l’únic mandat legítim sortit de les últimes eleccions: el dret a decidir. Quan l’únic que fan és encobrir-se mútuament perquè porten anys repartint-se el pastís dels diners generats pels ciutadans, però que avui dia tenen les seves seus embargades i una part important dels seus alts càrrecs imputats o a punt de ser-ho. Aquests, que s’espien i que quan són descoberts trien un cap de turc d’entre ells mateixos per protegir-se i quedar bé davant l’opinió pública. Però només dimiteix un gestor del sector penitenciari, ni alts càrrecs de la sanitat, ni portaveus de partits, ni molt menys diputats. I mentre ens diuen que la justícia ja fa el seu propi camí, els Millet, Pallerols, Crespo, Bagó, Bustos, Matas i Camps entre molts altres, segueixen dormint tranquils. Al mateix temps, pretenen penes de presó contra les que protestaren legítimament en vagues i manifestacions diverses.

Fa anys –quan tot just era un adolescent, o ni això– sentia a parlar de l’Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades com a persones entenimentades amb molts coneixements i raó. Doncs bé, és curiós veure com els mateixos que me’ls mostraren i defensaren –quan jo m’obcecava en no escoltar res que tingués la més mínima relació amb l’Església– avui es neguen a sentir a parlar d’alternatives, de canvis de models socials, de processos constituents o gestació d’espais vertaderament democràtics. Resulta que avui aquests bons cristians estan al costat dels que fa dos anys eren titllats de “perroflautas”. Aquests que no parlen d’alternatives i que miren –o ni això– amb recel els ‘Salvados’, ‘Sense Ficció’ i altres programes que, de tant en tant, –malgrat formar part de l’entramat de mitjans de masses acrítics– mostren algunes realitats que és necessari conèixer.

Tot això, mentre els ‘homes de negre’ segueixen traginant pels despatxos del senyor Mas-Colell.

Aquest és el país que tenim, el 99% contra el 0,5%, i un altre 0,5% que mira cap a un altre costat. Potser seria hora que els comencem a dir: “o estàs amb nosaltres, o estàs contra nosaltres”.

Emulant a Zaratustra; buscant el Dasein... És això potser, una expressió furiosa d'un Home Anònim?

Gairebé sempre escric en primera persona. No és que jo sigui el protagonista dels meus textos. És una veu anònima, no sóc jo, és un crit sense resposta agafat a l'aire i plasmat en un text. 

Hem de construir una situació sense futur. Un etern present. I no em parleu de sentit comú, que el meu em diu que fa temps que hauríem d’haver penjat a tots els polítics, d’haver fet explotar i volar pels aires tots els parlaments, senats o cases reials; que l’opressió i la violència psicològica han arribat a l’extrem i demana vendetta. Sí, venjança; però com?

No vull formar part de la seqüència geni – malalt – boig.

I no em digueu la paciència és la mare de la ciència, perquè fa massa temps que hem convertit la paciència en passivitat. Tant avorriment i tanta monotonia ens estan matant. És la presó de la mirada indiferent dels altres.

He de ser un subjecte actiu; això és, fer de la meva vida una aventura. Sí, és una autoexigència. M’ho exigeixo a mi mateix.

Existeixo pel que llegeixo; existeixo. Llegeix-ho, existeixo; penso, existeixo; parlo, existeixo. Existeixen els llibres i en ells existeixo jo també. Però no existeixo per existir! Vull merèixer existir! Vull fer quelcom per existir: vull ser algú! No una simple cosa que es mou i actua; vull que la meva acció tingui sentit; tingui discurs!

Sí, vull una existència política, però en una política repensada. Repensada des de l’acció, des del sentir. Des del sentir que puc, que veig, que escric, que sóc. Des de la creativitat, des de l’educació.

L’autoeducació des de la creativitat, l’existir. El saber carregar el passat com el camell, travessar el present amb les urpes del lleó i veure el futur amb l’innocència del nen.

Parlem, sí! Expliquem-nos les nostres històries; parlem, tinguem discurs!

¿Que què m’importa el que pensi la gent? Què m’ha d’importar? Si ja sé qui sóc i em mostro tal com sóc, tal com existeixo; què m’importa el que pensin? Sóc així, jo i el meu discurs, no tinc res a amagar ni res més a mostrar, sóc així de simple: existeixo! I sí, ja sé que potser m’assenyalareu amb el dit; que direu que no sóc normal.

I no ho sé si sóc normal, però sóc! I als vostres ulls potser certament prefereixo ser un boig! No m’importa perquè no vull ser normal! Què és normal? No vull ser normal. “La normalitat, com la talla 38, m'oprimeix la figa. Vull ser divers, aberrant, insuportable, dissident. El món de la normalitat és delirant, propi d'una pujada col · lectiu de LSD. Prefereixo el món de la diversitat, que és més lliure, més digne i més divertit. Com Groucho Marx, mai formaria part d'un club que m'acceptés com a soci. No vull adoctrinar ningú ni que ningú sigui com jo. Que ningú em segueixi. Jo sóc jo, el meu cony, el meu consolador i els meus mals de cap. Si arribés el dia en que tothom pensés com jo, aterridora i somnífera realitat, de sobte, canviaria d'opinió”[1].

Sí; vull ser jo, vull debatre, vull construir, vull crear, vull superar. Sí, l’home és quelcom que ha de ser superat: hem de deixar de ser quelcom per ser algú!

