Saber (o de l'observació d'una tarda en una terrassa)

Que bonic és asseure's i observar la gent. Seus en una terrassa i veus de tot. El camell que passa herba per pagar-se el cafè, i el cotxe; el grup d'amics jugant a cartes al voltant d'unes cerveses; el noi que pren vi i llegeix; la noia que dibuixa. Em captiva. Però sé que no vol deixar-me entrar en el seu món. Escolta música pacientment, pren un cafè amb llet; en un got, no en tassa que és massa efímer. Es fa un canut. O dos, o tres; ja he perdut el compte. I comença a dibuixar. Dibuixa amb passió, com hipnotitzada; deixant-se endur per l'inconscient. 

Som molt més semblants del que ella es pensa. Però això en realitat sé que és un somni.

Saber... Saber quelcom: adonar-se de les coses. Quin gran plaer!

És com un orgasme. El plaer aquell enorme que t'omple i deixa extenuat.

Saps. Saps alguna cosa! Em sembla tant sublim, tant intens, tant èpic al cap i a la fi..!

La noia que dibuixa s'ha aixecat. Ha recollit les coses i ha marxat. M'ha deixat glaçat! M'ha trencat els esquemes, la meva història; he deixat de saber: la tornaré a veure? Sabrà mai que he escrit sobre ella?

En el seu lloc s'hi col·loca un noi d'ulleres de pasta prima. Estretes, allargades. Discretes. Però la seva miopia és tanta que si li observes els ulls a través dels vidres aquests prenen una altra dimensió. Com deu veure el món?

Tothom veu el món diferent. Crec que el veiem segons la nostra energia. També segons el nostre estat d'ànim. Però podem estar trists i cap-cots i sentir una gran energia i força dins nostre i viceversa: podem estar o sentir-nos alegres i tenir una gran energia negativa. Què és l'energia?

Quina pregunta, no sé si la sabria respondre.

L'energia és gran, d'això no n'hi ha cap dubte; però costa molt constatar-la, interpretar-la, saber-la viure.

Potser en això s'hauria de basar l'educació. Sí, ho veig clar: ho sé! Hauríem de basar l'aprenentatge en l'aprendre a gestionar les nostres energies; no des d'una perspectiva budista o fent ioga, sinó a través de l'art, en totes les seves formes. Això és, a través de la pròpia creativitat.

Els nois de les cartes ja han marxat. I el noi del vi. Però això ja s'ha omplert massa de gent. Hauré de marxar per on he vingut, però no quedarà en l'oblit aquest moment. Encara que sigui el primer.

Viure o explicar?

Alguna cosa ha canviat dins meu darrerament. Sento que hi ha alguna cosa que se m’escapa de les mans i no trobo el què. O serà només un sentiment? És la por?

Les hores em passen més lànguidament que mai, i els pensaments m’assalten  desordenats en la meva ment. No trobo un sentit, alguna cosa m’ha canviat.

I no és que hagi deixat a una persona estimada. Tampoc és el fet de marxar properament. Tampoc no és por de no tornar... por a una cosa que sempre he somniat? Impossible.

Les coses em pesen. Em pesa el cos, els pulmons, la respiració, els ulls, el cap.

Crec que sóc jo. Sóc jo i el meu afany de protagonisme.

Sí, darrerament noto que tot el meu discurs gira al voltant del meu “jo”.

Sempre he volgut pensar que estic fent coses pels altres, encara que no fos ben bé així; i ara, de cop, surt el meu ego a relluir. Sí, una mica més. I és molt pesat.

Però si m’hi paro a pensar, sé que això no és nou. Sempre he tingut la sensació de carregar contínuament el meu ego; la meva existència. I pesa molt. Sovint em maleeixo de ser tant complex i superflu a la vegada. De ser tant humà. I adonar-me que com més avanço més complex i més superflu vull ser. Maleïda paradoxa, paradoxa humana, en una paradoxal humanitat.

I en els moments de més pesadesa, que és quan penso tot això, em fa tanta mandra el món sencer que em fa mandra escriure-ho i tot. I ara, una estona més tard m’adono que no escric el que pensava que volia escriure –almenys no tot– i que escric més coses de les que havia pensat; idees que, de nou, se m’apareixen en desordre sense to ni so. Situacions: situacions que vull crear, i tanmateix, difereixen tant de les que acabo creant!