Lucidesa depressiva? Lucidesa creativa! Angoixa? afirmació! Com hem d’arribar fins al final del crit? Cridant! Espontaneïtat: creació.

L’acció s’inicia però no acaba perquè és imprevisible. Existeixo, per tant, sóc imprevisible, creo! Creo i crec;

Crec en mi, en la meva creativitat i en la meva creació: ja està superada la mort del tot; si vosaltres voleu existir per existir, feu-ho! Però deixeu que l’autenticitat brolli de mi, no em talleu les ales, deixeu-me crear!

I si em seguiu, si voleu autoeducar-vos en la vostra creativitat, no seguiu el meu camí! L’aparença dels nostres camins és diferent perquè diferent és la nostra creativitat, vet aquí la nostra pluralitat i vet aquí la nostra identitat!

I si teniu por, angoixeu-vos: però que la vostra angoixa serveixi per crear i per superar l’angoixa de ser humà, massa humà. L’angoixa de l’existir per existir; deixeu-la aquesta i veureu que en el fons no n’hi ha cap més! Però angoixeu-vos perquè no hi ha angoixa i creareu! I veureu! Sentireu! Cridareu! Fins al fons, fins al final! Però no avall; amunt, amunt com vola l’ocell vers el sol! Sí! Aneu cap allà dalt, i ho veureu; i després, ho sabreu!

Saber, com que el què respires és aire, que el camí et porta lluny d’aquí, però que el discurs no canviarà; canviaran les aparences, no l’esperit! Perquè l’esperit humà, tot i ser humà, és molt més que mera humanitat! La pluralitat té sentit perquè som diferents identitats humanes, no simplement humanitat.

I s’ha de fet el gest: s’ha de crear la situació. Sí, hem d’actuar en el gran teatre amb acció.

Actuar, acció; actuar, crear; actuar, situar; crear: situacions.

Situem-nos en-el-món. No només es tracta d’existir, hem de tenir el discurs per situar-nos. El situar-se és crear, és un gest radical, un gest no-quantitatiu, un gest qualitatiu.

La qualitat la trobes en el crear, en el seguir, en el caminar, en el marxar, en l’afirmació.

Clar ho veig ara: me’n vaig.

---

[1] Fragment de Martí Aviñoá. El podeu trobar a: https://www.facebook.com/martinho.avinhoavidales

L'Home Anònim

Hem establert doncs -ens els dos textos anteriors-, una dicotomia de l’Altre en dues cares de la mateixa moneda. L’Altre com a enemic, i l’Altre com a conciutadà que mereix el meu respecte –i que posi distància respecte a ell. La posició de l’Home Anònim, com veurem, pot ser també part d’aquest Altre. Perquè, simplificant, reduirem l’Altre a l’Altre com a enemic, quan ens referim a aquest conciutadà que demana ferventment el dret a no ser molestat, en tant que forma part, des de la nostra perspectiva, de l’Altre absolut que és la incommensurabilitat de l’adonar-se que ja no hi ha posició compartida possible, que la societat per això és sistèmica, doncs ha superat la voluntat de consensuar i és només això, un totalitarisme pervers i regressiu. Aquest absolut és al que li declarem la guerra des de la posició privilegiada que ens proporciona la força de l’anonimat. Fem doncs, la guerra al Tot. L’altra possibilitat d’entendre aquest Altre, és la d’entendre’l com l’Altre Home Anònim. Participa de la meva lluita, comparteix amb ell alguns espais, i comparteix, com no, la seva essència, això és, l’anonimat.

L’Home Anònim és el crit que no se sent, les paraules que signifiquen sense dir-se, l’agitació política en la seva essència. L’home anònim viu la realitat que l’envolta, en el seu dia a dia, amb consciència i al mateix temps indiferència. Consciència de la refotuda precarietat social, política i cultural a la que es veu abocada la societat per culpa de la violència sistèmica de la societat postmoderna, però indiferència vers l’Altre. No perd el temps en preocupar-se pel més ínfim dels representants dels comunistes liberals. L’Home Anònim sap. Sap què li passa, sap perquè li passa i sap que no pot fer-hi res. La seva força és l’anonimat, doncs fa que no sigui focalitzable per la mirada política tradicional. Mitjans de comunicació, polítics, policies –que l’atonyinen– el busquen, però enlloc el troben. En la seva essència d’incondicional radicalitat amb el present, l’Home Anònim està més enllà del servilisme voluntari. Sap que hi ha hagut una derrota històrica, i que per això l’humilien dia a dia, però en el seu inconformisme polític hi ha també una victòria: el seu individualisme. Sap votar quan l’interessa perquè és un campió de la desafecció política. És, doncs, calculador i optimista. És també un bàrbar perquè ha après a deixar de creure en la democràcia. Sap que el que compta és només la seva vida. La que ell es juga a cada instant, en cada respir, en cada passa que dona vers la seva subjectivitat. Precisament perquè és conscient, és subjecte polític, i precisament perquè el que compta és la seva vida, és eminentment subjectiu. És també un supervivent. És un supervivent de la lluita antifranquista, de la lluita antiimperialista, de la demagògia postmoderna, de la biopolítica postpolítica, i més contemporàniament, és un desnonat, un estafat. És també un potenciador de les iniciatives que estan fora del sistema. De la creativitat com a font de coneixement social, no merament intel·lectual. Ha entès que el coneixement no es pot mercantilitzar sinó que s’ha d’estendre d’una manera crítica. És també un somiador d’altres realitats possibles. Sap que són difícils, però no impossibles. També sap que estarà sol en la defensa dels seus somnis, però no té por, ha après a perdre la por fins i tot a tenir por. És un afirmació que s’autonega com a ciutadà perquè més enllà de ciutadanies hi ha persones humanes. No és una persona humana com a mera humanitat, sinó que es fa fort en l’essència de ser Home. Sap que la seva essència és la disconformitat i la negació, és un etern caminar cap a la política del voler viure. Un voler viure conforme a la idea de subjecte, i sap que conté, en la idea, l’ambivalència i l’ambigüitat de l’impossibilitat del voler viure. Aquesta impossibilitat és un gest radical perquè es fa des del silenci que emana de la força del seu anonimat. No té cap autoritat més que ell mateix. Perquè és ell qui l’exerceix i la suporta. No creu, però tampoc es nega a il·lusionar-se. Sap que en la seva soledat hi ha una companyia. Perquè és la primera persona del singular, que aliat amb la segona, lluita contra la segona i la tercera del plural. I això és l’únic que fa possible que, a moments, l’Home Anònim sigui també un nosaltres. Okupa bancs i places per fer més forta la seva posició quan diu: “no m’oblidareu”. Precisament perquè els que el busquen per esclafar-lo no el troben, sap que és un incordi constant. Una formigueta que es crea i recrea en el seu camí cap el cim de l’essencialitat. No fa camí al caminar, sinó que el caminar és el seu camí. Per això sap viure en i pel present.

No l’importen fins comuns més enllà de la seva voluntat d’existir. Sap que els que sobren son els altres, perquè ells perpetuen el seu malestar i provoquen la seva incondicional radicalitat contra ells. Esclata enfront de l’antipolítica social i s’avé a afirmar que la seva precarietat és la dels altres. És el que està dins però al marge de la vida, com l’arbre sec que ja no floreix.

Però precisament perquè està dins, pot donar vida als altres, i profanar, al mateix temps, la vida d’aquells que intenten trepitjar-lo. No creu en herois ni ideals a assolir, però és capaç de reconduir les seves paraules perquè la utopia no desentoni. Sap que fora només hi trobarà crueltat, que l’honradesa no es pot lluitar: es decideix tenir o no es té. Sap que la seva vida és un sospir en la incessant obligació de decidir sobre ell mateix. Sent el pes de la seva pròpia ètica quan li diu que no hi ha ètica possible, que la moral queda lluny ja de la realitat, quan la realitat l’ofega i el nihilitza. Però el seu és un nihilisme actiu, que sap ser conseqüent amb el que és i el que vol ser. Sap estar al marge, no comanda res ni ningú, ni encapçala cap manifestació més que la que es faci enfront d’un desnonament. Sap que el seu anonimat no té força per aparèixer a les televisions. Tampoc no li interessa, el seu ser es basa en no-ser.

Com apuntàvem, en el seu voler viure hi ha un aposta per un cert ‘nosaltres’. Perquè és tots nosaltres i a la vegada no és ningú, per això la seva ambivalència té tanta força. És comú en la no-comunitat. Perquè la comunitat està feta per i per a aquells que desitgen que es cremi fins a desaparèixer. Però ell sap que la seva crema es dóna, justament, fins allà on arriba la visió dels altres. Vol que els altres vegin que és un foc que explota enmig d’espais buits de personalitat, perquè el seu foc il·lumina la desesperança de qui no creu en el seu anonimat i recorda a l’Altre que existeix, que segueix aquí amb la seva lluita que no és més –ni menys– que la seva vida.

I precisament per que la seva lluita és la seva vida, el seu anonimat neix de l’experiència de l’encontre amb l’Altre anònim –parafrasejant a Lévinas. Però no és un encontre ètic. És un encontre polític, contrari a la política tradicional o a la política progressista habitual que està en contra les retallades i no mou un dit per canviar la realitat.  Aquest encontre és el que fa possible l’anonimat, i en aquesta experiència es crea el nosaltres. És una circularitat paradoxal que s’atreveix a afrontar. Sap que els altres el poden acompanyar, han passat abans per la seva soledat des de l’aposta pel voler viure, i saben que aquest acompanyament no és més que un moment, perquè al acompanyar-se creen espais d’anonimat, que alhora posen de relleu la seva soledat. No domina l’anonimat, sinó que hi entra a través del seu sí a la vida. Aquesta afirmació es basa en un gest decisiu que no necessita raons per a fonamentar-se, i és el que els constitueix com a ‘amo’. Perquè és amo de la seva vida en la mesura que està més enllà del servilisme voluntari. És amo perquè les seves paraules han pres un nou significat en el sol fet d’emprar-les des de l’anonimat. No accepta la submissió ni la renúncia que li imposen, perquè viu enfrontat permanentment contra la cultura de la derrota. Perquè preferiria una vida de colors i matisos, no aquest gris-decadència al que la societat de l’espectacle l’aboca. Sap que és un sense futur, però el present no el paralitza: ha decidit rebregar-lo amb el seu crit. La seva lluita per la vida és un procés que es crea i es recrea, que es va modificant i és mòbil: es multiplica en ocupar places i carrers[1].