Les coses comencen per acabar. Penso en viure aventures sense recordar que de la mateixa manera l’aventura no admet afegits: “cobra sentit amb la seva mort”. “Les aventures estan en els llibres. I naturalment, tot el que s’explica en els llibres pot succeir de veritat, però no de la mateixa manera”. I encara més, perquè “per a  que el succés més trivial es converteixi en aventura, és necessari i suficient explicar-lo”. “L’home és sempre un narrador d’històries, i tracta de viure la seva vida com si l’expliqués”. Això és, no em deixa alternativa, he d’escollir: “o viure o explicar”.

I m’apareixen els dubtes; ja m’ho diu Sartre, “despertaré d’aquí a alguns mesos, d’aquí a alguns anys, romput, decepcionat, enmig de noves ruïnes?”. Busco la soledat oblidant que un no pot preveure els inconvenients de la soledat. Perquè... com explicar, si el que viu sol ni tant sols sap el que és explicar?: “allò verosimil desapareix al mateix temps que els amics”. Sí, com l’Antoine Roquentin em pregunto si no desitjo sentir-me lliure d’aquest dolor monòton, “si no desitjaria patir un bon cop, fondre’m en la desesperació”.

Sí, és una nàusea, una agonia, un nihilisme que em confon.

Però aleshores és quan ho veig: Oh sí! Que clar, que lluminós! Veig que, com el sol en el mar; com la lluna; he de fondre’m en el meu propi ocàs. Sí, ja ho deia Nietzsche, “l’home és una cosa que ha de ser superada”; “el que hi ha de més gran en l’home és que és un pont i no pas un fi: allò que en l’home es pot estimar és que sigui una transició i un ocàs.” I així igualment busco la meva virtut sense saber que “la virtut és voluntat d’ocàs i una fletxa d’anhel.” Sí, he de ser aquell que “de la seva virtut en fa la seva afecció i el seu fat”, per la meva virtut he de voler viure 'encara', i no viure més.

He de deixar que el meu sol, la meva llum, el foc que duc dins, s’apagui i deixi pas a la foscor del mar; o el que és el mateix, que em cremi per dins i em deixi sense res: només il·luminat per la lluna: com el fanal solitari que il·lumina la nit del crit: el crit sense resposta.
És un tornar a començar, o el que és el mateix, és un etern retorn.

Por de la por

Por. Por de pensar massa o massa poc. Por d'actuar, por de dir. Por de no transmetre tant com voldria i també de voler fer-ho més del compte.
Por d'esmerçar-me tant en transformar el què i els qui m'envolten, que al final m'oblidi de transformar-me a mi mateix.
Por d'escriure, de llegir, massa o massa poc. Por de no fer-ho.
Por de voler viure, jo, tantes coses, que m'acabi oblidant dels altres. Por de no ser prou fidel, por de voler un reconeixement, por...
Por de cercar i no trobar. Por de buscar massa el fi i oblidar-me del mitjà per aconseguir-lo.
Por de la tendresa, por de l'amor, por del desig, por d'estimar, por de mi.
Angoixa per tanta por i por de l'angoixa. Por de la por.
Por del passat , por del present, por del futur.
Por de perdre la por. Por de que creixi. Por de perdre el sentit de les coses, por de desitjar un sentit a tot. Por de saber i d'ignorar. Molta por.
Por de moure'm, por d'estancar-me. Por de marxar i por de quedar-me.
Por de ser massa crític i de no ser-ho gens.
Por de viure i por de morir.
Paradoxal por, i tanmateix, por de la paradoxa.
Por de tenir masses opcions i no saber triar. O de no tenir-ne, en realitat, però també de perdre-les.
Por de decidir, no per mi, sinó pels altres.
Por d'estar sempre intentant complir, por de no fer-ho; por d'aprendre i desaprendre. I de desaprendre a aprendre.
Por de la bellesa i de la seva lletjor.
Por de no voler, por de no poder, por d'estar massa viu, o massa poc. Por de pregar massa i por de combregar. Por de voler convergir i que això ens separi.
Por de veure-hi clar, por de ser cec. Por de voler ser un model, i no ser-ho.