L’Home anònim és, doncs, un ésser essencial, i potser per això és també un ésser autèntic. És, potser, un Dasein o un Zaratustra. I en aquest sentit és també violent, i creador. És el creatiu que s’endinsa en allò que no s’ha dit, que es precipita en allò que no s’ha pensat, que imposa allò que mai no ha passat i fa aparèixer allò que no s’ha vist –el violent– sempre es mou amb audàcia.[2]. És el mateix que diria: “Mata’t! Escapa’t de tu mateix!”[3]. I sense dubtar un segon llençaria un últim crit, el que dura, aguanta i manté la seva existència entre l’ambivalència de dur una vida en la no-vida. “Aquest acte de violència, aquest emprendre la marxa decidit cap al camí de l’Ésser del éssers, arrenca la humanitat de la domesticitat del que és més a prop i habitual”[4]. L’Home anònim és també, per tant, creador: és el Creador que es troba “fora i per damunt de la polis i el seu ethos; no està constrenyit per cap regla de “moralitat”, i només com a tal pot posar els fonaments d’una nova forma d’ethos, d’ésser comunitari a la polis”[5]. Però no ens enganyem, la Plaça Catalunya fou molt més que una polis, perquè precisament era allà contra la polis en la que ens volen fer creure que vivim. Doncs, la força de l’anonimat lluita contra el buit cap el que ens intenten immergir. Malgrat tot, per tant, l’Home Anònim no renuncia. No renuncia a ser ni a viure. Tot i així, sap que renunciar és un acte que reafirma que és ell qui decideix renunciar, i que, per tant, és amo de les seves decisions. Sap que malgrat puguem dir que som producte de les nostres circumstàncies (parafrasejant a Ortega y Gasset), l'única realitat és que les decisions sobre la teva vida les prens tu. Per tant, l’Home Anònim és amo de la seva vida. És una actitud que posa en cada decisió, i això és el que el fa, tal volta, una mica més humà; una mica més anònim.

Tornant a les places que vàrem ocupar fa prop de dos anys, no hem d’oblidar que l’Home Anònim avui segueix més viu que mai en la seva aposta pel crit. Precisament perquè és anònim crida. I el seu crit, més enllà de la realitat opressora, crea. Crea espais, crear llibertat. La seva força, és doncs, també, la creativitat. I avui, encara que la plaça estigui buida –sense comptar que ha estat plena de bancs i empreses durant l’últim mes– el crit és més viu que mai. Potser avui, després d’allò, som una mica més lliures. Aquesta llibertat és el que ens dona la possibilitat de crear un nou espai. Diferent. Un espai situacional, d’experiències, vivències, no només d’idees. No només d’explicar. Un espai que tingui la seva pròpia vida, un camí entre molts per seguir construint... anonimat.

Un espai amb l’energia dels nous reptes, dels nous horitzons. No és un tornar a començar, és un seguir avançant. No és un espai buit, és un tot per omplir amb pròpia vida, amb pròpia dimensió. La pròpia de cada Anònim. Doncs l’Home Anònim, si es posa a caminar, no camina cap a un objectiu: caminar pot ser el seu únic objectiu.

I caminant... recorda. Recorda que no li agraden els anuncis. Que li agrada ser viatger encuriosit. Li agrada les persones que esperen, perquè saben degustar el pas del temps i tenen la paciència necessària per viure. Ell, però, ha après a desmuntar una estructura de l’espera.

No li agraden les persones amb pressa, doncs són els mateixos que volen passar per sobre seu només per tal d’anar més ràpid.

Es fixa en les petites coses i, sobretot, no es deixa atraure per les grandiositats del sistema: lluita contra elles.

Així, l’Home Anònim aprèn a viatjar enlloc de ser transportat. Quan crea, quan és actiu, li agrada participar dels espais que travessa. Perquè té un poder. Té el poder de desobeir el sistema. De fer un altre cosa, de fer un altre món. Està fart. I sap que la vida puja i baixa, però el que es manté sempre –i amb el que ell també es manté– és la rebel·lió. És el foc. Perquè és fill de la nit que es crema. Sap que el seu crit no tindrà resposta. Però també sap que no és l’únic que crida.

---

[1] Parafrasejant la campanya “Som Unitat Popular i Ho Volem Tot” de la CUP-AE en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya.

[2] Introducció a la Metafísica, Martin Heidegger, ed. Gedisa, 2001.

[3] Així parlà Zaratustra, Friedrich Nietzsche, Quaderns Crema, 2007.

[4] I.M., Heidegger.

[5] V., Zizek, pag. 72. 

La conjuntura actual: anàlisi de la realitat (II)

La novetat en aquest context és que els grans relats ja no són una atracció popular. Ja no ens podem identificar amb grans noms ni herois de la història actual. Perquè qualsevol objectiu que puguem posar-nos al davant és menys que un objectiu vital com a compatriotes, perquè amb aquest objectiu vital –en tant que vital–, cadascú es veu remès a si mateix: i tots sabem que aquest si mateix és poc, molt poc. Així, com apuntava Baudrillard,  d’aquesta descomposició dels grans relats, se segueix la dissolució del llaç social i el pas de les col·lectivitats socials a l’estat d’una massa composta d’àtoms individuals llençats a un absurd moviment brownià. Aquest ‘si mateix’ està encadenat com dèiem a un entramat de relacions més complexes i mòbils que mai; està situat sobre els nusos dels circuits de la comunicació. I és que, com va expressar Peter Sloterdijk, “més comunicació significa, abans que res, més conflictes”[1]. Per això, diu Slavoj Zizek, Sloterdijk té raó en defensar que l’actitud d’ “entendre’ns els uns als altres” ha de ser complementada amb l’actitud d’ “apartar-nos els uns dels altres”, mantenint una distància prudencial, implementant un nou “codi de discreció”. Així diu Zizek, “em moc en un espai social on interactuo amb altres persones, d’acord amb certes regles ‘mecàniques’ i sense compartir el seu món interior”[2].

Amb tot, i com a exemple del conflicte latent en la societat postmoderna, Zizek mostra el xoc que es crea a partir d’unes caricatures de Mahoma en una revista danesa de segona fila. El món àrab en pes va sortir els carrers a clamar pel que consideraven una injúria gravíssima. Malgrat tot, sondejada la massa social, ens trobàvem que la majoria de manifestants no havien vist les caricatures en qüestió. Aquest fet posa de manifest que “l’aldea global de la informació” és allò que suposa –o condiciona–, el fet que una cosa que apareix publicada en un obscur diari a Dinamarca causi una gran commoció en països musulmans molt distants. És com si Dinamarca fos veïna de Síria, el Pakistan o Egipte. En aquest punt, Zizek ens dirà que “aquells que entenen la globalització com una magnífica oportunitat per tal que tot el planeta sigui un espai unificat de comunicació, que acosti tota la humanitat, sovint no s’adonen d’aquest costat obscur de la seva proposta”[3]. Però, segueix Zizek, les multituds musulmanes no van reaccionar contra les caricatures de Mahoma com a tals. Van reaccionar contra la figura o imatge complexa del món occidental que havien percebut com l’actitud que s’amagava darrere les caricatures. Així, igual que des d’aquí denotem la fal·làcia i l’autoengany que ens proporciona la cultura occidental en el nostre dia a dia, de la mateixa manera unes simples imatges esdevenen a orient una maximització del que és una xarxa de símbols, imatges i actituds, que inclouen l’imperialisme occidental, el materialisme laic, l’hedonisme i el sofriment dels palestins. Això és així, de fet, de la mateixa manera que, des d’occident, maximitzem –o ens maximitzen– certes imatges musulmanes per tal de generar en nosaltres, si no odi, almenys sí un cert recel. Això és el que ens condiciona a partir de construir i imposar un determinat tipus de camp simbòlic. Aquesta és l’autèntica condició postmoderna. Amb tot, la idea que el llenguatge i l’ordre simbòlic són un mitjà de reconciliació i mediació queda absolutament desmitificat, perquè justament considera el llenguatge com el mitjà violent de la confrontació immediata i crua –com ja apuntava Habermas[4].

En aquest entramat ètic-lingüístic –i tornant a la caiguda dels grans mites i la desafecció pels grans relats– hi ha també un record del que és la moral del proïsme judeocristiana. Quan Freud i Lacan –com apunta de nou Zizek– insisteixen en assenyalar la naturalesa problemàtica del manament bàsic judeocristià “estima el proïsme”, recorren a l’argument de la incompatibilitat del proïsme amb la mateixa noció d’universalitat que, recordem, també defensa el cristianisme. Cal dir, però, que el lema cristià “tots els homes són germans”, implica que aquells que no accepten la seva germanor cristiana no són homes. Això, portat al terreny de la societat postmoderna, que veu d’aquests manaments i d’aquesta moral, ens porta ràpidament a una constatació: si bé el lema avui seria “tots els homes(ciutadans) són germans”, ocórrer el mateix en no acceptar la seva condició de ‘simple’ ciutadà; aquells qui decideixen lliurement estar fora del joc dels ‘ciutadans’ no són, doncs, humans.

Amb tot, el que s’oposa a aquesta universalitat pretesa és la dimensió totalment inhumana del proïsme. “És per aquesta raó que trobar-se en la posició de l’estimat és tan violent , i fins i tot traumàtic: el fet de ser estimat ens fa sentir directament la distància entre el que sóc en tant que ésser humà determinat i l’X insondable que hi ha en mi que causa l’amor de l’altre” [5]. Com és obvi, si sostinguéssim una posició de l’amor lliure en la que ens haguéssim d’estimar tots els uns als altres, aquesta experiència seria encara més traumàtica, i, d’altra banda, no correspondre l’amor és tant humà com el propi fet d’estimar. Però aquesta crítica apunta cap a una altre direcció igualment vertadera: que la moral del proïsme és probablement un dels pitjors valors que aquesta societat ha engendrat, en tant que elimina tota possibilitat d’emancipació subjectiva i social. Em refereixo aquí, doncs, a la possibilitat que els individus (no ‘ciutadans’) com a subjectes polítics (actius o passius), així com les classes socials en el seu conjunt, no podran alliberar-se del jou sistèmic de la societat postmoderna a través de la moral del proïsme. Aquest alliberament, com veurem a través de l’Home Anònim, va més enllà de figures i relats grandiloqüents, i es basa en una relació, sinó d’universalitat, sí almenys, d’igualtat.