Però... què faríem sense la por? Tinc por de creure i, tanmateix, crec en la por. La por em fa avançar i tot i així retrocedeixo.
Sí, decideixo amb por, i retrocedeixo a l'origen. Al punt de la primera concepció. Sí, percebo que tinc concepció. Por de ser el primer o l'últim en fer-ho.

Por, diríem, de seguir avançant, o de trigar massa en avançar.

Què seríem sense la por?

Por de ser humà, i de perdre la humanitat. Por de no existir i de creure que existeixo.

Existiria sense por? No.
Por de respondre amb un sí.

Por de crear, por de destruir; i por, en definitiva, de destruir la por per crear més por.

Del Boig i l'Humà, de La Revolució

Segons entenc, boig és tot aquell que està fora d'allò que és normal. Es diu boig a aquell que és un desentenimentat, i representa una malaltia mental crònica.

Allò normal, per contraposició, quedaria definit pels valors, actituds i pensaments que una societat -o una majoria social d'aquesta- té. Si més no, així és com l'ètica defineix la moral i els costums.

Què passaria, emperò, si tota una societat estigués equivocada? Què passaria si tots els pressupòsits que regeixen una societat fossin erronis i tot allò que basa aquesta societat estigués equivocat?

Aleshores el boig seria aquell que té la veritat, aquell qui amb paraules i fets, armat amb res més que la seva llengua, rebutja el conformisme social, la falsa democràcia; aquell qui creu en la lluita social, en la transformació, en la raó, en l'esperit, en el sentiment, en la nació completa sense ismes, en la revolució.

La societat fa massa que viu enganyada, fa molt que ha perdut els valors del cor, fa més que es veu abocada al fracàs social, al desencant comú, al conformisme més purament passiu. Fa massa que la democràcia no és democràcia, que l'amor no és amor, que la política no és política; fa massa que la moneda és l'únic que regeix els nostres actes; fa molt que aquells que rebutgen el present són assenyalats i criticats; fa molt que no creiem en el futur. Necessitem buscar somnis i fugir del dolor, especialment quan alguna cosa ens diu que hem de seguir, que diria alguna cançó.

Avui salto i crido. I crido per dir-vos que estic boig, que crec en el canvi, que vull somniar que això es pot canviar, que la democràcia pot tornar a ser democràcia, que allò oposat a la guerra no és pau, és crear.

No cauré en el parany de dir-vos que tot plegat es pot canviar d'un dia per l'altre, però us diré que un gran poder comporta una gran responsabilitat i que res canviarà d'aquí cent anys si la lluita no es dóna ara i aquí.

Que un negre arribés a la casa blanca potser per a molts és fer història. Si potser ho va ser. Però com hem pogut comprovar, està massa lligat de mans i peus pel sistema com per poder canviar res en els quatre o vuit anys següents. De fet ens hauríem de preguntar si vol o volia realment canviar alguna cosa. Jo ho dubto.

El canvi no es produirà a través del poder. El canvi es produirà el dia que el poble, fart de mentides, es revolti espontàniament contra el poder establert, contra l'imperialisme ianqui, contra el sistema, contra l'error social, a favor de la bogeria.

Mai tornarem a viure companys, mai. La lluita comença ara i aquí, és ara el moment, ni ahir ni demà. Mentre hi hagi somnis hi haurà lluita; mentre hi hagi lluita hi haurà resistència.

I és precisament la resistència la que ens fa forts, és la pròpia lluita la que ens manté vius, la que ens anima a seguir; la pròpia lluita és resistir, és ocupar una posició, una plaça; és alliberar un espai.

No puc aportar solucions perfectes, ni una ideologia que serveixi. Potser, després de tot, l'únic que ens podem limitar a fer és resistir. Si resistim no deixarem que l'espurna dins nostre s'apaivagui. Si tots som espurna un dia farem flama. I quan fem flama cremarà el que hagi de cremar. Només aleshores serà possible l'alliberament social, nacional. Necessitem subjectes que vulguin ser subjectes. Éssers que amb la seva espurna de resistència vulguin existir. Resistir, doncs, no és sobreviure; resistir és existir, i aquesta mena d'existir és, al meu entendre, un acte eminentment revolucionari.

Sóc boig, per tant existeixo; és a dir, sóc home. Sóc home, per tant, sóc revolució.

He fet un salt: he trobat la clau

Definitivament, sí; visc al límit. Visc entre trens, muntanyes, a mig camí entre el mar i el cel, tastant un xic de cada segons bufi el vent. Un vent que, d'altra banda, és guiat per aquest esperit tant gran que duc dins: sí, amics, és –en paraules del mateix Sigmund Freud– el superjò. Un superjò que és exclusivament meu i, tot i així, estrictament hauríem de dir que és qui em mana. Però confio en ell; confio i crec.

Sí, crec. Ei! Què us pensàveu? Tant temps criticant a la religió i ara resultarà que jo no tinc dret a creure? A tenir fe? Sí, parlo de tenir fe cap allò desconegut, que, d'altra banda és tenir fe cap a un mateix, vers el món i en pro de la llibertat.

Sempre hem estat lliures, però, tot i així, després de perdre la llibertat en el transcurs dels últims segles, encara ens entestem a seguir privant-nos de drets legítims com a éssers humans, i no només això, també dels drets naturals que tenim a com a éssers vius o animals.
En els últims temps hem cregut que ens alliberàvem de certs tabús que ens va carregar a sobre la religió fa més d'un miler d'anys, però tot i així l’únic que hem fet és empresonar-nos encara més en la nostra cultura, tot vanagloriant-nos de la nostra vertadera involució social.

Però, ep! Companys! He trobat una porta. Sí, com dirien els Manel, “he fet un salt”, m’he elevat “més de tres pams” i he trobat una porta. Una porta que ens pot portar a tots plegats lluny d'aquesta cultura que ens empresona. I tinc una clau, però pesa massa, jo sol no puc introduir-la al pany, necessito l’ajuda de tota una societat.

Sí senyors, necessito la vostra ajuda, jo sol no sóc ningú; però si sumem esforços, si tots plegats ens ajudem mútuament, ens en sortirem.

Avui em sento una mica com el soldadet dels Manel; i sí, avui he fet un gran salt. Un salt estrany, però una gran salt després de tot.

Però espereu! No he acabat encara; i és que ara, fixant-m’hi bé, m’he adonat que la clau duu un nom gravat. Un nom estrany potser, però un nom important.

Sí estimats éssers que llegiu aquestes humils paraules, la clau és l’educació.

A B

Existeix un lloc que no existeix. Queda amagat entre el constant moviment de la ciutat de Barcelona. Imperceptible a ull nu, amagat rere una façana màgica de molts i molts anys enrere.

És un espai on hom pensa, escriu, dibuixa, crea. Sí, és un lloc per a crear. On el constant i estressant moviment de la metròpoli deixa d'existir, i on el també constant -i a voltes igualment estressant- moviment de la teva imaginació no cessa mai.

La tranquil·litat i la serenitat s'apoderen de tu i permeten que, per uns moments, oblidis els neguits que dia a dia et persegueixen en la teva vida quotidiana. Uns neguits que, després de tot, conformen la teva vida. Uns neguits que en aquests moments aprens a gestionar, a oblidar si s'escau, i quan no, a repensar. D'alguna manera a re-imaginar. Perquè, de fet, és la imaginació la que ens porta cap a aquests neguits. És imaginar el futur el que fa que tinguem preocupacions respecte la nostra vida diària, però també és el que fa que tinguem inquietuds, i sobretot, il·lusions. I d'il·lusions n'hi ha de molts tipus; n'hi ha que l'únic que et fan fer és retrocedir, i que et recreïs en la nostàlgia del que 'hagués pogut ser' però que mai serà; però també hi ha les que, dia a dia, et fan avançar i que dónen sentit a aquella pregunta trampa: 'perquè em llevo cada matí?'.

No em llevo perquè 'hagi de' ... anar a la uni, a treballar o a veure algú, a fer alguna reunió o excursió. Hem llevo perquè em fa il·lusió el fet d'anar a aquests llocs, espais o compromissos, perquè aquests també són els que dónen sentit a la meva vida i perquè, en un futur, em faran altra volta més conscient, més lliure.