En aquest sentit, però, l’altra figura del proïsme –d’Emmanuel Lévinas– com l’Altre imponderable que mereix el nostre respecte incondicional, té també, com apunta Sloterdijk[6] una segona visió més inquietant: la de l’Altre imponderable com a enemic, l’enemic que ha deixat de ser “l’enemic honorable” i s’ha convertit en l’Altre, algú que raona d’una manera que se’ns fa totalment estranya de manera que no pot haver-hi cap encontre genuí, ni cap lluita comuna possible. Això, probablement, apunta també a l’Home Anònim, o si més no, a la seva condició solitària. Ho veiem també en Zizek quan parla de la tolerància que hem de tenir vers l’Altre, ara no com a enemic, sinó com a ‘conciutadà’. “El meu deure de ser tolerant envers l’Altre significa en realitat que no m’hi hauria d’acostar gaire, ni hauria de profanar el seu espai. És a dir, hauria de respectar la seva intolerància a la meva excessiva proximitat. En la societat capitalista tardana, la societat postmoderna, el dret a no ser molestat s’ha anat convertint cada vegada més en el dret humà principal”[7].

---

[1] ‹‹Warten auf den Islam››, Focus, Peter Sloterdijk, 2006.

[2] Violència, Slavoj Zizek, Editorial Empúries, 2009, pag. 62.

[3] Ídem., pag. 61.

[4] Teoría de la acción comunicativa, 2 vols., Jürgen Habermas, Taurus, 1999.

[5] V., Zizek, pag. 59.

[6] Zorn und Zeit, Peter Sloterdijk, Frankfurt, 2006.

[7] V., Zizek, pag. 44. 

La conjuntura actual: anàlisi de la realitat (I)

En els darrers anys hem assistit a la fragmentació de la realitat; fragmentació política, fragmentació social, i, perquè no dir-ho també, fragmentació cultural. És cert que la qüestió social prolifera, creixem en xarxes socials, en interaccions, en la capacitat d’acostar-nos a persones cada cop més llunyanes a nosaltres. Sí, la qüestió social prolifera, però vers l’entropia. No és un caos, però és un enfrontament de tots contra tots. Ja no hi ha un subjecte polític, assistim a un retorn d’allò reprimit. La vulgaritat de la realitat ens porta a reprimir els nostres principals impulsos per exacerbar els que el sistema vol –i necessita– que tinguem. La lògica del ‘comprar, llençar, comprar’, elimina tota possibilitat de decisió sobre la nostre realitat, no només objectiva, sinó també subjectiva. Així, vaguem sense rumb clar, entre l’aïllament de les nostres cases; on el televisor és el membre més important de la família, i ho és precisament perquè t’aïlla de la realitat i et transporta cap a una realitat paral·lela, que no és pròpia, que et ve donada. De les nostres aïllades cases, doncs, ens movem als nostres llocs de treball, d’estudis, d’esbarjo –un oci controlat i deshumanitzat, amb una vertiginosa potenciació de l’individualitat absurdament fútil i, al mateix temps, competitiva. Un vida on només ets més per tenir més que el del teu costat.

En l’altre costat ens trobem que, efectivament, és molt fàcil ser crític quan no et jugues la vida cada dia. Critiquem, però... ¿què podem dir davant la pobresa i la misèria més absoluta? I al mateix temps, enfront –de nou– la nostra impotència, la crisi fa que proliferin els grups socials de maldat –bandes juvenils, màfies, narcotràfic o partits xenòfobs.  Això és també una forma més d’aquesta fragmentació, d’aquesta descomposició, o si es vol, d’aquesta polarització.

A més fragmentació més descomposició. Es despotencia la igualtat, no hi ha subjectes actius; no hi ha futur. Com deia aquell: “és el que hi ha”. Sí però, el que aconsegueixen fent-nos sentir que no hi ha res més, és que perdem, al mateix temps, les ganes de crear, construir, experimentar, més enllà de la nostra quotidianitat.

Així doncs, davant la realitat, sembla que hem de quedar-nos com estem, sense aprofundir. Com diria Baudrillard, el que hi ha és una vaga de fets: ja no passa res. I això és el que ens tanca en una presó. Una presó dins de la qual és impossible pensar res, perquè l’únic possible és la presó en si, i en tant que això és així, fora de la presó només trobem l’impossible, el no-res.

Aquesta és la vertadera descomposició. Ens han cremat fins i tot el futur. Viure és cremar-se en les preguntes. I aquest retorn d’allò reprimit es mostra a través de l’obscuritat que també retorna; en la pobresa, la multitud, i el seu anonimat.

La crisi és, doncs, profunda. Crisi de valors, crisi econòmica, crisi social, crisi política i crisi del pensament crític; en definitiva és una crisi cultural –podríem dir-li: crisi de llenguatge?

En la societat postmoderna en la que vivim existeix, com apunta Lyotard[1], un agermanament entre el tipus de llenguatge que s’anomena ciència, i el que anomenem ètica o política: procedeixen d’una mateixa perspectiva: Occident. Efectivament la nostra cultura –la occidental– governa tots els àmbits de la realitat, i els governa des d’un llenguatge, concret, precís, que ens deshumanitza amb cada paraula. D’alguna manera les paraules han perdut el sentit que tenien, i malgrat també hi ha aquesta vaga de fets que apuntàvem abans, les paraules han deixat d’explicar i, en conseqüència, les persones hem deixat de comunicar. En una societat basada en la comunicació i la vertebració de discursos hegemònics, de grans relats; una societat basada en la informació com a comunicació on les tecnologies vertebren els discursos de la realitat; en una societat on totes les paraules poden ‘dir-se’, ‘explicar-se’, ‘fonamentar-se’; en aquesta societat, els nostres mots han deixat d’expressar realitats. De fet, al intentar ‘explicar-se’, precisament per aquest ‘se’, el llenguatge perd tota subjectivitat i tota veracitat com a discurs propi i personal, per convertir-se en quelcom aliè al subjecte que les profereix; vivim doncs, parlant des de la tercera persona.

Seguint amb Lyotard, veiem que el llenguatge –entenent-lo en la mesura dels jocs del llenguatge de Wittgenstein– té unes regles que no es legitimen en ell mateix, sinó que formen part d’un contracte explícit –o no– entre els jugadors. Aquest contracte també ve elaborat pel propi engranatge sistèmic de la cultura occidental. I el pitjor és que, “a falta de regles de joc, no hi ha joc”, perquè qualsevol modificació ínfima d’una regla modifica la pròpia naturalesa del joc, i individualitza cada enunciat com un propi joc; fet que provaria, com apuntàvem, aquesta polarització de la realitat. Polarització lingüística, doncs, al mateix temps que proferim, el missatge es dilueix en l’escolta de l’altre, que està, ja, en un altre joc. I això ens porta a una sentència que, des de segons quina interpretació, pot ser afirmativa o negativa: “parlar és combatre”.

Efectivament, des de la vessant negativa, aquesta polarització lingüística ens porta a la incomunicació, o al que és el mateix, a una lluita constant entre el que un i altre parlant volen dir, sense arribar mai a explicar.  Però per altre costat mostra una realitat, si no positiva, sí almenys afirmativa. I és que les paraules serveixen per combatre. És cert que hem deixat d’explicar, i que tots els discursos han perdut legitimitat, però malgrat això, les paraules segueixen sent la primera via d’emancipació i lluita constant enfront la realitat contra la que topem dia rere dia. Les paraules contenen per tant dues cares d’una mateixa moneda que és el llenguatge: no comuniquen dins del joc lingüístic però lluiten i ressonen amb força contra la realitat del mateix.

Una realitat que és, com sabem, eminentment tecnocràtica. Però no només això, és també cínica, o pitjor, desesperada. La veritat és que la realitat s’explica per la seva funcionalitat i les seves disfuncionalitats. Com apunta el mateix Lyotard, la vertadera fiabilitat del sistema és l’optimització de la relació global, de la seva performativitat. Fins i tot les seves disfuncions com les vagues o les crisis poden fer creure una alternativa i aixecar esperances; però en realitat aquestes disfuncions no són més que reajustaments interns i el seu resultat només pot ser la millora de la “vida” del sistema. L’única alternativa a aquest perfeccionament és l’entropia, és a dir, la decadència. Però aquest sistema es mostra precisament, malgrat el seu confinament entròpic, com una unicitat: la societat és una totalitat unida en el seu desgavell.

Però aquesta unicitat no deixa de mostrar una refotuda realitat, i és que, més enllà de la dialèctica de la lluita de classes, les classes segueixen existint, i per sobre de tot hi ha, sempre, una classe dirigent.

En la societat postmoderna, la classe dirigent ha deixat d’estar formada pels polítics tradicionals, per passar a ser una base formada per caps de premsa, alts funcionaris, dirigents de les grans empreses multinacionals, i representants dels principals organismes nacionals i internacionals que, per si fos poc, ni tan sols han estat elegits per ningú, sinó que, mostrant una vegada més la societat tecnocràtica en la que vivim, han estat posats a dit per mostrar una realitat: que no hi ha més govern que el que ells s’enriqueixin, i enriqueixin els seus, mentre nosaltres seguim vivint la realitat de l’espectacle –la societat del futbol, les grans estrelles de cinema, i els personatges absurds fets estrelles (ex-dones de torejadors o polítics (corruptes)).

Això és així, gràcies, sempre, a la complicitat dels programes de telebrossa que imperen a totes les cadenes de televisió, que, malgrat la seva “bona” voluntat com a cadenes de l’informació, hauríem d’anomenar aquí cadenes de la desinformació. L’expressió ‘cadenes’ és certament pertinent aquí, doncs, més enllà de ser cadenes de televisió, són també cadenes socials que ens empresonen més enllà dels nostres propis límits culturals. Ens lliguen i ens torturen en una societat on, com sàviament apunta Eduardo Galeano, la majoria de la massa social no té cap altre més dret que el de veure, escoltar, i callar.

Les mateixes cadenes de la televisió ens les dóna també l’internet. Aquí és necessari fer-se la pregunta que ens proposa Zizek: “¿la nostra immersió en el ciberespai no comporta la nostra reducció a una mònada leibniziana que reflecteix tot l’univers, tot i que sigui “sense finestres” que s’obririen directament a la realitat externa?”[2]. En aquest punt cal apreciar que sí que hi ha finestres, i potser aquest és el gran problema de la societat i condició postmoderna: les pantalles esdevenen finestres al món. Així, ja no necessitem moure’ns pel món lliurement, perquè en tenim prou amb un ordinador al davant, doncs amb un simple ‘clic’ podem ser a l’altra banda del món. L’internet, en aquest sentit, esdevé una màquina de teletransportació fictícia, on els subjectes esdevenen, una vegada més, terceres persones observant les accions que altres terceres persones duen a terme. Ja no existeix la subjectivitat ni l’objectivitat, és el pur no-res. És, potser, comparable al viatger que contempla les muntanyes en la seva immensitat; malgrat això, en la mònada davant la pantalla no existeix la possibilitat de fruïció directa i latent en la espiritualitat del viatges, i és precisament –potser– per això, que no hi ha subjectivitat possible.