La consciència i la llibertat són certament dos temes molt recorrents quan escric i que possiblement més endavant desglossaré amb més o menys criteri i/o identitat; però val a dir que per a mi estan íntimament interrelacionats i que d'una manera o altra, amb la meva imaginació aconsegueixo convertir-los en neguits o il·lusions que, d'altra banda, també m'ajuden a tirar endavant dia a dia.

Existeix un lloc que no existeix, on totes aquestes idees tenen cabuda i on la flama del pensament no s'apaga mai. Més enllà d'un lloc, un nom i un espai, és un món; assaborible amb tots els sentits, sempre a través de la consciència.

Fent camí

Agafo el tren, comença un nou viatge. Sé a on em porta, però no sé on vull que vagi. M'agradaria que em pogués dur molt més enllà d'on em durà avui, m'agradaria, però ara és impossible; ni jo ni ningú podem fer res per aturar-ho.

M'assec en un lloc de quatre. Amb taula al mig. Ja preveig que llegiré, menjaré, escriuré...

El que no preveig, el que no preveia de cap de les maneres era que deu minuts més tard, amb decisió, una noia alta i esvelta s'assegués enfront meu, i em saludés –com qui saluda al professor– amb un sec: ‘hola’.

Balbucejo sorprès quelcom semblant a una salutació, amb la boca plena de l'entrepà que m'estic menjant per dinar. Ella, com si res, estira el seient i es posa a escoltar música. Segueixo menjant, intentant no cridar gaire l'atenció, i un xic nerviós per la seva presència. Em sento observat. Fins i tot quan ella té els ulls tancats em sento observat. Així que, per tractar d'oblidar, almenys momentàniament, la seva dolça imatge i immergir-me en un altre món, començo a llegir.

Llegeixo l'Hiperió, de Hölderlin, potser en aquest moment no és la millor elecció. Però tiro endavant, passo pàgina rere pàgina impregnant-me de l'amor i la bellesa que el protagonista descriu amb minuciosa sentimentalitat en referència a la seva enamorada.
Oh, si per uns instants pogués tornar a sentir tot allò. Però no sé si en sóc capaç, el meu cor i el meu pensament viuen a cavall entre dos móns irreconciliables. Sé que n'he d'escollir un, o almenys això crec, però no sé quin.

Les seves galtes rosades em poden, no puc seguir llegint. Passa el revisor i, acte seguit, començo a escriure. Noto que m'estic posant més nerviós encara, però no en faig cas. La seva cara m'és estranyament familiar, l'he vista abans; és que potser ja ens coneixíem i no me'n recordo? Si fos així, ja m'hagués dit quelcom més... NO?

Mentre el tren travessa carreteres, boscos i muntanyes la meva ment imagina...
Pobre de mi, m'estic muntant una història jo sol; però és que, és tanta la seva bellesa, els seus ulls, la seva figura!

I tot i així em sembla insuficient. Què busques jove? Perquè et deixes endur per tals sentiments de bogeria i embriaguesa? Que no en tens prou amb el que tens?

Crec que el llibre m'ha afectat. És una afecció que no puc descriure, però les meves paraules em delaten. Aquest romanticisme exacerbat no pot ser bo. Sempre m'ha portat pel mal camí, i ho sé. Però què puc fer jo enfront de la vida? A on aniré a parar?

Oh, no. Prou. Prou de tant romanticisme: qui sap si mai trobaré respostes a aquestes preguntes... Però... aleshores, és que no he de buscar les respostes? No. No deixaré de buscar-les perquè, més important que la resposta és el camí que et porta a ella. Potser, com deia aquell, la resposta es troba enmig del vent.

I de sobte, enmig del vent, trobo una primera explicació, irrisòria potser, però almenys vertadera: em sento com em sento perquè el que sento ho sento així.

Sovint ens preguntem directament per la raó d'aquest sentir-se així, i no ens adonem que, en el fons, la sensació del sentiment s'explica per si mateixa. Tot adjectiu que puguis donar-li serà insuficient. El que tu sents, ho sents com ho sents perquè ho sents tu, i precisament perquè és un sentiment, no necessita explicació, potser no té explicació possible! El sentir és ja alguna cosa més que un mer explicar.

I ara m'adono, que potser en el sentir es troba aquella vorera del camí que no ens atrevim a transitar perquè sempre obre moltes cruïlles, nous camins. Nous camins que sovint tenim por d'enfilar perquè no sabem on porten.

Sovint preferim quedar-nos en el propi camí per estancat que ens sembli per la mera por a caminar sense saber a on anem. I aquí rau l'error. Perquè en el fons, igual que el camí que et porta a la veritat és més important el transitar-lo que la veritat a la qual arribes, la vida mateixa és un camí on no importa l'objectiu, ni segurament tampoc la banda del camí, o les cruïlles que prenguis, més important que el camí és, pròpiament, el caminar. Fem camí. 

Sobre el llenguatge, la societat i altres àmbits de la realitat

Perquè escriure si les paraules no poden explicar els meus pensaments? Perquè sempre caic en la limitació del llenguatge? Si el meu cervell està més avançat que el llenguatge -o això diuen certs filòsofs- perquè no puc, ni que sigui, crear un nou llenguatge? És llavors que la meva ment no està realment més avançada que el llenguatge? És llavors que tot és relatiu i que res és absolut?

Resposta: sí la vida és una paradoxa. Pots acceptar-la o atrapar-t'hi.

I jo hi he caigut de quatre potes.

Però adonar-me de l'error em fa, en certa manera, més gran, més conscient. Si passo o em quedo en l'atrapada no m'importa mentre sigui conscient que estic atrapat sota reixes invisibles. Són reixes travessables. La qüestió ara és si tinc la necessitat de passar de llarg, d'acceptar-ho. Si crec que sí, només em queda i em toca fer el pas de l'acceptació, si aconsegueixo fer-lo i travessar aquestes reixes tant sols em restarà trobar -que no cercar- el meu lloc en aquesta societat. Això, però, serà una tasca més àrdua.

I és que realment a vegades m'adono que el que sé fer millor és pensar. I això és un problema perquè... si sé pensar més que escriure, parlar, estudiar, relacionar-me amb el món; no podré trobar el meu lloc, no podré implicar-m'hi, i em perdré en l'horabaixa de la cultura, en el mur del llenguatge, en la vida...

I com es pot viure així? Ho sé, m'estimo massa el meu pensament i pretenc trobar respostes a preguntes que potser no en tenen. Segurament pretenc comunicar les meves idees en tot moment, a tothom, a cada instant i cada lloc, i aconseguir que es parli d'elles. D'una manera o altra, no vull morir.

Mira fins on arriba la paradoxa que no puc escapar d'aquest problema antropològic. Sóc un ésser humà, per tant, sóc un ésser social i polític. Com a tal, encara que sàpiga i vulgui estar sol, encara que em pugui creure algun dia tant diferent que no necessiti comunicar-me, d'una manera o altra sempre em buscaré companyia. Perquè fins i tot quan me'n vaig sol per la muntanya busco companyia: busco la companyia dels arbres, el vent, la natura.

Escoltant converses de cafè al bar de la universitat, altres filosofia d'estar per casa, com la meva, m'adono de com d'ignorant és l'ésser humà i especialment la societat d'avui dia. No estic dient que no participi d'aquestes converses, ni molt menys. De fet, parteixo de la base que aquí l'ignorant nº1 sóc jo. El que potser, i, en certa manera, em podria diferenciar d'altres ignorants és que jo -nosaltres- sóc i som conscients d'aquesta ignorància, però crec que hi ha força gent no ho és.

El que des de la meva egocèntrica subjectivitat intento explicar amb aquestes últimes paraules, és que, segurament, trobarem gent a la vida que tindrà un rerefons; seran cults, intel·ligents, amb un rerefons ideològic, filosòfic, polític, sociològic, moral o ètic. Però fins i tot aquests seran més ignorants que els altres; seran més ignorants precisament perquè, pensant que saben més, seran menys conscients d'aquesta ignorància.

I és que en aquest món ningú s'escapa de la poderosa ignorància, ningú. El problema és que la gent no despertarà fins que no en siguin conscients. Això sí, mentre no despertin, segurament seran més feliços.