Aquesta manca de subjectivitat i aquest poder apolític que ens governa ens ha portat al que Baudrillard es refereix com la difuminació de la consciència del poder: “la qüestió és que la destrucció dels vincles socials basats en el domini ja han ocorregut. S’ha realitzat mitjançant l’emancipació virtual i la realització integral de tots els desigs, [...] tots els predicats de la dominació han desaparegut, [...] l’alliberació total, la resolució de conflictes i la lliure disposició de cadascú ens ha portat a sotmetre’ns a l’ordre mundial hegemònic”[3]. Així és, la condició postmoderna de la política i el poder és un mitjà de dominació. I posa de manifest que amb la dominació completa de la humanitat per part del capitalisme –si més no des d’un punt de vista simbòlic i ideològic–, el que s’ha aconseguit és la impossibilitat de veure el poder com a un Altre; fet que, en el fons, ens porta a la passivitat que implica que, fem el que fem, som nosaltres qui hem triat aquells que exerceixen el poder sobre nosaltres i que no podem canviar-los. El problema és, doncs, segons Baudrillard, que no podem personificar el poder. Com hem dit anteriorment, el model hegemònic no té fronteres. És internacional i és acceptat, no només per la cultura occidental, sinó per quelcom que va molt més enllà de l’oposició ‘orient - occident’.

---

[1] La condición postmoderna, Jean-François Lyotard, Cátedra, 2012.

[2] Violència, Slavoj Zizek, Editorial Empúries, 2009, pag. 36.

[3] La agonía del poder, Jean Baudrillard, Círculo de Bellas Artes, 2006.

Existeix un lloc que no existeix

Existeix un lloc que no existeix. No és un espai físic, sinó metafísic o espiritual... Espai de trobada, de confluència.

És un espai obert, tancat en si mateix. És únic.

És únic perquè es crea del no-res. Sí, és exclusiu, però no excloent.

És un tot: un matí de pluja, una nit sense lluna; però també és com una albada a la vora del mar o una nit de lluna plena.

Sí, la sensació que vius és equiparable a aquesta plenitud pròpia de la lluna.

És un espai de contacte, de confiança, de creença.

És el lloc i el moment en què sents que el món s’atura; perquè estem canviant el món.

És un tu, un nosaltres, un compartir.

Compartir idees, somnis, decepcions, aspiracions, ganes, moments.

Moments complicats, moments difícils, moments èpics, moments d’esperança i moments de por.

Moments únics en què decidim decidir.

Sí, busquem un consens. Constantment.

No hi ha interessos, ni aprofitaments, només un pensar en l’altre sabent que l’altre pensa en tu.

És aquest concepte d’alteritat el que permet crear.

Sí, és un espai de creació, de nous projectes, de nous somnis, de noves perspectives.

Perspectives que et fan créixer, madurar; perspectives que canvien quan veus que té sentit, encara que no necessiti un sentit.

Perquè el sentit és inherent al moment, a l’espai del qual formem part, al futur que tenim al davant i al poder gaudir del que sentim, del que pensem, del que parlem...

Perquè parlem sense paraules i sabem sense dir-nos res el que estem pensant. Que canviarem el món, el curs de la història, el sentit de la humanitat, només canviant-nos a nosaltres al viure aquest moment.

Existeix un lloc que no existeix; on som nosaltres i ningú més qui decideix. On la confiança vertebra el nostre discurs i és el discurs, en tant que nostre, el que vertebra les nostres vides.

Existeix un lloc que no existeix; que no es palpa pels sentits i que se sent amb tota la seva universalitat. És allò que no necessita explicació perquè s’explica per si sol.

Existeix un lloc que no existeix; és un espai metafísic, sí: està més enllà de nosaltres mateixos, encara que sense nosaltres no existiria.

Existeix un lloc que no existeix: nosaltres.

Utilitzem-lo, sentim-lo, gaudim-lo, patim-lo.

Movem-nos amb ell i ell es mourà amb nosaltres.

Movem-nos per ell i el món es mourà amb nosaltres.

Existeix un lloc que no existeix; un moment només, en què el món s’atura i només nosaltres respirem.

I respirarem per aquest moment, mentre seguim movent-nos per ell.

Ell que no és subjecte ni objecte, és un nosaltres sense espai o temps definit. És el que som i el que volem ser: un etern compartir.

Compartir és viure i viure és estimar; vivim, doncs, i canviarem el món!

Perquè aquest lloc que no existeix és també un poder que neix de nosaltres, amb els nostres gestos, les nostres paraules, el nostre sentir...

Un poder únic i irrepetible que, malgrat la definició, es repeteix sense voler, només de pensar-lo o repensar-lo.

Un poder que emana de nosaltres al existir en aquest espai.

Un poder amb el que podem canviar el món a cada moment, a cada instant, a cada passa que fem endavant.

Perquè només ens pot permetre avançar. Mentre estigui viu, mentre el fem existir, només podrem avançar.

Avançar en la creació, en el sentir, en el parlar, en el viure.

Existeix un lloc que no existeix. Existeix el viure en la no-vida, que és quan respirem en un món sense aire.

Seguirem respirant mentre mantinguem aquest poder, aquest espai, aquest... nosaltres.